La tercera i última part de la sèrie arriba quan queden poques setmanes perquè milers de persones reclamem al carrer parar la barbaritat d’ampliar l’aeroport, de Barcelona una decisió que només serviria per accelerar i multiplicar les calorades, la contaminació i l’empobriment de Catalunya.

La qüestió climàtica és profundament política: volem decidir com volem viure en lloc de ser presoners de la bogeria d’AENA. Volem polítics que facin cas a la ciència i que es preocupin pel benestar i la nostra salut, no de les butxaques d’uns pocs. Volem fets i no paraules, president Illa! Prou de fer contents AENA i el lobby turístic: deixi d’afavorir la multiplicació de les onades de calor i les danes! La crisi climàtica exigeix actuar amb rapidesa en favor del seny, de la protecció del bé general: ampliar l’aeroport del Prat és una aposta radical per multiplicar les emissions climaticides, amenaçar la salut de moltíssima gent i empobrir-nos a base d’ofegar-nos amb turistes. Aquest estiu està sent insuportable. President Illa: no volem viure estius a 50C! Menys avions i menys turistes són la millor garantia de salut i benestar a la nostra terra.

Com hem repetit en aquesta sèrie d’estiu, no hi ha cap decisió més important per al futur de Catalunya en les pròximes dècades com la d’ampliar o renunciar a l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Basta recordar que des del 1992, amb l’ampliació per promoure les Olimpíades, l’aeroport ha multiplicat per sis (6!) el nombre de passatgers mentre que la majoria s’ha empobrit:

El risc d’esfondrament climàtic del país és real i molt gran amb dirigents com els actuals. Per això, us convido a (re)llegir aquesta entrevista que em van fer a El Temp l’any passat on posava l’accent en l’insuportable i inexplicable negacionisme del president Illa.

Com és possible que el president de la Generalitat i militant d’un PSC que es diu ecologista continuï coincidint amb el PP, VOX, Aliança Catalana, Junts i els lobbies industrials en una inversió, la de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, que empitjoria la salut i el benestar de la immensa majoria de catalans i catalanes?

20S: UN DIA PER SER AL CARRER PER DEFENSAR LA SALUT I LA VIDA!

Consulteu tota la informació sobre la manifestació de l’any al web de Zeroport. I animeu-vos a participar-hi: la Història ensenya que els canvis profunds no te’ls regala cap poder sinó que cal reclamar-los massivament i de manera sostinguda al carrer fins que no els queda més remei que fer-ne cas.

Deixa un comentari

Comparteix LLÀNTIA DE FOC

La crisi climàtica és com un boomerang: més avions són més calor i això porta més desgel i més pujada del nivell del mar. Promoure un aeroport més gran significa accelerar l’augment del nivell del mar a bona part del litoral català. Hem de parar aquesta barbaritat (una més, però la més impactant sense cap dubte per al futur de Catalunya).

Com que ja sabeu que no podem confiar en els VIP de la política, l’economia i els mèdia oficials, llegiu i compartiu aquest post entre la vostra gent propera i les iniciatives ciutadanes en què participeu.

20S A L’AGENDA!

Consulteu tota la info sobre la manifestació de l’any al web de Zeroport:

Deixa un comentari

Comparteix LLÀNTIA DE FOC

20S A L’AGENDA!

Consulteu tota la info sobre la manifestació de l’any al web de Zeroport:

Deixa un comentari

Comparteix LLÀNTIA DE FOC

Tothom busca ombres per refrescar-se aquestes setmanes de canícula. Mentre dimecres Barcelona amb 40,9º C trencava un rècord històric de calor i cremen incendis arreu del país, el president Illa intenta posar de moda la “necessitat” de tallar arbres. És una fugida endavant perquè no ens fixem en què allà on viu la immensa majoria de la gent el que sobren són cotxes, camions i motos, el primer sector en emissions que multiplica les onades de calor i les danes. A les cinc primeres ciutats de Catalunya el nombre de cotxes, camions i motos tripliquen, com a mínim, el nombre d’arbres als carrers. A Terrassa els superen de més de vuit vegades. A l’Hospitalet, de set cops. A Sabadell, gairebé els quintupliquen. En sòl urbà, a l’Àrea Metropolitana, on viu el 42% de la població de Catalunya, a penes un 9,39% dels carrers tenen cobertura arbòria. A les nostres ciutats falten moltíssims arbres. Per protegir la nostra salut, les alcaldies fòssils són un perill de primera magnitud. Enrecordem-nos en les eleccions municipals del 2027!

Comparteix

TOP 5: SOBREN VEHICLES FÒSSILS ALLÀ ON VIVIM!

És un angle que no interessa als grans mèdia per les implicacions que tindria que ens n’adonéssim. Què passa quan mirem quants arbres hi ha als carrers (no als parcs o a la serra de Collserola) de les cinc ciutats més poblades de Catalunya? Són molts o pocs en comparació amb els cotxes, camions i motos que circulen pels mateixos carrers? El resultat és ajudarà a comprendre si els ajuntaments i la Generalitat es preocupen per la nostra salut en temps de crisi climàtica (i contaminació). Recordem que el transport amb vehicles fòssils privats representa prop del 19% de totes els gasos hivernacle que emetem aquí.

El resultat és indignant: un terç de la població catalana viu en aquestes cinc ciutats. Per cada arbre viu que baixa les temperatures sufocants i redueix la contaminació de diòxid de nitrogen o les micropartícules PM 2.5, hi ha 3,3 vehicles fòssils circulant per Barcelona. Són gairebé cinc cotxes, camions i motos a Sabadell i Badalona. A L’Hospitalet s’enfila a set per cada arbre. El líder en emissions climaticides i contaminants és Terrassa, un dels grans promotors del Quart Cinturó fòssil, amb 8,3 cotxes, camions i motos per cada arbre real als carrers.

Deixa un comentari

I COM ANEM DE CANÒPIA, DE COBERTURA ARBÒRIA EN SÒL URBÀ?

La canòpia, el grau de cobertura arbòria dels nostres carrers, és clau per saber de quanta ombra disposem quan ens ofeguem de calor. Des del Centre d’Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), que fa recerca d’avantguarda sobre patrimoni natural a casa nostra, ens en donen les claus en aquest vídeo:

Com ressalten, per protegir-nos a nosaltres i a la biodiversitat urbana, caldria que cada barri disposés d’un mínim d’un 30% de cobertura arbòria. És important remarcar que l’escala ha de ser el barri i no pas la ciutat completa perquè només així es pot captar la desigualtat en verd urbà entre zones pobres, més vulnerables perquè solen estar per sota del nivell d’arbrat dels barris rics.

Doncs bé, no tenim dades desglossades de cap de les cinc ciutats. Per captar la pobresa en canòpia, en ombra potencial, que patim als carrers, us convido a reflexionar sobre la dada del conjunt de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Tingueu en ment que l’AMB - que inclou Badalona, l’Hospitalet i Barcelona o Cornellà i el Prat - representa només el 2% de l’extensió de Catalunya però té censats 3,4 milions de persones, és a dir, el 42% de tota la ciutadania. A l’AMB la canòpia no arriba al 10% de la superfície del sòl urbà. Estan tres cops PER SOTA del mínim per viure amb confort tèrmic.

De les capitals vallesanes, que no formen part de l’AMB, no hi ha dades, però no deuen ser gaire millors.

Comparteix LLÀNTIA DE FOC

MENTRESTANT A NYC, L’ALCALDE MAMDAMI APOSTA PEL 30% DE CANÒPIA

La ciutat de Nova York ja compta amb un 23,5% de canòpia urbana, amb set milions d’arbres per a una població de 8.5 milions d’habitants. El nou alcalde, Zohran Mandami, no ho accepta i acaba d’aprovar un nou pla de reverdiment urbà de Nova York per assolir el 30% de canòpia abans del 2.040. La prioritat seran els barris vulnerables que tenen molts menys arbres que els barris benestants. És a dir, promou la protecció de la salut mentre fa justícia social. Aquest vídeo en fa un magnífic resum:

La conclusió és clara: qui vol, pot. Necessitem alcaldes aquí com el Mamdami, compromesos a promoure la salut i el confort tèrmic, l’habitabilitat de les nostres ciutats. Cal dir prou: no ens podem permetre alcaldes i alcaldesses fòssils a Catalunya perquè, per molt que presumeixin de ser més verds que ningú, en realitat la seva gestió no fa més que afavorir l’escalfament global, les onades de calor i la desertificació de les nostres ciutats. Sobren cotxes, camions i motos, calen moltíssims més arbres als nostres carrers. Estan avisats: a les municipals del maig que ve els traureu la targeta roja!

Què passa quan un partit a casa nostra presenta alternatives concretes d’urgència per fer front a la crisi climàtica? Doncs que el partit del Govern, que no para de presentar projectes climaticides com l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, les dessalinitzadores o la instal·lació de gigafactories d’IA, fa servir trucs politiquers per retardar-ne la tramitació a fi que acabi la legislatura sense que s’hagi pogut votar. Mentre els termòmetres reflecteixen una canícula insòlita en un juny a Catalunya, el govern negacionista es desentén de la nostra salut tot ignorant alternatives necessàries i assenyades com les que va presentar en forma de proposta de llei la CUP el gener de l’any passat. Aquesta calorada no és normal, té causes i responsables i no s´hi valen remeis de l’àvia allà on cal defensar el benestar col·lectiu. Cal polititzar la canícula abans que Catalunya sigui un infern.

Comparteix LLÀNTIA DE FOC

UNA PROPOSTA PIONERA: UNA LLEI DE MESURES URGENTS PER LA SEGURETAT CLIMÀTICA

Insòlitament, la CUP va presentar el gener del 2025 una proposta de llei de mesures urgents per la seguretat climàtica. No era un brindis al sol perquè el format, una proposició de llei, implica que, si s’aprovés, passaria a ser normativa d’obligat compliment. No té precedents una iniciativa així en el nostre Parlament. Si bé el 2017 Catalunya va aprovar la primera llei del clima a escala estatal, aquesta eina jurídica no s’ha desplegat i els successius governs han apostat cegament per ignorar la crisi climàtica tot promovent més turisme, l’ampliació de ports i aeroports i les autopistes.

D’entre el festival de propostes que conté la iniciativa cupaire, en voldria destacar unes quantes clau per poder tenir esperança en una Catalunya vivible al llarg d’aquest segle tan perillós:

• Crea una Trajectòria d’Escalfament de Referència per a l’Adaptació amb una previsió d’augment de 4 ºC de les temperatures aquí fins a finals de segle respecte a 1850-1900 per tal que totes les administracions i plans reguladors en economia, territori, turisme o transport s’hi hagin d’adaptar. És el que ja ha fet França oficialment a principis d’aquest 2026.

• Promou plans d’especial protecció dels dos biomes més amenaçats per la calor i/o la pujada del nivell del mar: el litoral i el Pirineu.

• Prioritza el tren, en preveu la multiplicació de línies i freqüències, mentre inaugura una moratòria d’ampliació d’infraestructures de mobilitat fòssil (aeroports, ports, autopistes) perquè el transport és el primer sector en emissions de Catalunya (un 38,66% de totes les emissions el 2025 segons Climate Trace).

• Pretén garantir un arbre sa per cada habitant d’aqui al 2030, impulsant la rehabilitació energètica i el reverdiment urbà especialment en barris vulnerables prioritzant allà on se superen els 600 habitants per km2.

• Obliga totes les grans superfícies comercials a delimitar un espai visible per a la producció agrària local i a garantir la transparència en la petjada de carboni dels productes davant els consumidors i consumidores.

• Crea una agència catalana de Salut i Clima amb un programa específic de recerca i protecció dels col·lectius més vulnerables com ara la gent més gran, la infància i les persones amb malalties respiratòries i cardiovasculars.

• Impulsa una nova família a l’FP sobre “Cura i benestar ecològic” on formar milers de joves en feines essencials per a la resiliència climàtica (tècnics solars, en agricultura regenerativa i ecològica, en mecànica de i manteniment de trens i tramvies, en ús sostenible de l’aigua o en seguretat i protecció davant riscos ambientals).

• Assegura la solarització de tots els centres educatius així com la inclusió de la crisi climàtica en el cos central del currículum. Endemés, promou una nova normativa sobre edificis escolars que en garanteixi el confort tèrmic i la neutralitat en carboni.

Perquè tot plegat sigui operatiu, la proposició de la CUP preveu la creació d’una secretaria de planificació ecològica adscrita a Presidència del govern per tal de coordinar amb eficàcia tota l’acció pública. Sembla que la inspiració ha vingut del primer govern Macron, que en va crear una idèntica abans de suprimir-la per pressió de l’extrema dreta. Les administracions, amb suport de la Generalitat, s’haurien de dotar de personal tècnic suficient en matèries com ciències ambientals, economia ecològica i social, climatologia o dret ambiental. Hi hauria un Consell de Seguretat Climàtica de Catalunya amb majoria científica i participació de les principals associacions cíviques i socials que supervisaria si anem bé o no en la protecció climàtica. I un alt comissionat del Clima del Parlament, elegit a la britànica (amb majoria qualificada i amb un funcionament independent del govern de torn), que s’encarregaria d’informar en un ple monogràfic cada any el màxim òrgan de representació del país sobre l’estat del clima i la descarbonització de la nostra societat. Déu n’hi do, l’ambició i el detall de la proposta cupaire!

Deixa un comentari

LA DERIVA DEL PSC: DEL SUPORT INICIAL AL NEGACIONISME PRÀCTIC

La iniciativa de la CUP va superar el primer tràmit el passat juliol, quan amb el suport de Comuns, ERC, Junts i el PSC el ple del Parlament va tombar les esmenes a la totalitat de VOX i PP, que competeixen per mostrar qui diu més barbaritats a costa de la seguretat climàtica. Aliança Catalana s’hi va abstenir. Aquest suport transversal, tan poc corrent al Parlament, semblava obrir la porta a una tramitació feliç i ràpida, amb les legitimes aportacions dels grups.

Doncs no. De llavors ençà, el PSC ha recorregut a trucs de politiqueria institucional d’allò més vergonyós per ajornar al màxim l’arribada al ple de la votació final1. D’entrada, aprofitant el seu domini a la Mesa del Parlament, el partit del president Illa va retardar gairebé mig any el ple de presa en consideració d’una proposició de llei amb mesures urgents sobre el clima. El següent tràmit, dedicat a proposar ponents expertes per part dels grups parlamentaris, va ser aprofitat pel grup socialista per sol·licitar-ne 65 (!), una xifra totalment esbojarrada per tal d’empantanegar la tramitació en ponència d’una iniciativa tan prometedora. En contrast, qui proposava, la CUP només en demanava 19 per 34 d’ERC, 33 de Junts, 19 de Comuns i 8 del PP. En resum: amb aquestes més de 170 compareixences (més d’un terç del PSC) i un nomenament de ponència deu mesos després del registre de la iniciativa s’ha aconseguit arribar a un nou estiu sense que ni tan sols s’hagi arribat a obrir el tràmit perquè els grups parlamentaris puguin presentar les esmenes parcials que trobin oportunes.

La barra del PSC és molt gran. Les seves prioritats també són ben clares. Basta fer el contrast amb la velocitat de vertigen per tramitar el projecte de pressupostos del 2026. Un cop assolit un acord amb ERC i els Comuns, el govern Illa va presentar-ne una versió 2.0 dia 22 de maig i es preveu la seva aprovació definitiva el 2 de juliol. En total, en poc més d’un mes (42 dies) s’haurà enllestit el tràmit de la llei tradicionalment més important de l’any. La iniciativa que fa nosa al PSC perquè el posa en evidència en la seva política negacionista i memfotista en matèria de seguretat climàtica acumula ja disset mesos de tramitació i no hi ha cap certesa que pugui arribar a votació final abans que acabi la legislatura.

El filibusterisme del PSC contra l’adopció d'una llei de mesures urgents per la seguretat climàtica és inacceptable i incomprensible. Deixa la salut de la ciutadania més amenaçada que mai davant una catàstrofe climàtica que cada cop fa més estralls a casa nostra. El Meteocat acaba de certificar que els darrers quatre anys s’han situat ja dos graus per sobre de la mitjana preindustrial. Les nits tropicals i els dies de calor s’han multiplicat les darreres dècades. I el mar bull com mai. Catalunya no es mereix un Partit Suïcida Climàtic. Ni un president negacionista que fa la gara-gara als lobbies del transport fòssil, Repsol, les cimenteres o el turisme. Calen polítiques valentes, urgents, reals, en favor de la seguretat climàtica abans que sigui tard. El clima no negocia ni entén de politiqueria.

Comparteix

EL SANTANDER, 13a COMPANYIA MUNDIAL PROMOTORA DE L’EXPANSIÓ DEL PETROLI I EL GAS

Quan abans de la pandèmia la sra. Botín (mai no deixeu de pregunta-vos per l’origen d’aquest cognom de la reina de la banca europea) assajava una esquetx “ecologista”, el Santander estava planificant batre rècords de finançament del negoci fòssil. Segons el prestigiós informe Banking on Climate Chaos 2026, més de 53.000 M entre el 2021 i el 2025 han anat a parar a nous projectes petroliers i gasistes a l’Amazònia brasilera i a Colòmbia, el fràcking a la Patagònia o l’enorme bomba climàtica del jaciment de gas a Cabo Delgado a Moçambic amb TotalEnergies.

El rànquing d’empreses climaticides beneficiades pel Santander està encapçalat per Cosan (la gran energètica fòssil i de l’agrobusiness brasilera), Ecopetrol (la petroliera colombiana), Vitol (una de les grans traficants de petroli i gas a escala mundial), TotalEnergies (la gran petroliera francesa, implicada fins i tot amb massacres per expandir el seu negoci de gas a Moçambic) i l’argentina YPF.

Molt rellevant: el banc de la senyora Botín ha invertit més de 30.000 M (el 56%) en projectes de noves explotacions de petroli i gas, no només a sostenir el negoci fòssil actual. Per si fos poc, el finançament fòssil del Banco Santander gairebé s’ha duplicat en els darrers cinc anys, passant de 7.400 M el 2021 a 14.400 M l’any passat.

BBVA, PER L’EXPLOTACIÓ FÒSSIL DE LA PATAGONIA I DEL SUBSOL MARÍ DE SENEGAL I MAURITÀNIA

El segon banc espanyol ha finançat amb més de 35.000 M des del 2021 inversions tan bèsties com el del fràcking a Vaca Muerta (nord de la Patagònia) o el megaprojecte d’extreure gas a 2.850 metres de profunditat davant el Senegal i Mauritània, un dels més importants d’Àfrica.

La “fraternitat” financera del BBVA té com a primer beneficiari Occidental Petroleum, una transnacional fòssil domiciliada al paradís fiscal de Delaware (EUA) que explota hidrocarburs als Estats Units i a l’Orient Mitjà així com complexos petroquímics a Xile i tot Nord-Amèrica. Trafigura, una altra de les grans traficants de petroli i gas a nivell global (i que controla el port de Barcelona com us contava recentment a Llàntia de Foc), n’és el segon. Com passa amb el Santander, la colombiana Ecopetrol i la francesa TotalEnergies (amb més de 1.400 M quan parem atenció al rànquing complet) estan ben amunt de la llista.

El 53% del finançament (més de 19.000 M) proveït pel BBVA ha anat a parar a nous projectes d’expansió fòssil, no de manteniment. En cinc anys, les inversions fòssils del BBVA han crescut d’un 83% (de 5.000 a més de 9.200 M).

CAIXABANK, AMB VITOL TOT ACCELERANT EL CREIXEMENT GASISTA

Dels prop de 14.000 M amb què CAIXABANK ha finançat el terrorisme fòssil des de principis de la dècada, una tercera part han anat a a parar a Vitol, el primer trader global de petroli, ja que mou un 7% de tot el comerç mundial de cru. Endesa, la primera energètica d’Espanya, és el segon de la llista. Destaquen també la col·laboració amb les gasistes Naturgy, Rioja Adquisition SARL (del grup March, domiciliada als paradisos fiscals de Luxemburg i Jersey) i la italiana Snam SpA, que té una xarxa de més de 38.000 km2 arreu d’Europa.

Caixabank ha dedicat tres de cada deu euros (més de 4.000 M en cinc anys) a l’augment del nombre de pous de petroli i gas. L’única bona notícia és que els 5.800 M totals dedicats a donar suport del petroli i el gas s’han reduït a la cinquena part el darrer any.

Deixa un comentari

UNA DÈCADA DE BANCA FÒSSIL EQUIVALEN AL QUE NECESSITEM PER TRIPLICAR EL DESPLEGAMENT DE RENOVABLES A ESCALA MUNDIAL

Mireu aquests dos quadres! El primer és de l’esmentat informe Banking on Climate Chaos: en la dècada després de l’històric Acord de París (2015) per protegir el clima, els grans bancs han donat 7,5 bilions en crèdits al càrtel del petroli, el gas i el carbó que mantenen en estat d’emergència tota la Humanitat:

El segon és el de Global Renewables Alliance, un poderós lobby de grans empreses amb divisions solars i eòliques. Afirma que d’aquí al 2030, per triplicar el desplegament de les renovables a nivell planetari, bastaria aconseguir un finançament pràcticament igual al que han atorgat els 65 grans bancs del món al petroli, al gas i al carbó.

La conclusió és clara: el càrtel bancari global no ajudarà a guanyar seguretat climàtica perquè ha lligat el seu destí a cremar el més ràpidament possible el màxim de combustibles fòssils peti el que peti. És hora que els nostres governs vinculin obligatòriament, per interès general, les activitats financeres dels bancs al compliment de l’Acord de París, prohibint immediatament la inversió en empreses fòssils. Com bé deia la presidenta del Santander el 2019, la crisi climàtica és el repte més gran que ha afrontat mai la Humanitat i exigeix “prendre decisions”. Von der Leyen, Sánchez, Illa, Pérez Llorca i Prohens no poden continuar mirant cap a una banda.

Comparteix

En un recent article per a Crític, a partir de les dades de la prestigiosa web independent Climate Trace, vaig fer aquest càlcul regionalitzat de l’increment de les emissions brutes a les terres catalanes des del 1990:

EL PAÍS VALENCIÀ, MEDALLA D’OR: +72% vs. 1990

L’avís de la mortífera DANA que va colpejar l’Horta Sud no hauria de ser ignorat per ningú amb dos dits de front. Doncs precisament allí trobem el rècord de creixement de les emissions a casa nostra. Des del 1990 hi han crescut d’un 72%, un percentatge que s’acosta al 82% d’augment general mundial. L’augment és vuit cops superior al d’Espanya i contrasta amb la baixada de la veïna França (-17%).

Una mirada a les del 2025 revela quins són els principals fabricants de caos climàtic en terres valencianes: el transport i el refinament de petroli produeixen gairebé la meitat de totes les emissions1. Per ordre d’importància, la mobilitat en cotxe i camió, el macroport de València, la refineria de Castelló i l’aeroport d’Alacant són els quatre grans del càrtel fòssil en transports. Singularment, destaca l’impacte climaticida de la central tèrmica de Sagunt, que representa directament el 3,1% de totes les emissions del país.

Més d’un 15% addicional és provocat per un teixit industrial on regnen les càrnies (com Productos Florida, a Castelló), el ciment i la ceràmica.

LES ILLES, +65% vs. 1990

A les Balears, l’evolució de les emissions és també contrària a la seguretat climàtica. Les Illes han experimentat la bogeria d’incrementar-los un 65% des del 1990. Recordem que l’objectiu oficial de la UE és que el 2030 les emissions s’hagin reduït un 55% respecte del 1990.

Per raons insulars òbvies, el gran perill és el transport. L’any passat a l’arxipèlag balear gairebé sis de cada deu tones de CO2e van ser emeses pel transport d’avions, de cotxes i camions i de mercaderies per mar. Naturalment, el rerefons té a veure amb la insostenible sobreturistització. Això explica que els emissions de l’agost (amb el màxim de visitants) siguin pràcticament el doble que al febrer (el mes més fluix en turisme).

La hiperespecialització turística de les Balears, basada en el creixement indefinit de vols, d’importació de mercaderies i de cotxes en trànsit així com l’abandonament de la indústria i l’agricultura, és la pitjor opció de seguretat col·lectiva. Les seves emissions forassenyades són una amenaça de primer nivell contra la reculada de de les platges, la disponibilitat d’aigua o l’estrès de calor en ple estiu, just quan hi ha el ple del negoci. La psicopatia sostinguda dels governants illencs respecte a l’interès general a protegir, el benestar comunitari en un clima amable, és suïcida.

CATALUNYA: 13% vs. 1990

Catalunya suspèn amb claredat els seus deures climàtics. Des del 1990 ha augmentat les emissions directes un 13%. El 2025 el transport era el màxim fabricant de GEH, superant el 38% de totes les emissions, les quals més que dupliquen les de tota la indústria. El trànsit de camions i cotxes així com l’aeroport del Prat, tots dos molt lligats a l’allau turística, són els grans forats negres que permeten explicar la creixent inseguretat climàtica en forma d’onades de calor, esdeveniments extrems i pèrdua de neu i platges que assolen amb cada cop més freqüència el país.

Rere el transport fòssil en camions i cotxes (8,2 M de tones de CO2 e) i els aeroports controlats per AENA (4,3 M), Repsol és el tercer criminal climàtic de Catalunya. El 2025 va emetre 3,1 M de tones de CO2e entre la refineria (2,1 M), la petroquímica (0,867 M) i la fabricació d’asfalt a ASESA (0,159 M). REPSOL emet el 7% de tots els gasos hivernacle que amenacen la nostra seguretat climàtica.

Ara és el moment de recordar que l’actual govern de Catalunya té com a prioritats l’ampliació de l’AP7, la continuació del 4t Cinturó entre Terrassa i Sabadell, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona mentre segueix deixant sense protecció a la població del sud davant l’impacte de les petroquímiques i REPSOL. Per exemple, en una aigua que escassejarà cada cop més a causa de l’esfondrament climàtic. Us recomano vivament llegir aquest magnífic reportatge de Porta Enrere per entendre com, Repsol i Dow Chemical - grans criminals climàtics a casa nostra - són els grans beneficiats de portar aigua de l’Ebre al camp de Tarragona:

En conjunt, arreu dels Països Catalans contribuïm molt per sobre de la mitjana europea i espanyola a la debacle climàtica. Anem just en la direcció contrària a la que ens exigeix la ciència, la legislació europea i el seny. Hem de parar el creixement vertiginós, especialment, del transport fòssil i la turistització. Igualment, necessitem reduir dràsticament el poder de lobbies com AENA, Repsol i les petroquímiques. Si mirem cap a una altra banda, ens trobarem en pocs anys davant l’impensable.

Deixa un comentari

APUNTEU CITA : 20/9 MANIFESTACIÓ PER LA VIDA CONTRA L’AMPLIACIÓ DE L’AEROPORT

Si hi ha una lluita per la vida a guanyar a Catalunya (i a les illes i arreu) és parar la bogeria d’ampliar l’aeroport del Prat. Zeroport, la plataforma ciutadana que defensa la vida davant els interessos d’AENA i els lobbies aeris, acaba d’anunciar la convocatòria d’una gran manifestació dia 20 de setembre. Apunteu-vos la cita i difoneu-la entre la vostra gent!

Comparteix

“SINGULARS”: GARANTIR UN FUTUR PER A L’AGRICULTURA DE PROXIMITAT

Catalunya ha perdut el 40% de la seva pagesia en els darrers 20 anys. Si l’agricultura representava el 20% del PIB a principis dels anys 80 del segle passat, ara no arriba ni a l’1,5% de la població activa. Qui encara s’hi dedica és cada cop més vell: el darrer cens agrari indica que menys del 5% dels caps d’explotacions agràries són menors de 35 anys mentre que gairebé la meitat superen els 65. La nostra sobirania alimentària, és a dir, la part de l’alimentació que es produeix a Catalunya, no supera el 40%.

Però el futur no està escrit. Acaba de sorgir una iniciativa molt prometedora que busca capgirar això. Volen augmentar les possibilitats de viure del camp fent que els productes de qualitat (i a ser possible ecològics) de la nostra terra arribin amb normalitat a una xarxa de 400 comerços a tot Catalunya. Es tracta de Singulars.cat.

Tenen un patronat de luxe (no us perdeu els patrocinadors i el consell d’entitats que li donen suport!). Són una garantia de compromís amb la terra perquè la coneixen, l’estimen i hi estan ben arrelats.

Sona bé, oi? Doncs estan buscant finançament de gent com nosaltres. Necessiten 3,5 M, dos dels quals de participacions de gent com tu i jo. En les primeres dotze setmanes ja n’han aconseguit el 70%. Estan a 600.000 € de fer realitat un projecte crucial per al país, que doni ales a la pagesia jove i ens garanteixi productes de qualitat vora casa. Si teniu un raconet, permeteu-me que us recomani que els feu costat adquirint participacions. Que “Singulars” pugui prosperar seria la millor notícia per a l’agricultura del país potser en el darrer mig segle. No ho deixeu per demà!

Deixa un comentari

“AULES QUE CREMEN”: PROTEGIM EL JOVENT I EL PROFESSORAT DEL MICROONES CLIMÀTIC

En un càlcul força conservador, Equitat.org (l’antiga Fundació Bofill) alertava aquests dies que la meitat de les escoles públiques no estan preparades davant una calor que tendeix a ser insuportable durant una quarta part del curs:

Amb molt de seny, resumeixen així per què protegir-nos de la calor a les aules és tan important:

Han editat una magnífica guia que cap centre escolar hauria d’ignorar:

Però, complementàriament, acaba de néixer una iniciativa encara més potent…

“Aules que cremen” és un moviment necessari al qual cal donar suport ben actiu. Que ara que el professorat fa una vaga històrica per dignificar l’educació hagi nascut aquesta plataforma és molt encoratjador. La realitat del esfondrament climàtic s’obre pas en un àmbit clau de la vida social: les escoles i instituts. És a dir, el jovent i el professorat que l’ha d’ajudar a esdevenir ciutadans i ciutadanes en el món real.

Des de l’apartidisme i amb la màxima atenció posada a unes aules cada cop més a punt d’ebullició, els objectius d’”Aules Que Cremen” són contundents en defensa de la salut de joves i docents. El mètode, l’acció directa, trenca amb el bloqueig burocràtic i la invisibilització del xoc climàtic a les aules que tant agraden a una Generalitat i uns ajuntaments que dia a dia practiquen el negacionisme.

La valentia del moviment “Aules que cremen” mereix el nostre suport. Gràcies a la seva empenta, comencem a conèixer en temps real quins nivells de calor amenacen els centres educatius. És la millor manera de començar a capgirar les coses per protegir els nostres infants, el professorat i el personal no docent així com el dret al benestar físic i emocional durant l’estudi.

Deixa un comentari

Si sou d’una AFA o docents, el seu web està ple de recursos útils per bategar coses, des d’una primera petició a la direcció del centre fins a l’assessorament tècnic de com monitorar la temperatura al vostre centre. És una maleta d’eines formidable per fer de la crisi climàtica un vector de millora de la salut comunitària!

Com a mares, pares o docents, apunteu-vos-hi! Feu que la vostra escola o institut de referència esdevingui un vertader refugi climàtic!

Arran de la nova guerra al Pròxim Orient i acostant-se l’estiu, la preocupació sembla ser si hi haurà prou combustible per als avions i si els preus dels bitllets s’apujaran molt. El problema amb l’aviació és tot un altre. Estem davant d’un transport per a minories. De fet, és el paradís dels ultrarics, les companyies fòssils i el Nord global. Està bonificat escandalosament en impostos des de sempre. No hi ha transport més eficaç a l’hora de multiplicar les emissions, per bé que està exempt de cap obligació climàtica real. I, sobretot, és impossible ecologitzar l’aviació. O la reduïm dràsticament a curt termini o volarem cap als +4 ºC abans que acabi el segle XXI.

Comparteix

1 VOLAR NO ÉS UN DRET HUMÀ: NOMÉS UNA PETITA MINORIA ES POT PERMETRE AGAFAR AVIONS

Com a màxim el 4% de la població mundial agafa un vol internacional1. Estem parlant de menys de 200 milions de persones sobre els 8.200 m que som avui. A tot estirar, l’11% de la Humanitat va volar dins i fora del seu país el 2018. Són dades clau a retenir confegides per Stefan Gössling, professor de Recerca en Turisme a la Universitat Linnaeus i d’Ecologia Humana a la de Lund, totes dues a Suècia. I sobretot una autoritat mundial en la petjada climàtica del transport i el turisme.

Fins i tot als estats del Nord, una gran part de la població no fa servir l’avió: el 65% a Alemanya, el 59% al Regne Unit o el 53% als EUA. Per variar, no tenim dades d’aquí, però l’Idescat reconeix que tres de cada deu catalans i catalanes no poden fer vacances ni una setmana l’any fora de casa. Res a veure amb drets humans bàsics com l’alimentació, tenir sostre o la llibertat de pensament.

2 NO HI HA TRANSPORT MÉS CONTAMINANT QUE L’AVIÓ

L’avió guanya, de llarg, tots els altres mitjans de transport en emissions per passatger i quilòmetre:

Les emissions directes de CO2 de l’aviació representen un 2,5% del total. Si hi afegim l’òxid de nitrogen i els deixants (contrails) o rastres de vapor d’aigua que deixen al cel, s’apugen al 4% de les emissions globals, d’acord amb investigadors de la universitat d’Oxford. La Comissió Europea ha arribat a reconèixer que podrien ser d’un 5,9%. De continuar com fins ara, el volum de CO2e podria duplicar-se d’aquí al 2050.

A partir de dades de Climate Trace, a les Balears ultraturistiques, el 2025 l’aviació va generar el 23% de totes les emissions. A Catalunya va fregar el 10%. Al País Valencià van superar el 5%. En plena cursa d’AENA per ampliar l’aeroport del Prat i la resta d’infraestructures aeroportuàries catalanes, això seria atiar el foc de la voladura de la seguretat climàtica.

Les emissions de l’aviació reflecteixen, a més, un biaix de classe: com reconeix Forbes, l’1% de la gent que vola són ultrarics. Ells sols provoquen el 50% de les emissions del sector a escala mundial.

3 ELS TRACTATS CLIMÀTICS EXONEREN L’AVIACIÓ DE CAP OBLIGACIÓ REAL DE DESCARBONITZACIÓ

Poca gent sap que bona part del trànsit aeri resta fora dels objectius de reducció de gasos previstos tant al protocol de Kioto com a l’Acord de París del 2015. D’entrada, els tractats mundials per a la protecció del clima mencionen només el CO2, però no pas la resta de gasos hivernacle (òxid de nitrogen i el vapor d’aigua acumulat en els deixants). És a dir, deixen fora entre el 40 i el 50% de la petjada climàtica de l’aviació.

En segon lloc, remeten les reduccions en el trànsit domèstic a unes Contribucions Nacionals (NDC) a presentar voluntàriament pels estats. Carbon Action Tracker calcula que la suma d’aquestes NDC voluntàries permetrien encara un augment d’entre 2,5 º C i 2,9 º C a final de segle. En canvi, el decreixement de les emissions en els vols internacionals (que representen uns dos terços del total) resten al marge, pendents del que prescrigui la ICAO (la International Civil Aviation Organization). Fins ara, aquest organisme regulador global només ha recomanat reduir a zero les emissions a mitjan segle, però no n’ha fixat cap d’obligatori. El resultat és que, passada la pandèmia, la petjada de carboni de l’aviació segueix disparada. Des de Carbon Brief fa temps que avisen que el boom de les emissions aèries podria costar una quarta part del pressupost mundial de carboni que resta fins al 2050 si no volem superar la barrera d’1,5 º C d’augment mitjà de la temperatura del Planeta.

Els forats legals també inclouen els dels estats que no han signat o s’han retirat de l’Acord de París. Només l’aviació dels EUA, que representava abans de la pandèmia més del 16% de total de les emissions de CO2 del sector, queda fora. Igualment, ni Kioto ni París afecten l’aviació militar (8% del CO2) ni els jets privats (4%).

Com a corol·lari d’aquesta allau de despropòsits al servei dels lobbies aeroportuàries, les comptabilitats estatals oficials de l’impacte climàtic del sector exclouen la petjada dels vols internacionals, el dels jets privats, l’aviació militar i la dels gasos hivernacle diferents del CO2. Cal recordar-ho quan llegim els informes oficials anuals del MITECO: el cost climàtic de l’aviació hi està clarament infrarepresentat.

4 EL TRANSPORTS AERI NO PAGA IMPOSTOS SOBRE EL QUEROSÈ I TÉ UN IVA REDUÏT AL 10%

A diferència dels trens o els cotxes, el querosè, el fuel que mou els avions, no paga un impost energètic directe. Enlloc del món. Així ho va fixar la Convenció de Chicago del 1944 que va donar lloc al naixement de l’ICAO. Traduït, significa un enorme subvenció indirecte al creixement indefinit de l’aviació gràcies a un preu artificialment barat en relació als costos d’altres mitjans de transport com el tren. Pel costat de l’IVA, els bitllets d’avió el tenen reduït al 10% en lloc del 21% general. És a dir, que són equiparats al de l’alimentació o al de la gestió de residus.

Un informe de Transport & Environment i Ecologistes En Acció calcula que el 2025 aquesta taxa zero al querosè dels avions i un IVA reduït al 10% haurà comportat la pèrdua per a la caixa pública espanyola de més de 5.000 M. Per posar una comparació: el nou Pla Estatal de l’Habitatge (2026-2030) s’apuja a 7.000 M. El govern central només hi aportarà, en cinc anys, el 60%, és a dir, 4.200 M. És a dir, en un sol any el govern central bonifica el combustible i l’IVA de l’aviació amb una quantitat superior a la que pensa invertir en un quinquenni en la construcció i rehabilitació d’habitatges.

Fins l’any 2024, el 80% dels vols dins la UE no pagaven res dins el mecanisme de comerç d’emissions. Això començarà a canviar aquest 2026, quan la Comissió Europea té el mandat de retirar totes les assignacions gratuïtes de drets de contaminació a les aerolínies. Sempre que no hi hagi una suspensió de l’entrada en vigor producte de la creixent influència de l’extrema dreta fòssil i els seus aliats, és clar…

Deixa un comentari

5 SAF? ESPANYA, SUPERPOTÈNCIA EUROPEA DEL QUEROSÈ GRÀCIES A REPSOL I MOEVE/CEPSA!

Si la indústria es vanta d’estar fent una transició als combustibles sostenibles (SAF), la realitat és que la IATA (la patronal aeronàutica) reconeix que a penes el 0,6% de tot el fuel consumit per l’aviació internacional provenia dels biocombustibles. El problema per augmentar-ne la producció és que competeix amb el cultiu d’aliments: al Regne Unit tenir sufient SAF per als avions suposaria retirar de la producció alimentària la meitat del sòl agrícola actual!

Mentrestant, amb la guerra a l’Iran s’ha sabut que Espanya s’ha convertit en la primera potència europea en subministrament de querosè. Els grans beneficiaris són Repsol i Moeve (antiga CEPSA). Van invertir 7.000 M entre el 2008 i el 2012 a modernitzar la seva capacitat de refinar dièsel per als cotxes fòssils i querosè que afavorissin el boom d’una aviació low cost climaticida quan a la resta de la UE tancava refineries. El resultat és que ara mateix Repsol i Moeve garanteixen de llarg la continuïtat del subministrament domèstic de querosè i el venen a un preu avantatjós a la resta de la UE per tal d’evitar la fallida de moltes companyies aèries. El complex petroquímic de Repsol a Tarragona és la peça clau per sostenir la petjada climàtica fòssil de l’aviació de tot Europa.

6 LA FAST FASHION DE ZARA PORTA UNA ENORME MOTXILLA DE CO2e AERI

No ho diríeu mai però l’home amb més patrimoni immobiliari del món, Amancio Ortega, que ha fet fortuna a través de la tèxtil Inditex, és un perill major per a la nostra seguretat climàtica. Segons que informa Public Eye, una prestigiosa ong suïssa especialitzada en justícia global, bona part del negoci de Zara i el seu imperi de marques s’alimenta d’un creixent transport aeri, climàticament insostenible:

Transportar roba de temporada en avió en lloc de amb vaixells surt 14 cops més car en termes climàtics. Però a Don Amancio li importa un rave. Ha convertit Saragossa és el segon aeroport espanyol en tones de mercaderies, amb uns 1.600 vols l’any des de Àsia i Amèrica. Si el 2022 aterraven unes 43.000 tones de roba fast-fashion des de l’exterior, dos terços tenien com a destinació o punt de sortida Espanya. El primer operador en importància era, de llarg, Inditex. No només a Saragossa, sinó també als aeroports de Madrid i Barcelona, on la transnacional de Don Amancio sol figurar sempre al pòdium de trànsit de mercaderies. N’heu sentit parlar als mitjans untats amb diner fòssil? Jo tampoc.

US PROPOSO UN JOC: DIVERTIU-VOS!

Si voleu relaxar-vos després de llegir l’article, us proposo que jugueu una mica amb aquesta magnífica calculadora d’emissions: ecotransitworld. Està pensada per comparar el cost climàtic de triar els diferents transports de mercaderies d’un lloc a l’altre del món. Penseu en les pomes de Xile i de Lleida que tenim al súper de la cantonada un vora l’altre. Com a exemple, mireu el resultat de comparar el transport per avió des de Santiago de Xile d’una tona de pomes o de fer-ho en camió des de Lleida.

Sí: portar-les de Xile en avió genera 12 cops més CO2e que portar-les de Lleida amb camió! Imagineu quin seria el cost de portar-les en tren per comptes d’amb camió des de Lleida?

Portar una tona de pomes costa 114 vegades menys de CO2e si arribessin en tren des de Lleida respecte a dur-les en avió de Santiago de Xile! Gaire 10 cops menys si venen en tren en lloc d’amb camió de la capital del Segrià fins a la capital! Apa, feu simulacions amb la família, les amistats i a les escoles. Hi ha esperança si estem ben informats i prenem decisions assenyades. Cal reduir dràsticament els vols per donar força al transport de proximitat, especialment als trens.

La setmana passada ja vam superar els 30 °C a diverses localitats catalanes. L’estiu s’acosta: és hora de repassar què faran els nostres governs i ajuntaments per protegir davant les calorades que vindran alumnes i mestres a les escoles i la gent gran a les residències. Aquests dos col·lectius afronten un alt risc davant les onades de calor. I també caldria assegurar-nos que hi haurà vertaders refugis climàtics a l’abast quan faci falta. Necessitem gent responsable a les institucions que s’interessi per la nostra salut davant els extrems climàtics.

Comparteix

In English

10 d’abril amb 30,9 °C a Perpinyà. Xàtiva, Vinebre (Ribera d’Ebre), Seròs (Segrià), per sobre de 30 °C. A les illes, Llucmajor, Porreres i Binissalem van fregar els 29 °C… Temperatures d’estiu avançat. No són rècord, però cada cop és més evident que l’estiu s’està avançant a casa nostra.

Els darrers anys hem vist com les onades de calor han disparat la mortalitat també aquí. Podeu fer-me memòria amb aquest article meu de principis de l’estiu passat:

Poca broma! L’experiència hauria d’ajudar a protegir-nos millor del que vindrà. Per fer-vos una idea clara del grau d’exposició que podem haver d’encarar, tafanegeu amb la magnífica “calculadora de l’índex de calor” de l’IS Global:

Preparats per a fer el qüestionari sobre com ho estan enfocant al vostre municipi o regió?

PREGUNTA 1: HI HA CAP PLA PER A CENTRES ESCOLARS I RESIDÈNCIES DE LA GENT GRAN?

A hores d’ara no sembla que existeixi cap pla específic per a establiments escolars ni per a les residències de gent gran ni tampoc una previsió de refugis climàtics a escala de país ni pràcticament a cap municipi. N’hi ha en el teu?

Deixa un comentari

Els infants són més susceptibles a la calor que la majoria de sectors de la població. Ho explica molt bé Mònica Ubalde, des de l’ISGlobal:

A Andalusia, més de 2000 AFAs van llençar la iniciativa “Escuelas de calor” per reclamar que els centres es bioclimatitzin per refrescar els espais educatius. És una obligació legal a la comunitat andalusa des del 2020, però porten cinc anys sense millores. Aquí teniu una entrevista de ràdio amb elles:

La gent gran, especialment qui té fets els setanta-cinc anys, corre un alt risc. Segons el Consorci Sanitari de Barcelona, les persones grans tenen reduïda la sensació de calor i xafogor i, per tant, la capacitat d’autoprotegir-se. Hi ha un paral·lelisme entre la disminució de la percepció de la set i la percepció de la calor, especialment en les persones que pateixen una malaltia neurodegenerativa. Si li afegim problemes de mobilitat, l’alerta és màxima.

Més enllà de protocols, refrescar amb ventiladors i aire condicionat alguns centres i hidratar les persones més vulnerables, l’adaptació climàtica a les onades de calor a les residències està per encetar com mostra aquest reportatge de RTVE:

#1: Al vostre municipi, comarca o regió, hi ha ja un pla per combatre les onades de calor el pròxim estiu? Com el veieu? M’ho contes?

PREGUNTA 2: ELS NEXT GENERATION HAN SERVIT PER SOLARITZAR I VEGETALITZAR CENTRES EDUCATIUS I RESIDÈNCIES DE GENT GRAN?

Espanya ha estat el país que més recursos ha obtingut de la UE a través dels Fons Next Generation (2021 - 2026) per a la reconstrucció després d’impacte de la COVID-19: són gairebé 80.000 M a fons perdut.

Els Next Generation de la UE haurien pogut servir per finançar l’enorme inversió a fer en adaptació climàtica d’escoles, instituts i residències. Dissortadament, els nostres governs han ignorat aquesta necessitat i no hi han dedicat ni un euro. De fet, a sis mesos de finalitzar el termini d’execució del programa europeu, “sobraven” més de 3.000 M en tres programes clau (“Rehabilitació i regeneració urbana”, “Educació” i ”Economia de les cures i la inclusió”) que s’haurien pogut dedicar en bona part a finançar la instal·lació d’energia solar fotovoltaica i tèrmica, aïllament solar i vegetalització de patis i zones comunes, però els nostres governs no hi han pensat.

No hi ha cap estudi concret sobre les necessitats aquí. A França, el 80% dels centres escolars (40.000 de 51.000) no poden fer front a les onades de calor i hauran de ser renovades abans del 2034. A Catalunya, una quarta part de les 2.733 escoles i instituts públics van obrir abans del 1960. Ara l’executiu Illa considera un rècord invertir 100 M l’any 2026 en reformes escolars que no preveuen cap intervenció rellevant en adaptació climàtica.

La bona notícia és a Barcelona ciutat. Allà, finançant-ho amb una part de la recaptació de la taxa turística, l’ajuntament ha començat a climatitzar amb aerotèrmia i plaques fotovoltaiques 170 centres educatius (bàsicament d’infantil i primària) abans del 2030.

Pel que fa a les residències de gent gran, tot està per fer: des de l’estudi de necessitats fins a la climatització i vegetalització d’espais.

#2: A la vostra vila o ciutat, s’ha solaritzat i/o vegetalitzat cap residència de gent gran o edifici escolar de cara a fer-lo resistent al xoc climàtic?

Deixa un comentari

PREGUNTA 3: TINDREU REFUGIS CLIMÀTICS REALS?

Els dies pitjors hauríem de tenir els “refugis climàtics” a tocar. La temporada passada van ser una presa de pèl: molts tancaven a l’agost. També en diumenge i a la nit. A Catalunya l’estiu passat passaven coses com aquesta:

A València, les residències de gent gran - que obren sis dies per setmana - van esdevenir el lloc predilecte per refugiar-se. Si feia una calorada insuportable a la nit o en diumenge, no hi havia biblioteques ni espais adients on aixoplugar-se.

#3: Al vostre poble o ciutat, ja s’ha anunciat on seran i quin horari tindran els refugis climàtics?

Deixa un comentari

PREGUNTA 4: HI HA HAGUT FORMACIÓ CLIMÀTICA PER AL PERSONAL SANITARI, DE CURES I EDUCATIU?

Molt presumir de refugis climàtics, però les autoritats no estan garantint que s’estigui fent una formació específica als i les professionals de l’àmbit sanitari, del de les cures i de l’educatiu. Tampoc hi ha cap campanya divulgativa específica de com superar les calorades per als usuaris i usuàries de les residències de gent gran ni de cara a l’alumnat, i el professorat i les famílies als centres escolars.

És cert que existeixen eines com el Pla d’actuació per prevenir els efectes de les onades de calor sobre la salut (POCS) a Catalunya. Ara, no contempla la formació específica per a centres educatius i de gent gran. Tampoc no hi ha hagut fins ara campanyes de publicitat institucionals en televisió, ràdio i xarxes socials adreçades a tothom sobre com protegir-se durant les onades de calor que vindran.

Recordeu les nits tòrrides i tropicals de l’estiu del 2025? Per exemple, al centre de Barcelona, al Raval?

Deixa un comentari

#4: Coneixeu cap col·lectiu de professionals de la salut, les cures o l’educació que hagi rebut una formació específica en protecció climàtica?

PREGUNTA 5: EXISTEIX UN CENTRE MODEL A PROP ON INSPIRAR-SE EN PROTECCIÓ CLIMÀTICA?

Més enllà de la propaganda institucional:

#5: Coneixeu cap centre educatiu o residència d’avis i àvies que realment estigui adaptada als nous extrems de temperatura? O un vertader refugi climàtic modèlic i que obri tota setmana, de nit i de dia? És a dir, un exemple a multiplicar arreu d’on puguem aprendre. Si és així, comenteu-nos-ho!

Deixa un comentari

Mentrestant, us deixo un senyal d’esperança: el miracle verd de París. La millor estratègia de prevenció dels riscos mortals de les onades de calor és multiplicar amb saviesa l’arbrat urbà! Això pot reduir fins a un terç la mortalitat per calor.

Quin és el risc de no fer res davant la crisi climàtica? No en parlen els tertulians economistes ni a ESADE. Tampoc el govern. El sector de les assegurances, però, tremola. A Catalunya, AXA anuncia que, si continuem amagant el cap, el PIB caurà un 14% a mitjan segle. El primer informe de solvència climàtica planetària l’eleva al 25% de l’economia global el 2050, amb centenars de milions de morts. Arreu, podria ser del 50% el 2100. Des d’Allianz, s’adverteix que la crisi climàtica va camí de destruir el capitalisme en un món inassegurable. En temps d’acceleracionistes com Neró Trump que fan plausible un augment de +3 °C de mitjana durant aquest segle, és suïcida no reduir dràsticament la criminalitat fòssil i menystenir la urgència d’adaptació.

Comparteix

In English

En español

L’INFORME AXA SOBRE CATALUNYA NO ÉS CAP GAG DEL “POLÒNIA”

Segons Forbes, AXA era l’any passat la cinquena asseguradora mundial. A l’octubre va publicar aquest vídeo per il·lustrar un informe sobre el futur climàtic de Barcelona i Catalunya:

Incloïa imatges com aquestes:

Ho heu llegit bé: a la capital catalana a final de segle podria haver-hi un quart de milió de morts addicionals derivades d’un augment de 3 °C de les temperatures. Recordem que avui viuen 1,7 milions de persones a Barcelona ciutat. És interessant constatar que, tot i que AXA afirma que anem cap a +4 °C a escala global, el càlcul de víctimes humanes el fa amb només + 3 °C. Traduït significa que resulta conservador.

Per al PIB, la reducció que apunten és impactant: -14% per al 2050. Això multiplicaria per nou el retrocés mitjà del PIB experimentat a Catalunya entre el 2008 i el 2013 durant la darrera crisi immobiliària:

En termes del PIB del 2025 a Catalunya, que va ser d’uns 335.000 M, significaria un decreixement de més de 46.000 M. Per una comparació, això significaria una pèrdua de més del doble dels pressupostos catalans executats de Salut i Educació l’any 2024. Ja ho sabeu: no fer res, tancar els ulls i fer allò tan català de “qui dia passa, any empeny”, ens portarà a l’abisme com a societat i a una crisi econòmica colossal.

Deixa un comentari

2100 AL PLANETA: - 50% DE PIB I CENTENARS DE MILIONS DE VÍCTIMES HUMANES?

No us penseu que fer l’estruç sigui un problema de narcisisme només de les elits locals. L’activisme terrorista fòssil de Neró Trump i l’auge de l’acceleracionisme d’ultradreta palesen l’extrema gravetat del moment històric en què ens trobem. Vegem-ne tres indicis rellevants de quin és l’horitzó si no ens organitzem i obliguem governs i empreses a fer les paus amb el clima. Amb urgència.

En un treball pioner sobre la solvència climàtica planetària, la facultat d’actuaris i actuàries1 de la Universitat d’Exeter, al Regne Unit, conclou que, si les temperatures superen els +2 °C (ara som ja a +1,5 °C), a mitjan segle arreu del món una quarta part de la Humanitat estaria en perill de perdre la vida. Les pèrdues econòmiques serien també de l’ordre del 25%. En teniu un magnífic resum gràfic aquí.

L’equip de Tim Lenton de la Universitat d’Exeter no està sol. Aquest febrer la iniciativa de suport empresarial Green Futures Solution de la mateixa universitat ha publicat un altre treball rellevant: Recalibrating Climate Risk. La base de totes dues aportacions és que des de l’economia oficial i els governs s’ignora tant l’existència creixent dels esdeveniments extrems com la retroalimentació dels punts d’inflexió climàtica2 sense fronteres.

És el mateix que assegura Adrien Bilal, que acaba de ser guardonat com el millor economista jove de França per Le Monde i el Cercle des Économistes. Avisa que això de la crisi climàtica és molt seriós i que, si no espavilem com a espècie, pot costar un 50% del PIB mundial d’aquí al 2100. Us recomano llegir a fons aquesta entrevista completa aquí.

Encara us dono un tercer nom: Günther Thallinger. És un alt executiu d’Allianz, la quarta transnacional asseguradora mundial. S’atreveix a advertir que el capitalisme i la civilització estan en perill!

El món s’acosta ràpidament a nivells de temperatura en què les asseguradores no seran capaces d’oferir cobertura per a molts riscos climàtics, diu Günther Thallinger, del consell de direcció d’Allianz SE, una de les companyies d’assegurances més grans del món. Afirma que sense assegurances, situació en què ja es troben en alguns llocs, molts altres serveis financers esdevindran inviables, des d’hipoteques fins a inversions.

Si tinguéssim un govern i unes elits econòmiques i universitàries atentes a l’interès general, la solvència climàtica de Catalunya constituiria el gran bé a protegir durant el nostre segle. La millor pòlissa d’assegurances és la reducció dràstica del càrtel del carboni, del transport fòssil a les petrolieres, les gasistes, les cimenteres. Cada dècima de grau d’escalfament compta.

L’alegria de l’aprovació dels “pressupostos del carboni” ha durat ben poc. Si els pressupostos econòmics són l’hora de la veritat d’un govern, el projecte presentat pel president Illa per al 2026 revela el seu negacionisme pràctic. Així, malgrat que els ingressos s’incrementen molt, les despeses ambientals clàssiques perden rellevància mentre que el paquet clau (el transport, la indústria i l’habitatge) presenta nombroses incoherències i inversions més aviat brutes que verdes. Els pressupostos s’acompanyen d’un augment sostingut del cànon de l’aigua del 4,2% anual fins al 2030. Catalunya necessita uns pressupostos adreçats a accelerar la mitigació climàtica i l’adaptació atorgant prioritat al benestar de la majoria.

Catalunya manca de tenir fixat un horitzó oficial de referència d’augment de les temperatures a l’estil francès, que reconeix una trajectòria d’escalfament de +4 °C per al 2100 respecte al segle XIX. Sortosament, el desembre passat el Parlament de Catalunya donava suport als primers pressupostos del carboni del país preveient una reducció del 31% de les emissions contaminants abans del 2030 amb relació a l’any 1990. Era un mer acord sense cap conseqüència legal concreta, però representava un avanç en el reconeixement de la magnitud de la crisi climàtica. Lògicament, si el govern tingués intenció de complir amb els seus propis compromisos de descarbonització s’hauria de notar en el projecte de nous pressupostos de la Generalitat del 2026. Sap greu afirmar-ho, però els pressupostos que defensa el govern Illa reflecteixen el mateix biaix negacionista de sempre. Lluny de ser els d’“un govern de tothom”, palesen els d’un govern al servei dels lobbies fòssils.

Comparteix

TRANSPORT: PUJA EL TREN PERÒ LES INVERSIONS EN CARRETERES CONTINUEN CREIXENT TAMBÉ

Centrant-nos en el capítol d’inversions, és una bona notícia que les ferroviàries augmentin d’un 64% respecte al darrer pressupost aprovat, el del 2023. Ara, això és contradictori amb un creixement simultani de les inversions en carreteres, d’un considerable 40%. És allò de descarbonitzar carbonitzant…

Entre els molts detalls sucosos, us en donaré dos. El nostre govern pagarà a RENFE/ADIF 355,4 M pel servei (és un dir) de Rodalies. En el pressupost del 2023, no hi figurava cap euro. És a dir, que la Generalitat, que no té la competència sobre les vies i els trens, assumeix com a seva una despesa fungible equivalent al 80% de la seva capacitat inversora en servei ferroviari. Enmig del desastre ferroviari de Rodalies, el comportament del govern català és mesell, d’una insensibilitat absoluta amb el patiment de la gent que necessita el tren a casa nostra. Aquests 355 M haurien d’anar a inversió pròpia addicional de la Generalitat en trens.

La segona remarca és la inexistència de cap programa pressupostari orientat a la reducció de CO2e del transport, quan aquest és el primer sector emissor de gasos letals per al clima a Catalunya (38,95% del total de les emissions directes el 2025). Els pressupostos del carboni preveien una reducció del 19% dels gasos abans del 2030.

INDÚSTRIA I TURISME: SENSE LÍMITS CLIMÀTICS

Les emissions industrials són les segones en importància. L’any passat representaven el 17,7% de tot el COe emès directament a Catalunya. Si li afegim l’impacte de REPSOL en les operacions de refinament i de producció d’asfalt (un 5,3% del total), el sector és responsable del 23% de totes les emissions. Els pressupostos del carboni fixen en un terç la reducció necessària d’aquí al 2030 per avançar cap a la seguretat climàtica. Doncs bé, segons l’“Informe de perspectiva climàtica i ambiental” oficial del govern, el projecte de pressupostos Illa no solament no fixa cap programa potent de descarbonització industrial sinó que preveu reduir el pes dels impostos ambientals dins els ingressos de la Generalitat a l’1%.

Les instal·lacions que afecten l’ambient, les emissions dels cotxes i camions fòssils, les de l’aviació i la contaminació industrial pagaran menys. Quan fem memòria del complex petroquímic de Tarragona (Repsol, Iqoxe i companyia). AENA o les cimenteres, s’entén perfectament a qui bonifiquen els pressupostos del govern Illa. Com informava recentment La Directa, és un escàndol que nou anys després de l’entrada en vigor de la Llei catalana del clima no paguin més que propines per la seva sostinguda lluita per la contaminació i la carbonització local i global.

Una altra perla la constitueix la qüestió de l’aigua. El projecte de pressupostos consigna l’objectiu d’“assolir el 70% de l’autonomia hídrica el 2027” a còpia d’incrementar el recurs a una dessalinització caríssima en termes climàtics i ambientals. La raó seria la por a la repetició de la sequera en ple avenç de la crisi climàtica. En cap cas no es preveu la gestió a la baixa de la demanda de sectors totalment insostenibles. De fet, el projecte fa gala de l’augment (!) de la superfície de regadiu (programa 522) en un país que corre un alt risc de desertificació. Però potser el cas més cridaner és l’augment del cànon de l’aigua.

S’aprofita la vulgarment coneguda com a “llei d’acompanyament dels pressupostos” per fixar un creixement ANUAL des del 2027 al 2030 del 4,2% de manera general a tot Catalunya. Això permetrà finançar la multiplicació de la capacitat de dessalinització gràcies al finançament per la caixa pública d’un augment de la disponibilitat de l’aigua en el moment més crític, és a dir, durant els estius cada cop més llargs i plens d’onades de calor. El lobby turístic és el gran guanyador. La població resident pagarà força més per l’aigua perquè la indústria turística tingui prou aigua a preu bonificat per al seu negoci de sol i platja sense fer cap aportació rellevant a la construcció i manteniment de les plantes de dessalinització.

Imagineu-vos quin senyal haurien enviat els pressupostos del 2026 si haguessin creat un epígraf específic en les tarifes (fortament progressiu en favor de l’ús assenyat d’aquest recurs que serà cada cop més escàs a la Mediterrània) per a l’aigua consumida en establiments i serveis turístics! La diferència seria abismal en favor del clima i la cura d’aquest bé ecològic essencial, com us explicava aquí.

MARGINALITAT DE LA REHABILITACIÓ ENERGÈTICA D’HABITATGES I SERVEIS

Els edificis per a habitatges o serveis comercials i institucionals van generar l’11,1% emissions el 2025, electricitat exclosa. De mitjana, els edificis on vivim voregen els quaranta-cinc anys. A Barcelona ciutat, l’Ajuntament certifica que són més de setanta anys. És a dir que les necessitats de rehabilitació energètica són extraordinàries: requeririen un programa pressupostari potent de suport a la descarbonització d’habitatges, oficines i institucions. El pressupost Illa per al 2026 no ho contempla. L’oblit és més rellevant que mai perquè aquest 2026 acaben els Fons Europeus que existien des de principis de la dècada.

Si bé és molt positiu que hagin augmentat un 42% la dotació per als programes per a habitatge (el 431) i per a rehabilitació de barris i nuclis antics (el 432), certament no hi ha cap objectiu específic per incorporar de sèrie la rehabilitació energètica en habitatges i establiments a rehabilitar. De fet, en l’“Informe de perspectiva climàtica i ambiental” oficial el govern reconeix que a penes el 10% del programa té a veure amb la rehabilitació energètica dels habitatges. Això representaria menys de 2.500 habitatges aquest any, un percentatge marginal respecte a les necessitats si tenim en compte que, sense comptar les edificacions no residencials, a Catalunya hi ha uns 3,9 milions d’habitatges.

Els barris populars seran els més afectats. Amb poc arbrat, amb molta menys capacitat econòmica per instal·lar sistemes d’energia neta i eficients, el cost de viure-hi també augmentarà per l’increment dels preus del gas i del petroli arran de la guerra al Pròxim Orient. Com és possible que un govern socialdemòcrata com se suposa que és el del PSC deixi desemparats als pressupostos en rehabilitació energètica els barris populars, molt més vulnerables a la crisi climàtica i a la dependència fòssil?

En resum, el projecte de pressupostos Illa 2026 és una mostra de primer nivell del negacionisme pràctic que presideix de manera transversal les nostres institucions i el món econòmic. I també de la distància entre la propaganda (un simple acord parlamentari sobre pressupostos del carboni que no obliguen a res) i la realitat: el deteriorament del benestar comunitari, especialment de la gent de baix, per implosió climàtica. Catalunya manca d’un govern atent a l’interès general mentre el cost econòmic i en benestar per a la majoria es va fent cada cop més insuportable.

P. D. La retirada ahir del projecte, arran de la manca de prou suports al Parlament de Catalunya, hauria de permetre replantejar de soca-rel aquest bonus del govern català a sectors fòssils. L’ajust als objectius dels pressupostos del carboni ha de ser d’obligat compliment en qualsevol planificació econòmica i pressupostària. President Illa (i ERC, Comuns i CUP): aprofiteu aquesta segona oportunitat en favor de la seguretat climàtica i el benestar d’interès general!

Comparteix LLÀNTIA DE FOC

APRENDRE DE QUI EN SAP: SEGUIU L’I4CE DE PARÍS!

Us recomano que mireu les aportacions que fa l’Institut de l’Économie pour le Climat (I4CE – Institute for climate economics). Entre les moltes mancances que hi ha en recerca econòmica i climàtica als Països Catalans (ai, les nostres unis!), aquest buit de saviesa hauria de ser tancat ben aviat. Al web de l’I4CE hi trobareu anàlisis de qualitat sobre economia, pressupostos i clima i propostes ben assenyades. Si coneixeu cap càrrec públic o economista, no dubteu a recomanar-los-el!

L’esclat de la guerra contra l’Iran comença a disparar els preus del gas i del petroli. Això augmenta la preocupació d’una ciutadania que viu al límit de la pobresa. I palesa l’enorme addicció de la nostra societat i economia a uns combustibles fòssils que amenacen cada cop més el benestar de la majoria. Paradoxalment, el mirall dels conflictes a Ucraïna, Veneçuela i l’Iran hauria de servir per entendre que descarbonitzar al més aviat possible Catalunya significa guanyar sobirania energètica, protecció climàtica i, no en darrer extrem, ajudar a pacificar el nostre món. A què esperem a abandonar el negacionisme pràctic?

1990-2023: Catalunya consumeix un 37% més d’energia, les fòssils representen un 67% del total, pugen el gas i el petroli encara

Si féssim cas als grans mitjans de manipulació, podríem creure que el país ha fet un enorme salt endavant en energia verda. Res més lluny de la realitat. Quan comparem quanta energia consumia Catalunya el 1990 (any base de referència en la política climàtica mundial) i com havia evolucionat fins al 2023, últim exercici amb dades oficials1, hi ha quatre conclusions claus:

• Cada vegada consumim més energia (!): un 37% més el 2023 respecte al 1990.

• Les energies fòssils continuen dominant de llarg: representen un 67,1% de tot el consum. Malgrat la desaparició del carbó, en termes absoluts, tant el petroli (+14%) com el gas (+80%) han crescut. La minva relativa total de les fòssils és de només un 9% en més de tres dècades!

• La nuclear ha augmentat un 60%.

• Les renovables s’han quintuplicat, sí. Ara: a penes representen el 7,2% del consum energètic total.

Comparteix

D’ON TRAIEM EL GAS, EL PETROLI (I L’URANI)?

Com sabem, ni Catalunya ni Espanya tenen reserves rellevants de petroli ni de gas. Tampoc de l’urani que necessiten les centrals nuclears com les d’Ascó, Vandellòs II o Cofrents. Això porta a una dependència energètica extrema de l’exterior.

A Catalunya, no tenim dades específiques de les importacions per origen. Per al conjunt d’Espanya, d’acord amb CORES (la font oficial de referència), el 2025 vam importar el petroli d’aquests estats:

Quant al gas, la nostra dependència actual és amb aquests productors:

És a dir, la Rússia agressora d’Ucraïna continua sent el tercer proveïdor de gas d’Espanya. Dit això, el gran guanyador directe són els EUA, com resumeix Vozpópuli: el 45% del gas natural liquat i el 15% del petroli que consumim el comprem als EUA:

Si Espanya ha duplicat la compra de gas natural liquat als EUA des que Neró Trump ha tornat a la Casa Blanca, és bo saber que REPSOL ha copat el 70% d’aquestes importacions, informa El País.

Independentment del fet que l’energia nuclear no genera gasos hivernacle letals per al clima, l’urani que necessita és la matèria primera de la proliferació atòmica que acosta avui el món a una nova guerra mundial. D’acord amb El Economista, les centrals catalanes i espanyoles depenien, de manera destacadíssima, de la Rússia de Putin en començar la guerra d’invasió d’Ucraïna:

Tot i el suposat boicot europeu a l’agressió de Putin a Ucraïna, a finals del 2025, El País assegurava que Rússia mantenia el lideratge en el subministrament d’urani a Espanya fregant un 40% del total.

Comparteix LLÀNTIA DE FOC

L’ALTERNATIVA: DESCARBONITZAR + DESNUCLEARITZAR PER GUANYAR SOBIRANIA ENERGÈTICA, SEGURETAT CLIMÀTICA I PAU

El govern de la Generalitat acaba de “presumir” que el 2023 s’haurien reduït d’un ínfim 0,9% les emissions directes de Catalunya respecte del nivell del 1990.

Estem molt lluny d’assolir la reducció del 55% el 2030 respecte al 1990 dels gasos d’efecte hivernacle (GEH) que emetem a Catalunya, tal com obliga la llei climàtica de la UE. O del - 32% de GEH que prescriu el Plan Nacional Integrado de Energía y Clima 2023-2030 del govern espanyol. Ni tan sols ens acostarem al -31% que recomana l’acord del Parlament de Catalunya sobre els primers pressupostos del carboni del nostre país…

Mentre el lobby de les energètiques intenta evitar el tancament de les centrals nuclears aquí, Greenpeace ens convida a recordar per què l’energia atòmica és una opció perillosíssima per a la Humanitat:

Amb aquest panorama, queda palesa la urgència de canviar de rumb col·lectiu. Cal una reducció molt rellevant del consum energètic fòssil i nuclear acompanyada d’un desplegament massiu d’energies netes en el transport, la indústria i el parc d’habitatges residencials, especialment en zones urbanes. Entendre això obre la porta a obtenir un triple benefici:

• Per la vocació descentralitzadora de les energies renovables, guanyaríem sobirania energètica davant els vaivens geopolítics que ens fan estar pendents de guerres creixents pels recursos minerals.

• Començaríem a posar l’economia al servei d’un sistema de vida col·lectiu amic de la vida al Planeta: la seguretat climàtica de Catalunya s’enfortiria.

• Ens allunyaríem tant de la implicació en conflictes pel petroli, el gas i l’urani com de la cursa armamentista que està restant tants diners a les inversions en benestar comunitari i ecològic que necessitem. En un món cada cop més boig, sembraríem llavors de pau duradora.

  Deixa un comentari

En español

El pròxim juny s’acaben els ajuts Next Generation de la UE. Eren un mannà fabulós (140.000 M entre subvencions i crèdits) perquè l’estat espanyol es posés al dia quant a sostenibilitat ambiental i social. Un dels objectius era la rehabilitació urbana, arran de l’avenç de la crisi climàtica. Els barris populars, molts d’ells especialment vulnerables a les onades de calor, podrien haver estat els grans beneficiaris. Ara, l’Airef mostra que ADIF, el kit digital i l’hidrogen verd encapçalen el rànquing d’inversions, mentre que l’habitatge no arribarà a dos terços de la previsió. Si a Catalunya li tocava aquí només un esquifit 7% del conjunt d’inversions, sembla que n’hi sobrarà la quarta part. La rehabilitació d’edificis públics triplica les inversions en rehabilitació energètica dels habitatges on viu la gent. La negligència de la Generalitat incrementarà la desigualtat climàtica a les nostres viles i ciutats.

NO, L’HABITATGE NO ÉS LA PRIORITAT

Malgrat la retòrica, les dades de l’Airef - el supervisor amb més prestigi a Espanya sobre les finances públiques - palesen que l’habitatge ha estat una prioritat de segon nivell en la concessió dels ingents fons Next Generation a Espanya.

Tot i que es preveien invertir-hi 6.820 M entre el 2021 i el 2026, a sis mesos d’acabar el programa més d’un terç dels diners no s’han fet servir. Compte a no confondre “concedits” amb “executats” perquè hi haurà casos que, tot i la concessió de la subvenció, l’obra no s’haurà executat per falta de temps, canvi d’opinió de la comunitat, manca d’empresa constructora… És evident que difícilment es donaran més diners per reformes constructives a menys d’un semestre d’acabar la vigència dels Next Generation.

Afinant més, allà on ha fallat clamorosament la previsió és en la rehabilitació energètica de les cases on viu la gent. Sobre 3.720 M previstos, només se n’han concedit 1.851: queda per adjudicar el 48%!

A escala espanyola, l’AVE (que només transporta el 5% dels usuaris i usuàries de tren) ha rebut el doble d’inversió que la rehabilitació energètica del parc d’habitatges on vivim. De fet, a l’AVE s’hi ha dedicat un 117% del pressupost previst quan a l’habitatge només s’ha fet servir el 64% de la dotació inicial. I la promesa de l’hidrogen verd (una alternativa energètica que REPSOL - un dels grans beneficiaris1 - acaba de declarar que no té viabilitat econòmica), ha rebut 2.694 M, un 45% més que a la protecció climàtica dels nostres habitatges.

A CATALUNYA, UN 8% PER A L’HABITATGE NOMÉS

Set mesos abans de tancar els Next Generation, Catalunya encara té gairebé una quarta part dels fons per adjudicar:

La previsió inicial per a habitatge (rehabilitació energètica dels edificis inclosa) a casa nostra era de 480 M, és a dir, un 0,6% dels 79.854 M del conjunt de les subvencions estatals del Next Generation.

Però l’Airef reflecteix que estem lluny d’haver-los aprofitat: a un semestre d’acabar el programa, “sobraven” encara 137 M, un 28% de la previsió inicial. Això representa que l’habitatge ha rebut només el 8,4% de tots els Next Generation a Catalunya. I això que, segons el president Illa, és “una missió de país”.

LA REHABILITACIÓ ENERGÈTICA ÉS ANECDÒTICA

El més greu, amb tot, és la negligència de la Generalitat i dels ajuntaments a protegir la població més vulnerable a les onades de calor dins casa seva. Us en parlava fa poc en aquest article de “Llàntia de Foc”:

Doncs bé, dels diners concedits a l’habitatge, les administracions catalanes a penes han dedicat un de cada quatre euros a la rehabilitació energètica de les nostres cases:

En contrast, n’han adjudicat gairebé el triple a la rehabilitació d’edificis públics, més de 246 M. Alerta que aquestes rehabilitacions no tenen per què comportar prioritàriament obres de rehabilitació energètica, ja que poden ser d’accessibilitat i habitabilitat.

Si ens fixem en la inversió en rehabilitació urbana total en els cinc municipis més poblats, els nombres que dona el visor de la Generalitat són impactants. Només Sabadell destaca en un context d’una infrainversió i una baixa execució pressupostària en habitatge arreu de Catalunya.

El servidor del govern català no permet desglossar a escala municipal aquestes subvencions en habitatge per programes. És impossible saber a hores d’ara quina fracció correspon al programa de rehabilitació energètica. Seria molt útil perquè el 19% de la població de l’Àrea Metropolitana de Barcelona viu en barris on és molt difícil aguantar la calor. Són més d’un de cada dos habitatges a l’Hospitalet (amb alcaldessa del PSC), un de cada quatre habitatges a Badalona (amb govern PP) i un de cada cinc a la Barcelona regida pel PSC. Els Fons Next Generacions estan passant de llarg davant la inseguretat climàtica de moltíssima gent que viu a la zona més poblada de Catalunya davant la negligència de les seves alcaldies.

CAL UNA POLÍTICA PROACTIVA DE RESCAT CLIMÀTIC DELS BARRIS MÉS VULNERABLES

Sense pressupostos aprovats de fa anys a Catalunya i a Espanya, les promeses de donar prioritat a l’habitatge esdevenen mera xerrameca sense que millori el benestar de la majoria. La negligència en l’aprofitament dels Next Generation per protegir els habitatges dels barris més vulnerables del país és un error garrafal de la Generalitat i la majoria d’ajuntaments. Arribarà a costar vides, no en dubteu.

La pregunta és per què en la gestió dels Next Generation ni els presidents Aragonès (ERC, 2021-2024) i Illa (PSC, 2024-2025) no els han importat gens les classes populars amb habitatge vulnerable als extrems climàtics? Haurien pogut aprofitar aquest munt de calés per fer una política proactiva a l’encontre del rescat climàtic dels barris i viles més precaris davant el nou règim climàtic.

La majoria de la gent que viu en barris precaris no té ni el temps, ni l’expertesa tècnica ni els calés que han d’aportar per completar el cost de les obres una vegada descomptada l’ajuda europea. Les autoritats, en el millor dels casos, s’han limitat a fer publicitat del programa de rehabilitació energètica dels fons europeus. Podrien haver-se ofert a donar suport actiu als barris i localitats més precàries, avalant a un interès del 0% durant vint-i-cinc anys la quota a aportar per les comunitats de veïns i veïnes un cop descomptada la subvenció europea. I bonificant-ne almenys la meitat a fons perdut en funció dels ingressos del veïnat beneficiat. És clar que les classes populars més vulnerables no són la indústria militar…2

El resultat exacte no el sabrem abans del 2027, però algun indici ja evidencia que la bona part dels habitatges que han gaudit de subvenció no corresponen als barris més necessitats. A Barcelona capital, la previsió era rehabilitar energèticament 11.640 habitatges3. En realitat, la xifra actual ronda els 8.700 només, un 28% menys. I d’aquests, els beneficiaris al programa1 de la Llei de Barris, és a dir, els més vulnerables, representen just el 58% del pressupost concedit4. Fins quan aquesta aversió dels governs a prioritzar les necessitats bàsiques de les classes populars?

PER SABER-NE MÉS…

L’Agència Ambiental Europea (AAE) acaba de publicar un informe interessantíssim sobre la percepció popular dels riscos que comporta quotidianament la crisi climàtica:

A l’estat espanyol, el 60% de la gent creu que pateix massa calor a casa seva. Una proporció similar està preocupada per les onades de calor. Tot i això, quatre de cada cinc habitatges no estan adaptades climàticament.

In English

En español

Aquestes setmanes Rodalies ha petat. 400.000 persones han quedat penjades diàriament arran de la mort d’un aprenent de maquinista a l’accident de Gelida. El rerefons palesa un biaix centralista (la inversió real de l’estat és un bonsai del que s’havia pressupostat), classista (ja se sap que els trens de la RENFE són per als pobres) i negacionista (enfonsant el tren augmenta l’ús del cotxe i el camió, els principals emissors de CO2 a Catalunya). Cal un pla Marshall que ho aposti tot al tren: necessitem més places, més freqüències, preus molt més atractius i línies noves allà on ara no arriba. Com si Catalunya no fos un suburbi de Barcelona. Com si les classes populars mereixessin atenció. Com si la seguretat climàtica importés.

Share

2000 -2025: CREIX MOLT LA POBLACIÓ, PERÒ RODALIES PERD QUOTA DE PASSATGERS MENTRE FGC ELS TRIPLICA

En un quart de segle, la nostra població ha crescut un 28% (de 6,3 a 8,1 milions el 2024). Rodalies hauria hagut d’aprofitar-ho per guanyar quota de trànsit. Doncs, no: el seu creixement és notablement inferior al de la població. La comparació amb FGC és esborronadora: mentre els ferrocarrils de la Generalitat pràcticament han triplicat el volum de viatges en aquest segle, les Rodalies de Renfe tot just els han augmentat d’un 15%1.

Encara és més bèstia tot en comprovar que ADIF (controlada pel govern d’Espanya) fins i tot ha reduït quilòmetres de via mentre que FGC les duplicava. O que Rodalies maneja nou línies metropolitanes i FGC a penes dues.

TOT PER L’AVE I UNA EXECUCIÓ INFERIOR AL 50% A CATALUNYA

L’Airef, un observatori fiscal oficial, explicava en un estudi extraordinari abans de la pandèmia que Rodalies i Cercanías servien el 90% d’usuaris i usuàries del tren d’Espanya i l’AVE menys del 5%:

I cridava l’atenció que les inversions públiques en ferrocarril seguien un patró totalment oposat: entre el 1990 i el 2018, a Rodalies/Cercanías només s’havien invertit 3.600 M mentre que l’alta velocitat n’havia rebut 15 cops més (55.888 M). És a dir, que l’AVE va copar 94 de cada 100 € de la inversió ferroviària total.

En el cas de Rodalies, hi ha dues dades a retenir: mentre Madrid va rebre gairebé la meitat del pressupost de Cercanías, Catalunya no va arribar a la tercera part, tot i que la supera amplament en població fixa i turística:

En segon lloc, els “estalvis” de l’estat central en inversions no executades en Rodalies són colossals: superen amb escreix els 6.000 M2. Compte, que més de dos terços són sota la presidència del PSOE i Sumar.

Segons eldiario.es, menys de la quarta part del poc pressupost executat a Rodalies des del 2020 han anat a renovar vies, catenàries i manteniment. La prova més evident és que, arran de l’accident de Gelida, Adif hagi “descobert” sobtadament 30 punts negres que obliguen a alentir o interrompre el servei:

Leave a comment

LA CRISI CLIMÀTICA AMENAÇA UN TREN DEIXAT DE LA MÀ DE DÉU

Que el desastre ocorri en plena acceleració de la crisi climàtica, no fa més que deixar nua la falta de previsió dels gestors d’Adif i Renfe. Els extrems climàtics (siguin sequeres o pluges extraordinàries) generaran problemes estructurals a les vies. Un terç passa per zones inundables i més d’un 30% patiran calor extrema en els pròxims anys. Us recomano aquest clip de 3Cat on l’Alfons Pérez de l’ODG parla ben clar:

Té bemolls que l’R1, la més amenaçada per l’impacte de l’augment del nivell del mar i els ciclons tipus Glòria, sigui just la primera (i única!) línia que el govern de l’Espanya vulgui traspassar (no se sap quan) a la Generalitat. Potser és simplement cinisme: qui sap si l’R1 circularà encara quan passi a ser gestionada pel govern català.

EL TREN, LA MILLOR APOSTA PER GUANYAR SEGURETAT CLIMÀTICA

Dit això, el tren és la gran solució per reduir dràsticament les emissions a Catalunya. Les emissions del transport van fregar el 40% l’any 2024 a Catalunya segons ClimateTrace.

Més de la meitat de les emissions del 2024 van ser causades pel trànsit rodat de cotxes i camions. En conjunt, les emissions del transport per carretera superen el 19% de totes les emissions del nostre país. Això té una doble lectura: per una banda, el trànsit terrestre fòssil accelera com cap altre sector els extrems meteorològics i els riscos per al benestar de la crisi climàtica. D’altra, tot el que sigui incrementar l’ús del tren per reduir el trànsit per carretera millorarà ràpidament la nostra seguretat climàtica. Aquí rau l’esperança que hem d’alimentar.

Els nostres governants ho saben. La Laia Bonet, per exemple, tinenta d’alcalde del PSC a Barcelona, ens fa un magnífic resum arran del nou app de TMB:

Anar de Barcelona a Sabadell en tren, per exemple, redueix fins a nou (!) vegades les emissions que si es fa servir el cotxe. Feu la prova amb un itinerari que conegueu!

Leave a comment

PLA MARSHALL PEL TREN: TRES POTES PER FER EL GRAN SALT ENDAVANT

Necessitem imaginar i aconseguir protegir el clima i el benestar de les classes populars amb un “Pla Marshall” pel tren. Des del meu punt de vista, ens hauríem d’assegurar que tingués, almenys, tres potes essencials:

1. Totes les inversions en infraestructures de transport han d’anar al tren. Com proposen des de Zeroport, cal transvasar els 3.200 milions d’inversió a l’aeroport del Prat a inversions ferroviàries. La contínua ampliació de carrils a l’AP7 o el Quart Cinturó amb convenis amb l’estat central (710 M) o el programa de Carreteres 2+1 (666 M) també han de ser reorientats cap a la millora del tren. Òbviament, els més de 6.000 M “estalviats” en tren per l’estat espanyol a Catalunya han de ser igualment reconeguts com a deute envers el nostre país. Com a resultat, no sols tindríem manteniment adequat, sinó que podríem garantir-nos la creació de noves línies a la Catalunya sense tren. I també les actuacions necessàries per protegir el servei davant els extrems climàtics.

   

2. Cal fer gratuït l’accés al tren al jovent, parats i jubilats que no arriben a l’SMI. És essencial que el jovent (fins a vint-i-dos anys com a mínim), els i les aturades (que ara paguen un preu reduït) i la gent gran amb un salari o pensió inferior al Salari Mínim tinguin en el tren una opció gratuïta de mobilitat. Més tren ha de significar també més protecció social per als sectors més vulnerables o empobrits. Qui trobi això impagable, basta recordar-li que la gratuïtat dels peatges a bona part de les autopistes la paguem tothom independentment que tinguem cotxe o no. Per cert, no seria ja hora que hi hagués un peatge a pagar pels camions que han col·lapsat l’AP-7?

3. Catalunya ha de gestionar totes les vies i tots els serveis. És òbvia la diferència de servei i eficàcia de gestió de FGC, que depèn de la Generalitat, respecte d’Adif i Renfe/Rodalies, que ho fan del govern central. Ja no hi ha excuses: en un estat plurinacional, la Generalitat ha de ser qui detingui la responsabilitat total sobre la infraestructura i els trens. L’article 150.2 de la Constitució permet la delegació de competències també de les línies de ferrocarrils que travessen més d’una comunitat autònoma. Qualsevol altre succedani, com ara el suposat traspàs de Rodalies del 2009 i 2010, és inacceptable vistos els riscos col·lectius i personals de seguretat i impacte climàtic que correm.

P.D. Això d’aquest dissabte és important. Cal donar suport a la iniciativa Sense trens no hi ha futur. Som-hi!

In English

En español

Obrint les portes a Mercosur, la UE sacrifica el que queda de l’agricultura europea per poder exportar cotxes fòssils i productes químics antiecològics a estats com el Brasil o l’Argentina. El militarisme també hi guanya: permet reduir dràsticament les subvencions al nostre sector primari per dedicar-les al rearmament. Ens ho trobarem al plat: hi haurà una inundació encara més gran de taronges, carn o tomàquets sud-americans a preus més baixos que els d’aquí. Amb uns controls de qualitat molt menors. I un augment de les emissions climaticides en ple rècord mundial de temperatures arran de l’increment del transport de mercaderies a llarga distància. És hora que pagesos i ecologistes basteixin una aliança per la terra i l’alimentació de qualitat assequible per a les classes populars.

Share

1 CAP A UNA EUROPA SENSE AGRICULTURA?

El traç gruixut que hauríem d’entendre abans de parlar de Mercosur és que Europa està a punt de liquidar la seva agricultura i ramaderia. Segons les darreres estadístiques, el 2023 a penes un 3,9% de la població activa treballava a la UE encara en el sector primari. A Catalunya sumaven només l’1,3% a finals del 2025.

Les darreres sis dècades de política agrària comuna (PAC) l’agroramaderia s’ha reduït enormement arreu de la UE. El rang va del -55% a Grècia fins al -90% de Bèlgica i Finlàndia. França ha perdut el 80% de les finques agrícoles i Espanya el 70%.

Aquest declivi del pes del món agrari europeu ha suposat una reducció molt rellevant del pressupost de la UE dedicat a ajudar la pagesia. Si el 1970, el 90% del pressupost comunitari es dedicava al camp, quan la caiguda del mur de Berlín representava “només” les tres quartes parts dels diners de la UE. En el període actual (2021-2027), Brussel·les dedica a penes un terç del pressupost al sector primari. Segons Euroactiv, la proposta de nou pressupost de la PAC per al 2028-2034, comporta una retallada real d’un 34% dels fons per al camp, fet que tindria un importantíssim impacte en la supervivència de milers de pagesos i pageses del nostre continent.

A França, l’estat amb una societat agrària més potent en termes poblacionals i d’organització camperola, només les explotacions molt grans poden resistir la competència de les dels EUA o les sud-americanes i prop del 70% dels ingressos de la pagesia depèn dels ajuts de la UE. En cas espanyol, un informe que acaba de publicar Greenpeace denuncia que el 60% de les ajudes de la PAC van a un grapat de terratinents i gegants de l’agribusiness (el 10% dels perceptors). L’explosió de les revoltes pageses s’explica per aquesta amenaça a curt termini de retallada massiva de subvencions.

Euroactiv ha calculat que l’”estalvi” en agricultura podria ser de 155.000 milions fins al 2034 amb la nova PAC. Aquest muntant equival a la cinquena part dels 800.000 milions que la Comissió Europea proposa per rearmar el continent d’aquí al 2030. Molta menys mantega són molts més canons (o drons o míssils).

2 MERCOSUR: QUI HI GUANYA I QUI HI PERD

En la lògica neoliberal imperant, els costos de liquidar el sector agrari europeu són baixos perquè es pot “subcontractar” a baix preu la producció alimentària a un Sud global. Es tracta, veladament, de rematar la solució final per un sector molt envellit i a abandonar per “obsolet” segons el credo desenvolupista: un terç de qui treballa a pagès té més de seixanta-cinc anys mentre que només un 12,2% en té menys de quaranta.

És aquí on Mercosur adquireix el seu interès. Sens dubte el gran guanyador del pacte és l’agrobusiness del Brasil. Els grans propietaris brasilers representen l’1% de la població, però exploten gairebé la meitat de les terres de cultiu. Esperen augmentar fins a un 7% les seves exportacions a la UE. Aquest increment anirà lligada a la demanada de productes lligats a la desforestació de l’Amazònia com ara la soja, la carn bovina i el sucre. De fet, el 97% de la destrucció d’un bioma essencial per a la seguretat climàtica és responsabilitat d’aquests grans hisendats brasilers. El 2020 un informe francès calculava que només l’augment de la producció de boví suposaria la pèrdua de 700.000 hectàrees de selva amazònica alhora que alliberaria deu vegades les emissions actuals de CO2e de Catalunya. Tot plegat sense incloure les superfícies necessàries per a alimentar els animals ni l’increment de la factura climàtica del transport fins a Europa.

Un altre gran beneficiat seria la indústria química europea, que podrà col·locar encara més pesticides a Sud-amèrica i que estan prohibits a Europa per la seva toxicitat. De fet, segons Public Eye, el 2024 la UE va exportar al Brasil (el segon “beneficiat” després dels EUA) més de 15.000 tones en pesticides prohibits a Europa per la normativa ambiental comunitària. L’empresa líder en exportació de pesticides prohibits al nostre continent per la seva perillositat és l’alemanya BASF. Això genera una important factura sanitària al Sud Global. El ministeri brasiler de Salut calcula un volum de 56.000 persones intoxicades la darrera dècada per pesticides prohibits a Europa, reconeixent que només es detecta un de cada cinquanta casos. Podrien ser, doncs, unes 2,8 milions de persones les contaminades només al Brasil.

En darrer lloc, però no menys important perquè explica qui ha forçat de veres la decisió de la Comissió Europea, l’acord és una gran notícia per a la indústria automobilística alemanya: podrà col·locar a Mercosur la producció de vehicles de combustió fòssils que la UE preveia de prohibir a partir del 2035.

Si l’Alemanya industrial en crisi s’erigeix com el gran valedor de l’acord, la gran perdedora és l’agroramaderia europea. La carn bovina i l’aviram així com l’arròs, però també els cítrics o la fruita nostra estan més amenaçades que mai. En aquest clip de vídeo de TV3 ho expliquen molt bé diferents portaveus pagesos catalans:

Leave a comment

3 PAGESIA I ECOLOS: L’ALIANÇA ÉS URGENT

El doble front contra les retallades de la nova PAC i per rebutjar l’acord amb Mercosur ha portat a accentuar la instrumentalització del món agrari aquí i arreu d’Europa per part de l’extrema dreta. I a separar la pagesia de l’ecologisme, que és estigmatitzat (amb l’inestimable ajut dels mitjans a sou de la ultradreta i el neoliberalisme) de ser el culpable de “burocratitzar” el camp tot “imposant-li” unes garanties de salut ambiental que els productes dels EUA o del Sud Global no han de respectar. Tot plegat, és un despropòsit majúscul en temps de liquidació de la pagesia europea i d’acceleració de la crisi climàtica.

A Catalunya, comença a haver-hi iniciatives que palesen una convergència possible entre sectors de la pagesia i de l’ecologisme social. Bona part de les reivindicacions, per exemple, de la primera Revolta Pagesa (avui Gremi de la Pagesia Catalana) són compatibles amb la interessant aposta estratègica per un “Pacte per a la sobirania alimentària” de l’Assemblea Catalana per la transició Ecosocial (ACTE).

Davant la nova PAC i la liquidació l’agricultura europea via Mercosur, la pagesia i l’ecologisme han de bastir ponts entorn d’allò tan fort i urgent que els uneix: la defensa de la terra fèrtil aquí davant la crisi climàtica, la sobirania alimentària catalana, l’alimentació de qualitat a preu assequible per a les classes populars i la seguretat que es pugui viure de pagès o pagesa avui i demà.

Share LLÀNTIA DE FOC

4 NO TOT ESTÀ PERDUT ENCARA…

Malgrat el triomfalisme oficial per la signatura de l’acord, quatre estats de la UE hi van votar en contra. És molt destacable l’oposició unànime a dreta i esquerra a França, la potència agrícola més important d’Europa. Perquè entrin en vigor el conjunt dels acords amb Mercosur, el Parlament Europeu haurà de ratificar-lo (o no) aquesta primavera. També és preceptiu que els parlaments estatals dels Vint-i-Set membres ho facin.

Inesperadament, el Parlament Europeu ha votat aquest dimecres per una ajustadíssima majoria (334 a 324) congelar l’acord amb Mercosur fins que el Tribunal de Justícia de la UE es pronunciï sobre la seva compatibilitat amb l’ordenació jurídica de l’actual Unió. És una gran victòria per a la pagesia, la salut alimentària i la seguretat climàtica. Compte, però: no seria il·legal que la Comissió Europea (el govern) imposés implantar provisionalment l’acord. Ara: si ho fes, el descrèdit del caràcter democràtic de la UE seria total perquè significaria que l’executiu trepitja l’opinió del Parlament, on s’asseuen els i les representants directes de la ciutadania. No descartem res en els temps que corren.

Mentrestant, a Catalunya i Espanya el debat sobre la conveniència o no de l’aliança amb Mercosur encara no ha merescut, en canvi, un debat polític seriós i de primer nivell al Parlament i al Congrés dels Diputats. El necessitem. I també arribar-hi amb arguments i força davant l’intent de l’extrema dreta de convertir-se també aquí en el partit de la pagesia.

In English

Tres anys després que el Tribunal de Justícia de la UE condemnés Espanya per la greu contaminació en zones com el Vallès o l’AMB1, l’aire que respirem continua amenaçant fortament la nostra salut i suposa un importantíssim cost sanitari. Malgrat això, la Generalitat i els ajuntaments fan servir trucs negacionistes que no tenen res a envejar als de Trump perquè no ens n’adonem. Les causes de la crisi climàtica i la contaminació atmosfèrica - principalment el transport i els processos industrials fòssils - estan íntimament entrellaçades. Inevitablement, protegir la nostra salut implicarà visibilitzar l’insostenible cost en contaminació a Catalunya. I començar a demanar responsabilitats a les autoritats a qui no importa la nostra salut, ja que continuen promovent el Quart Cinturó o les ampliacions aeroportuàries i viàries mentre protegeixen les indústries contaminants.

Subscribe now

INDICIS CIENTÍFICS DE MOLTES MORTS ANUALS INVISIBILITZADES

Per adonar-nos de la magnitud de com la contaminació ens amenaça directament, tenim dos indicis científics. En primer lloc, un magnífic treball de l’Institut de Salut Global de Barcelona. Al seu Rànquing de 1.000 ciutats europees per contaminació, l’Àrea Metropolitana de Barcelona s’hauria pogut estalviar més de 3.000 morts ANUALS (2.215 decessos per PM_2.5 i 1.554 per NO₂) si les administracions haguessin fet respectar els nivells màxims de contaminants recomanats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Això representaria més d’un 8% de totes les defuncions a l’àrea metropolitana2.

Per la seva banda, l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) reflecteix en el seu darrer informe anual que un mínim de 1.300 barcelonins i barcelonines haurien mort prematurament per la contaminació. Representa també al voltant del 8% de les morts anuals.

“La població de Barcelona ha estat exposada a una mitjana anual de 14 μg/m 3 de PM_2.5 i de 25 μg/m 3 d’NO₂, uns valors molt per sobre del nivell guia de protecció de la salut de l’OMS (5 i 10 μg/m 3, respectivament). Els nivells d’NO₂ són més elevats al centre de la ciutat, especialment al districte de l’Eixample, i a les grans vies de trànsit de la ciutat.”

(Informe 2024 d’Avaluació de la Qualitat de l’Aire de l’Agència de Salut Pública)

Cal tenir en compte que en ambdós casos només es tenen en compte dos gasos i que no disposem de cap estudi sobre les hospitalitzacions no mortals (cardiovasculars, mentals, respiratòries…) provocades pels alts índexs de contaminació en una AMB que concentra el 42% de la població de Catalunya en un 2% del territori. En absència de cap agència catalana de salut ambiental, tampoc no hi ha dades disponibles del conjunt del país. Per a Barcelona ciutat, l’ASPB assegura que el 2024 la contaminació va provocar 800 nous casos d’asma infantil i 130 nous càncers de pulmó.

Com avisa el servei de salut britànic, un factor que hauria de ser rellevant en la política de salut és l’extrema vulnerabilitat d’alguns col·lectius, com ara la gent gran, a la contaminació. Catalunya envelleix ràpidament: hi ha un 20% més de gent major de seixanta-cinc anys a casa nostra que fa una dècada. També haurien de ser especialment protegida la gent en barris pobres, les dones embarassades i els infants així com les persones amb problemes cardiovasculars i respiratoris.

Fes un comentari

TRUC 1: UN “ÍNDEX CATALÀ DE LA QUALITAT DE L’AIRE” PER TAPAR EL DE L’OMS

A casa nostra, les autoritats han preferit invisibilitzar el problema de la contaminació. Fer-hi front suposaria un canvi radical en favor del transport col·lectiu de persones i mercaderies i d’una indústria neta. És més fàcil maquillar la realitat a veure si no ens adonem de l’aire brut que respirem. S’usen trucs diversos per dissimular l’amenaça. Els principals semblen trets de la caixa d’eines de Donald Trump.

El primer va ser l’invent d’un pomposament anomenat “Índex català de la Qualitat de l’Aire”. Es va crear el 1995 i fa la feina bruta d’evitar la comparació amb l’únic que hauria de servir de referència, el de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Fixeu-vos en la diferència de llindars:

• Índex català:

• Índex de l’OMS:

Com veieu, si la mitjana anual del màxim tolerable d’NO₂ segons l’OMS és de 10 ug/m³ i el de PM_2.5 de 5 ug/m³, amb l’índex català pots arribar a 90 ug/m³ de NO₂ quan respires o a 20 ug/m³ de PM_2.5. El resultat aparent és que la qualitat de l’aire és “raonablement bona” (sic). Això permet a la Generalitat fer màgia: a Mollet, una de les ciutats més contaminades de Catalunya, el dijous 8 de gener a les 7 h del matí l’aire respirat era “raonablement bo” tot i que multiplicava per gairebé sis el límit màxim recomanat per l’OMS d’NO₂ i per dos i mig el de PM_2.5. Guai, oi?

Fes un comentari

TRUC 2: UNA XARXA DE VIGILÀNCIA PER MAQUILLAR L’AIRE QUE RESPIREM

La segona eina de despistament col·lectiu és fer veure que tens una espaterrant “Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica”. La qüestió és que més de quaranta anys després que es creés el 19833, la xarxa a penes disposa de 102 punts de mesurament fixos de partícules contaminants i tres de mòbils en una Catalunya amb 947 municipis4. Allà on n’hi ha, no totes les estacions mesuren el mateix.

Si analitzem de quantes estacions disposen les cinc ciutats més poblades del país per saber com els afecten els dos contaminants analitzats per l’ISG al rànquing de 1.000 ciutats europees, els resultats són esborronadors:

L’extrem d’aquesta voluntat negacionista el constitueix Sabadell. La capital vallesana va crear una xarxa de sensors pròpia de vuit estacions amb una subvenció europea del 50% que subministrava dades en temps real. L’objectiu era completar les de l’estació de la Generalitat a la Gran Via, considerat el punt negre clau de la ciutat. La xarxa municipal va publicar dades entre l’1 de gener del 2023 i el 28 de febrer del 2025, en què va deixar de funcionar. Deu mesos després de la desactivació d’aquest servei públic, no se’n sap el motiu oficial de l’apagada. Possiblement té a veure amb aquestes dues gràfiques, que demostren que TOT Sabadell i no solament la Gran Via està permanentment contaminat5:

Com a resultat d’aquesta apagada tan oportuna, Sabadell torna a comptar ara amb només una estació de vigilància de la contaminació, la de la Generalitat. Gràcies al maquillatge de l’Índex Català de la Qualitat de l’Aire i els seus colors “happy”, dijous passat, a l’hora d’entrada a les escoles, la qualitat de l’aire a la Gran Via sabadellenca era “raonablement bona” i simbolitzada amb el color verd quant a NO2 tot i que multiplicava per set (!) el límit recomanat per l’OMS. I era un 60% més elevada que el màxim tolerable en PM_2.5 segons l’organisme mundial de referència en salut. Li tocava un bonic color blau en aquest cas.

Com ha fet Trump amb multitud de serveis de supervisió ambiental i climàtica, el millor és suprimir la informació sobre els riscos. No fos que la ciutadania s’adonés que és assetjada quotidianament a tots els barris de Sabadell per una contaminació que provoca entre un 10 i un 15% de la mortalitat a la ciutat, entre 200 i 300 decessos l’any segons l’ISG. I menys quan l’alcaldia del PSC lluita activament per multiplicar la contaminació (i els gasos hivernacle!) amb la perllongació del Quart Cinturó des de Terrassa i cap a Castellar i Granollers.

Share LLÀNTIA DE FOC

TRUC 3: RECERCA ZERO EN CONTAMINACIÓ PERÒ PRESUMIR DE HUB BIOMÈDIC

Institucionalment, Catalunya ha apostat fortament per convertir-se en un hub biomèdic d’avantguarda arreu del món. És el cada cop més rellevant i conegut “ecosistema” de recerca BioCat. Al seu costat, disposem del moderníssim Barcelona Supercomputing Center, que gestiona el MareNostrum, un dels supercomputadors més grans d’Europa. Igualment, és notable l’existència de l’ICTA, l’Institut de Ciència i tecnologia Ambientals de la UAB, que pretén “empoderar la societat a través del coneixement científic per fer front als reptes socioambientals mundials”.

Dissortadament, cap d’aquestes tres potes en recerca al país ha generat un programa permanent sobre monitoratge de la qualitat de l’aire i l’impacte de la contaminació per la crema de combustibles fòssils en la salut de la nostra societat. El business lligats a la generació d’empreses emergents (“startups”) i patents s’emporta, per ara, de llarg, el gruix dels pressupostos i dels projectes. Crida molt l’atenció que el nostre país manqui, per exemple, d’un estudi dels costos humans i econòmics (en pressupostos de salut) de la contaminació atmosfèrica. A Île de France, una regió de més de 12 milions d’habitants que té com a centre París, ho han fet. Airparif, el seu observatori públic de la qualitat de l’aire, acaba de publicar un estudi extraordinari. Els resultats són impactants:

• Un cost econòmic anual de 28.000 milions (26.000 directament en salut).

• 2.200 € per habitant i any

La contaminació de l’aire no solament mata (i molt) a Catalunya sinó que deu tenir també un cost molt rellevant en els pressupostos públics i la riquesa general tan considerables com a París i la seva conurbació. Tenint en compte que el nostre país té una població que equival a dos terços de la d’Île de France, podríem estar parlant d’un cost d’uns 18.000 milions anuals. Dit d’una altra manera, la contaminació que patim equival a un 6% del producte interior brut de Catalunya.

És hora de dir que ja n’hi ha prou. D’exigir als i les titulars a les institucions que la nostra salut és innegociable. Que no volem negacionistes casolans de la pol·lució a l’estil Trump perquè els convé per engalipar-nos amb contes fòssils tan irrespirables com el Quart Cinturó, les ampliacions dels aeroports, els ports i les autopistes. O els de la bondat d’indústries perillosíssimes per al nostre cos com les de Repsol o les del ciment.

Share LLÀNTIA DE FOC

1. GABRIELLE FILTEAU - CHIBA, “EN LA CABAÑA”.

“En la cabaña” és una novel·la breu sobre un Quebec natural majestuós amenaçat per projectes industrials criminals. Gabrielle Filteau-Chiba, una escriptora quebequesa encara molt poc coneguda aquí, ha escrit una obra molt punyent a partir d’una protagonista rebel i amorosa, que ha deixat enrere la gran ciutat i que no dubta a participar de la resistència contra la destrucció del nostre món. L’escenari, un bosc pristí amenaçat, us robarà el cor en una lectura que és alhora fàcil i trepidant. Zenda, en espanyol, us en dona més pistes aquí.

En francès, si voleu descobrir aquesta gran autora, podeu clicar sobre les imatges per gaudir d’aquest reportatge d’ARTE tv:

I aquesta entrevista, magnífica, a Radio France Internationale.

Share

2. JOSEP MARIA PANÉS, “LA LOCURA DEL PROGRESO. UN PSICOANALISTA ESCRIBE SOBRE EL CAMBIO CLIMÁTICO”.

El psicòleg clínic i psicoanalista Josep Maria Panés, col·laborador de nombrosos mitjans de comunicació com Catalunya Plural, m’ha sorprès amb aquesta sòlida aportació al nostre desconcert i bloqueig col·lectiu davant l’avanç vertiginós de la crisi climàtica. No estem acostumats a casa nostra que professionals de prestigi s’arrisquin a explorar què amaga la psique col·lectiva amb relació a la percepció de l’hecatombe climàtica. La subjectivitat és clau per entendre com sortir de l’empantanament nihilista que patim. Gràcies per la mirada que aportes, Josep Maria Panés!

Podeu descarregar-vos l’índex i les primeres pàgines del llibre, gratuïtament, clicant sobre aquesta imatge:

Leave a comment

3. BYUNG CHUL - HAN, “L’ESPERIT DE L’ESPERANÇA”.

Ja sabeu que el Chul - Han és un dels grans filòsofs contemporanis. Alemany d’origen coreà, ha guanyat el Premi Príncep d’Astúries d’aquest any. Us voldria cridar l’atenció sobre un llibre, “El principi de l’esperança”, perquè destria, amb mestratge, la diferència entre tenir esperança i ser optimista. Lluny de ser el mateix, són pols contraris. Qui lluita i sap el risc que correm pot tenir esperança; l’optimista es conforma en una certesa cega: “tot anirà bé”.

Llegiu-lo, que enlluerna i carrega les bateries (solars). Un en deixo un resum fet per El País aquí.

4. PEN CATALÀ, “UNA CASA QUE ENS SIGUI LLAR. VEUS DE LA LITERATURA CATALANA DAVANT L’EMERGÈNCIA CLIMÀTICA”.

El PEN Català, la secció nostra del club internacional d’escriptores i escriptors, acaba de publicar un llibre coral de deu veus sobre el compromís de la literatura davant la crisi climàtica. Què i com escriure en temps de tanta incertesa i risc arran de l’escalfament global? Hi trobareu contribucions des de la ficció i la ciència. És una obra suggerent per polifònica i incisiva, variada com la Natura de què formem part.

Certament, com diu Ian McEwan a “L’espai de la imaginació”: “la normalitat, el dia a dia, estan a punt de canviar dràsticament”. La gent que estimem les lletres, la cultura i la vida no podem amagar el cap dins una torre d’ivori. Com en els anys trenta del segle passat amb el combat cultural antifeixista, cal ser actius en promoure una literatura que traspuï respecte i amor per la vida en joc.

En només quatre anys, les extremes dretes s’han posat de moda a Catalunya. Poca broma: segons les enquestes, ara mateix un de cada quatre votants els donaria suport. Per això, cal parar atenció al seu incipient discurs antiecologista i agitador, que està convertint Vox i Aliança Catalana en la punta de llança de les elits fòssils i industrials a fi de gestionar a favor dels seus interessos la crisi civilitzatòria i de país en què ens trobem.

Encara hi ha gent que en parla des de la pretesa superioritat ètica, com si els i les votants d’aquests partits no fossin dignes d’atenció per “forasters” o “ultramuntans”. El fet és que, amb matisos segons que parlem de VOX o d’Aliança catalana, han passat de zero diputats el 2017 a 13 el 2024 i la darrera enquesta del CEO de la Generalitat revela que podrien copar una trentena d’escons al pròxim parlament.

És un terra-trèmol electoral amb notables implicacions a tots els nivells. Un d’ells, i no precisament el menor, és el ressò que poden tenir les seves prioritats en els pròxims governs. L’exemple d’altres estats europeus i americans és que, just al costat de l’ofensiva antiimmigració, la lluita sense complexos contra tot el que faci olor de prioritat climàtica, protecció de la salut i regulació pública és l’altre gran reclam de la ultradreta. Precisament, aquest programa de desmantellament de la precària hegemonia cultural d’administracions activament compromeses amb la seguretat climàtica fa que Vox i Aliança Catalana estiguin guanyant un notable atractiu entre qui remena les cireres a casa nostra substituint la tradicional aposta que feien per Junts, el PSC o el PP.

Share

VOX I AC: “GROLLERS” I “DIVINS” DAVANT LA CRISI ECOSOCIAL

Estem lluny encara d’una evolució sofisticada com la de l’extrema dreta francesa, capaç de formular una proposta intel·ligent d’”ecologia nacional” de 18 pàgines com ha fet el Rassemblement National [RN] de Marine Le Pen i Jordan Bardella, la primera força política del país veí:

No és cap consol perquè només és qüestió de temps que arribi aquí el verí de difondre frases verinoses com la de “girar full de l’ecologia punitiva” o parlar de “superar la mala consciència”. Podríem dir que. mentre VOX representa aquí ara com ara la versió grollera, poca-solta, del feixisme fòssil, Aliança Catalana comença a perfilar una imatge “divina” d’ultradreta presentable en els dinars de Nadal. La lectura dels seus programes és molt alliçonadora.

Leave a comment

LA CARA A: LA GROLLERIA ANTIECOLO DE VOX

Sempre en segon rang després de la prioritat antiimigració, l’ofensiva antiverda va nodrir una part considerable del programa de VOX a les eleccions catalanes de l’any passat. La primera constatació és que no hi ha cap apartat específic sobre la crisi climàtica. En 49 pàgines no s’esmenta mai l’expressió “cambio climático” si no és per exigir la derogació de la llei catalana del 2017 o els tributs ambientals derivats.

Per apartats, les intencions de VOX són claríssimes.

• En el 8è (“Cataluña volverá a ser una tierra atractiva para las empresas e industrias”), prometen

  • Promoure l’energia nuclear.

  • Un pla de reindustrialització “nacional”.

• En el 9è (“Protegeremos el campo frente a la criminalización y la burocracia verde”), els trets s’adrecen a

  • Derogar la normativa derivada del Pacte Verd Europeu i l’Agenda 2030.

  • Afavorir la “preferència” de productes europeus i prohibició dels aliments importats que no compleixin amb “las exigencias fitosanitarias impuestas a nuestros productores”.

  • Derogar la llei 16/2017, catalana, del canvi climàtic.

• En el 10è (“Acometeremos las infraestructuras necesarias para traer agua suficiente a Cataluña”), es declaren partidaris de

  • Transvasar l’aigua de l’Ebre.

  • Construir més dessaladores.

  • Augmentar l’agricultura de regadiu.

• A l’11è (“Recuperaremos una Sanidad, servicios sociales e infraestructuras de calidad”), hi trobem com a prioritats

  • el suport a l’ampliació de l’aeroport del Prat.

  • el compromís d’acabar el Quart Cinturó fòssil al Vallès.

• Al darrer (“12. Impulsaremos el sector turístico, compatible con el cuidado de nuestro patrimonio natural”), hi propugnen

  • Ampliar la temporada turística a tot l’any, incrementant el turisme a l’interior i a la costa així com la promoció en nínxols de mercats com el taurí (!).

  • Suprimir la taxa turística.

  • Protegir els pisos turístics davant la “demonització” de les esquerres.

Si ens fixem en els títols de les seccions, tan reveladors, el programa de VOX amalgama una bateria de mesures puntuals que intenten respondre a inquietuds creixents de les elits catalanes: el creixement del consum energètic, de turistes, de l’agrobusiness o la prioritat per al cotxe. Sense oblidar l’eliminació de límits ambientals i de protecció climàtica de matriu europea o regional. Tot i les referències a reindustrialitzar o protegir l’agricultura d’aquí, no hi ha argumentari coherent, una visió a la RN sobre què seria una “ecologia nacional” o un retorn al “localisme”.

LA CARA B: ALIANÇA CATALANA, UN VERÍ MÉS SOFISTICAT

La proposta programàtica d’AC té un estil molt més argumentatiu que la de VOX. Això, sí: hi comparteix la invisibilització de la qüestió climàtica: entre trenta-tres seccions no té apartat propi i l’única menció explícita apareix a l’apartat de pesca (!).

Els punts forts d’afectació climàtica i ambiental són aquests:

• A “Nacionalisme industrial” (capítol 4), proposen

  • una “transició energètica racional i alineada amb el sector industrial, lluny de la politització”.

  • “mesures proteccionistes que protegeixin les indústries catalanes i europees del dúmping laboral, fiscal, regulador i ecològic que suposen diverses economies del tercer món”.

• Sobre les administracions públiques (cap. 12) promouen

  • Un “model d’administració pública decreixent, que ofereixi de manera efectiva i racionalitzada els serveis que li són propis sense caure en el sobre cost i la despesa irresponsable”.

• Pel que fa a energia (cap. 16),

  • Aposten no solament per la perllongació de la vida de les centrals nuclears d’Ascó i Vandellòs sinó també “per la instal·lació de petits reactors modulars (SMR), eficients i segurs” (sic) a fi d’abastir “la demanda creixent d’energia”.

• En l’apartat de turisme (cap. 18), proposen l’ampliació a tot l’any de la temporada turística, promovent especialment el turisme interior.

• Sobre els boscos (secció 19), la idea és

  • implantar plantes de biomassa “que converteixin la neteja i cura dels nostres boscs en un bon negoci i, a més, ens proporcionin una bona font d’energia renovable”.

• Parlant del món rural (secció 23), paga la pena destacar que

  • Volen “retirar del mercat aquells productes que no compleixin els requisits sanitaris exigits a Catalunya”.

  • Propugnen augmentar la sobirania agrícola catalana, fent més visibles els productes autòctons en els mercats.

  • Són partidaris d’incrementar la superfície de regadiu.

• Pel que fa a la pesca (apartat 33), veuen necessària la implementació de mesures de prevenció de l’erosió costanera com ara les barreres naturals i els sistemes de protecció litoral.

Si ens hi fixem, no hi cap referència a l’ampliació o no de l’aeroport. Tampoc hi ha cap menció al Pacte Verd o a l’Agenda 2030 europees. Cal recordar que era la primera vegada que es presentaven i a correcuita. En canvi, la narrativa del programa està força més elaborada que la de VOX: destil·la una música de reducció de lleis i supervisions administratives, estímul per al creixement industrial, agrícola i turístic així com un escenari d’augment de l’oferta energètica i elèctrica via nuclears. Amb un embolcall constant de “sobiranisme català” que penetra en part de l’electoral independentista.

Aquesta aparent moderació programàtica, però, es combina cada cop més amb una polarització del discurs en la línia del que ha evolucionat la ultradreta francesa. En un dels seus altaveus mediàtics, podem notar que Sílvia Orriols ja parla de “polítiques verdes punitives” o “cada dia un impost nou disfressat de mesura verda”.

Leave a comment

EN DISPUTA: COM PROTEGIR LA GENT I LA TERRA EN UN MÓN CADA COP MÉS INTERCONNECTAT?

En el rerefons, el que sura és la constatació que els discursos de VOX i d’AC es nodreixen d’un ressentiment profund d’amples capes de població cada cop més vulnerables a la globalització. Com ha fet Trump, però també proposen Bardella, Weidel o Meloni, els ultres de casa nostra posen el reclam de protegir l’agricultura i la indústria “d’aquí” per créixer. Aquest camp de discussió no se’ls hauria de regalar per part del món ecologista i les esquerres. De fet, és urgent articular propostes de benestar comunitàries centrades en el món rural des de la perspectiva d’una transició ecosocial que garanteixi el benestar en el territori. L’accés a l’habitatge, a la terra, a una rendibilitat justa a pagès, a una renda bàsica o una seguretat agrària en espècie així com una nova carta de ciutadania que respecti els drets humans i laborals per a tothom n’haurien de ser pedres de toc. I alhora de reindustrialització a Catalunya que apuntalin el desplegament massiu del tren, les energies renovables, la renovació energètica d’habitatges i serveis o la protecció del litoral davant la pujada del nivell del mar. Tot plegat, amb el rerefons d’un necessari reequilibri territorial a favor del país que existeix i que té dret a viure dignament fora de l’Àrea metropolitana de Barcelona.

Aquesta és una lluita per l’hegemonia cultural també. Així ho entenen les elits fòssils i industrials. Ens girem on ens girem, estan donant suport creixentment a aquesta internacional negra perquè, a mesura que la crisi ecosocial es radicalitza, partits com Aliança Catalana o Vox emergeixen com les armes més útils per gestionar a favor seu les prioritats essencials. L’experiència ensenya que l’aparent proteccionisme industrial i agrícola de la ultradreta combina molt bé amb l’increment de la riquesa dels ultrarics.

Com a mostra, un botó. Fixem-nos en l’evolució de l’RN a França. Com reflecteix Le Monde, la ultradreta continua la seva deriva neoliberal. El seu portaveu econòmic afirmava recentment que “A l’ultraric, hem de ser realistes, no l’atrapareu mai” i, per tant, millor fer-li regals fiscals i desregulatoris cada cop més grans.

És clar que, si voleu aprofundir en els discrets (però estretíssims) lligams entre l’extrema dreta i les elits industrials que manen, és imprescindible llegir “Piel Blanca, combustible negro. Los peligros del fascismo fósil” de l’Andreas Malm:

Després del fracàs de la COP30, es dispara la urgència d’alternatives. Tenim una terrible i injustificable pobresa en alternatives rellevants per garantir la seguretat climàtica. El focus hauria de posar-se en el canvi radical del règim energètic que condiciona les nostres vides. En el nostre cas, la prova del nou és la socialització de la principal fàbrica d’emissions hivernacle a Espanya i Catalunya, REPSOL, perquè abandoni els projectes d’expansió fòssil i es converteixi en el catalitzador d’una transformació verda i justa del sistema energètic. PODEMOS acaba d’obrir el debat al Congrés dels Diputats d’allò que necessitem amb urgència.

1. POSTCOP30: SORTIR DEL BLABLABLA PRENENT MESURES RELLEVANTS PER PROTEGIR-NOS

No ens deixem confondre amb la xerrameca sostinguda i sostenible. A Espanya, la minva d’emissions des de l’any 1990 ha estat anecdòtica, de prop del 3%. L’objectiu de la UE era de reduir-les d’un 55% fins al 2030 per ajudar a sostenir la seguretat climàtica. Traduït vol dir que les coses no van bé i que ni l’avís terrorífic de la dana a l’Horta Sud de fa un any no ha servit per iniciar la transició ecosocial que necessitem. Aquesta inacció suïcida de les institucions públiques està dictada pels lobbies que marquen el nostre estil de vida: les energètiques, el turisme, la indústria automobilística, l’alimentària de màxima exportació i importació… El cost comença a ser immens com he comentat recentment aquí i els riscos en forma d’onades de calor, esdeveniments extrems o desaparició de platges són inaudits.

El fracàs de la COP30 de Belém ha constituït un nou triomf rotund pels criminals climàtics. El vassallatge de la UE (Espanya inclosa) als interessos climaticides ha estat grollerament reconegut per la presidenta Von der Leyen amb aquesta confessió memorable: “La UE no lluita contra els combustibles fòssils, només ho fa contra les emissions”.

El clima no negocia, la decepció creix entre la gent entesa en ciència i també entre l’activisme. Cal trencar al més aviat possible aquesta dinàmica infernal canviant d’escala per eixamplar l’imaginari popular sobre què és urgent i possible.

Share

2 PER QUÈ LA PROPOSTA DE PODEMOS SEMBRA ESPERANÇA?

En aquest marc tan preocupant, que un partit d’esquerres com PODEMOS presenti una iniciativa legislativa per nacionalitzar (“socialitzar” en diuen també) la principal empresa contaminant a Espanya i Catalunya és una sorpresa encoratjadora.

Els vídeos que il·lustren aquest post sintetitzen prou bé les raons de la proposta, com ara recuperar la sobirania pública i la transparència fiscal sobre la principal empresa energètica de matriu espanyola, accelerar l’abandonament dels projectes fòssils previstos a Alaska, Líbia o Veneçuela o reduir dràsticament el refinament de petroli, l’explotació de gas i la producció petroquímica. Tenen en compte, a més, tant la conservació de llocs de treball com l’ajut actiu a l’accés en condicions de les classes populars i els territoris més oblidats als serveis energètics amics del clima. Però la més important de totes és, sens dubte, el pilotatge públic amb assessorament científic sobre la transformació de la transnacional fòssil més perillosa al nostre territori en una eina al servei de l’acceleració de la transició verda i justa. És a dir, que PODEMOS pretén posar en qüestió la naturalitat amb què els lobbies industrials controlen el règim energètic que ens porta al desastre planetari. No és igual que sigui el sector públic, amb participació científica i social, qui lideri el sector energètic o que resti en mans d’especuladors privats sense cap empatia amb el clima i la humanitat. Per exemple, Repsol té com a principals accionistes BlackRock, la gestora més gran en inversió especulativa i fòssil del món, i el Norges Bank, el fons sobirà noruec que es nodreix de l’augment del consum de petroli.

Des de la privatització de l’antic Instituto Nacional de Hidrocarburos a partir del 1986, iniciada per Felipe González i culminada per José María Aznar el 1997, cap partit havia proposat seriosament recuperar el control públic, social, d’aquesta potentíssima fàbrica de danes i onades de calor. És una notícia molt esperançadora que aquest partit hagi presentat aquest objectiu en forma de proposició de llei, no d’una proposta merament declarativa. Si la legislatura aguanta, això permetrà d'aquí a uns mesos que tot l’arc parlamentari (i el PSOE en primer lloc, és clar) hagin de retratar-se sobre si el seu màrqueting verd és només això o si donen suport a un canvi d’orientació real, estratègic, de la política climàtica a Espanya. Obrir aquest debat és crucial per al planeta i les classes populars.

Us convido a llegir amb detall el text de la proposició de llei per copsar l’abast major de la proposta de PODEMOS:

Boletín Oficial de las Cortes Generales: Proposición de ley de PODEMOS sobre REPSOL

166KB ∙ PDF file

Download

Text de la proposició de llei de PODEMOS al Congrés dels Diputats de nacionalització de Repsol i de la seva reconversió en una empresa pública al servei d'una transició energètica verda i justa.

Download

Tot plegat, m’ha fet pensar amb com surt a camí d’aquestes paraules d’Andreas Malm en una recent entrevista a Crític:

Leave a comment

3. EXTRAORDINARI: LLEGIU AQUESTA MERAVELLA DE LUCAS CHANCEL!

Per entendre els beneficis estratègics de la socialització de Repsol, us recomano un llibre extraordinari que acaba de sortir. És d’aquelles aportacions que fan de pont cap a una altra manera de veure el món. “Énergie et inégalités. Une histoire politique” (Seuil, 426 p.) és una meravella. De lectura obligatòria per a la gent que ve del món social i que mira amb distància la crisi climàtica. Però també per l’ecologista que lleva importància a la qüestió social. És impossible defensar una causa aïlladament de l’altra.

L’autor, Lucas Chancel, exerceix de professor a Sciences Politiques de París i codiregeix - amb Thomas Piketty i Gabriel Zucman - el Laboratori sobre les Desigualtats Mundials a l’Escola d’Economia de París.

Podeu llegir-ne la introducció clicant aquí:

Pròleg d'"Énergie et inégalités. Une histoire politique" (Seuil, 2025)

2.25MB ∙ PDF file

Download

Download