Però la lectura feminista de La plaça del diamant, el maltractament del Quimet i el revifar d’una dona que una matinada té una epifania a la plaça mencionada de Gràcia, és insuficient. Un dia en Quimet se’n va la guerra i no en torna mai. L’home que ve després, del qui fins i tot costa retenir el nom, concedeix a la Natàlia la pau que es mereix, però és un castrat. La metàfora es fa sola. I el més curiós de tot és que la mare me’n parlava bé, del final de La plaça del diamant! Com una història d’èxit. Esguerradet, el meu esguerradet, diu a aquest pobre botiguer una Natàlia ja madura, amb dos fills del Quim que va morir al front. Almenys ara és feliç, la Colometa, i pot tornar a ser la Natàlia —sempre, amb el temps, som un altre— perquè l’home que li va donar el nom ha mort en combat. Eureka. Galdosa llibertat viure al soterrani amb un home castrat.

Els propietaris de la casa on treballa fent neteja l’acomiaden quan s’assabenten que el seu marit és al front. Aleshores ella, sense feina i morta de gana, coneix el venedor de veces per coloms. És l’esguerradet, i s’hi casa. I aviat la guerra s’haurà acabat sense que ella l’hagi entesa. Llavors va venir el que va venir, diu la Colometa —això ho diu ella o ho diu Aloma, una altra heroïna rodorediana; em sembla que ho diu l’Aloma. Rodoreda segurament sí que l’havia entesa, millor que les seves protagonistes. Però no entendre la història mentre la vivim és molt habitual. Tothom, arreu del món, pot veure’s perdut en el present: la història és més fàcil llegir-la que viure-la, va dir una vegada Pla dalt d’un autobús. En qualsevol cas, en el pla material, amb el franquisme la Natàlia ha millorat. Ja no passa gana ni viu esclavitzada per un home tirànic. En el pla polític, la novel·la reflecteix la desfeta: la guerra ha amansit els homes, però també els ha castrat.

Ets tan guapo que les dones s’aturen per mirar-te. Ja hi estàs avesat, i no t’hi recrees. Com a la majoria d’homes atractius de debò, el sexe no t’importa gaire. T’has ficat al llit moltes vegades amb gent que no volies, em dius. Ja ho sabia. Només vols que t’estimin i res més, en el fons. També ho sabia. Penses en agradar sempre, a complaure l’audiència i viure dels aplaudiments. Els malalts del mateix mal es reconeixen de seguida. És com si t’hagués conegut fa temps, no pas per una amistat profunda sinó tot al contrari. De fet, no som amics: ens vam conèixer un vespre.

A mesura que avança la tarda cauen, una a una, les cartes del teu castell. No has pensat a tenir fills, no suportaries criar-los. La feina et va bé, t’absorveix moltíssimes hores, però tampoc saps si en triaries cap altra. En la política no hi creus, i és una llàstima —perquè faries molt bé el paper d’espia. No tens cap vocació artística, i el que abans ofegaves en l’alcohol ara ho has redirigit al bricolatge. Montes armaris cada matí, quan insomne et lleves a trenc d’alba. El teu pare és vell i ja no et reconeix, esperes la seva mort i després pensaràs què fas, si no comets l’error d’avançar-te-li. Allargo una mà per acariciar-te, no per luxúria, ni per amor, sinó per consolar-te. Ens acomiadem, com és natural, i cadascú cap a casa. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Subscribe now

Vinc de casa un amic, a les palpentes. Segueixo d’esma el camí que va de casa seva a la meva. Faig esses, esgotada com estic després de rondar amunt i avall tot el dia amb el portàtil a l’esquena. A casa l’amic hem sopat arròs amb llamàntol, i hem begut. Quan bec transformo la vida en l’art de riure’m de mi mateixa. Riure’s d’una mateixa és perillós com una droga perquè voles alt, per sobre (això és el que creus o vols creure) de tu mateixa i de la resta de mortals. Bevem, riem, comença l’espectacle. I un dia et lleves i se t’acut que tot és espectacle, si hi ha sort, i que no se sustenta res. Marguerite Duras va dir que l’alcohòlic és un intel·lectual. És evident que sí, no cal afegir res més.

L’amic ha conegut una dona, i ara li he perdut la pista. L’últim cop que vam parlar, em va dir que no se l’estimava. S’equivoca, i em penso que ja se n’ha adonat, i celebro haver-li perdut la pista: sé que està amb ella. El que és essencial, en la relació amb l’altre, és l’apreci pel caràcter. Ni la ideologia compartida, ni l’atracció sexual, ni una llengua comuna: aquests són factors externs, en el fons superficials. Només la tendresa d’un caràcter afí, una pauta moral que s’assembla, escalfa de veritat l’ànima. I tanmateix sovint ens deixem enlluernar, i ens desorientem en la tria. Viure és confús i les bones decisions es detecten quan les has pres i ha passat el temps, mestre de mestres. Potser és estrany que digui això jo, que m’entesto tant en la qüestió de la pervivència improbable de la llengua catalana. Si tant li fa una llengua com una altra, si tots som germans, per què insisteixo? Perquè n’hi ha que han insistit abans que jo, i els humans, sense una dèria, no passem de ser animalons complexos.

He llegit part dels dietaris del Miquel Pairolí, que va morir massa jove –s’és jove fins tard– i sense pena ni glòria. Era un gran dietarista. El gènere és amable, perquè Montaigne ens ho va ensenyar tot i encara no l’hem superat, però tot i així Pariolí té un estil remarcable. Quan et reconeixen els erudits i et coneixen com a escriptor fins i tot els analfabets, aleshores sí que has tingut èxit. Sinó, la tasca d’una vida d’escriure pot semblar vana. Mai no és vana, per sort, només ho pot semblar. En tot cas, la vida literària de Pairolí podria semblar vana perquè el coneix poca gent, massa poca gent fins i tot dins del nínxol ja ben reduït de la gent que llegeix autors catalans.

Vaig arribar als seus diaris a través d’una recomanació assagística postmortem de Vicenç Pagès Jordà, de qui (me n’avergonyeixo) encara no he llegit cap novel·la. Una glòria ben galdosa, per tant, la del Pairolí: al Pagès Jordà almenys el coneixíem; en una ocasió fins i tot hi vam intercanviar uns correus, a propòsit de la revista literària BRANCA que vaig fundar amb la Irene Selvaggi i la Irene Pujadas. L’home, per celebrar la iniciativa, ens volia regalar un parell de contes seus perquè els afegíssim a la revista, que tenia un tema i un jurat i una convoctòria anònima de textos que havien de girar en torn a un tema concret.

Ara que és mort i que hi penso amb ulls d’autora, m’entendreix i l’entenc –ja l’entenia aleshores, però les meves sòcies també tenien raó: si cedíem tan de pressa, si ja al primer número de la revista renunciàvem a les bases d’anonimitat que havíem acordat a la primera que passava un autor reconegut, quina credibilitat tindríem? Què s’havia pensat, aquell autor? Pobre Pagès Jordà, ell només volia, amb el privilegi que donen els anys i un cert reconeixement, regalar-nos el seu nom a la portada i propulsar així la creació literària catalana. Si existeix Déu espero que t’ho pagui, Vicenç.

No parla mai del sexe, en Pairolí, no sé si per pudor o perquè duia una vida avorrida, de fadrinard que sempre va viure amb la seva mare. Si és així, encara té més mèrit: com és, que no es desesperava?

Sec amb l’Alba a la terrassa d’un local de Torreta que regenten uns amics seus. N’hi ha d’argentins, italians, andalusos. Tots fan la temporada d’hosteleria a l’illa, com ella. Dubto, els tàrtars de la carta em tempten però són caríssims. Ens bevem una ampolla de vi blanc al costat de quatre angleses madures. Parlem amb elles de l’estat del món, de l’imperi britànic i de la immigració, de Menorca. A partir d’una certa edat tots som iguals, pots xerrar amb un home de seixanta-sis, una dona de vint, algú que ronda els cinquanta. Hi ha un cert delit, en la conxorxa dels adults. Les angleses se’n van.

Caminar per les roques de Menorca fa pensar en la superfície de la lluna, són igual de poroses i blanques. En tot el temps que fa que ve aquí, la vida sencera, l’Alba hi ha vist coses estranyes. M’explica que al llarg dels anys hi ha hagut indicis, amplificats, segurament, per la suggestió de les nits en què desfeia el camí del restaurant fins a casa. Vint-i-dos minuts de passeig silenciós a la llum nocturna i blanca de l’illa. Parla d’estels fugaços de formes peculiars, de la pel·lícula Señales del Mel Gibson. Li fa més por que la persegueixi un alien que trobar-se un violador als marges de la carretera. L’Arnau diu que són coses seves, un trauma d’infantesa, i l’Alba respon que deu ser això.

—A l’Arnau només li agrada l’illa quan està mig buida. Cada estiu quan se’n va m’agafa com una pena.

—És clar, és normal—dic a l’Alba. L’Arnau se n’ha anat i no tornarà fins al setembre.

Vaig conèixer un home, al port d’Es Castell. Soc l’ovella negra de la família, em va dir. Vaig respondre-li que no m’estranyava gens, perquè anava ple de tatuatges i jeia sol al bar. Un home de bé a la ratlla dels quaranta, esclar, s’hauria assegut a fer un cafè amb la dona i la canalla. Vam xerrar, la seva família és menorquina i té unes quantes cases a primera línia del port. Me les va assenyalar, des d’on érem teníem una bona perspectiva de la localitat, amb l’aigua del port arran del passeig marítim. Havia viscut a tot arreu, tenia gossos. Vaig preguntar-li per les banyeres espanyoles.

Hi haurà l’eclipsi, aviat, i Menorca és el primer lloc d’Espanya des d’on es veurà. Així m’ho havia dit l’Alba, “el primer lloc d’Espanya des d’on es veurà”. Veig rojigualdas a Ciutadella i a Maó, als balcons de les cases blanques d’Es Castell. Potser se senten petits i necessiten el caliu de l’imperi. És ben bé així, em va dir l’home, i va fer un gest amb el cap com si ens entenguéssim. Les interaccions humanes tenen molt d’intentar entendre i de projectar, d’equivocar-te perquè no has entès res més enllà del que volies entendre. Jo havia d’acabar un article, vaig dir-li que si no fos així m’avindria a donar-li conversa. Ho va entendre, i va callar. Mitja hora més tard em va dir Que si le podía dar fuego, por favor. Gracias.

Cases blanquíssimes damunt dels roquissars, les claus sota l’estora i les piscines Infinity, d’aquestes que sembla que l’aigua s’escoli cap al no-res, obertes a qualsevol passavolant que s’hi vulgui banyar. Al voltant de Binibéquer fa l’efecte que tothom hi és tan ric i feliç que no els passa pel cap la possibilitat del robatori ni de la violència. Tres autòctons ens van donar un parell de receptes, una mena de gaspatxo sofregit i una altra amb esbergínies. Al vespre veurien el partit d’Espanya, van dir-nos, per fer alguna cosa. Una de les dones va fer una proposició eròtica a un amic de l’Alba, va dir La diferència d’edat sí que es nota, perquè amb els anys en saps més, i va saltar de les roques a l’aigua, plena de peixos de mides i formes i tons diferents. El cas antic de Binibéquer, en canvi, és una postal autoritària. No s’hi pot passejar passades les set del vespre, i a cada cantonada hi ha cartells que prohibeixen el pas, Exclusivo residentes, silencio por favor. I els turistes obeïm, i en part seria lògic, pel descans dels veïns. Si no fos que, tret de l’estiu, al poblet de postal ja no hi viu ningú.

D’Alaior he arribat fins a Fornells amb el cotxe, al nord-est de l’illa. Fornells té un port natural, i això m’ha captivat de seguida. M’he afanyat a banyar-me davant de les gelateries i els restaurants que serveixen caldereta de llagosta. Hi havia turistes francesos, i gent autòctona ben arrepapada a restaurants vora el port. L’elitisme ha salvat Menorca però també l’ha omplert de francesos. Un port natural! M’asseuria a xuclar llagosta com si la vida no calgués pagar-se-la, fa temps que visc d’unes rendes que no guanyo i aviat vindrà l’hivern. Qui sap si em trobaré com aquestes cigarres, solistes de l’estiu a la platja, entre la pinassa seca i aromàtica.

M’acomiado de Fornells, i això que voldria quedar-m’hi, però no en tinc els mitjans. Em tornen, com basques, els records d’ell. Qui sap si serà nen o nena, o si avortaré. Es casarà quan toqui com toqui, segurament amb la dona que voldrà. Cal saber acomiadar-se de tot, viure no és més que acomidar-se. Entro al Hyunday, n’engego el motor. Recordo uns versos que vaig escriure en castellà —ben poc he escrit, en castellà, evidentment per raons polítiques, però aleshores em van sortir així, perquè amb aquell home parlava en castellà, aleshores m’enamorava d’estrangers, ja no sé si en sabria. Cómo ignorar tanto tiempo, algo más de lo que dura una vida, ese refulgir de los ojos tuyos una mañana de agosto. Quina estupidesa, la paraula refulgir. Què collons vol dir, refulgir? Cómo ignorar tanto tiempo, algo más de lo que dura una vida, una eternitat de no trobar-nos. Però refulgir, bah! Aquell estiu es va acabar, enèsim ritual d’humiliació eròtica.

He punxat la roda dreta del davant a la carreteta de Llucmassanes. L’Alba m’havia advertit, són caminois de terra estrets que porten a Sant Lluís, Binibéquer, Binimel·la. “Bini vol dir casa de”, m’ha dit l’Alba, “com si diguessis Can Bequér”. L’home que ha vingut a recollir el meu Hyundai accidentat a Llucmassanes era un autòcton. Xerrava menorquí i al braç duia un tatuatge discret d’estil carcerari, Más fuertes que nunca i dos cors dibuixats, segurament en referència a una relació matrimonial que va tenir o que encara conserva. Em diu que al consistori de l’illa mana el PP, i a l’Ajuntament de Maó el PSOE. A les balears la comèdia de la marca catalana del PSOE és redundant.

“No és pas gràcies a mi, que guanya el PP ni el PSOE”.

A mig camí de l’oficina de lloguer de cotxes hem topat amb un control de la Guardia Civil. L’altre dia la Policia Nacional també va aturar el SEAT Ibiza destartalat de l’Alba, també en una rotonda com aquesta.

“Els d’aquí no ho fan mai, això d’aturar els cotxes; només ho fan els que venen de reforç a l’estiu. Durant l’any aquí no hi passa gairebé res”.

Pel que conserva de natural, Menorca em recorda una mica com Icaria. Però els tons són uns altres, els accents de les padrines que prenen la fresca també són únics. Hi ha una bellesa críptica, en aquest ser i no ser catalans dels menorquins. Al centre de l’illa hi ha una naveta dels talaiòtics de fa tres mil anys. La prehistòria és abans d’ahir.

Subscribe now

Quan l’avi es va morir jo era d’Erasmus a Holanda. Feia mesos que estava baldat per la quimioteràpia. Ell tenia vuitanta anys, i jo vaig aterrar a Amsterdam el dia que en feia vint. El meu aniversari el vaig passar sola a l’habitació d’una residència d’estudiants, exultant per …

Read more

Dolors Miquel diu que els catalans són masclistes, que sembla que Catalunya sigui l’únic lloc del món on no hi ha masclisme. Va ironitzar sobre la qüestió durant la presentació del seu últim llibre, aquest en prosa —són unes memòries i per allà desfila tota la classe literària …

Read more

Alguns, ociosos sense fills petits, són culpables de prendre cocaïna, i una droga compensa l’altra. Speed o cocaïna per mantenir l’empenta de festa, orfidals per dormir quan ens cansem d’estar desperts. Com en tot, com més drogues es prenen més se’n prenen. De la mateixa manera deu anar amb la canalla, que com més en tens més en tens: t’has despistat durant els mesos de postpart i ara tornes a estar embarassada, i et pots passar mitja vida fèrtil amb aquest tipus d’entrebancs. Però no cal prendre droga per prendre pastilles de dormir. De fet, està encara més estès el costum d’adormir-se amb medicines que el d’esnifar per mantenir-se actiu.

Això de la pastilla és la primera línia que separa la joventut de la maduresa: han de passar-te coses, encara (sempre!), però tens molt camí fet, i saps com d’importants són les teves tries, les que has fet fins ara i les que faràs a partir d’ara. I així es fa bola el maldecap que us deia, la preocupació primigènia que cadascun de nosaltres té i que creix amb el temps. Som tots incurables de l’evasió, o potser generalitzo perquè em convé i no em vull sentir sola.

Aquí dalt (botonet) podeu sentir la meva conversa amb l’Albert Badosa sobre un accident a l’estació de tren a la segona ciutat de Sèrbia, Novi Sad, l’1 de novembre del 2024. L’accident va causar la mort de 16 persones i va portar centenars de milers de serbis als carrers, sobretot estudiants —però s’hi van afegir fins i tot veterans de guerra! Per què es manifesten, si va ser un accident? Per la corrupció: l’estació feia només tres anys que havia estat reconstruïda per una empresa xinesa, i sembla ser que les obres no es van fer bé perquè els fons es van desviar a les butxaques del partit ‘progressista’ de Vucic. Els manifestants van arribar a anar a Estrasburg, amb l’experança que Europa els escoltés, però no va ser així. Tampoc va caure el president: Vucic és molt hàbil i té negocis amb la Xina, Europa, i Rússia. A més, Sèrbia és un país ric en liti, mineral rar imprescidnidible per les TIC —i Ursula von der Leyen està molt preocupada.

L’Albert m’explica com s’ha viscut tot el curs acadèmic, amb protestes que es van extendre a tot el país, i també em parla de la seva experiència com a lingüista expert en llengües vietnamites (!). Aquí teniu un article que l’Albert va escriure per Núvol des del terreny el febrer de l’any passat, i també us recomano aquest altre article de Lluís Tomàs, que posa en context la situació de Sèrbia.

Escolteu-nos. La cançó que sona al principi és Jedna mala kao slika zaljubi se u Četnika —una noieta que s’ha enamorat d’un txètnic (un feixista serbi), i la que sona al final és Šajka - Moja Mala Nema Mane, que també és molt famosa a Hongria. Aquí sota us copio la llista de música serbocroata que m’ha passat l’Albert amb explicacions i traduccions incloses —gràcies, Albert!

Subscribe now

Les recomanacions musicals serbocroates

S.A.R.S

Un dels grups més famosos de Sèrbia

aquesta es diu “cendra”, potser tb queda bé

i aquesta, que es titula “compto dies”. Relament tenen títols bons per la situació de les protestes

Zemlja Gruva

També molt famós

Aquesta es diu “maníacs” en el sentit de bojos, es podria aplicar al govern. La que més m’agrada és Django, la lletra és molt bona i trobo que defineix molt bé l’esperit polític balcànic nihilista, que es troba molt en les protestes:

Una de les líders de Zemlja Gruva és la Konstrakta, una de les cantants més importants, que també actua en solitari i fa denúncia social. Un any va actuar a Eurovisió amb una cançó que demanava seguretat social pels artistes a Sèrbia i va quedar molt amunt

En aquesta, “mekano” (lentament/dolçament) parla de desaccelerar la vida

Cançons de taverna

Moja mala nema mane, molt famosa tb a Hongria —la que tanca l’episodi.

Als Balcans (i més enllà) es copien melodies d’artistes del país del costat i li foten una lletra nova i avanti. Crec que aquest n’és un cas però no ho he trobat del cert.

Si busqueu “narodne pesme” (cançons nacionals) en trobaràs moltes. No oblidem que la Barcelona Gipsy Balkan Orchestra ha fet moltes cançons serbocroates. M’agrada perquè se li nota l’accent català a la Laia, la cantant:

De les cançons de guerra i txètniques (fatxes serbis), també n’hi ha moltes.

Tamo daleko (“allà lluny (a la guerra de Corfú contra els albanesos)”) és tan popular que ha perdut significat bèl·lic i és una cançó que canta tothom:

Aquesta fa gràcia pel nom i per la història de normalitzar el feixisme, es diu Jedna mala kao slika zaljubi se u Četnika (una noieta que s’ha enamorat d’un txètnic xd).

(el nom del canal del Youtube que l’ha penjat, Sloboda ili Smrt “llibertat o mort” és el lema dels fatxes serbis)

Ničim izazvan

Segurament és el meu grup preferit, m’agraden la majoria de cançons que fan. Té cançons més alegres i més de temàtica romàntica.

S.A.R.S

Un dels grups més famosos de Sèrbia

aquesta pot quedar bé pel podcast

aquesta es diu “cendra”, potser tb queda bé

i aquesta, que es titula “compto dies”. Relament tenen títols bons per la situació de les protestes

Zemlja Gruva

També molt famós

aquesta es diu “maníacs” en el sentit de bojos, es podria aplicar al govern

La que més m’agrada és Django, la lletra és molt bona i trobo que defineix molt bé l’esperit polític balcànic nihilista, que es troba molt en les protestes:

Una de les líders de Zemlja Gruva és la Konstrakta, una de les cantants més importants, que també actua en solitari i fa denúncia social. Un any va actuar a Eurovisió amb una cançó que demanava seguretat social pels artistes a Sèrbia i va quedar molt amunt

En aquesta, “mekano” (lentament/dolçament) parla de desaccelerar la vida

Cançons de taverna

Moja mala nema mane, molt famosa tb a Hongria

Als Balcans (i més enllà) es copien melodies d’artistes del país del costat i li foten una lletra nova i avanti. Crec que aquest n’és un cas però no ho he trobat del cert.

Si busques “narodne pesme” (cançons nacionals) en trobaràs moltes.

No oblidem que la Barcelona Gipsy Balkan Orchestra ha fet moltes cançons serbocroates. M’agrada perquè se li nota l’accent català a la Laia, la cantant:

De les cançons de guerra i txètniques (fatxes serbis), també n’hi ha moltes. Tamo daleko (“allà lluny (a la guerra de Corfú contra els albanesos)”) és tan popular que ha perdut significat bèl·lic i és una cançó que canta tothom:

Aquesta fa gràcia pel nom i per la història de normalitzar el feixisme, es diu “Jedna mala kao slika zaljubi se u Četnika” (una noieta que s’ha enamorat d’un txètnic xd)

(el nom del canal del Youtube que l’ha penjat, Sloboda ili Smrt “llibertat o mort” és el lema dels fatxes serbis)

Dječaci

Una mica de rap. Grup croata que també fa denúncia social. Una de les seves cançons més famoses es diu “Na lovrincu” (Al cementiri de Lovrinac, un cementiri de Split, la seva ciutat), i el refrany diu que tots els “mafiosos, psicòpates, pedòfils, etc. acaben al cementiri, que n’està ple”. També es pot aplicar al context actual.

Dubioza Kolektiv

Finalment el grup més famós dels Balcans a ca nostra, han vingut molts cops a Barcelona. Són de Bòsnia, però.

Tenen moltes cançons de denúncia social com a grup punk-hip-hop que són. La més famosa és Kažu (“diuen”)

Però la seva frase més famosa “politika je kurva, ubila je bomba” (“la política és una puta, la va matar una bomba”) surt de la cançó “Brijuni”:

Era amb una amiga en un local de tendències clarament esquerranoses i llibertàries l’altre dia. Em deia que faria vaga avui 15 d’octubre, segurament, i m’ho va dir perquè teníem davant un dels fulletons que animaven a la mobilizació i n’explicaven els motius. Em va cridar l’atenció l’últim punt d’aquell fulletó, perquè em va fer pensar en una lliçó que vaig aprendre a l’est d’Europa.

L’OTAN no té gairebé res a veure amb la guerra o genocidi a Gaza i en canvi ho té tot a veure amb Rússia i la guerra a Ucraïna

L’últim punt es referia a l’OTAN i parlava de la pau. Em van saltar de seguida les alarmes: la manifestació és en favor de Palestina (i la classe obrera, i contra la precarietat), però l’OTAN no té gairebé res a veure amb la guerra o genocidi a Gaza i en canvi ho té tot a veure amb Rússia i la guerra a Ucraïna. Darrere la referència a l’OTAN sembla que la intenció sigui filtrar, de manera molt subliminal, la idea que defensar Palestina és posicionar-se contra l’OTAN, i per tant… posicionar-se a favor de Rússia. No us embaleu: no és culpa dels manifestants, això, ni tampoc aquest últim punt d’aquest fulletó (un de molts) treu valor a la defensa de Palestina. Però sí que cal estar al cas.

Per què és estranya la referència a l’OTAN en la qüestió de la matança israeliana a Palestina? Perquè 1 ) Israel és soci de l’OTAN, però no n’és membre, i per tant els atacs a Israel no exigeixen cap resposta de cap dels estats membres. I sobretot perquè 2) hi ha països de l’aliança atlàntica que s’han posicionat a favor d’Israel, com els EUA, però n’hi ha d’altres que ho han fet a favor de Palestina, començant per Espanya. Ser membre de l’OTAN, per tant, no implica una postura unívoca sobre Israel i Palestina. Però en canvi l’OTAN sí que és clau pel que fa la guerra d’Ucraïna, que no és pas el motiu de la convocatòria d’avui. Per tant, per què barregem l’OTAN en l’escenari d’una protesta que no té res a veure amb l’aliança atlàntica?

Els països de l’est tenen interès de participar de l’aliança atlàntica perque, a diferència del que ens passa a nosaltres, ells sí que senten la necessitat de protegir-se de Rússia, que és una potència imperialista i força imprevisible —de fet, és força previsible que Moscou tendeix a provocar, a llençar la pedra i amagar la mà. I la mà està ben amagada, en aquest fulletó que anima a la manifestació en favor de Palestina. Perquè em sembla que no és un complot directe, i és molt probable que ni el mateix autor o autora del fulletó sàpiga que aquesta refeència subliminal a l’OTAN és una mica de verí que ve de part de Rússia. Sense que se n’adonin, els manifestants per la causa palestina es poden trobar posicionats contra l’OTAN, i així quan la qüestió ucraïnesa entri a la conversa no podran evitar, sense saber ben bé per què, mostrar-se reticents a la sobirania d’Ucraïna que l’aliança atlàntica protegeix. Als manifestants els sona de l’època dels seus pares, que l’OTAN era el mal, Amèrica empaquetada en forma d’enclaus militars. Certament, els enclaus militars són molestos, com també ho són els guanys exagerats de les empreses armamentístiques sobretot nordamericanes arran de la guerra a Ucraïna i el pànic europeu que ha comportat —no és en va, que a Alemanya es plantegen tornar aviat al servei militar obligatori. I per tant, com que el que acabo de dir semblen motius prou de pes contra l’OTAN, als manifestant de bona voluntat tot això els encaixarà més ràpid del compte, i ja no hauran de capficar-s’hi més. Preguntem-nos: per què es refereixen a l’OTAN en lloc de criticar directament el govern d’Israel, dels EUA, o la tebiesa de les institucions europees? Podria ser casualitat, però sospito que no ho és. Per això funciona bé, l’urpa dels missatges indirectament pro russos

Es pot estar a favor de la defensa d’Ucraïna i en contra de l’ocupació de Palestina, (diria que té sentit aliniar-se amb les dues causes, de fet). Però la referència a l’OTAN com a l’enemic, per un públic poc orientat en els detalls de la geopolítica, fàcilment porta a equiparar la causa palestina amb la causa per la ‘pau’ a Ucraïna, una pau que és molt desitjable però que no hem d’oblidar que, si es fa de pressa i amb la ide que l’OTAN és el major enemic a combatre, implicaria la fi de la sobiania de Kíiv. El flanc est d’Europa em va ensenyar que allà on la influència pro russa funciona millor és sempre ben lluny de les seves fronteres, perquè els seus veïns fa segles que coneixen Moscou i que el veuen venir. Nosaltres no, i així tenim bona part de l’esquerra occidental encara molt anclada en una dialèctica de la guerra freda entre Rússia i els EUA, entre l’obligació d’escollir entre un imperialisme i un altre.

Els dos mosquits de casa

A Barcelona la tardor no arriba mai. L’estiu es fa pastós i el novembre ens agafa sempre per sorpresa, amb un fred que clama al cel i cala als ossos. El període que va de finals de setembre a finals d’octubre és un dels pitjors moments de la ciutat. Fa calor, però segons com fa massa fresca per portar sandàlies; si et poses la jaqueta, ben segur que al migdia suaràs massa, i els texans seran còmodes quan caigui el sol, però t’engavanyaran a mig matí de camí a la feina. Si surts de nit i portes tirants, l’endemà esternudaràs i et caurà la candela.

Com que a la ciutat no hi ha arbres de debò, els tons del marró no l’afavoreixen. Passa el mateix a la primavera, que no hi ha flors, i a l’hivern, que no hi ha mai ni neu ni arbres pelats, perquè en general no hi ha arbres, i això fa difícil de veure’ls florir o de veure’ls pelats. Barcelona és una ciutat que potser de les Olimpíades ençà s’ha obert al mar, però que decididament viu d’esquena a la naturalesa. Bucarest, molt més grisa i descuidada, força ignorada pels turistes internacionals, té un encant estacional molt superior a Barcelona: allà la tardor és una delícia, i l’hivern converteix els seus carrers en un pessebre vivent, perquè hi neva i el cel es torna blanc com un pastís de nata. Ah, la geografia del record i l’urbanisme de l’ànima!

A l’estiu a Barcelona el mar és per prendre un respir, però el miratge de pau s’esfuma quan t’asseus a la sorra: hi ha misèria, xafogor, turistes que no prenen la precaució de vigilar les seves pells. Homes paquistanesos passegen vestits de cap a peus i carreguen cerveses i comploten: només de veure’ls ja sents calor, com si el patiment d’ells també fos una mica el nostre. Ells simbolitzen Barcelona, una ciutat aparentment atractiva (hi ha platja! Fa sol! Quina façana modernista tan bonica!) però podrida per dins (feines mal pagades i poc atractives, pisos lletjos i en mal estat caríssims, metros i trens col·lapsats per una multitud exagerada de gent que ve a buscar una sort que no els arriba). Els turistes més intel·ligents per força se n’adonen, que aquesta és una ciutat que el millor que es pot fer és abandonar sense mirar enrere.

És hora d’admetre que Barcelona és una ciutat fantàstica en la qual no es viu gaire bé. Els que hi hem crescut sabem que només s’hi pot estar a resguard dels barris, en aquests microcosmos que configuren la ciutat i que també estan al límit de l’esfondrament. No cal dir que Gràcia és impossible, i el Poblenou, massa atractius i accessibles per protegir-se. Qui més qui menys se n’ha adonat, que l’única cosa bona de Barcelona són els poblets que s’hi van annexionar, i ara aquests barris també estan tan plens de gent que una ha de contenir l’impuls destructiu de dinamitar-los. Quant de temps pots viure al Gòtic, o al Born, o al Raval, sense cansar-te’n? Just el pas de l’adolescència a la joventut, i encara gràcies.

De nit, quan em fico al llit, hi ha dos mosquits que em ronden. Faig el que feia a l’estiu, engego el ventilador per espatllar la seva trajectòria. Com que fa fresca, em tapo tota amb el nòrdic i deixo que la màquina els allunyi. Funciona. No se m’ha acudit mai matar-los, per estrany que sembli. Penso que ja arribarà la tardor, que aviat serà el fred qui el mati. Alguns matins obro bé la finestra i la deixo de bat a bat tot el dia. I penso aquesta nit potser sí, potser hauran mort l’estiu i els dos mosquits de la casa.

Recomanacions

Com que estic sense feina i tinc més temps m’agradaria tornar a recomanar-vos periodisme d’investigació —em serveix d’excusa per consumir-ne.

Gràcies per llegir-me.

Subscribe now

Vist en la mesura dels dies, Heidelberg és una delícia. Fora del carrer principal, el dels comerços –aquest carrer que és el mateix carrer a tot arreu–, la part residencial és plena de places amb jardins i bancs, he vist la façana d’un edifici que era tota de rajoles blaves. No sé quin estil arquitectònic tenen, aquestes cases. Són del segle passat, segur, fins i tot jo, soc del segle passat, però encerto la terminologia per descriure-les. Són boniques, modernes i elegants, sorprenents. Potser és bauhaus, l’estil.

Algú va dir-me que els llibres de viatges són avorrits, que no aconseguien interessar-li. Em va fer gràcia, perquè a mi tampoc m’interessen gaire. Fixar la geografia de totes aquestes ciutats esquitxades a l’oest d’Alemanya –Estrasburg és a prop– requeriria fer aquest viatge, veure Mainhem, de perfil més industrial, i veure altres ciutats petites i bufones que funcionen i que s’assemblen a Heidelberg. Si no ho faig en aquest viatge, penso, quan hi tornaré, aquí? Quan és que tornem a les ciutats de províncies estrangeres on vam estar fa temps? Aquest és l’avantatge de totes les ciutats i paisatges sense aeroport. És fatigant, d’anar-hi, i per tant el qui ve és per un interès concret, perquè sap alguna cosa o perquè algú l’espera.

Heidelberg és així, igual que és així el Friuli, a la part oriental d’Itàlia: es conserva encantador perquè a ningú se li ha perdut res, a una hora de distància amb cotxe d’un aeroport insignificant com el de Treviso. L’aeroport de Frankfurt és molt més important que el de Treviso, però el quid de tot plegat no és la solemnitat de l’aeroport proper sinó el que ve després, aquesta hora en cotxe o en autobús. Ningú no vol fer-la, i cal o bé una vocació o bé una força major, per fer-la. Només el viatjant, i ens cenyim ara en la definició antiga, la d’abans de la normalització del turisme com a activitat familiar, té l’interès i la traça a descobrir aquests llocs.

No és que Heidelberg sigui una ciutat desconeguda. A mi em sonava vagament, abans de venir-hi perquè m’hi han convidat. Hegel hi va viure; Goethe s’hi va enamorar (quin plom que devia ser, Goethe!, com aquells amics que cada setmana tenen una angoixa o delit eròtic per confessar-te, sempre pendents d’un o altre objecte de desig). Fins i tot hi va néixer, a Heidelberg, el primer cap d’estat escollit de la república de Weimar, Friedrich Erbert. El primer líder escollit democràticament a Alemanya va ser fa 100 anys, que no són res. Imagineu quantes lliçons de democràcia! Un país que coincidirem que en molts sentits és esplèndid, que té benestar, bonança econòmica, homes atractius que porten els fills a l’escola en bicicleta. Però democràcia tampoc gaire! Tot just parèntesis entre dictadures llargues, això és el que sembla. La democràcia és com la felicitat, que va i ve però que decididament no dura per sempre.

Celebritats i universitats a banda, Heidelberg, al bell mig d’Sttuttgart i de Frankfurt am Mein, es conserva com el que és des de fa segles. Aquesta és una ciutat per viure-hi un temps i prou, o per quedar-s’hi, com ha fet la Géraldine, una poeta veneçolana, però sense fer gaire soroll ni deixar que la notícia corri gaire. Sec en una terrassa que m’ha captivat prou per aturar-m’hi quan ja anava de camí a casa la Regina. Podria ser a Alemanya com podria ser a Itàlia, o fins i tot a Catalunya. Anem lluny per trobar el que ens agrada de casa, i aquí quan dic casa vull dir Europa, perquè per mi un cert europeisme cultural és inevitable. El podem celebrar. Passi el que passi amb el nostre continent sempre es podrà dir: van passejar, van beure als cafès i a les terrasses, van festejar, es van matar llarga i copiosament els uns als altres, després van mirar de fer les paus, i van intentar fer-se un paradís a la terra que va durar el que va durar –i això ja és molt.

“El castell està reconstruit, el van fer de nou al segle xvii. Els francesos van cremar el castell al segle XVII”. Quan els francesos van entrar durant la Guerra dels Nou Anys de Lluís XIV el setembre del 1688, els edificis renaixentistes i gòtics van anar a terra, i els van substituir les construccions barroques que hi ha ara.

Som al cotxe d’ella, resseguim el riu Nekar. Les dues cases, la seva i la meva que també és d’ella i d’en Helmut, són lluny de la ciutat, als afores. La majoria de la gent viu en un entorn híbrid estrany a mig camí del món urbà i de la muntanya.

“Al principi gairebé no hi havia cases, aquí, i els monjos del monestir venien la llet fresca de les vaques. Ara s’han fet vells, i ja no hi ha vaques ni gaire res”.

El nekar és cabalós com l’Ebre, a Catalunya seria un riu remacable, de molta categoria; els nostres rius més aviat tendeixen al minimalisme.

“La meva àvia era de Silèsia, que avui forma part de Polònia. El 1945 la meva mare tenia setze anys, i casa seva va passar a formar part de la URSS. Vam anar-hi i tot, amb la mare, abans que es morís. Ella encara ho tenia fresc, era la seva infantesa. Després vaig saber que les meves arrels tampoc no eren a l’est del país… el meu besavi s’havia traslladat a Silèsia des de l’oest perquè els francesos s’havien apropiat de casa seva. I en canvi l’àvia va haver de fer el recorregut contrari, fugir de l’est i tornar a l’oest per fugir dels russos; ”.

Passem pel pont de peatons que travessa el Neckar i condueix al casc antic de Heidelberg. Penso en Alemanya, en la potència europea que és i alhora en la fragilitat circumstancial a què ha estat sotmesa. Per un moment em fa l’efecte de tornar a ser a l’est d’Europa: aquest guanyar i cedir terreny, perdre llençols a cada bugada, recuperar-los, conquerir i tornar a perdre. Els francesos, els russos, la guerra entre el catolicisme i el protestantisme que es va apoderar d’Europa central i en concret d’aquesta ciutat (van guanyar els protestants, que van convertir els monestirs catòlics en universitats; són tan eficients que gairebé m’irriten). La diferència amb l’est d’Europa és que els alemanys s’hi tornen, que han estat víctimes i botxins actius de tot aquest merder. I ara la ciutat és bonica i pròspera, la gent és progressista (voten els verds), la canalla et saluda pel carrer com si no coneguessin el perill.

La Regina n’hi diu la ‘medina’, del casc antic, per clara deformació professional i per la relació que té amb l’àrab, encara que no el sàpiga parlar. És una traductora del francès a l’alemany especialitzada en els autors del Magreb. Va quedar-se amb mi fins que vam acabar-nos el vi, i quan el vam acabar ella va arnar-se’n. Havíem sopat tots tres junts, però en Helmut feia estona que ja no hi era. És un sociòleg a qui li escauria més ser enginyer, em penso que li agrada reparar coses. Això de la traducció del francès del Magreb a l’alemany li ve per un amor antic, va dir-me, una història d’aquelles impossibles.

Demà farà trenta-dos anys que es va casar amb en Helmut.

Subscribe now

Too much (que Netflix ha estrenat per aquí com Sin medida) comença amb un terrabastall. La Jessica, encarnada per Megan Stalter, irromp embogida a la casa de Brooklyn on dormen el seu ex-xicot Zev i la seva nova parella influenciadora, la Wendy. La protagonista de Too much creia que havia trobat l’home de la seva vida i ara es troba relegada de nou a la casa materna, amb la mare, l’àvia, la germana depressiva i el nebot. En aquesta caiguda en desgràcia desenvolupa una actitud obsessiva, espia les xarxes socials de la Wendy i li parla com si la sentís. La directora de Too much és Lena Dunham, la creadora i protagonista de la sèrie Girls, que es va emetre del 2012 al 2017 i va obtenir dos Globus d’or i un Emmy. Girls és una sèrie sobre quatre noies privilegiades i solipsistes a la vintena que viuen a Nova York, i reflecteix tots els alts i baixos de l’amistat femenina. A més, com tantes pel·lícules i sèries i llibres ambientats a Nova York, la ciutat i l’eufòria de viure-hi són part indestriable de l’argument.

L’èxit de Girls ha generat unes expectatives més altes del que la nova sèrie Too Much pot oferir. El llistó estava molt alt

La vida de Dunham ha canviat molt des que va dirigir i protagonitzar Girls, i és una creadora amb tirada a l’autoficció. Com explica ella mateixa, el 2018 va deixar l’alcohol i Nova York, i després que la seva relació amb el músic Jack Antonoff s’acabés, va anar a parar a Londres i va conèixer (ara sí) l’home de la seva vida™, el també músic Luis Felber. S’assembla molt a l’argument de Too much, sobretot pel que fa a la trobada amb Felber, però no farem cap retret a Dunham per fer el que va fer (molt bé) a Girls, que és parlar d’ella mateixa. De fet, l’argument de la nova sèrie de la directora no només està basat en la història entre ella i el seu actual marit, conegut a Anglaterra, sinó que el guió el van escriure junts. Això, segons ha explicat Dunham, no només els ha ajudat a créixer en l’àmbit professional, sinó que “també els ha ajudat en el camp personal”. L’èxit de Girls ha generat unes expectatives més altes del que la nova sèrie Too Much pot oferir. El llistó estava molt alt.

Per què 'Too much' no compleix les expectatives?

Si Girls ens explicava Nova York, Too much no ens parla de Londres, senzillament perquè Dunham no hi està familiaritzada de la manera que ho estava amb Nova York. A Too much, les diferències culturals entre nord-americans i anglesos hi són com un afegitó, una anècdota sense importància. No li interessa Anglaterra ni té cap curiositat per Londres. La curiositat és l’obsessió de sortir-se’n amb la carrera de directora de publicitat i afinar el radar pels homes, i per això el pilar de Too much són els diàlegs entre la Jessica i el Felix, converses que estan molt a prop de la teràpia de parella. Potser el problema és allò de treballar amb la parella i enfortir la relació, que diria que en aquest cas va en detriment del conjunt de la sèrie. Per exemple, hi ha uns personatges secundaris que es podrien explotar i que estan infravalorats: la família de dones jueves de la Jessica, els companys de feina que coneix a Londres, fins i tot el conserge del pis humil on es trasllada, ella que s’esperava una casa a l’estil de Jane Austen. A Too much ni ells ni Londres en si tenen prou importància, perquè l’eix central és la personalitat de la Jessica i la relació que construeix amb el Fèlix –i les pors de l'un i l'altra i les motxilles emocionals que carreguen.

Podríem canviar el nom de Felix per posar-li ‘príncep blau’ i l’explicació sobre ell quedaria intacta: és pacient, ingenu, lleial i tolerant, i se l’estima només a ella

Un altre inconvenient és que la figura masculina principal, el Felix anglès, més aviat es defineix per ser la negació d’en Zev, l’ex-xicot novaiorquès. Podríem canviar el nom de Fèlix per posar-li ‘príncep blau’ i l’explicació sobre ell quedaria intacta: és pacient, ingenu, lleial i tolerant, i se l’estima només a ella. En Felix arriba com una salvació per la Jessica, un Darcy (referència a Orgull i prejudici) alternatiu que li cau del cel quan ja no hi comptava. Però tot i que l’actuació de Will Sharpe és bona –ja el coneixem de la sèrie magistral White Lotus–, el seu personatge no es pot comparar amb el personatge rodó de l’Adam de Girls, interpretat pel gran Adam Driver. El Fèlix és tan bo que és un personatge una mica pla, i les parts de Too much que he gaudit més eren les que em deixaven veure el passat novaiorquès de la protagonista i la seva relació fallida amb en Zev, interpretat per Michael Zegen. Tant la Jessica com el seu ex novaiorquès són jueus en el sentit que la cultura nord-americana ha explorat i explotat tan bé, des de Philip Roth fins a Woody Allen: un sentit de l’humor sexual i estripat, la relació ansiosa amb la família, la neurosi compartida. Too much explota molt més que Girls aquesta part jueva de Lena Dunham, i és una llàstima que no tinguem ocasió de quedar-nos una estona més en l’ambient jueu de la família de la Jessica. En canvi, em sobraven alguns dels diàlegs íntims inacabables entre la Jessica i el Felix, interessants per la directora i pel seu marit, però no tan interessants pel públic.

Podeu acabar de llegir l’article en aquest enllaç.

Les lectures dels setanta han envellit malament, però les preguntes que ens fem són les mateixes. Hi pensava mentre llegia Món hetero (Edicions 62) de Montserrat Roig, un recull d’articles que de fet estan traduïts del castellà, llengua en la qual es van publicar sota un títol diferent, menys sexi, però segurament més adequat a l’època, ¿Tiempo de mujer? –l’esquizofrènia lingüística d’aquest país que som i no som és notable, però no cal entrar a parlar-ne ara.

Subscribe now

Feminista, comunista, antiracista: i ara què?

La generació de la Roig, que tenia trenta anys l’any 77, va lluitar per fer caure Franco, per l’avortament, pel divorci, per la igualtat de recursos

Em sap greu no haver topat abans amb aquesta teoria feminista de la Roig abans, perquè és molt explícit. Roig es declara feminista, comunista, antiracista, anticlassista, molt abans que aquestes paraules s’utilitzessin fins a no poder més i perdessin una mica, a parer meu, el seu significat. La generació de la Roig, que tenia trenta anys l’any 77, va lluitar per fer caure Franco, per l’avortament, pel divorci, per la igualtat de recursos. Abans, les dones no podien ni obrir comptes bancaris. Encara no fa tant que Ana Orantes va anar a la tele a explicar que el marit li pegava –i li va pegar encara una vegada més, aquest cop fins a matar-la per haver airejat els draps bruts a la tele. Això (sobretot la qüestió dels comptes bancaris) és fàcil d’oblidar, però convé no oblidar-ho, tant per saber què no hem de repetir com per veure que hem aconseguit grans coses i que hem de ser fermes.

Però tornem a la Roig. Quan publica aquest recull d’articles sobre heterosexualitat i feminisme era l’any 1980; la Unió Soviètica encara existia, i per tant es mantenia una esperança en el socialisme –que a Espanya té importància perquè és el somni que ens van prendre, que com que no vam arribar a viure tampoc no es va poder convertir en malson. Si us interessa l'URSS, llegiu L’agulla daurada, un llibre que va escriure quan els soviètics la van convidar a Moscou per parlar sobre l’entrada dels nazis a Rússia.

Llegiu l’article sencer en obert a Revers.

El cel s’ho menja tot i la terra és tan plana i verda que sembla mentida. Veig passar els camps de blat i el perfil dels Alps a través del vidre entreobert de la finestra del cotxe. Es filtra la brisa justa. Vaig sortir en un altre programa sorollós per parlar-hi, però em sento i no m’agrada el que dic, o com ho dic. Aquesta vegada la conversa era important, i me la vaig preparar, però ha quedat malament. Les meves paraules m’eixorden, no tinc raó, en qualsevol cas miro de no pensar-hi. No miro mai els vídeos meus a la televisió. A dins hi duc una petita feixista contradictòria. Aquí les muntanyes sempre són lluny i sempre són blaves. Pla deia que la bellesa dels paisatges embafa, jo diria que és tirana perquè promet més del que dona. L’aeroport més proper és a una hora i mitja de distància amb cotxe. Hi ha alguns austríacs més aviat discrets, restaurants i cantines, es menja bé, es beu encara millor —no cal ni dir-ho—, però no hi ha turisme de debò. Friuli és un d’aquells llocs que no coneixes mai si ningú no t’hi porta.

L’àvia quan no se senya diu ‘Que arreglat que sembla tot, i que net’, i és veritat, tan net que sembla que ningú no hi visqui, però és evident que sí que hi viuen, perquè aquest ordre no es fa tot sol i perquè fa dos dies vaig veure el veí del davant, un home a la seixantena que tallava la gespa amb uns pantalons esportius curts i estrets, grocs, per compensar la uniformitat inquietant i estètica d’aquest lloc. A fora, un divorciat porta la nena al parc, i s’asseuen tots dos als gronxadors, i un senyor gran passeja dos gossos i crida alguna cosa en friulà a algú altre.

El poble on som no és ben bé un poble, més aviat fileres de vinyes i un grapat de cases d’una sola planta noves i relluents, amb jardins quadrats ben cuidats i custodiats per gossos, plens de flors que algú ha plantat per agradar als veïns. Vam ser a les vinyes i vam collir cireres de dos arbres solemnes, visibles des de lluny. L’àvia ha tret el pinyol de totes, potser dos kilos de cireres que vam collir només amb les mans, no ens va caldre ni escala. Vam combatre animals vermells que brunizen i semblaven abelles. Els mosquits em van picar les cuixes, i una pila de mosquetes amagades entre les cireres es van ofegar a l’agüera, un raig d’aigua dirigit per la mare les va inundar.

El pare, que es guanya la vida amb la vinya, diu: “quan hi ha diversitat d’espècies és quan la collita i la terra és més fèrtil, posem plantes entre les files de vinyes i campen els insectes, es genera un ecosistema, i això és bo pel vi”. La mare fa bullir les cireres de en tres-cents grams de sucre i talls dispersos de llimona: farà mermelada; té encesos tots els fogons de la cuina. Treu la fruita del foc i la col·loca en recipients de vidre. L’àvia es torna a senyar. Sopem peix fregit.

Podeu llegir la crònica sencera en aquest enllaç.

Un tomb pel Literal: caldrà molta imaginació

El cap de setmana passat es va celebrar el Festival Literal a la Fabra i Coats, amb més de 100 editorials i desenes de conferències. El lema de l’edició d’’enguany era “Imaginar futurs és començar a construir-los”

Dissabte al migdia, primera parada. L’advocat i ex diputat de la CUP Vidal Aragonés ha publicat un llibre que es diu Pobretariat (Tigre de Paper). Irrompo a la sala d’actes a mitja conversa i el sento que fa referència a allò de “Catalunya entesa com un sol poble”. Som a l’Espai Bóta, una de les moltes sales del recinte de Fabra i Puig. L’autor mateix admet que ja no hi ha un sol poble, i per això insisteix en aquell altre lema, el de “nativa o estrangera, tots som la mateixa classe obrera”. Però Vidal Aragonès afegeix: “clar, els meus amics migrants –quan podrem tornar a dir immigrant? quin problema hi ha, amb aquest ‘im’? – em diuen que no és el mateix, perquè és pitjor ser migrant”. Pitjors feines, absència de xarxa, sous més dolents. La pregunta que em faig és què hem de fer davant l’obvietat que un estranger amb pocs recursos parteix d’un desavantatge essencial davant dels autòctons.

L’autor apunta que dividir la classe per origen és demagògic, i que hi ha una idea molt generalitzada de l’obrer com a home blanc, però que en realitat són moltes dones fosques qui fan la feina. Amb la referència a les dones immigrants racialitzades, l’ex diputat relliga el vell marxisme internacionalista amb la qüestió de les identitats múltiples. Cada paraula que diu està pensada per mantenir l’equilibri de la coherència del discurs i fer que la categoria comunista vella de classe lligui amb les “noves” categories, la jerarquia de les interseccions de raça, gènere, dissidències sexuals, totes les jerarquies del patiment. Penso que amb prou feines queda cap poble, que tots som gent diversa que mira per si mateixa i que tal dia farà un any. També em sembla que la classe obrera ‘nativa’ a Barcelona va a la baixa, i que en tota la zona metropolitana no queden gaires blancs que treballin de debò –no hi ha un sol obrer en tot el Literal a banda dels qui netegen i els cambrers, gairebé tots ells i elles racialitzats, és indiscutible que Aragonés té raó. El que sí que hi ha, i suposo que Vidal Aragonés estaria d’acord amb mi, són en part els hereus de l’obrerisme, la classe professional dels treballadors precaris.

L’esquerra avui no té altre remei que fer això, potser no hi ha alternativa teòrica al retorn de l’internacionalisme ampliat; el problema és que quan ets blanc aquest discurs, explicat així, t’entra per una orella i et surt per l’altra, perquè en el fons no t’interpel·la. I això passa amb tots els discursos occidentals de la segona meitat del segle xx i principis del xxi, que ja no interpel·len a cap majoria perquè no poden resistir la temptació de dividir-la entre privilegiats i subprivilegiats, i encara amb notes a peus de pàgina dins del paràgraf dels subprivilegiats. Això, que com a exercici universitari té gràcia i que pot ajustar-se a la realitat, diria que s’ha esgotat fa temps, perquè del diagnòstic i la dissecció de privilegis, de deutes i deures, cal passar a les propostes concretes davant de reptes concrets. Em penso que és per això les paraules ‘imaginació’ i ‘esperança’ s’han repetit tantes vegades en conferències diferents, i fins i tot al discurs d’inauguració del Festival a càrrec de l’escriptora Inés Macpherson: ens caldrà molt de totes dues coses.

Podeu llegir la crònica sencera en aquest enllaç.

Ens veiem més tard, avui, si voleu.

Subscribe now

Santander, Via Trajana, Prim, Guipúscoa, la Pau. Es veuen les muntanyes, més enllà ja no hi ha Barcelona. Sento tres argentins que parlen, un jove, un home gran i una dona de mitjana edat que baixa d'un cotxe nou, negre i gran. Migració sobre migració, les capes d'una ceba de pell irregular i porosa. Es barregen els orígens i, fins i tot, diria, les classes socials. I això que aquí només hi havia pobres. Encara hi ha, sobretot, pobres, i naus industrials, i magatzems en acti. Les fronteres entre les designacions de les coses, entre el que defineix un expat d'un immigrant i un ric d'un pobre, són més borroses com més t'hi acostes. Veig un concessionari de cotxes i torno a pensar en la tieta. Quan la fàbrica va tancar, ella va anar a treballar a un concessionari de la Ford que també fa anys que ha tancat.

Edificis nous, més vistosos que els que configuren la resta del barri. Un Mercadona. La duana: un panell indica que som a Sant Adrià del Besòs. A l'edifici de davant, a un vuitè pis, hi veig un balcó amb una estelada penjada encara, discreta. No hi ha cap més bandera, ni al bloc ni a gaires balcons, de fet. Al 2017 n'hi havia, estelades i rojigualdes, sovint una i l'altra convivien en un sol edifici de veïns, al mateix pis. Devien estar distrets, a les reunions d’escales. What a cute little conflict you have, com va dir un amic israelià a una amiga. Després la guerra simbòlica de banderes es va anar apagant.

A Sant Adrià encara hi ha solars, i naus industrials al fons, devien ser les naus del tèxtil que recordava el Salva. El Besòs i el Llobregat, fora vila, han anat acollint tota la mà d'obra, els nous ciutadans, potser els nous catalans, algun d'ell es convertirà. Però són ells qui han de dir-ho, si són o no són catalans, si aquesta terra els agrada (segur que els agrada) però la identitat associada els fa mandra o els cou, si d'alguna manera aspiren a la catalanitat o si més aviat la catalanitat els fa nosa, si és allò d'Obriu pas, venim a guanyar-nos la vida i a guanyar-nos-la bé, si Déu vol o si tenim sort. És la petició de tothom, sempre, a tot arreu: som poc originals, en general, i aquesta és una forma d'igualtat.

Topo amb dos homes que carreguen fer-ho. Desmonten un panell. Un és gran i l'altre és jove, d'ulls blaus penetrants.

-Que hi ha aquí? Em van dir que hi havia naus del tèxtil fa uns anys.

-Nada. Hojas y mierda. Hay una empresa trabajando ahí detrás.

L’home fa un gest amb el cap. Una de sola, la resta buit. La zona té aquell aire entre sexi i desengelat industrial, hi podries fer tallers i sales de concerts i teatres. El camp de l'Espanyol. Aquí és on vol entrar el fill d'un amic, a veure si el fitxen. Veig un hort esplèndid i m'adono que està adherit al museu de la immigració, i que ja hi he arribat. És on la mare del Salva vol que ell la porti, aquí a la frontera de Sant Adrià. A fora hi ha un exemplar d’un tren antic, ‘el sevillano’; és el que devia agafar aquella dona quan era petita, el tren que anava d’Andalusia a Barcelona i a la inversa —quan anava d’Andalusia a Catalunya li deien el Sevillano i quan feia el trajecte invers li deien el Catalán: ironies del destí, això és exactament el que els va passar als andalusos que van agafar-lo, ser sevillans a Catalunya i catalans a Sevilla.

Tots els trens arribaven a l’estació de França, allà és on anava a parar tothom. Escric un missatge a la tieta. Ara que he passat per la Verneda, pel carrer Santander on vivia amb els seus pares, a la casa on va néixer l’any 1940, tinc ganes que m’expliqui la seva versió de la història, de com va canviar tot. Ella és catalana, i en tot cas és fruit d’una immigració anterior: la dels catalans que van traslladar-se de les zones més agrícoles a les zones més urbanes a finals del segle xix i a principis del xx. Del camp a la ciutat, com va passar i encara passa. Li truco. La deixo que parli, i ella es deixa portar. Sempre li ha agradat parlar per telèfon.

“L'any 1951 va començar a venir gent de fora. Amb barraques. Gent normal, eh, encara que visquessin en barraques. Jo tenia 11 anys. Venien de Montjuïc, de Somorrostro. Pagaven lloguer, penso. Veies algun nen que anava despulladet […] no tenien res. No vam tenir cap problema amb ells, eren com nosaltres: però havien deixat la seva terra. Eren del centre d'Espanya cap avall, de Madrid cap avall. Els del nord no... El principal flux va ser pel metro, els murciansEren edificis amb aluminosi, i els van haver de tirar a terra pocs anys més tard”.

“Ens va sobtar. Abans eren tot quatre masies. Teníem davant un camp de blat de moro, així d’alt. Estàvem acostumats a viure sols, la casa era dintre la zona de la fàbrica. Allò era la fàbrica nostra, de l'amo, i tots els terrenys del voltant els havia comprat l’amo per evitar que la gent es queixessin. Fèiem coles, gelatines i sabó, a la fàbrica. La matèria primera eren ossos animals, i feia pudor. La casa més propera que hi havia era la masia Can Sabadell, prop de Sant Andreu. Pensàvem qui vindrà, qui, amb qui haurem de compartir. I no... Pobra gent. La majoria tenien casa al poble, però aquí hi havia més vida, i què fa la gent? Anar-se'n al lloc on hi ha més vida. I quan van ser aquí es van voler quedar, que jo també ho faria. Després clar hi ha tot això del català... Però no els van regalar res. Van venir per fer obres del metro... Deien que no pagaven massa bé, i els catalans no volien fer-lo... Això es deia. Havien deixat la casa al poble, hi tenien casa, allà, però aquí tenien la barraca. Quan van venir els de les barraques alguns es queixaven de la pudor. Però és clar, no podíem pas tancar la fàbrica, érem 100 persones. Ho aprofitàvem tot, treiem la grassa i feien sabó”.

“La magnòlia que presideix via Trajana amb Santander l’has vista? No sé com la van conservar; el va plantar una amiga meva, aquell arbre. A casa teníem un cedre preciós... Se'n van endur el nesprer, que el va plantar el meu pare... Va veure que treia esplet, però no el va arribar a veure créixer. Allò sí que eren nespres... Tota la família vam gaudir d'aquella casa de planta baixa. Els cosins sempre venien a passar temporades. Tothom la va disfrutar. Tothom”.

Subscribe now

“Molts de nosaltres vam anar cap al Vallès; quan ets d’un barri com el nostre costa anar-te’n a un altre barri de la ciutat. Els nostres pares van tornar-se’n a Extremadura, o a Andalusia: jubilats i amb els fills fora, per ells ja no tenia sentit quedar-se. Què havien de fer-hi aquí, amb la Fàtima i el Mohammed?”.

El Salva saluda la família de gitanos que prenen la fresca. Els diu Hola, vecinos. Ha nascut una criatura nova, una dona la porta en braços i les altres s’ho miren.

“Recordo quan van fer el metro a Artigas Sant Adrià; va ser el primer que van fer, l’únic metro que hi havia. Fins aleshores només podíem arribar a Barcelona amb autobús. El metro em va obrir un món”.

Passegem per la Rambla de La Salut, i ell m’assenyala un dels pisos: “aquí es va filmar Beautiful amb el Javier Bardem; aquesta rambla era el centre de la perifèria, en un moment donat. Tothom venia a comprar-hi de tot a preus més baixos, aquí”. Ens aturem davant del monument al cantant Manolo Escobar, que va viure al barri durant la seva joventut. Avancem.

“D’això en deien el pati del hoyo, perquè això és un forat. En aquests blocs hi ha hagut batutes policials per casos de jihadisme. Alguns dels espanyols que van combatre a Síria sortien d’aquí. Eren tres germans adolescents. D’un dia per l’altre van deixar de venir a les activitats que fèiem. De vegades això és un problema, els expulsen de l’escola i també deixem de veure’ls per l’associació… No va quedar del tot clar, aquell cas: hi havia qui deia que la mare els va empènyer al terrorisme, però no sabem ben bé com va anar”.

El Salva em diu que ‘el forat’ agrada molt als criminals perquè és fàcil controlar qui hi entra i qui en surt, i fugir de la policia. Al costat hi ha l’Institut escola de Badalona, i a l’altra banda de la carretera hi ha una gasolinera i un altre institut, l’Enric Borràs.

Entrem al pati de l’Institut Enric Borràs i saludem un noi jove i moreno que fa de monitor i que també està vinculat a La Rotllana. Uns adolescents juguen a futbol. El Salva parla en català al monitor, un noi de Sant Roc, i en castellà als alumnes. ¿Tenéis partido pronto, no? Li responen que sí. La conversa s’acaba ràpid. Sortim. El Salva em diu: “Allà hi ha el Màgic, que havia de ser una mena de meca del bàsquet però s’ha quedat en centre comercial; va sortir molt als mitjans, durant un temps. Van violar unes noies d’aquest institut als lavabos. Tots eren alumnes del centre”.

Recordo el cas, el novembre del 2022. Dos nois contra una nena d’onze anys, tots menors. La noia gitana, els nois magribins? O era a la inversa, o la noia era blanca; els mitjans no van especificar l’origen dels atacants ni de la víctima.

“Tots eren alumnes de l’institut; i al centre li ha quedat aquest estigma. Però el problema no és l’institut Enric Borràs, sinó de la zona on som”.

Al Màgic hi ha hagut violacions de menors d’edat a altres menors diverses vegades.

“El que ara és Màgic i el camp del Joventut de bàsquet de Badalona eren camps, i fàbriques. Sant Adrià, Badalona, Santa Coloma, fins i tot diria que arribaven al Maresme. Fins als anys vuitanta hi havia moltes fàbriques tèxtils, en aquesta zona”.

La generació dels seus pares vivia del tèxtil. Em parla de l’olor de la tinta, i del soroll dels telers. Diu que els qui s’hi dedicaven vivien amb pocs recursos, però que era millor que ara. Ho repeteix un parell de vegades, això de l’olor de la tinta i el so dels telers, com una reminiscència proustiana de la infantesa. Després el tèxtil es va acabar a Catalunya.

Passem per un antic escorxador que les institucions van reformar només a mitges. A La Rotllana, durant els casals d’estiu sovint porten la canalla en aquest parc, per fer-hi activitats a l’aire lliure. El Salva em diu que la zona de La Salut s’ha degradat molt des de principis dels anys dos mil. Als noranta semblava que millorava, que les coses progressaven. Després van arribar molts immigrants més, i la crisi econòmica. Primer gitanos romanesos, després llatins, etcètera. La part de Llefià, amb blocs d’edificis alts i una avinguda àmplia, em transporta a l’urbanisme de Bucarest, a Romania, molt més que no pas La Salut o la part cèntrica de Fondo, que preserven un cert aire de poble desendreçat.

El comerç de proximitat ha anat tancant, i ha donat peu a les botigues d’objectes de segonda i tercera i quarta mà. Abans de passar pel punt més conflictiu del barri, el carrer Víctor Balaguer, veiem un grup d’homes marroquins amb xancletes que surten d’un local i carreguen un matalàs acabat d’adquirir. A Victor Balaguer, en l’encreuament del carrer on hi ha el bar Sport, veig grupets d’homes marroquins joves que van de dos en dos o de tres en tres.

“Aquí se salden els comptes, és el punt de referència; la policia hi té un punt d’estacionament permanent”.

Em sona l’escenari perquè el reconec del Raval, però al Raval hi ha molt més contrast, més persones de tota mena que van amunt i avall. Aqui n’hi ha menys. A les parets hi posa Basta vender droga, però per ara l’ambient és tranquil, sense tensió. També hi ha unes pintades que es repeteixen a diferents edificis:

Viva España, Vizca Cataluña

Convevencia, stop desawcios

“Soc el més jove dels meus germans. Els meus pares van viure la guerra. Eren murcians; tota la meva família venia de la tradició anarquista. Van perdre la guerra dues vegades. Ell i la mare es van conèixer al Camp de la bóta, on havien crescut. Quan ells van fer-se la caseta aquí, La Salut tenia més categoria que Llefià; ara és al revés”.

Els pares del Salva havien passat gana, s’havien resguardat de les bombes refugi aeri que hi havia a Sant Adrià; la mare encara és viva, i sempre li demana que la porti al museu de la immigració que hi ha a la desembocadura del Besòs.

“Vam crear l’associació La Rotllana amb alguns colegues de La Salut als vuitanta. Vèiem com els amics se’ns morien per la droga i vem pensar que havíem de fer alguna cosa. I així em vaig convertir en monitor. La meva és la generació de la sida, i de l’heroïna. Era estrany, qui no prenia drogues. Hi havia moltes madres coraje, de les que van a comprar l’última dosi perquè el fill se’ls mori d’una vegada i s’acabi el patiment. Aquí no hi havia integració. Érem els del cavall i érem els xarnegos. Hi havia una casta dominant que no ens volia i que es van ocupar que ens quedéssim així. És clar que també hi havia gent de Badalona que sí que volia integrar-nos: som el resultat dels qui van creure en nosaltres. Però també hi havia una part rància de la població que s’hi negava”.

De vegades els seus pares parlaven en català, només quan es referien als clients del pare, que era paleta i treballava per catalans. Quan parlaven en català el Salva no els entenia: al barri no havia sentit mai el català, ni a l’escola.

“La primera vegada que vaig fer classe en català va ser a vuitè d’EGB, quan va entrar en vigor fer una hora de català a la setmana. Era el 1983, el meu últim curs de primària […] que qui és el xarnego, ara? El moro, diria que és el moro”.

–Cap problema.

El local és auster, amb armaris de vidre que corre. S’hi exposen ratolins d’ordinador i auriculars. Està tot endreçat i no hi ha res a les parets, només un pòster d’un paistage buit i una frase que no arribo a llegir. En Farooq parla molt bé el català, però la dona insisteix a amb el castellà. Som a la botiga d’electrònica que té la Ciutadella, al costat de la universitat Pompeu Fabra. La seva filla Maddiha i jo vam coincidir a la universitat, i ella m’ha dit que m’aniria bé parlar amb el seu pare. L’home porta més anys a Catalunya que jo mateixa, perquè va arribar a principis dels anys vuitanta. La clienta s’ha canviat de mòbil i ell li fa totes les actualitzacions necessàries; ara sí que s’han passat tots dos al català. La dona no hi entén res, de telèfons, però en Farooq té paciència. És un home amb una mirada captivadora, intel·ligent.

Subscribe now

La Maddiha em va passar un article que van dedicar-los al diari quan ella tenia dos anys: eren dels únics immigrants de Santa Coloma de Farners, juntament amb sis gambians més. El reportatge era de principis dels noranta i ell era un home jove, visiblement atractiu; també apareixia la mare de la Maddiha, una dona paquistanesa que va venir anys després que arribés en Farooq. La filla té la mateixa mirada del pare, la mateixa espurneta als ulls. En Farooq abaixa la persiana i em porta a una cafeteria de la Ciutadella regentada per xinesos; “aquí fan bo el cafè, abans el bar era d’una parella d’espanyols que van jubilar-se”, em diu. Parlem durant tres hores llargues, sense parar. Són les nou del vespre i s’està bé a la fresca.

“Volia conèixer el món. Vaig sortir de Paquistan i vaig anar a l’Iraq; de l’Iraq vaig anar al Regne Unit, i del Regne Unit vaig venir aquí. Tenia diversos motius per anar-me’n del Pakistan. El sistema corrupte que hi havia al Paquistan xocaven amb la meva mentalitat. No hi trobava el meu lloc, al meu país. Que vagis a una oficina amb el dret de demanar alguna cosa i que no obtinguis res fins que paguis un suborn, ho trobava inacceptable. Vaig conèixer la corrupció del país des de dins, com a funcionari. Érem tres amics, i vam jurar que mai de la vida acceptaríem la corrupció; tots tres vam anar-nos-en tots del Paquistan. D’entrada vaig anar a l’Iraq amb un contracte de treball, però jo ja tenia al cap Espanya. Vaig sortir del meu país quan tenia 22 anys. A la meva província tothom volia anar a Regne Unit. Era molt bon estudiant, però també era molt rebel; em van expulsar de la universitat. Tenia males companyies, i em van expulsar per no acudir-hi regularment. El dret m’agradava, la política m’agradava. Havia de fer dret i economia, però no vaig acabar cap de les carreres; el meu pare em va dir que em quedés i estudiés, però jo volia anar–me’n”.

En Farooq no només parla català com un nadiu, sinó que coneix el país per dintre, geogràfica i simbòlicament. També va ser la víctima d’unes acusacions falses molt greus que el van posar entre l’espasa i la paret quan feia només quatre anys que era a Catalunya. Per sort, en aquell moment ja havia fets els amics adequats, i el van ajudar a sortir-se’n.

“El febrer del 84 vaig arribar a Barcelona. Quan vaig arribar a l’aeroport em pensava que tothom parlaria en anglès, que el sabrien. Ningú sabia anglès. Vaig pensar: has vingut al país equivocat. Jo era fanàtic de llegir diaris i llibres. Vaig agafar un tros de diari que hi havia al banc, i vaig comptar fins a 24 lletres diferents. La primera vegada que sents una llengua et sembla que parlen massa de pressa… la ciutat em va semblar molt maca, molt ben planificada excepte la part entre Via Laietana i la Rambla. Els carrers eren molt fàcils! De seguida vaig saber orientar-m’hi. Vaig conèixer tot Barcelona, per gust. Aleshores el 99 % de la comunitat pakistanesa viva en dues pensions. Una era la pensió Al barín, que estava al carrer San Francisca, a tocar del carrer Escudellers –era propietat d’un travestit, molt bona persona. Allà vivien centenars de persones, gairebé tots estrangers; hi havia una altra pensió al carrer Avinyó que es deia L’estrella. També hi havia marroquins, algerians, subsaharians. Jo vaig viure al carrer Petritxol, en un hostal. Després, els meus amics de Santa Coloma de Farners em van dir que aquell era una carrer molt famós, ple de galeries d’art! A Santa Coloma de Farners vaig anar a viure a una pensió al pis de dalt d’un matrimoni gran. Érem jo i un altre pakistanès que havia conegut a l’Iraq; no podíem ni cuinar; ell es va avorrir i va tornar a Barcelona. En canvi jo vaig vaig tenir ocasió de conèixer gent de l’alta societat autòctona, de Sils, Vidreres, Girona, Sant Gregori, Salt; tots benestants i altament qualificats. Eren uns cinquanta nois i noies”.

Al bar de poble, un home els havia preguntat on vivien, i els va dir que, si mai els calia, ell tenia un pis buit pel fill, que no hi vivia. Una nit que en Farooq tornava de treballar al bosc, la dona els va fer fora de casa: els va dir que havia tingut problemes amb els gambians que també vivien al bloc, i els va donar temps de recollir les seves coses i prou. Encara bruts de terra, van anar al bar del poble i van demanar ajuda a l’home que els havia ofert un lloc on viure. I el van trobar, en una de les cases d’un dels grans propietaris. Tenien curiositat per en Farooq, i el van incloure.

“A Santa Coloma de Farners, quan ens veien, als estrangers, se’ns dirigien en castellà. Vaig conèixer gent autòctona amb diners que parlaven castellà entre ells, perquè el català estava considerat una llengua inferior. En tot cas la gent volia parlar amb nosaltres, tenien curiositat. Els amics que vaig fer eren rics. Tots treballaven a Barcelona, i divendres al vespre tornaven al poble i es reunien al bar del poble. Em van dir que anés amb ells. Vaig començar a anar amb ells als envelats, a les festes majors de tots els pobles del voltant. Cada setmana hi havia una festa. Eren quaranta nois i noies, tots altament qualificats, amb carreres. Només n’hi havia un que era una mica racista; després li vaig traduir un llibre sencer de l’anglès al català. Era director de banc… ens vam acabar fent amics. Jo creia en la religió, ell em preguntava com era possible que jo cregués en Déu. La majoria d’ells no eren creients; eren d’Esquerra Republicana, més aviat comunistes”.

L’any 1985, l’anglès va passar a ser la llengua estrangera oficial a les escoles –fins aleshores havia estat el francès. Però no hi havia professors, i l’octubre d’aquell any en Farooq va començar a exercir la professió que faria durant els deu anys següents, primer pewr tot l’Empordà i després al Maresme, i a Barcelona.

–El 1988 vaig tenir un problema bastant greu. –en Farooq calla i allarga la pausa gairebé un minut. Després procedeix. – Es va publicar a molts mitjans de comunicació. Implicava una noia que no era de la colla, era una noia que treballava en una empresa d’assegurances; teníem una bona relació, ella em trucava sovint. Però ara m’acusava. Vaig passar setanta dies a la presó; em demanaven deu anys i 62 milions de pessates. Els meus amics em van donar suport i em van buscar un dels millors advocats del país, Manel Mir. El poble es va dividir en dos.

–De què se t’acusava?

–Un cap de setmana que jo havia baixat a Barcelona vaig baixar del cotxe i de cop uns policies de paisà em van agafar i em van posar contra el cotxe. Jo pensava que eren lladres! Ni tan sols coneixia el terme ‘estupefacientes’, jo. La paraula ‘heroïna’ jo la vaig aprendre aquí; pensava que eren les dones de les pel·lícules, les heroïnes! Vaig dir-los: què he fet? Em van dir estupefacientes, tráfico de droga, tú lo sabes muy bien. No, no en tenia ni idea. No hi havia cap prova. Tenien converses telefòniques meves de la noia des de feia dos o tres mesos.

–Teníeu bona relació i ella et va acusar de vendre-li drogues?

–Ella havia rebut cartes amb pols a dintre, cartes que anaven dirigides a ella i que contenien heroïna. Jo era un blanc fàcil a qui culpar. Vaig rebre moltes visites, a la presó, tantes, que el director va arribar dir: “aquest home o bé és innocent o bé és un capo”. Els de la colla em donaven suport perquè sabien la vida que jo feia, sabien que no tenia diners. Em deien que me n’anés de sgeuida que pogués, que no m’alliberaria mai d’aquell cas i que perdria els millors anys de la meva vida. Vaig dir-los: “vosaltres m’heu donat suport i estic disposat a perdre tota la vida per vosaltres: el suport que m’heu donat, les cases que m’heu obert, no puc deixar-vos en ridícul. Els insultaven per donar-me suport a mi, un estranger, en lloc de donar suport a la noia del poble. El judici va durar de nou a nou, dotze hores. Jo no tenia por. Vaig parlar en català tota l’estona. M’expressava millor en català, perquè el castellà no l’havia practicat mai. No em van posar problemes, per això. En Manel Mir em va dir aquest judici no l’he guanya tjo, l’has guanyat tu.

Una recomenació i una petició

• Primer la recomanació, com a apunt per mi mateixa: REUTERS ha guanyat el Pullitzer per una sèrie de reportatges sobre el Fentanyl als EUA, i tinc molta curiositat per llegir-los tots. És cosa de la Xina? És paranoia? No ho sé, però en tot cas els teniu aquí.

• Ara, la petició: aniré publicant peces com la d’en Farooq que en realitat són una prova per un projecte més ampli. Si em llegiu i us ve de gust, em donaríeu feedback del que publico? Us interessa? Què falta? Què sobra? Feu d’editors en cap! :)

  ---

  Júlia Bacardit a Dimecres.

L’Andrei i jo érem al balcó i ja veníem de passar la tarda a casa del Josep i la Noe, que viuen per sobre de la Meridiana i regenten un bar. La parella es va sorprendre de veure’ns però ens van deixar passar, resignats a fer-nos d’amfitrions. A casa del Josep i la Noe hi vam coincidir amb una altra parella d’amics de la infantesa que havien tingut la mateixa idea d’acostar-se primer al bar, que estava tancat, i després a casa d’ells, que és al costat. La casa on viuen el Josep i la Noe té cent anys —“aquest any just en farà cent que la va acabar de construir el meu avi”, em va dir el Josep mentre bevíem cervesa al terrat. A preu de mercat, avui, la casa on viuen els seria inaccessible, però no se la van vendre i ara cada dia esmorzen amb el vent a la cara, envoltats d’altres cases amb jardí. Podrien fer-s’hi rics, si se la venguessin, però per què vols ser ric, si has de perdre una casa amb dues terrasses a Barcelona per aconseguir-ho?

A mitjanit des del balcó vaig sentir les veïnes cantar Ojos de Brujo mig a les fosques. Y me desperté de esta pesadilla y estaba a gustito y aunque la nevera estuviera vacía. Volia baixar però era mitjanit i es feia estrany presentar-se. Amb els anys m’he anat tornant una persona tímida, no sabria encertar exactament el perquè. Em va agafar un baf de nostàlgia per la noieta que jo era abans i que se sabia aquesta cançó, per les utopies de la joventut, per la dona que encara soc ara i que es passaria l’estona a tocar dels altres, fent broma, bevent i cargolant cigarretes. Per unes hores, ahir va passar just el contrari del que va passar durant la pandèmia de la COVID. Aleshores estàvem tancats a casa i depeníem d’internet, i ahir en canvi tothom va sortir al carrer per buscar internet, i com que no n’hi havia qui més qui menys va parlar amb els desconeguts que tenien més a la vora. La majoria encara miraven el mòbil, com un acte reflex buit de sentit.

La meva àvia me’n parlava, de les festes del veïnatge. També em parlava d’una mare novella que quan el 38 van bombardejar Barcelona anava d’una punta a l’altra del carrer Mir de Sant Andreu amb el nadó als braços, sempre en la direcció contrària dels avions que sobrevolaven la ciutat. En un moment donat, de tant córrer d’una banda a l’altra, la criatura li va caure del farcell que duia als braços i es va quedar assegudeta i tranquil·la damunt de l’asfalt, per gran angoixa de la seva mare, que encara corria. L’àvia ho explicava i se’n reia, d’aquest record; l’any 38 ella era una nena de cinc o sis anys. De vegades oblidem que l’apocalipsi sempre és a tocar, que la roda de la història sempre gira imprevisible i que, en bona part, aquesta és la gràcia de viure.

Simone Weil, ingènua o profeta?

Xavier Artigas ha publicat 'Viure la força. Simone Weil i la Columna Durruti' (Descontrol). Em van insistir que em mirés el llibre, i vaig fer-ho. La primera vegada que vaig sentir parlar de Simone Weil va ser a la universitat, i va ser per la seva lectura sobre el rol de la força a la Il·líada, una de les primeres grans obres de la literatura universal. El que no em van explicar és que Weil havia entrat en contacte amb la «força» durant la guerra civil espanyola a la columna liderada per l’anarquista Buenaventura Durruti. Per tant, per ella la força no era cap metàfora abstracta, sinó la constatació que quan et donen un fusell només et cal disparar i que, si tens el vistiplau de la majoria i una causa superior, afusellar no costa gaire. Weil va anar a la guerra civil espanyola com a observadora i com a miliciana (crec que ni ella mateixa sabia ben bé si feia una cosa o l’altra) i va descobrir Hobbes.

Xavier Artigas m’exposa la tesi del seu llibre:

«S’ha venut la idea que Weil era una pensadora ingènua sobretot arran de la carta que va escriure al religiós Georges Bernanos, en què descriu alguns assassinats dels bàndol anarquista als falangistes o dretanistes i sacerdots durant la guerra civil. Però jo he partit dels seus textos al Diario de España escrits en calent, mentre era allà, i en aquests reportatges es veu que Weil coneixia bé l’anarquisme català i que hi combregava; les reflexions sobre la violència les va fer a posteriori».

L’autor de Viure la força assegura que la decepció de Weil venia no tant arran de la violència, sinó sobretot arran de constatar que el comunisme llibertari (l’abolició dels diners, per exemple) no s’implementava. El matís em sembla important, però una cosa no treu l’altra: era ingènua perquè era una dona de la seva època, i amb la distància i el temps va constatar que entre la idea i la implementació de la idea hi ha un abisme fondo.

Les paradoxes de Weil són múltiples. Va ser jueva de naixement i cristiana per convicció, pacifista per naturalesa i miliciana.

Weil coneixia la Barcelona dels anys trenta i la política del moment, prèvia a l’aixecament franquista. Va ser a la capital catalana el 1933, i el surrealista Georges Bataille va immortalitzar-la en una novel·la. Mentre va ser aquí freqüentava La Criolla, un local del districte cinquè que era escenari de totes les classes socials de la ciutat. Ja el va descriure Sagarra: allà hi passava tot i tothom, transvestits que feien espectacles, obrers, burgesos que s’ho miraven des de la Platea. Diuen que al local hi convergien totes les desviacions socials de la Barcelona dels anys trenta i que a La Criolla els pistolers anarquistes es donaven treva amb els pinxos de la patronal. Però Weil no era una frívola, i en la seva vida massa curta la seva implicació va ser real. Filla d’una família benestant francesa, la filòsofa va voler portar les seves conviccions anarquistes fins al final.

Les paradoxes de Weil són múltiples. Va ser jueva de naixement i cristiana per convicció, pacifista per naturalesa i miliciana. Era idealista i l’hora era greu, més del que potser va semblar-li d’entrada: va venir a Espanya per veure la implementació del comunisme llibertari, no per combatre el feixisme. Burgesa per família i obrera per elecció, era contrària a la guerra però partidària de la revolució; i és estrany, perquè de fet allò era una guerra contra Franco, però és com si no s’ho acabessin de creure, convençuts com estaven que la seva idea revolucionària prevaldria. Vist amb la distància, és incomprensible. Aviat farà un segle, de tot allò, i sembla mentida que el segle xx fos com va ser. Des del punt de vista de «l’esquerra», tot el que podia anar malament va anar-hi.

Perquè veieu la mena de dona que era Simone Weil: el 1934 va agafar una excedència de la plaça de professora que ocupava per anar-se’n a treballar a una fàbrica metal·lúrgica. Poc avesada al treball físic, va emmalaltir i va constatar el que ara ens sembla obvi, i és que el treball real, el que requereix la força i la repetició, és esgotador. Weil va adonar-se que el treball dins una fàbrica no només no ennobleix sinó que et desfà els nervis, que és inherentment nociu per al benestar i que no només no empeny a la revolució sinó que promou la docilitat. Va subratllar la diferència entre l’explotació i l’opressió: no n’hi ha prou amb tenir vacances, perquè ni el temps lliure acordat ni els salaris no compensen mai del tot la pèrdua de temps que comporta el treball a la fàbrica.

Per arribar al desencís i a la desorientació política d’avui van caldre moltes persones com Weil, que discutien de debò sobre l’abolició dels diners, sobre la necessitat de no separar entre els qui organitzen el treball i els qui treballen.

Els escrits de Weil són interessants sobretot per aquesta reflexió filosòfica arran de l’experiència viscuda. Weil se m’apareix com el símbol de la ingenuïtat ideològica del segle xx. Per arribar al desencís i a la desorientació política d’avui van caldre moltes persones com ella, que discutien de debò sobre l’abolició dels diners, sobre la necessitat de no separar entre els qui organitzen el treball i els qui treballen, és a dir els obrers rasos, els seus gestors, i els seus amos. Revolucionaris que miraven de decidir si el més encertat era el sindicalisme o a la lluita contra el treball, així en general. Un dels corrents trentistes a l’Espanya de l’època era si calia prioritzar els artesans per davant de les fàbriques, que són llocs inevitablement inhumans on ningú vol treballar. Això és veritat, i Weil ho sabia, però si només hi hagués artesans no podríem tenir ni una taula perquè seria massa car: la majoria hauríem de viure en una pobresa material que avui en dia resultaria insuportable fins i tot pels més austers.

Després de llegir Viure la força em penso que Weil es va equivocar en tot. Va renunciar al judaisme i es va fer cristiana, però la van acabar humiliant per jueva; va renunciar als privilegis de la classe mitjana, com ara treballar de professora i no en una fàbrica, i va contraure la malaltia que acabaria amb ella. Es va sumar a la revolució amb la idea de canviar el món, i va acabar horroritzada pels assassinats que va veure com a miliciana i per la constatació que el món nou no s’implementava. Tot el que s’exposa al llibre d’Artigas, molt interessant i ben documentat, són idees molt nobles que em remeten a la meva adolescència i que avui semblen molt difícils de fer funcionar més enllà d’una comunitat reduïda.

La primera meitat del segle xx es pot equiparar a l’adolescència de l’ànima. I si és així, en quina fase som, ara? Ens hem fet grans però la pregunta persisteix: val la pena lluitar per allò que ens sembla just, fins i tot quan no ens afecta directament?

De moment, jo fantasiejo en plantar un hortet al terrat del meu edifici.

Dissolta la URSS, Rússia es va convertir en un campi qui pugui. Al llibre, Kostiutxenko explica que la seva àvia havia estalviat tota la vida per assegurar-se que la seva neta no hauria de casar-se per sobreviure. Morta l’àvia, als noranta, els diners que la dona havia guardat només arribaven per comrpar-se un parell de mitjons i unes calces. El món soviètic s’havia esfondrat, i el dol i l’estranyesa per la seva fi té ecos fins avui, amb la guerra de Rússia contra Ucraïna. L’any 1999, Putin va agafar les regnes, i va utilitzar la guerra de Txetxènia per legitimar-se, per posar fi a la decadència en espiral i «fer Rússia gran de nou», si aquesta expressió us recorda alguna cosa.

El meu país estimat és un recull de reportatges esplèndid i una bona manera de conèixer Rússia, no la Rússia que es projecta al món, o la Rússia que veiem i jutgem i mirem d’entendre des d’Occident, sinó la Rússia per dintre. Ielena Kostituxenko va ser companya de la coneguda periodista Anna Politkóvskaia, assassinada per l’estat rus arran de publicar abusos en el marc de la guerra de Txetxènia. Al Novaya Gazeta, al mitjà independent on Kostiutxenko va conèixer Politkóvskaia, hi ha una paret amb les cares de tots els periodistes assassinats per l’estat. La mateixa Kostiutxenko va patir una cosa similar. L’endemà de la invasió russa d’Ucraïna, la periodista va viatjar a Ucraïna a través de la frontera polonesa. Volia anar a Mariúpol. Les autoritats russes van amenaçar amb tancar el Novaya Gazeta, que va eliminar la peça que Kostiutxenko havia escrit. No ha pogut tornar a Rússia des d’aleshores, i fins i tot des d’Alemanya, on va haver de refugiar-se, agents de l’estat rus van intentar enverinar-la.

Vaig entrevistar-la a Núvol. Passeu, passeu.

I si en voleu més —val la pena— seguiu amb la Katerina Gordéieva, que també acaba de publicar amb Comanegra. Kostiutxenko i Gordéieva es complementen per entendre què passa a Rússia avui. Gordéieva és una periodista russa resident a Riga des del 2014, quan Rússia va entrar al Donbàs i va ocupar Crimea. S’ha passat els últims tres anys entre Ucraïna, Rússia, i alguns destins d’Europa occidental que han acollit refugiats ucraïnesos. A Emporta’t el meu dolor (Comanegra), l’autora cedeix la paraula a refugiats ucraïnesos, a civils tant del Donbàs com d’altres parts d’Ucraïna; però també coneixem la mare d’un soldat rus caigut, vídues d’ucraïnesos, un soldat rus, una dona gran que arran de l’atac rus pateix una regressió a la infantesa –quan els atacants eren els nazis. Gordéieva es dirigeix a tots ells i para l’orella, i també escolta els seus retrets: li recorden que ella és russa, més d’una vegada li diuen: «Això és el que ens heu fet».

Aquí teniu l’entrevista sencera amb Gordéieva.

Fa molts diumenges vaig anar a veure L’aranya d’Àngel Guimerà reinterpretada i dirigida per Josep Prat i Coll. Ambientada en una botiga de queviures a la Girona dels anys seixanta, amb un franquisme que afluixava o que mirava d’adaptar-se als nous temps, L’aranya de Prat i Coll sap combinar el text de Guimerà amb una estètica del capitalisme de l’època. Aplaudiments pel vestuari i per l’ús de la nostàlgia cap a les chicas ye-ye i la publicitat del moment, una estètica que avui em sembla gairebé de culte.

Tot anava bé fins que Prat i Coll s’ha inventat una violació i ha procedit a copiar el final de La caixa de nines. A La caixa de nines d’Ibsen, la protagonista, la Nora, se’n va de casa i opta per una vida com a dona lliure. Això té sentit en el context escandinau, modern, però Guimerà no és tan modern, ni ho són els drames dels seus personatges, i sobretot, sobretot, les heroïnes guimeranianes no són escandinaves. El text de Guimerà planteja tota una altra cosa: la protagonista tempteja la possibilitat que li ofereix el seductor poderós (l’amo de la botiga, enamorat d’ella igual que el Sebastià de Terra Baixa està enamorat de la Marta, el fort que és malvat i és víctima del desig alhora). Ha passat L’aranyà de Guimerà pel sedàs dels tòpics de la post-postmodernitat o el que sigui que vivim ara: ‘va a trobar-se a si mateixa’ després d’una violació (inventada també pel mateix Prat i Coll). Ja. I jo soc monja.

L’aranya és una història guimeraniana diguem-ne menor, però comparteix tots els ingredients de la dramatúrgia de l’autor català i canari: els poderosos collen i s’aprofiten dels febles, el desig és una força destructiva que fa saltar pels aires les convencions socials i corromp els individus, els personatges nobles són molt nobles —aquesta és la feblesa de Guimerà, em sembla: de vegades peca de romàntic. La pífia de Prat i Coll ha estat la intervenció final. La resolució inventada, aquest final ibsenià, fa que es perdi la consistència del text. Per engrandir l’obra, l’ha fet petita i banal. Té sentit, que els protagonistes es quedin junts a la botiga, humiliats pel poder però junts malgrat tot. No és empoderant, però justament per això és tràgic: la vida petita que es deixa doblegar per les dificultats, el no saber fer un cop de puny damunt la taula. Que la protagonista es deixi seduir una mica per l’amo, que el marit de la protagonista caigui a la trampa que també li ha parat l’amo i sigui infidel a la dona contra la pròpia voluntat.

De vegades la catarsi és en la grisor de viure, no cal afegir-hi violacions, fugides èpiques, sobretot si no formaven part del text de Guimerà. Si L’aranya és una obra ‘menor’, menys definitiva, crec que és convenient deixar que ho sigui. Quan vol Guimerà ja en sap, d’escriure crims passionals —a Maria Rosa ho fa de primera, i també a La filla de mar, o a Terra Baixa; per alguna cosa és un gran autor romàntic, el millor que tenim.

PD: No entraré en debats tediosos, però Guimerà és la prova que català no és qui viu i treballa a Catalunya, ni qui fa cinc-centes generacions que és a Catalunya: català és, sobretot, qui vol ser-ne, i aquesta és la gràcia: es tracta d’una adhesió que no en té prou amb l’origen ètnic ni amb un carnet, sinó que és una adhesió que requereix voluntat, i la voluntat és un privilegi exclusiu de les persones lliures.