Bona nit #Followits!

Després de dues setmanes tancats a la Cambra 315, avui farem una petita pausa.

Res de cadàvers, habitacions estranyes, persecucions ni personatges disposats a complicar-me la vida. Bé, almenys durant una setmana.

Setembre sempre té aires de començament de curs, encara que faci anys que no trepitges una aula (no és el meu cas), tornen les rutines, recuperem projectes que durant l’estiu havíem deixat aparcats i, inevitablement, comencem a pensar en tot el que volem fer abans que acabi l’any.

En el meu cas, també significa posar una mica d’ordre a totes les històries que han anat apareixent durant els últims mesos.

Perquè algunes han decidit anar més enllà... Ara us en faré cinc cèntims.

Com sempre, gràcies per ser amb mi una setmana més!

Una abraçada,

La Lady

Subscriu-t’hi ara

Instagram // Bluesky // Twitter(X) // TikTok // LadyWits.cat // LLIBRES

Llistes musicals:

#LadyWitsPlaylist
#LadyWitsRockPlaylist

UNA HISTÒRIA QUE VOL SER UN LLIBRE

Els que em seguiu també els dissabtes probablement ja coneixeu Jacques, Gina i Michelle.

Doncs bé, el que havia de ser una història de quatre setmanes, va créixer, els personatges van reclamar més espai i, quan me’n vaig adonar, entre els tres relats ja tenia prop de 20.000 paraules escrites i moltes coses encara per explicar.

La veritat és que heu fet que m’enamori dels personatges i la trama.

Així que he decidit deixar de lluitar contra la inspiració i...

Jacques, Gina i Michelle es convertiran en un llibre.

Sí, sí, ho heu llegit bé, però no serà simplement unir els tres relats que ja estan escrits, no, la història començarà molt abans.

Coneixerem el passat de Gina i Jacques, com es van conèixer i què va passar entre ells abans d’arribar al Jacques que alguns ja coneixeu. Després vindrà la història que ja heu llegit, però també tot el que encara no està escrit: els mesos entre una història i una altra i, finalment, arribarem al desenllaç.

Per evitar confusions, les he tret del Blog, així si modifico fets, no hi haurà contradiccions.

La idea és construir una història completa, però, aquesta vegada vull fer una cosa diferent.

El llibre s’anirà escrivint aquí, a la newsletter.

Setmana a setmana aniré publicant capítols, de manera que els subscriptors podreu seguir la història mentre encara està creixent.

Quan arribem al final, començarà una altra feina: revisar, reescriure, corregir i convertir tot aquell material en la versió definitiva que acabarà publicada com a llibre.

Per tant, durant uns mesos no només llegireu una història.

Veureu néixer un llibre.

Podreu preguntar, comentar... fins i tot, col·laborar-hi, però això us ho explico una mica més avall.

I ELS DISSABTES?

#FemXarxa continua amb #ElRelatDelDissabte🔥.

No penso renunciar a una de les coses amb les que millor m’ho passo amb vosaltres.

La intenció —i remarco la intenció— és tornar als relats dividits en quatre parts, una cada cap de setmana del mes, fins a tancar la història l’últim dissabte.

Dic la intenció perquè ja sabeu què passa quan començo a escriure. Jo penso una cosa. Els personatges, una altra. I s’acaba complicant la cosa.

Els relats de #FemXarxa continuaran publicant-se en obert al Blog, juntament amb altres històries que em vingui de gust escriure i compartir.

Aquesta és una altra de les novetats que anirà prenent forma durant els pròxims mesos.

Vull que la subscripció sigui alguna cosa més que poder continuar llegint després d’un mur de pagament.

Per això estic preparant el Món de la Lady en format CLUB.

Els membres tindran el seu propi carnet digital i avantatges vinculats als llibres i a les històries que vagi publicant.

Hi haurà descomptes en llibres, algun detall especial quan compreu exemplars signats i també continguts i activitats reservats als membres.

I una de les coses que més em ve de gust provar són les enquestes privades.

No patiu, no us deixaré matar el protagonista perquè us caigui malament.

Però sí que hi haurà moments en què podreu opinar, escollir entre diferents possibilitats o participar en petites decisions relacionades amb les històries que estiguem seguint.

Al cap i a la fi, si heu de veure com neix un llibre, també podeu ficar-hi una mica el nas.

I DE CARA AL 2027...

Tinc una altra idea guardada.

Aquesta vegada no serà només llegir.

Haureu d’investigar.

La idea és començar amb un relat en què, en algun moment, es produeixi un escenari on s’haurà de resoldre alguna cosa.

A partir d’aquí, la història s’aturarà.

Hi haurà sospitosos, interrogatoris, objectes, contradiccions i pistes que anireu rebent per correu.

Vosaltres haureu d’anar investigant fins a decidir qui és l’assassí o el causant del desastre.

Després, penjaré el final previament escrit i veurem qui l’ha resolt o no i això farà que es guanyin punts i altres coses…

Vull que sigui senzill, divertit i que pugui seguir-lo qualsevol persona sense haver de passar-hi hores.

Encara queda temps per preparar-lo, així que ja us aniré explicant més coses quan sàpiga que es faran realitat d’una manera o altra.

Abans d’arribar a 2027 encara ens queda acabar aquest any.

I estic preparant una sorpresa per al calendari d’Advent de la Lady.

Encara no explicaré com funcionarà perquè no està acabat del tot.

Només avanço una cosa:

🎄 els membres del Món de la Lady tindran premi segur.

La resta... optareu al premi en obert (ells també), però només si jugueu.

I fins aquí el que puc explicar de moment.

Avui tocava fer una petita pausa després de Cambra 315, posar una mica d’ordre i explicar-vos cap on anirem durant els pròxims mesos.

La setmana que ve tornem a les històries.

Que, al cap i a la fi, és el que us agrada llegir.

#byLady

Fins aquí el contingut d’avui, espero que us hagi agradat

Ens llegim! 💛

S’ha utilitzat IA només per fer algunes imatges

Per fi teniu el final del relat Cambra 315. El que havia de ser un relat sencer en una newsletter, ha acabat sent un relat llarg de més de 5.000 paraules repartit en 4. La veritat és que dona per més, però suposo que voldreu variar.

De moment, gaudiu d’acabar aquest i ja veurem la setmana que ve cap on ens porta la inspiració. Tot i que ja sabeu que amb la rutina i la tornada a la feina tot es revoluciona al Món de la Lady, a part de nous projectes que us estic preparant (TOP SECRET!).

Desitjo que hagueu passat o que estigueu passant unes molt bones vacances!!!

Gràcies per ser una setmana més per aquí!

Una abraçada,

La Lady

Subscriu-t’hi ara

Instagram // Bluesky // Twitter(X) // TikTok // LadyWits.cat // LLIBRES

Llistes musicals:

#LadyWitsPlaylist
#LadyWitsRockPlaylist

Parts anteriors:
Cambra 315 (1)
Cambra 315 (2)
Cambra 315 (3)

CAMBRA 315 (4)

Em desperta la claror que entra pels laterals de les cortines i durant uns segons no sé on soc. Miro el sostre estranyament descansada, amb aquella confusió dels primers moments després d’un son profund, fins que giro el cap cap a l’altre costat del llit i recordo Finlàndia.

Després recordo la resta.

M’incorporo i miro l’habitació.

Amb la llum del matí tot sembla molt més normal. La moqueta blava, que ahir a la nit em resultava estranya, ara simplement em sembla lletja. Les cortines, els mobles de fusta clara i el llum de peu han perdut qualsevol rastre de misteri.

Durant uns instants em pregunto si el cansament del viatge, el retard de l’avió i trobar-me sola en un país desconegut poden haver magnificat el que va passar.

Fins que baixo del llit.

Les cames encara em tremolen una mica.

—Déu meu...

M’assec de nou i em tapo la cara amb les mans, entre avergonyida i divertida. Els records em tornen desordenats, molt més nítids del que voldria admetre, i durant una estona em quedo asseguda sense fer res, intentant assimilar que realment vaig acceptar el joc d’un desconegut sense haver-li vist la cara.

Llavors miro cap a l’escriptori.

El portàtil no hi és.

M’aixeco.

La taula és completament buida.

M’hi acosto i passo la mà per la superfície, com si esperés trobar-hi alguna marca que confirmi que ahir hi havia un ordinador encès exactament en aquell lloc.

No hi ha cables.

Ni carregador.

Ni res.

Obro l’armari.

Continua buit.

Ni camisa.

Ni antifaç.

Aquesta vegada ja no puc atribuir-ho al cansament.

Em dutxo i em vesteixo per a la reunió amb uns pantalons foscos, una brusa color crema i una americana. Em maquillo una mica més del que acostumo a fer quan viatjo i em recullo els cabells davant del mirall. Necessito recuperar l’aspecte professional de la dona que ha vingut fins aquí per vendre termòstats i deixar enrere la que ahir va decidir jugar amb un desconegut.

Abans de sortir faig una última ullada a la cambra.

No queda absolutament res d’ell.

Surto poc després de dos quarts de nou i camino pel passadís arrossegant el trolley. Tinc dos correus d’en Jari i un missatge confirmant que m’espera a dos quarts d’onze, així que encara em queda temps per esmorzar amb calma.

Entro a l’ascensor, deixo la maleta al meu costat i aprofito per contestar-li.

Les portes es tanquen.

I llavors ho noto.

Aquella olor.

Alço el cap immediatament.

És molt subtil, però la reconec. Fusta, sabó i aquell punt càlid que ahir vaig sentir per primera vegada quan vaig acostar la camisa al nas.

Miro al meu voltant, tot i que estic sola.

Potser ha estat aquí fa uns minuts.

O potser encara porto el seu perfum enganxat a la roba.

M’acosto discretament el canell al nas.

Només noto el meu perfum.

L’ascensor arriba a la planta baixa i les portes s’obren. Surto encara pensant-hi i, quan travesso el vestíbul, torno a sentir aquella olor.

Aquesta vegada amb molta més intensitat.

Giro el cap.

Un home camina cap a la sortida. Acaba de passar pel meu costat.

Només el veig d’esquena. És alt, d’espatlles amples, i porta uns texans foscos, botes i una jaqueta gruixuda de color verd sobre un jersei de coll alt. No hi ha res en ell que em permeti assegurar que és l’home d’ahir, però és l’únic que ha passat relativament a prop meu, i el perfum em provoca una reacció tan immediata que deixo anar la nansa del trolley.

És ell.

Començo a caminar darrere seu.

Necessito veure-li la cara. Després d’haver passat hores amb un home que per mi només és una veu, una olor i unes mans, descobrir finalment qui és s’ha convertit gairebé en una necessitat.

Arriba a les portes automàtiques.

Accelero.

—Senyora.

La veu del recepcionista em fa girar.

És el mateix noi d’ahir.

—Un moment, si us plau.

—Ara torno.

Faig intenció de continuar.

—No ho faci.

M’aturo.

—Què?

El noi mira cap a l’entrada.

—No hi vagi.

Durant uns segons no sé què respondre.

Quan torno a girar-me, les portes automàtiques s’estan tancant.

L’home ha desaparegut.

—Per què?

Read more

Feia setmanes que volia acabar aquest relat CAMBRA 315, però he anat variant opcions fins que m’ha agradat, i en teoria era el final, però han acabat sent dues parts més, la setmana que ve el final. Com veieu, ni jo sé com aniran les coses fins que passen. Hehe…

Gràcies per la paciència! 😉

I per entrar una setmana més al Món de la Lady!

Una abraçada,

La Lady

Subscriu-t’hi ara

Instagram // Bluesky // Twitter(X) // TikTok // LadyWits.cat // LLIBRES

Llistes musicals:

#LadyWitsPlaylist
#LadyWitsRockPlaylist

Parts anteriors:
Cambra 315 (1)
Cambra 315 (2)

CAMBRA 315 (3)

Se’m trempen els mugrons. Obro la boca mentre gemego, cada vegada més excitada.

Noto les seves mans repartint-lo sobre la pell, primer pels braços i després per les espatlles, amb una lentitud que em fa perdre la noció d’on acaba una carícia i comença la següent. L’oli està fred, però els seus dits són càlids i el contrast em fa tremolar. Ell ho percep i s’atura uns segons, per treure’m les calces, abans de continuar.

Amb l’antifaç posat, tot és diferent, més intens. No puc anticipar-me als seus moviments ni saber què farà després, i aquesta incertesa, que al principi m’espantava, s’ha convertit en el que més m’excita.

De vegades el noto molt a prop i després desapareix. Intento seguir-lo per la respiració, pel lleuger moviment del matalàs o pel seu perfum que es barreja amb l’oli de magnòlia, però és impossible. Una carícia o un petó, i em distrec, deixant-me portar pels sentits, totalment sotmesos a ell.

Sobretot quan em separa les cames i es posa entremig.

No puc evitar arquejar l’esquena quan noto la seva llengua perfilant-me els llavis, mentre em penetra amb dos dits.

Read more

Ho sé, hauria d’haver penjat la newsletter ahir, però el relat que tenia preparat no em va semblar apropiat per aquesta setmana, i quan vaig intentar escriure’n un altre, vaig veure que estava una mica girada per la feina i no m’acabava d’inspirar. Estava esgotada.

Finalment, vaig decidir tancar l’ordinador, dutxar-me fins que la calor i el cansament van desaparèixer i “apalancar-me” a mirar una sèrie que fa poc que he començat (Tulsa King) i gaudir de no fer res.

Aquest matí, encara estirada al llit, m’ha vingut la inspiració i m’he posat a escriure l’esquema al mòbil, que he acabat al PC abans de dinar i corregit fa una estona.

És un relat que m’ha agradat molt fer-lo, perquè l’estava escrivint i m’he posat nerviosa, patia pels personatges i això, no passa molt sovint, així que estic contenta amb el resultat, espero que us agradi tant com a mi escriure’l!

Gràcies per ser per aquí una setmana més.

Una abraçada,

La Lady

Subscriu-t’hi ara

Instagram // Bluesky // Twitter(X) // TikTok // LadyWits.cat // LLIBRES

Llistes musicals:

#LadyWitsPlaylist
#LadyWitsRockPlaylist

PERDUTS ENMIG DEL MAR

Perduts a l’horitzó, seguim nadant fins a arribar a la plataforma de fusta a més d’un quilòmetre de la costa.

Al vespre, el nostre refugi, prou allunyat de la gent per tenir privacitat i, d’amagat, poder-nos besar amb frisança, anhelant anar més enllà, on les carícies ens fan cremar els sentits fins a perdre el cap.

Les seves mans, resseguint-me el maluc, m’avisen que aviat tindré els seus dits entre les cuixes i, només imaginar els preliminars, m’humiteja més que cap altra cosa al món. El desig es torna irresistible i l’atracció cap a ell, una força sobrenatural que no em permet allunyar-me’n ni un centímetre.

De sobte, enmig de la nostra melodia de gemecs, un cop fort contra la plataforma.

En Gerard alça el cap, però no veu res. Jo, en canvi, sento un mal pressentiment i em refredo de cop.

—Espera...—li demano parant l’orella.

—Haurà estat una branca o deixalles, va, no hi pensis —i m’agafa un pit mentre posa la seva boca sobre la meva.

Però jo ja no hi sóc tota.

—No, ostres... Passo que sigui algun graciós espiant-nos.

—Com vols que hi hagi ningú, l’hauríem sentit acostar-se.

I de nou, un cop sec contra la fusta.

—Ho veus?

—Ai... mira que ets talla-rotllos...

Renega mentre surt del meu damunt.

Ens aixequem i observem al nostre voltant. La plataforma mesura cinc per cinc metres; anem vorejant-la fins que veiem una moto d’aigua balancejant-se amb les ones. Ens hi acostem a poc a poc. La lluna plena il·lumina prou per veure-la amb claredat, tot i les ombres.

—Què estrany... —diu el Gerard. —Mònica, no t’hi acostis molt.

—No pateixis, sembla que quan ha caigut qui la conduïa no ha tibat prou el cordill perquè es parés. Encara penja.

—Sí, potser...

Però no acaba la frase, que sentim un sotrac sota la plataforma. Trontollem sense perdre l’equilibri, agafats l’un amb l’altre. Ens mirem sorpresos. Jo m’estic espantant. I llavors el veiem: el cos del qui conduïa la moto, o millor dit, el que en queda. El braç encara està subjecte al cordó de seguretat i l’armilla salvavides l’ha fet sortir a la superfície.

Read more

Un dimecres més amb una newsletter i un nou relat. Aquest és senzill, una situació quotidiana que ens pot passar a tots, trobar-te a algú que fa molt de temps que no veus, però en qui penses de tant en tant… Us ha passat mai?

Bé, espero que us agradi.

Gràcies un cop més per ser aquí amb mi.

Una abraçada,

La Lady

Subscriu-t’hi ara

Instagram // Bluesky // Twitter(X) // TikTok // LadyWits.cat // LLIBRES

Llistes musicals:

#LadyWitsPlaylist
#LadyWitsRockPlaylist

La nostra platja

Durant molts estius, la platja havia estat el lloc on començaven totes les coses importants.

No hi havia cap acord entre les dues famílies, ni una cita fixada, ni tan sols aquella mena d’amistat que es manté durant l’hivern amb cartes, trucades o promeses. Simplement coincidien. Cada juliol, gairebé sempre la mateixa setmana, els pares plantaven les tovalloles a poca distància, sota para-sols massa semblants, i ells es retrobaven com si el temps passat no hagués existit.

De petits, no necessitaven gaire res. Una galleda, una pala, una pilota mig desinflada o qualsevol excusa per allunyar-se dels adults. A mesura que es van anar fent grans, els jocs van deixar pas a les converses. S’asseien a la vora de l’aigua, amb els peus enterrats a la sorra humida, i parlaven d’aquelles coses que només semblen importants quan encara no s’ha après a dissimular: què voldrien ser, on voldrien viure...

Cada estiu buscaven una petxina, la millor de la platja. Completament blanca i el més gran possible. No servia qualsevol. Havia de ser llisa, sense esquerdes, prou bonica perquè tots dos hi estiguessin d’acord. Quan la trobaven, la deixaven dins una esquerda d’una roca que tancava la cala per un dels costats. L’any següent, gairebé mai no hi era. El vent, el mar o algun infant l’havia fet desaparèixer, però això no els amoïnava. En buscaven una altra i començaven de nou.

Després, un estiu, ell no es va presentar.

Ella va preguntar als seus pares si havien parlat amb els d’ell, si sabien què havia passat, però ningú no en sabia res. L’endemà va tornar a esperar-lo, convençuda que apareixeria en algun moment, arrossegant la bossa i amb aquell somriure una mica tímid que sempre se li escapava quan la veia. No va aparèixer. Tampoc no ho va fer l’estiu següent.

No s’havien donat mai cap telèfon. Tampoc sabien els cognoms de l’altre, només el nom de les ciutats on residien, res més. Durant anys, allò havia semblat innecessari. L’estiu sempre els tornava a la mateixa platja, i tots dos havien confiat que seguiria així fins que ells decidissin que no passés.

Amb el temps, ella va deixar de preguntar. Ell es va convertir en un record agradable, però inacabat.

No obstant, cada vegada que tornava a la cala, buscava una petxina blanca i la deixava a la roca. Ho feia sense pensar-hi gaire, com qui conserva un costum antic només perquè abandonar-lo faria més evident la seva absència.

Fins que ella, també va deixar d’anar-hi de vacances amb els pares.

Deu anys després, sense imaginar-ho, el destí els va tornar a posar a prova.

Una nit d’estiu, de les que la lluna i les estrelles brillen tant que la foscor es fa dia, els dos van tornar al poble.

Ella s’allotjava en un hotel a l’extrem nord del centre. Havia sopat i, en acabat, havia discutit amb una amiga de la colla amb la que passava les vacances per una fotesa que, en realitat, no tenia importància. No havia estat una baralla greu, però tampoc tenia ganes d’aguantar-la, i va decidir anar a donar un volt. Necessitava estar sola.

Havia caminat durant una mitja hora pel passeig marítim, fins que va reconèixer l’espigó al final de la platja, la seva cala de tants estius i, de sobte, el passat la va abraçar i la melangia la va regirar per dins, fent aflorar records i emocions.

Es va treure les sabates, unes espardenyes d’espart color turquesa, les va espolsar, les va ficar dins la bossa i va trepitjar la sorra humida amb els peus descalços. No va poder evitar somriure. Res era més plaent que jugar amb els dits entre la sorra.

Per un altre costat, ell. S’allotjava en un hotel a prop del port. També havia sortit a caminar després d’un sopar copiós que li costava digerir. Feia prop de deu anys que no havia trepitjat aquella cala, però ara tenia la sensació que hi havia jugat feia molt poc.

Llavors, va veure a una altra persona, una noia, jove, amb el cabell llarg fins a les espatlles, color caoba. Vestia un vestit blanc i una bossa turquesa.

Va sentir una decepció absurda en descobrir que no estava sol.

Ella també va veure’l, un noi alt, d’uns vint i pico, amb els cabells curts d’un castany clar, vestit amb bermudes caqui, una samarreta negra i portant unes vambes blanques a la mà. Havia imaginat la cala buida, silenciosa, lliure de mirades.

Durant uns segons, tots dos van sentir que la presència de l’altre els destorbava, no volien compartir amb un estrany aquell bocí de mar.

La nit era clara, lluna plena i estels incandescents. Només a estones, els núvols esquinçats li passaven pel davant, ombrejant-los.

El mar estava calmat, només la remor de les ones a l’acariciar la riba trencava el silenci de la nit.

Esperant a que l’altre marxés, els dos van seguir avançant, a poc a poc, evitant mirar-se, mantenint una distància prudent. Però, quan la lluna va sortir immensa de darrere els núvols, la claror va caure sobre la platja i els va il·luminar les cares.

Ella va aturar-se.

Ell també.

Durant un instant, cap dels dos no entenia què passava.

Es van mirar amb perplexitat, sense atrevir-se encara a parlar.

Llavors, ella va somriure. Delatant-se. Ho feia igual com quan era petita. Ell també va respondre somrient, i els deu anys que els havien distanciat es van replegar en un sol instant.

Van caminar l’un cap a l’altra lentament. Reconeixent els infants dins dels cossos adults.

—Ets tu —va dir ella.

Ell va deixar anar una rialla breu, gairebé incrèdula.

—Sí.

Quan van arribar prou a prop, es van quedar quiets, mirant-se sense saber què fer.

Ella va veure el nen que corria per la sorra amb els genolls pelats; ell va reconèixer la nena que s’enfadava quan perdia i després fingia que tant li feia.

I sense més, es van abraçar.

Ella va respirar fondo, omplint els pulmons del tot, i va tancar els ulls. Feia anys que no se sentia així.

Ell la va abraçar amb força, amb una tendresa que el va sorprendre i que, alhora, no va poder evitar.

L’atracció era evident.

Van restar uns segons així, llavors, ell va acostar els llavis als seus cabells i li va dir:

Read more

Una nova newsletter amb un relat, aquesta vegada de suspens. Una de les meves proves, avui un gènere que mai he tocat, a veure si me’n surto.

Sembla que, últimament, busco trobar altres models d’escriptura per sortir de la meva zona de confort i ampliar l’abast de la meva imaginació. Mai se sap què en pot sortir…

Gràcies un cop més per ser aquí amb mi.

Ja em direu què us ha semblat.

Una abraçada,

La Lady

Subscriu-t’hi ara

Instagram // Bluesky // Twitter(X) // TikTok // LadyWits.cat // LLIBRES

Read more

Avui us comparteixo un relat que està inspirat en una piulada de les que faig pels matins, de les primeres d’acció…

«Estic espantada. La soga m’oprimeix la gola, em fa mal, prement més a mida que em balancejo, fins arribar amb la punta del peu al respatller d’una cadira; amb prou feines tinc força; es tambaleja, perdo la visió, estic marejada, noto com l’arrossego cap a sota meu lentament, fins que m’hi puc repenjar i, afluixant el nus amb les dues mans, aconsegueixo agafar aire alleujada.

Un cop a terra, m’asseguro que estic sola; però ara ja sé qui em vol morta, sembla que li hauré de fer una visita.»

…és curiós que ha quedat molt diferent del que havia imaginat, espero que us agradi!

Gràcies per ser una setmana més per aquí.

Una abraçada,

La Lady

Subscriu-t’hi ara

Instagram // Bluesky // Twitter(X) // TikTok // LadyWits.cat // LLIBRES

Read more

Porto molts dies escrivint acció, mort i avui he volgut canviar totalment de registre, ni sang, ni fetge ni erotisme… i haig de confessar que m’ha costat molt sortir de la meva zona de confort, però ho necessitava per agafar embranzida.

A veure què us sembla.

Gràcies per ser aquí amb mi una setmana més!

Una abraçada,

La Lady

Subscriu-t’hi ara

Instagram // Bluesky // Twitter(X) // TikTok // LadyWits.cat // LLIBRES

Read more

Una nova newsletter que pot ser una mica surrealista per la forma en que escric els meus pensaments, tot i que si em llegiu habitualment, ja sabeu que de vegades tinc la necessitat d’expresar-me sense pensar, sense filtre, deixant-me portar, i avui és un d’aquests dies.

Després, un relat. Acció sota el mar per evitar una catàstrofe imminent. Serà possibe? Ho haureu de descobrir més avall.

Només espero que us agradi… gràcies per ser per aquí una vegada més!

Una abraçada,

La Lady

Instagram // Bluesky // Twitter(X) // TikTok // LadyWits.cat // LLIBRES

Subscriu-t’hi ara

Read more

La setmana passada us vaig obrir una finestra molt personal. Aquesta setmana, en canvi, necessitava tornar a fer una de les coses que més m’agrada: explicar una història.

Sense reflexions, sense opinions i sense cap altre objectiu que deixar-vos gaudir d’uns minuts de lectura.

Espero que us agradi.

Una abraçada,

La Lady

Instagram // Bluesky // Twitter(X) // TikTok // LadyWits.cat // LLIBRES

Subscriu-t’hi ara

Read more

Avui la newsletter no sé si ho és o si simplement és una representació de mi, en primera persona, a cor obert…

Fa dues setmanes que no penjo la newsletter i sincerament, avui tampoc en tenia ganes, però m’he forçat a escriure, sabent que podria obrir-me massa o dir el que penso sense filtres, però també m’és igual.

Read more

Bona nit Followits!

Avui la intenció era acabar el relat Cambra 513 i afegir altra contingut, però, quan l’estava revisant, m’he animat i he seguit escrivint i escrivint... i com que no em cap sencer a la newslertter, l’haig de tornar a partir, així que l’acabaré la setmana que ve, si no m’inspiro més... hehe... prefereixo no tallar-los si veig que puc continuar amb la història.

També trobareu contingut habitual, frases, música i algun retall per recordar-vos altres relats.

Vaig a acabar de penjar-la, espero que us agradi.

Gràcies per ser un cop més per aquí.

Una abraçada,

La Lady

Subscriu-t’hi ara

Read more

Avui no hi ha relats, ni assassinats, ni personatges discutint dins del meu cap —bé... potser una mica sí—, però necessitava escriure sobre una altra cosa: aquesta estranya relació entre el cansament i la inspiració que, de vegades visc inexplicablement.

Potser alguns us hi sentireu identificats. D’altres pensareu que definitivament haig de dormir més hores.

Probablement tots tingueu raó.

Bé, gràcies per acompanyar-me un cop més.

Una abraçada,

La Lady

Instagram // Bluesky // Twitter(X) // TikTok // LadyWits.cat // LLIBRES

Subscriu-t’hi ara

Llistes musicals:

#LadyWitsPlaylist

#LadyWitsRockPlaylist

#LadyPensaments

Sovint creiem que necessitem més hores per abastar amb tot el que hem de fer.

Sense deixar de banda la qualitat, si només pensem en la feina i el temps, podem dir que són dos «ents» rígids; la feina és la que és i el temps… també.

Pots modificar horaris, canviar reunions, gestionar la feina de mil maneres diferents, més àgils o proactives, però, depenent del temps podràs ser més o menys creativa, però el que sí és clar, és que quan vas cansada, les facultats es deterioren.

A la pràctica, el dèficit d’atenció, les pauses «mononeuronals» o quedar-te, sense saber com ni perquè, mirant el buit, es fan estranyament familiars, quan no ho hauria de ser. Són símptomes de cansament, de que estem arribant al límit, i el cervell ens avisa que cal dormir o, simplement... parar.

Però els capcigranys com jo, sempre podem esforçar-nos un minut més, amb el perill que aquest siguin deu, o vint o dues hores, fins que t’adones que vas a 33rpm o et fa mal el cul d’estar asseguda a la cadira.

Excepte en alguna ocasió...

Podria dir que tinc l’excusa de la inspiració, que quan ve, i no estic treballant i puc escriure, TOT es para i m’endinso en el Món de la Lady.

Oh, sí! No imagineu la llibertat que això em suposa. No hi ha límits, tot és permès, la ment s’activa com si de cop m’hagués caigut un llamp enèrgic a sobre i tota jo revifo.

El cap pensa ràpid: imatges, personatges, trames, relacions conflictives, assassinats, petons, bogeries... i em veig allà al mig amb un caçapapallones imaginari, fins que dues peces connecten entre si, i aquestes n’atrauen una altra, i una més en la que ni havia pensat abans, fins que el nus d’una trama nova em crema als dits i, aquests, encara cansats d’una jornada a l’ordinador, s’electrifiquen i comencen a teclejar. És quan crec realment en la velocitat de la llum, perquè ni els veig de tan ràpid que van, fent faltes ortogràfiques, errades de coordinació de gènere... però és igual, cal escriure abans que passi el monstre de l’oblit i me’ls tregui del cap.

I segueixo, nerviosa i excitada al mateix temps, temorosa que tingui sentit, rient-me de l’espai-temps, d’altres dimensions i realitats paral·leles... i llavors, de sobte... s’acaben les idees.

«Inspirationus interruptus»

Sí... arribo a un punt mort on hi ha: o moltes opcions o... cap.

Quan paro, noto les cervicals adolorides de la tensió del moment, els dits entumits pel cansament de tot el dia i de repicar eixelebrada les tecles, com si no hi hagués l’endemà per seguir.

Crec, que és dels moments més buits que puc sentir a la vida, el cervell segueix cavil·lant però sense contingut, els inputs sinàptics entre les neurones, deuen anar rebotant fantasmagòrics, al·lucinant que la intensa activitat cerebral, que acostumo a tenir, resti buida i, contràriament al que seria el cansament, aquests segons de buidor, fan un «resset» estratosfèric que em desperta de tot com si hagués fet una meditació eterna, però és quan miro el rellotge que em repenjo a la cadira i somric sorpresa. Assumint el que acabo de fer.

Són passades les tres de la matinada, he començat a escriure a les vuit del vespre. No he sopat, no m’he aixecat ni he fet un riu. Només he begut aigua i ho sé perquè la botella està buida, no perquè recordi haver-la agafat i begut.

Han estat set hores i, tot i estar rebentada, em sento bé, feliç, reconfortada, però, a la vegada, sé que no ho haig de fer, i menys entre setmana, perquè l’endemà, la felicitat em pesa als peus que arrossego fins arribar a la pica del lavabo per refrescar-me la cara. I ni així...

Pels qui no ho heu patit mai —ben fet—, sapigueu que la ressaca literària només es cura escrivint més.

Almenys a mi em passa, el desig de seguir escrivint —sol passar amb llibres i novel·les, els relats són més portables en aquest aspecte—, és infinitament atraient, vull tornar a sentir aquella felicitat una altra vegada i acabar-ho perquè algú ho llegeixi i saber si he assolit el meu propòsit: captar l’atenció d’un lector que espera molt de mi i que no sé si n’estic a l’alçada.

Alguns pensareu que estic boja, no ho descarto, hehe.. però no pel fet d’escriure així, sinó per naturalesa innata. D’altres entendreu moltes coses, com perquè hi ha èpoques en què l’escriptura m’absorbeix, i alguns —espero que pocs— heu deixat de llegir-me fa tres paràgrafs més amunt —no pugeu a mirar què hi deia, m’he inventat el número—, però penseu el que penseu, sé que jo no canviaré, perquè avui em passa escrivint, però d’adolescent em passava llegint, era d’aquelles nenes que es posava sota el llençol amb una llanterna —jo «robava» una làmpada de piles de l’armari on hi havia tot el material de càmping— i no deixava de llegir fins que les parpelles queien pesaroses.

Si llegint això t’identifiques amb mi, vol dir que tens el mateix problema que jo... no sé si felicitar-te o donar-te el condol, però el que sí sé, és que aquells segons de felicitat, valen tot el pes d’una vida.

Bona nit...

#byLady

I fins aquí la newsletter d’aquesta nit. Espero que també l’hàgiu gaudit.

Ens llegim! 💛

Sé que fa tres dies que vaig publicar l’últim capítol de la preqüela de “Silenci entre cafès”, però ja sabeu que em regeixo per la inspiració i he escrit aquest relat, que no cap sencer i seguiré en una altra newsletter, encara l’estic acabant, però no me n’he pogut estar de penjar aquesta primera part.

També trobareu contingut habitual, frases, música i algun retall per recordar-vos altres relats.

Bé, no us distrec més, espero que tingueu una bona lectura.

Gràcies per ser un cop més per aquí.

Una abraçada,

La Lady

Instagram // Bluesky // Twitter(X) // TikTok // LadyWits.cat // LLIBRES

Subscriu-t’hi ara

Llistes musicals:

#LadyWitsPlaylist

#LadyWitsRockPlaylist

Read more

Avui us porto un capítol molt especial. És l’últim de la preqüela de Silenci entre Cafès.
Aquell punt exacte on tot comença a trencar-se… o, potser, a reconstruir-se.

L’Anna ha de prendre una decisió, de les que no es poden desfer.

Però el que passa després… no és el que ella esperava.

Si voleu saber com continua la seva història, haureu d’entrar dins de la novel·la.

Perquè aquí… només acaba el principi de tot.

Gràcies per ser per aquí un cop més!

Una abraçada,

La Lady

Instagram // Bluesky // Twitter(X) // TikTok // LadyWits.cat // LLIBRES

Subscriu-t’hi ara

Llistes musicals:

#LadyWitsPlaylist

#LadyWitsRockPlaylist

#LadyRETALLS

«Entro corrents a la cambra. Tot just tancar la porta, el veig sortir del bany, moreno, de pit pelut, despullat. S’acaba de dutxar, no se n’adona que hi sóc, segueix abstret fins al llit, on s’estira amb les mans sota el cap i, llavors, em veu, mig despullada, tapant-me amb la roba i em somriu.

És un amic del meu germà, semblen inseparables des de que es va separar, ha vingut a casa vàries vegades i el feeling entre nosaltres dos és evident, de fet, l’últim dia em va arrambar a la cuina i ens vam començar a morrejar, però va entrar la mare i ens va tallar el rotllo, no sense que abans em digués que “tard o d’hora em follaria”, però ara, m’ha agafat desprevinguda.»

Relat: Diumenge en família

Llibre: Recull de relats eròtics de la Lady (2)

Read more

Ja torno a ser per aquí, compartint el capítol 6 de la preqüela. Om podria dir que no sempre l’amor consisteix en estimar... o sí? El que és segur, és que la indiferència no forma part d’aquesta relació, els dos volen respostes, tot i els secrets.

També trobareu un “retall” d’un dels meus relats, i un poema que vaig escriure fa temps, mentre la impotència de no poder estar amb qui desitjava, em va inspirar.

Espero que gaudiu de la newsletter.

Gràcies per ser aquí amb mi.

Una abraçada,

La Lady

Instagram // Bluesky // Twitter(X) // TikTok // LadyWits.cat // LLIBRES

Subscriu-t’hi ara

Llistes musicals:

#LadyWitsPlaylist

#LadyWitsRockPlaylist

#LadyRETALLS

«Entrem al pis i la porto directament a la meva habitació. Obro l’armari i trec una bossa, dins: joguets, vibradors, succionadors i un arnès.

Ni s’ho pensa, agafa un plug anal dels mitjans i l’arnès, amb un dildo rosa ple de pues.

—Aquest t’agrada? Vols que et folli amb això? Hahaha...

—No, despulla’t, ara et toca a tu. —Diu perversa, deixant-los a sobre del llit, abans de despullar-se completament.

—Ai la mare! Avui m’estàs sorprenent en tots els sentits. No sabia ni que fossis lesbi.

—Més aviat, bisex, però fa dies que no em trec del cap els teus ulls i la teva boca. Et vull conèixer més.»

Relat: La Infermera

Llibre: Recull de relats eròtics de la Lady (3)

Read more

No us podeu queixar de contingut aquesta setmana, eh!

Dijous, el capítol 4 de la preqüela. El mateix dia per la nit, passades les 22:00, el final del relat de març amb #FemXarxa «La dansa de la mort» (el desenllaç passava durant la processó de Verges, el mateix Dijous Sant) i que ha tingut molt bones crítiques —mil gràcies!!!— i avui, seguim amb la preqüela.

Un capítol on es fusiona calma, temprança, amor, desig i odi a parts iguales, on tot no és el què hauria de ser ni sembla el que es proposen mostrar.

Espero que us ho passeu molt bé llegint-la, i us faré un petit spoiler… vàries persones m’han demanat que faci un llibre d’aquesta història d’amor entre l’Anna i l’Álvaro i, sembla que podria ser factible, per tant, si aquestes pinzellades descrites en 8 capítols us agraden, podreu assaborir-ne la seva totalitat en un llibre d’aquí a uns mesos.

No sé si sou més masoques vosaltres enganxant-vos a la trama i als personatges o jo, fent-vos cas, i anar un pas més enllà d’un univers que ens pot acabar absorbint a tots.

Moltes gràcies per creure en aquest projecte —que ja és de tots—, deixem que flueixi, a veure on ens porta.

I avui, res més, merci per ser una setmana més per aquí.

Una abraçada,

La Lady

Instagram // Bluesky // Twitter(X) // TikTok // LadyWits.cat // LLIBRES

Subscriu-t’hi ara

Llistes musicals:

#LadyWitsPlaylist

#LadyWitsRockPlaylist

#LadyRETALLS

L’Álvaro s’aixeca del llit i va cap a l’Anna. L’agafa del canell i la fa girar fins que queden cara a cara.

—T’he dit que a mi no em parlis així. —Té els ulls envermellits de ràbia, però el sorprèn com el mira ella, amb fàstic. Mai li havia vist aquesta mirada. —Val, potser no ho hauria d’haver fet, però no me’n penedeixo.

#byLady | Novel·la «Silenci entre cafès»

#LadyRELAT

PREQÜELA : «Abans del silenci»

La historia de l’Anna i l’Álvaro

Capítol 5

Dissabte 31 | Agost | 09:20

Quan li va parlar del xalet que tenia a Saint Moritz, l’Anna mai hauria imaginat que fos tan gran, és realment espectacular: pistes privades, SPA integrat al soterrani, piscina olímpica... I les vistes, un quadre pintoresc que sembla irreal, sorprenent cada dia amb detalls diferents. Porten des de mitjans d’agost de vacances i s’ha relaxat com mai.

Bé, ella. Que només mira els correus un cop al dia. No com l’Álvaro que cada dos per tres, atén trucades.

Demà ja tornen cap a Barcelona i pensa aprofitar els dos dies que li queden.

Ara, estan esmorzant a la terrassa de la seva habitació, torrades amb mantega i melmelada, de pruna, i cafè, amb el llac brillant sota una llum clara i persistent. La temperatura és perfecta. El sol crema, però l’aire encara refresca una mica i, de fons, senten cantar els ocells que trenquen la calma del matí.

En Reto, el majordom, els va dir que la majoria eren merles i algun pinsà.

L’Anna assaboreix el cafè, amb la mirada perduda cap a l’horitzó, repenjada a la cadira, amb les cames creuades, gaudint de la pau i la tranquil·litat.

L’Álvaro està llegint la secció de Mercats del diari Expansión des del mòbil, amb la mirada fixa en les gràfiques mentre valora si és el moment de desfer part de la seva posició en Dogecoin, adquirida la setmana passada, entre altres criptomonedes que segueix amb una disciplina diària gairebé obsessiva.

Passa una avioneta que sobrevola el llac i el so del motor els distreu de les seves cabòries.

L’Álvaro segueix l’avioneta amb els ulls fins que desapareix i mira a l’Anna de reüll.

—Què vols fer avui? —pregunta, tornant a posar la seva atenció a la pantalla.

—Vaig demanar hora amb el massatgista, en Lukas, aprofitant que tu fas venir en Matthias a les dotze —explica ella amb naturalitat.

—Ha de ser el Lukas? No podria ser una de les noies?

—És que no tenen tanta força, ell ho fa millor.

—Entenc... —diu a contracor.

No diu res més, però la seva ment s’ha centrat en el Lukas, alt, fort, fornit, un «Schwarzenegger» de l’època de Conan el Bàrbar, i a l’Álvaro, no li cau bé.

Cap a tres quarts de dotze, després de fer cinquanta llargs a la piscina, l’Anna passa a buscar a l’Álvaro al despatx i van cap a l’SPA.

Hi arriben amb l’ascensor, tot i ser una sola planta, i quan s’obren les portes, ella torna a quedar fascinada; no s’acostuma a tenir un centre així a casa, amb gimnàs complet, sauna i sala de massatges, totalment ambientada com una sala «zen» japonesa, fins i tot els aromes els transporten i, avui, els faran un massatge «shiatsu».

Als vestidors, es canvien, posant-se uns quimonos fins de seda; ella tria el blanc trencat, de suavitat sinuosa, mentre l’Álvaro opta pel gris fosc. Són gairebé impalpables, fluctuen a l’aire com si tinguessin vida pròpia.

L’Anna no sap si podrà viure a Barcelona sense aquesta sala.

Quan hi entren, les dues lliteres estan a punt. Amb una tovallola blanca a sobre i una de més petita just a sobre del forat on hi repenjaran la cara.

En Lukas i en Matthias, es posen al peu de les lliteres d’esquenes, per donar-los la privacitat suficient perquè es treguin la roba i s’estirin completament nus.

Ella no triga ni un minut, l’Álvaro l’observa mentre fa el mateix, i espera fins que en Lukas es gira, amb l’altra tovallola a les mans i li cobreix només les natges.

Es posa oli a les mans, i se les frega mentre la mira, amb això l’Álvaro en té prou per treure foc pels queixals, però respira fons, posa la cara al forat de la seva llitera i nota com les mans del Matthias comencen a treballar un bessó.

L’Anna es deixa portar, sentint les mans d’en Lukas, que es mouen amb una precisió gairebé coreografiada, sense pressa, pressionant delicadament, sense força, però amb control.

Quan li arriba a les cervicals, les té bastant tenses, nota dolor quan en Lukas intenta desfer els nusos sota la pell, i de cop, una pinçada punyet i tot seguit... benestar.

A l’Anna se li escapa un gemec plaent, relaxat.

L’Álvaro imagina que li està repassant tot el cos amb aquelles mans enormes, l’odia amb totes les seves forces.

Quan acaben, està molest.

L’Anna somriu al Lukas i li agraeix el massatge i, com que és l’última vegada que es veuran abans de tornar cap a casa, l’Anna li fa dos petons i li dona una targeta, per si va a Barcelona i necessita res, que contacti amb ella.

El què li faltava.

Altre cop al vestidor, no se’n pot estar.

Read more

Una nova newsletter amb la 4a part de la preqüela, que cada vegada gaudeixo més escrivint, però això comporta un “problema”, que m’inspiro més i escric molt més i per això cal temps i la setmana passada em va ser impossible, pel cúmul de feina abans de Setmana Santa. Per tant, aquesta setmana hi haurà dues newsletters, una avui (com podeu llegir) i l’altra el cap de setmana, ja que el final del relat dels dissabtes, s’ha avaçat a avui per la nit, si el llegiu, entendreu perquè… hehe…

Bé, aquesta part és tan llarga que no m’hi cap res més… si feu desta, relaxeu-vos, si no en feu… gaudiu del cap de setmana llarg, si podeu.

Moltes gràcies per ser per aquí.

Una abraçada,

La Lady

Instagram // Bluesky // Twitter(X) // TikTok // LadyWits.cat // LLIBRES

Subscriu-t’hi ara

#LadyRELAT

PREQÜELA : «Abans del silenci»

La historia de l’Anna i l’Álvaro

Capítol 4

Divendres 28 | Juny | 21:15

L’Anna s’ha passat tota la setmana treballant a l’oficina, formant el seu equip de treball, gestionant assumptes pendents del seu pare, i gairebé no s’han vist amb l’Álvaro, només en alguna reunió, però han seguit en contacte pel mòbil i, just ahir per la tarda, ell li va deixar una rosa sobre l’escriptori amb una targeta on li indicava que avui era la cita i que passaria a recollir-la.

Ella li va dir, per Whatsapp, que millor es trobaven al restaurant. Ell, li va enviar la ubicació i va escriure: «Fins demà», i no va respondre al comiat d’ella de «Bona nit».

Ara està davant del mirall, decidint si finalment es posa el vestit negre entallat de tirants gruixuts, que li arriba just pels genolls, amb sabates de tacó i unes arracades llargues d’or blanc i ònix negre. No es lliga el cabell, ja portarà una pinça per si fa calor.

La combinació li agrada. Es decideix per aquest conjunt. Agafa una bossa de mà d’acer platejat, que dibuixa un cosit embuatat en rombes, i un xal prim color gris plata, que nua al davant, deixant caure les puntes desiguals fins poc més de la vora del vestit.

Surt per la porta, aparentment segura i disposada a descobrir si ha pres la decisió correcta quedant per sopar amb l’Álvaro.

L’Anna arriba puntual, dos minuts abans de l’hora acordada.

Quan entra al restaurant, la noia que la rep la saluda afable i li indica on és la taula, com si ja la coneguessin, però ella no hi havia estat mai.

El local és elegant, amb il·luminació tènue, parets fosques, terra de marbre beix amb vetes color cafè. Taules prou amples i separades perquè les converses no es creuin; amb estovalles negres, espelmes i copes llises de cristall ambarí, entre plats base daurats, com els coberts, sota la vaixella negra de porcellana.

Visualment és relaxant i estranyament acollidor, dona una sensació asiàtica, sense tenir-ne res a veure, i els cambrers es mouen amb una precisió silenciosa que els fa quasi invisibles.

És ben bé un lloc triat per algú que sap el que vol i que no deixa res a l’atzar.

Per algú com l’Álvaro... és clar.

El restaurant no és casual. L’Anna ho sap només de posar-hi els peus. Té la sensació que està fent exactament el que ell espera, com si s’estigués posant a la boca del llop.

Quan l’Álvaro la veu entrar, es posa dret.

S’ha aixecat abans que el maître l’acompanyi fins a la taula.

Porta una americana fosca i una camisa blanca amb el primer botó descordat. Sense corbata. Més relaxat que a l’empresa, però no menys impecable. Continua imposant amb els gairebé dos metres d’alçada, pensa ella, que somriu lleugerament nerviosa.

Ell, correspon el somriure, mentre espera que el maître li enretiri la cadira i ella segui, resseguint-se els malucs amb les mans, al col·locar-se bé el vestit.

La mira seductor, el just perquè ella entengui que li agrada el que veu.

—Estàs molt guapa —diu.

L’Anna deixa la bossa de mà sobre la cadira del costat i es posa els cabells rere l’orella.

—Gràcies. Tu també estàs… molt «elegant» per ser divendres a la nit.

Ell riu per sota el nas, ocupant el seu lloc davant d’ella.

—No sé si és un elogi —diu ell.

—Encara no he decidit —ell la mira curiós, és una frase que ella fa servir molt sovint, i li fa gràcia. —Deixem passar una estona més, a veure si ets més distès i t’ho aclareixo.

Durant uns segons es miren amb més complicitat, però sense massa confiança. Ell sembla més decidit que ella.

El cambrer els serveix aigua i els deixa la carta. Cap dels dos l’obre immediatament.

—Has estat a punt de cancel·lar? —pregunta ell com si les paraules cremessin.

L’Anna alça les celles.

—I això ho preguntes per què...

—Intuïció masculina.

—Ja... —ella agafa el got d’aigua, en beu un glop i el torna a deixar. —Sí —admet finalment—, ha anat de poc.

Ell no sembla sorprès.

—Per què?

—Perquè no sé si em convé.

La resposta és directa, contundent, fins i tot inesperada.

L’Álvaro recolza un avantbraç sobre la taula i s’aclareix la veu.

—Però has vingut.

—Sí.

—Puc saber per què, al final, has decidit venir?

Read more

Ho sé, vaig tard, ho sento, però per feina avui no he pogut publicar la newsletter fins ara.

Tenia la tercera part de la preqüela escrita, però com passa a vegades, quan ahir la vaig repassar per si hi havia faltes o si volia canviar alguna cosa, m’hi faltava una mica de tensió. Era tot massa correcte, així que vaig preferir no programar-la com estava previst i deixar-la reposar fins aquest vespre i així donar-li un toc Lady —molt subtil, encara no estem dins de la trama principal, començarà la setmana vinent—, i ara m’agrada més.

De fet, m’he inspirat tant que m’he passat de la longitud habitual i no m’hi cap ni opinió ni res, i això que volia parlar una mica del dia del pare, perquè enyoro molt al meu des de fa més de cinc anys, i és un dia que m’agrada pensar-hi, recordar com rèiem plegats i com ens enfrontàvem —sembla ser que m’hi assemblava força i, això, de vegades pot crear una mica de combustió... hehe...—, per sort, preferíem el debat a la discussió i la cosa no anava a més. Amb tots els seus defectes i virtuts, ha estat un bon exemple a seguir. Em sento afortunada.

A part, el proper dissabte és el dia internacional de la poesia, i vull penjar un poema dels que més m’agraden .

Gràcies una setmana més per ser per aquí. Sou els/les millors!

Una abraçada,

La Lady

Instagram // Bluesky // Twitter(X) // TikTok // LadyWits.cat // LLIBRES

Subscriu-t’hi ara

#LadyPOEMA

Maleïda empatia

maleïda empatia! maleït sentiment!

em desgasta la vida, i em lliure al turment

busco pau i dreceres, busco seny i passió

mil camins divergeixen, cap a la solució

sé que la culpa és meva, sé que ho faig malbé jo

però per més que m’hi esforço, no obtinc el perdó

jo no vull ser aquesta, jo vull fer-te feliç

però la vida m’ofega i no em dona permís

com puc clamar justícia, com puc fer-te pregar

si ni jo sé on camino, ni cap on portarà

frena el temps i la vida, frena el cap i l’honor

res importa a hores d’ara, si perdem el fervor

que no veus que t’enyoro? que no veus que ets aquí?

només falten setmanes per poder-me tenir

cal que em miris als ulls? cal que em sentis el cor?

per saber que no enganyo, que el que sento és amor?

però no sé ni quin dia, però no sé ni quin mes

és la por del teu dubte i pèrdua d’interès

el que fa que avui visqui, el que fa que avui mori

doncs no dormo pensant que per ma culpa ploris

jo tinc clar el què busco, jo tinc clar el que sóc

una fita molt òbvia, el motiu pel què em moc

pot ser amor de veritat, pot se amor de mentida,

però el que no permetré, és patir d’agonia

és per això que somric, és per això que no ploro

dissimulo els temors i et dic fort que t’adoro

però per dins la penúria, però per dins la tristesa

quin mal fa quan la vida, de tortura és palesa

car espero sentir, car espero al destí,

que em regali la joia d’estar junts per fi

maleïda empatia! maleït sentiment!

em desgasta la vida, i em lliure al turment

#byLady

#LadyRELAT

PREQÜELA : «Abans del silenci»

La historia de l’Anna i l’Álvaro

Capítol 3

Dimarts 25 | Juny | 08:50am

L’edifici de Cafès Morell imposa vist des del carrer. La façana de vidre reflecteix un matí assolellat de finals de juny i, a l’interior, l’acer, la fusta clara i les superfícies polides projecten una sensació de modernitat minimalista que tant agrada a les empreses que volen donar una imatge de control i eficiència, anant un pas per davant de la competència.

L’Anna s’atura un moment abans d’entrar.

Porta un vestit pantaló color sàlvia, impecable, amb una americana més ajustada a la cintura. A sota, una brusa de seda en cru, discreta, però que li il·lumina la pell. El cabell, solt, posat rere l’orella, deixa veure unes arracades de perla, petites, però elegants, i no va excessivament maquillada. No li cal.

Sembla segura, però només ho sembla. Per dins, nota la pressió al pit per la novetat, per voler assolir un estatus per al qual no sap si està preparada, després dels seus dos últims fracassos empresarials en el sector alimentari, però l’experiència l’ha fet més forta del que ella pensa.

Quan les portes de vidre s’obren automàticament, el fred de l’aire condicionat li acarona les galtes.

Ha entrat mil vegades al vestíbul, però avui tot pren una altra magnitud. Es dirigeix cap a la recepció —línies rectes, llum natural entrant pels finestrals immensos. Tot és net, ordenat, calculat—. Ha de recollir la targeta personalitzada que li donarà accés a totes les instal·lacions.

Quan s’hi acosta, dues noies la saluden amb la cordialitat i prudència professional que es reserva a algú important.

—Bon dia, senyoreta Morell.

Encara no s’acostuma a sentir el cognom del seu pare quan la saluden. A les seves empreses la jerarquia sempre havia estat horitzontal i inclusiva a tots els nivells.

Somriu, educada.

—Bon dia.

Al seu voltant, tot és moviment. Homes i dones vestits amb elegància funcional, amb portàtils sota el braç, mòbils a la mà, cafès acabats de servir, es dirigeixen als seus llocs de treball.

I al fons, gairebé al final del corredor, el veu, a ell, esperant l’ascensor. L’Álvaro Torres.

Vestit fosc, camisa blanca, sense corbata. El tipus d’home que no necessita gaire res més perquè la roba sembli feta a mida. Porta una carpeta negra a la mà esquerra i a la dreta el telèfon. Està parlant amb dues persones del departament comercial, però en aixecar la vista i veure-la, deixa de prestar-los atenció, sembla que el temps s’aturi, un sol instant —breu, gairebé imperceptible—.

Després s’acomiada d’ells alçant la barbeta, li dona la carpeta a un dels dos, es posa el mòbil a la butxaca de l’americana i camina cap a l’Anna.

De dia sembla diferent, no tan misteriós com la nit de la revetlla. Menys ambigu. Més perillós, pensa ella, sense saber ben bé per què.

Read more

Una nova newsletter, aquesta dedicada en part al 8M, perquè cal i és important no deixar de fer-ne soroll, però com que estic una mica cansada de certs discursos propagandistics, prefereixo explicar què em va passar i com em vaig sentir.

Després, la segona part de la preqüela de «SILENCI ENTRE CAFÊS», sembla que està tenint bona acceptació, gràcies!

I també per ser per aqui una setmana més, sense vosaltres, escriure no tindria el mateix sentit.

Una abraçada,

La Lady

Instagram // Bluesky // Twitter(X) // TikTok // LadyWits.cat // LLIBRES

Subscriu-t’hi ara

Llistes musicals:

#LadyWitsPlaylist

#LadyWitsRockPlaylist

#LadyOpinió

Sí, se n’ha de parlar

Aquest mes, sembla que sigui obligat que es parli del 8M, oi? Doncs sí, cal parlar-ne i si ets dels qui pensa ara mateix : «Ostres, no fotis Lady»… doncs sí que et vaig a fotre, no perquè no se sàpiga el que es diu, sinó perquè serveix de ben poc dir-ho, avancem massa lentes al respecte.

La majoria del homes s’ho passen pel forro i, part de les dones també, i em seria igual, si no afectés a l’educació dels seus fills, que retarden una altra generació la regularització de la igualtat entre gèneres.

La majoria d’homes que són pro-feminisme tenen filles, voler-les protegir dels abusadors o masclistes els afecta a l’hora de prendre’n part, i els que ho fan perquè se’ls ha educat en aquest aspecte o simplement, els surt innatament, estan en minoria social; però ni imaginen com els estimem.

I en certa manera entenc als del NO, que el sistema costi tant de canviar, és molt còmode que la situació vagi de cara, oi? Estan tots agafats a les cadires del poder i als avantatges, patint perquè la competència no vagi a més; o fins i tot (aquesta és una anècdota real) he sentit dir en una reunió de feina, davant meu, evidentment, quan són deu contra una, que una dona «jefa» només serviria de «florero», per mirar-li les tetes, el cul i deixar que es pinti les ungles.

Els altres, que em coneixien, em miraven esperant la meva reacció, sabien que no sóc de callar, però l’«inútil» tenia ganes de fer el fatxenda —per mi que tanta colònia l’havia deixat mig grogui— i va seguir dient que entre «camarades» hi havia més confiança, i va donar un cop a l’espatlla al qui tenia al costat, que no li va fer gaire gràcia que el fiqués en un compromís, però tampoc va dir res, ni el va fer callar, era millor esperar a veure la meva reacció, sabent que com a dona m’estava importunant i ferint en tots els aspectes. Doncs com deia, quan va acabar la seva dissertació «mononeuronal», se’m va quedar mirant amb un somriure i evidentment, em va repassar de dalt a baix per deixar palès als seus admiradors que allà qui portava els pantalons i la veu cantant era ell. El fet, és que jo fins aquell dia no sabia qui era, ni tan sols sabia el seu nom, només que era un fatxenda inútil i, donant una passa cap a ell, li vaig preguntar: «Vols que et faci un cafè? Com t’agrada?» el meu somriure de noia dòcil va tenir el seu efecte. Ell, sorprès, va fer una d’aquelles coses que tant ens fascinen a les noies, un acte involuntari, però obvi; es va agafar els pantalons de pinces pel cinturó, se’ls va col·locar lleument, es va tocar la punta de la «fava» (insisteixo que ho va fer per inèrcia, un acte involuntari), va somriure més agradable, va baixar les defenses de mascle caçador, doncs, ja tenia la presa a la butxaca i va respondre: «doncs, seria un plaer prendre un cafè amb tu» (no li havia dit de prende’l junts). Jo no vaig deixar de somriure, el vaig seguir mirant i li vaig dir: «i després et faig una fel·lació aquí mateix, o quina metodologia de treball tens prevista que tinguem?».

Haig de confessar que ho vaig acabar de dir i me’n vaig penedir, per què estava fent el que no m’agrada que em facin a mi, però la seva cara, aquella expressió petrificada instantània que, a més, va contrarestar perfectament amb l’esclafir a riure dels altres nou, que creients o no, van donar gràcies a déu de no ser en el seu lloc, va valdre la pena.

Com que és millor començar una reunió de feina de bon rotllo, em vaig dirigir als altres dient: «I vosaltres sou una colla de “capullos”.» Per ficar-los amb ell en el mateix sac. Però no va ser el mateix.

Un dels que treballava amb mi i amb qui tenia confiança, es va acostar i em va dir: «Ben fet, però és el fill del client», la meva resposta, poc professional: «M’és igual.»

Evidentment, quan vam seure les quinze persones en una taula rodona immensa, i es van fer les presentacions, a l’anomenar-lo a ell, em va mirar, amb certa inexpressivitat, jo, en canvi, vaig mirar-lo desafiant. En aquella època, m’estava curant ferides emocionals importants i tenia força cuirasses que em feien ser una superguerrera —potser un altre dia en parlo, tot i que no m’acostuma a venir de gust—. Però us ho segueixo explicant, perquè, al cap d’uns minuts, va venir una de les cambreres de l’hotel on havíem llogat la sala de reunions i va preguntar si algú volia prendre alguna cosa i, ell, em va mirar fixament i va dir serio, però amb certa ironia: «No, gràcies, ja m’ha quedat clar que millor em faci jo el cafè.»

Evidentment, només ho vam entendre els onze que havíem assistit al petit comitè, ells van somriure.

El seu pare el va mirar mig sorprès i no va anar a més. El meu cap, que em coneixia molt bé, em va mirar i...

«—Què has fet?

—No res, hem intercanviat opinions.

—Has posat en risc el negoci?

—No crec.

—No crec...»

Va agafar aire i vam començar la reunió.

Al final, va ser el fill qui va acceptar les nostres condicions i preu, el pare no n’estava convençut, i la relació va ser sempre molt bona i sense conflictes; menys la bronca del meu cap quan un comercial va xerrar massa i li va explicar què havia passat.

Però no va arribar la sang al riu.

Avui en dia, no ho faria, si més no, d’aquesta manera.

Per tant, per evitar situacions que tot i que puguin semblar gracioses, no ho són, cal parlar del 8M, i de la resta de l’any quan es tracta de vexar, molestar, insultar o desacreditar a una dona (també als homes, però això ja ho sap tothom).

Bé.. als que heu rondinat, si heu arribat fins aquí, espero que us hagi estat diferent al què esperàveu.

#byLady

#LadyRELAT

PREQÜELA «SILENCI ENTRE CAFÈS»

La historia de l’Anna i l’Álvaro

Capítol 2

Diumenge, 23 | Juny | 21:30

La música puja una mica de volum quan algú encén la primera foguera al carrer del costat. Des del jardí, es veu el reflex taronja de les flames per sobre la tanca i, de tant en tant, algun petard esclata tan a prop que les converses s’interrompen un segon abans de reprendre-les amb més rialles.

L’Álvaro continua al mateix lloc on l’ha deixat Landford, amb la copa buida a la mà, observant el moviment de la festa.

L’Anna Morell s’ha separat del seu pare i parla amb dues dones que semblen treballadores antigues de l’empresa. Les escolta amb atenció, assentint amb un somriure que sembla sincer, mentre una d’elles li explica alguna anècdota gesticulant amb entusiasme.

No sembla la directora de la companyia, sembla una convidada més i això desconcerta l’Álvaro.

Va a fer un glop a la copa… i s’adona que està buida. Es gira cap a la barra improvisada al fons del jardí. Els cambrers van desbordats.

Quan s’hi acosta, un d’ells està acabant d’omplir una copa de cava. L’Álvaro l’agafa i es queda esperant mentre el cambrer desapareix dins la casa a buscar més ampolles.

En aquell moment algú s’atura al seu costat.

És l’Anna.

Read more