Aquests dies que voltem pel país fent vacances, visitant indrets i racons, podem detectar que, amagats entre carretades d’espavilats que només busquen fer negoci del turisme, hi ha persones que estimen la seva terra, amb tota la història, les anècdotes i els personatges que l’han fet avançar al llarg dels anys.

Si ens hi fixem bé, si posem la mirada allà on toca, segur que trobarem persones enamorades del seu poble, del seu tros de món, que expliquen amb passió i estima una vida que comença a desaparèixer, que es desfà en la uniformització global. Veus com els brillen els ulls quan expliquen el sentit del seu petit entorn, de la seva història menuda, però plena de vides, de mirades i de mans que han treballat la terra.

Al centre d’interpretació de l’arròs de Camarles, al Delta, hi ha l’Elies, per exemple, a punt de jubilar-se. Hi explica com es va transformar el Delta amb el cultiu de l’arròs, les famílies que cercaven una forma de subsistir, i com això creava una cultura pròpia i concreta, amb els seus noms, les seves cançons i les seves eines. Tot un imaginari col·lectiu que es podria mantenir ben viu si no fóssim tant tarambanes tots plegats.

Formes de vida que encara s’expliquen amb passió, amb generositat, amb un punt de reivindicació. Quan anem pel món, podem anar com ramats al reclam turístic més banal i artificial, o podem esbrinar mans i mirades que ens oferiran molt més.

Aquests dies, i tot l’any, val més tenir aquesta mirada cap al nostre país i cap a qualsevol lloc on anem. Paga la pena.

La decepció és l’altra cara de l’expectativa. Quan has tingut una il·lusió i aquesta no s’ha complert, pot arribar la decepció. I aquest joc entre expectativa i decepció és constant en el nostre dia a dia, en les coses més menudes i en les més transcendents.

Quan la decepció arriba, la primera reacció sol ser tancar-se: pensar que ja no voldràs tornar a il·lusionar-te, per evitar-ne una de nova en el futur. És una reacció comprensible. Però penso que és un error. Perquè la il·lusió, l’expectativa, és una part fonamental de l’avenç de les persones. Sense fites, sense expectatives ni il·lusions, viure seria un desastre.

Per això, saber acceptar la decepció que et pot provocar una persona en qui has confiat, amb qui has estat generós, per exemple, és fonamental. No per deixar de confiar, sinó per no frenar la il·lusió renovada i continuar generant expectatives que et facin avançar.

Hi ha, encara, una altra manera de mirar-s’ho: la decepció és un mirall. Al capdavall, ets tu qui has projectat una idea sobre una persona, una feina, una aventura, un projecte. I és bo veure com inflem i desinflem el globus, una vegada i una altra, per mirar de sobreviure. Cal saber que som nosaltres qui tenim la vàlvula del joc.

Saber que aquesta tasca neix d’un mateix ajuda a no instal·lar-se en l’amargor, ni en el ressentiment, ni en res d’aquest estil. Darrerament entomo les decepcions com un error de càlcul propi. I això em permet millorar la mirada, calibrar millor l’expectativa futura.

És un calibratge subtil: continuar obrint-se a noves il·lusions, però amb una mirada més fina, capaç de distingir on val la pena invertir la confiança i on no.

No per tornar-me desconfiat —seria una desgràcia—, sinó per aguditzar la intuïció.

(Alguns dels escrits d’aquest espai tenen versió locutada per la Marta Begué)

No hauria llegit mai un llibre titulat ‘Històries de fantasmes’ si no hagués sabut que parlava d’un dol recent, encara en marxa, de la Siri Hustvedt per la mort de Paul Auster. Però les històries de fantasmes, bruixes, follets, robots, monstres, zombis i tot allò que s’escapi de l’absoluta realitat aparenta, viscuda i percebuda segons les meves limitacions, totes aquestes històries no m’atrauen. Digueu-me avorrit.

Els fantasmes de la Siri Hustvedt són, però, una mica diferents. Diguem que no són gens fantasmagòrics. De fet, la idea prové del desig de Paul Auster, ja condemnat a morir de càncer i sense solució possible, de convertir-se en fantasma per poder visitar la seva estimada companya de vida. Ella transforma aquell desig en un llibre que no té res de fantàstic. Hustvedt escriu un text honest, transparent, colpidor, altament raonat i acompanyat de coneixement científic i humanístic, i converteix la seva experiència particular en una lliçó d’amor i de vida molt reveladora.

En destaco només dues reflexions (perquè vull que aquesta reflexió meva sigui breu). La primera, quan explica que en el seu dol sí que troba a faltar en Paul, però que allò que fa mal, allò que colpeja, és trobar a faltar la ‘i’ de ‘Siri i Paul’. És a dir, que adonar-te que ja no hi haurà aquesta complicitat o vincle tan fort d’ara endavant és el què es fa més dur. Ella ho explica molt millor i després de reconstruir tota una vida compartida que jo ara no puc ni vull resumir. Hustvedt diu que ella podrà continuar estimant en Paul, però aquesta ‘i’ que feia que hi hagués una resposta o un retorn de l’estima expressada o demostrada, aquesta ‘i’ ja no hi és.

La segona reflexió (o lliçó) se sintetitza en aquesta frase: «Malgrat els trasbalsos que havíem deixat enrere, en Paul no vivia com un home que esperava que el tornés a fulminar un llamp en qualsevol moment. Vivia com un home que sabia que el podia fulminar un llamp en qualsevol moment. Hi ha una gran diferència entre totes dues posicions.» Llegint el llibre, coneixereu de quins ‘trasbalsos’ parla i perquè surt la possible fulminació per un llamp. Però el cas és que no és el mateix esperar una desgràcia que saber que les desgràcies existeixen i que cal viure plenament valorant cada moment.

Poden semblar dues lliçons petites explicades aquí d’aquesta manera, però el llibre dels fantasmes és un meravellós regal que fa la Siri Hustvedt a qui la vulgui llegir. Ahir vaig tenir la sort de poder-la sentir en directe a l’Auditori de Barcelona, entrevistada per l’Anna Guitart. El llibre me l’havia empassat d’un glop aquest cap de setmana i sentir la seva veu i veure els seus gests i expressions, les seves mans movent-se per acompanyar la paraula, tot plegat va ser una confirmació que la vida et pot colpejar, però que també t’acarona sovint. I també un recordatori que la cultura no ens estalvia el dolor, però sovint ens ajuda a domesticar-lo.

(Alguns dels escrits d’aquest espai tenen versió locutada per la Marta Begué)

Hi ha una paraula que sempre m’ha fet una mica de nosa quan la fem servir per definir l’estat sentimental o relacional d’una persona: ‘separat’. Perquè ‘separat’ no descriu el present, sinó una circumstància passada. És una identitat construïda sobre una ruptura anterior, gairebé com si la separació es convertís en una mena de condició permanent. I, en canvi, allò que realment hauria d’importar és una cosa molt més simple: si aquella persona està o no està en parella. És a dir: si és soltera.

La trajectòria sentimental de cadascú pot ser molt interessant, és clar. Tots venim d’algun lloc, de relacions, d’intents, de convivències que algun dia han acabat. Però això no hauria de definir el lloc on som ara. Al capdavall, em pregunto per què anomenem ‘separats’ a uns i no a uns altres? A partir de quin moment una ruptura et converteix oficialment en ‘separat’? Si hi havia fills? Una hipoteca? Papers signats? Un viatge en parella a Tailàndia? Haver conegut els sogres? Per poc que hagis tingut una relació sentimental que s’hagi acabat, ja t’hauries de considerar separat per sempre? Fins i tot, encara que tornis a estar aparellat, també podries ser un separat?

Res. Tot això és pur estigma condicionat per convencions culturals amb rerefons religiós per les quals calia posar un gomet (una etiqueta o una marca, com vulgueu) a qui havia tingut la gosadia de separar-se i trencar allò que havia de ser per a tota la vida. Ai mare, quantes coses que arrosseguem sense ni adonar-nos-en!

Permeteu-me una comparació que pot semblar estranya. És una mica com la condició d'immigrant, que l'hauríem de considerar completament transitòria. Perquè hom deixa de ser immigrant en el moment que desfà la maleta. Excepte alguns que militen en la condició d'immigrants (que sempre tenen la maleta —real o mental— preparada sota el llit) per raons que ara no vénen al cas, l'èxit està a comprendre la immigració com un estat transitori i circumstancial. El mateix hauria de passar amb la condició de 'separat'. Algú es pot haver separat, és clar. Però a partir d'aquell moment és solter.

Potser tot plegat sembla una qüestió menor, però les paraules mai no són innocents. També construeixen la manera com ens mirem i com ens deixem mirar pels altres. I hi ha una llibertat —que valdria la pena reivindicar— en el fet de poder viure el present sense haver d’arrossegar constantment etiquetes construïdes sobre un passat efímer.

(Alguns dels escrits d’aquest espai tenen versió locutada per la Marta Begué)

El gran objectiu del tecnopoder i dels grans actors del mercat global ja no és només vendre’ns coses, sinó aconseguir que tots desitgem les mateixes coses. Perquè el negoci perfecte no és aquell que ven molt, sinó aquell que ven exactament el mateix a tothom. Sense diferències culturals, sense especificitats lingüístiques, sense hàbits locals que obliguin a adaptar-se. El consumidor ideal per a les grans plataformes és un individu perfectament homologable, amb gustos previsibles i fàcilment orientables des d’un algoritme global.

Des d’aquest punt de vista, la uniformització cultural no és un efecte secundari del sistema: és una necessitat estructural. Les llengües petites, les tradicions pròpies, els ecosistemes culturals locals o les maneres particulars d’entendre el món són una nosa per a un mercat que aspira a escalar productes globals amb costos mínims. Si una mateixa cançó, una mateixa sèrie, una mateixa aplicació o una mateixa manera de parlar pot funcionar igual a Vinaròs, Barcelona, Oslo o Buenos Aires, el benefici d’uns pocs es multiplica exponencialment. I per això la diferència cultural sovint és percebuda, implícitament, com una resistència ineficient.

En aquest procés hi juguen un paper determinant les xarxes socials i les plataformes de consum cultural. No són només canals tecnològics neutres: són màquines d’homogeneïtzació. Els algoritmes premien el que és recognoscible, reproduïble i immediatament consumible. Afavoreixen els mateixos codis estètics, els mateixos ritmes narratius, els mateixos referents, les mateixes reaccions emocionals. La conseqüència és una cultura progressivament més plana, menys arrelada i més intercanviable. Una ‘cultura’ pensada perquè circuli bé, no perquè expressi els trets distintius d’una comunitat concreta.

Darrerament, li he sentit explicar al meu pare (Salvador Cardús) en algun article i conferències una idea del sociòleg francès Jérôme Fourquet que em sembla especialment il·luminadora: les societats hidropòniques. La imatge és molt precisa. Igual que els cultius hidropònics produeixen tomàquets pràcticament idèntics independentment del lloc on es cultiven, les societats contemporànies tendeixen a produir individus culturalment estandarditzats, desvinculats del territori, de la llengua i de les tradicions pròpies. Persones amb els mateixos gustos, els mateixos codis i les mateixes prioritats visquin on visquin. Desarrelades, però perfectament adaptades al consum global.

El problema és que una societat desarrelada és també una societat més vulnerable. Quan desapareixen les referències culturals pròpies, les llengües i les formes particulars de mirar el món, les persones es tornen molt més dependents dels imaginaris produïts industrialment des dels grans centres de poder cultural i tecnològic. I aleshores la suposada llibertat de consumir pot acabar amagant una forma molt profunda de dependència. Potser per això defensar la llengua, la cultura pròpia o fins i tot certes formes de vida local no és una qüestió folklòrica ni nostàlgica. És, cada vegada més, una forma de resistència davant d’un mecanisme que ens prefereix previsibles, intercanviables i dòcilment uniformes. I, permeteu-me la paradoxa, profundament desarrelats.

Hi ha oficis en què ningú no discutiria la necessitat de dominar les eines bàsiques. Un escultor que no sap fer servir l’escarpa i el martell difícilment arribarà gaire lluny. Un cirurgià que no domina el bisturí no podria entrar en un quiròfan. En el periodisme, l’eina principal és la llengua. No és un complement ni un detall ornamental: és la matèria primera de l’ofici. Amb la llengua s’informa, es construeix relat, es jerarquitza la realitat i es genera credibilitat. Per això sorprèn tant la naturalitat amb què sovint s’accepta un domini deficient del català en espais de comunicació.

En els mitjans escrits, encara hi ha filtres que poden esmorteir aquestes mancances. Els correctors —humans o automàtics— poden reparar errors gramaticals, sintàctics o lèxics. Però en els formats orals la llengua queda exposada sense protecció: la dicció, la sintaxi espontània, la pobresa lèxica, els calcs o les interferències apareixen immediatament. I és aquí on es fa més evident una certa davallada en l’exigència lingüística. No parlo d’accents ni de varietats dialectals —que són una riquesa—, sinó de competència expressiva. De precisió. De qualitat lingüística mínima per exercir amb solvència un ofici basat en la paraula.

I aquí em ve una sospita que no sé fins a quin punt és injusta: què llegeixen els nostres periodistes? Llegeixen Josep Pla, Josep Maria de Sagarra, Irene Polo, Eugeni Xammar, Joan Sales, Joan Fuster, Montserrat Roig o Avel·lí Artís-Gener? Tenen referents lingüístics sòlids? Llegeixen de manera constant textos d’alta qualitat en català? Perquè el domini d’una llengua no s’adquireix només amb manuals d’estil o estudis universitaris. També es forma per impregnació, per lectura continuada, per convivència amb grans prosistes. La qualitat lingüística també s’encomana.

La qüestió de fons és inquietant: això passa per manca d’autoestima lingüística? O és que el nivell general ha baixat tant que ja no es considera exigible un domini alt de la llengua als professionals de la comunicació? Sigui quina sigui la resposta, el resultat és preocupant. Perquè els mitjans no només transmeten informació; també modelen hàbits lingüístics, fixen referents expressius i contribueixen a definir els estàndards públics d’una llengua. Quan aquesta responsabilitat es banalitza, el deteriorament es normalitza.

Potser el més desconcertant és que aquesta exigència sembli haver desaparegut també des de dins del mateix ofici. Costa d’entendre que un periodista, un presentador o un tertulià no senti una certa incomoditat professional sortint a antena sense dominar mínimament la seva eina de treball. No per elitisme, sinó per responsabilitat i dignitat d’ofici. De la mateixa manera que un escultor sentiria vergonya de presentar una peça mal resolta per manca de tècnica, o un cirurgià no podria exercir ignorant l’instrumental bàsic, també en el periodisme hi hauria d’haver una consciència clara que la llengua no és accessòria. És l’instrument essencial amb què es construeix tot el que ve després.

(Alguns dels escrits d’aquest espai tindran versió locutada per la Marta Begué)

(Alguns dels escrits d’aquest espai tindran versió locutada per la Marta Begué)

Ens han fet creure que tot depèn de nosaltres. I no és veritat. Hi ha una distinció senzilla que, quan s’incorpora, canvia la manera de viure: saber què depèn de nosaltres i què no. No és una idea nova, però sovint la passem per alt. I, tanmateix, bona part de la frustració quotidiana neix d’aquesta confusió. Ens entossudim a voler controlar allò que no està al nostre abast i, en canvi, descuidem allò que sí que podríem fer millor.

Això no vol dir resignar-se. Al contrari. Vol dir orientar bé l’energia. Hi ha moltes coses que sí que depenen de nosaltres: la manera com treballem, com tractem els altres, com insistim o com renunciem, què decidim cuidar i què deixem de banda. I sovint és en aquest espai —més proper, més concret— on podem transformar realment el nostre entorn. Sentir que millorem alguna cosa, per petita que sigui, acostuma a donar sentit a la nostra vida de cada dia.

El problema comença quan traslladem aquesta voluntat de millora a terrenys que no controlem: la mirada dels altres, les seves opinions, els seus judicis... Podem actuar amb criteri, amb honestedat, amb esforç, però no podem decidir com serà interpretat tot això. I voler-ho fer és una font inesgotable d’ansietat. En una època que tendeix a dir-nos que tot depèn de nosaltres, potser convé recordar que no és veritat: hi ha coses que sí, i n’hi ha que no.

Aprendre a distingir-ho no ens fa més passius, sinó més serens. Ens permet concentrar-nos en allò que podem fer i deixar anar, a consciència, allò que no depèn de nosaltres. I això, més que una tècnica, és una manera de viure: menys crispada, més senzilla, més capaç, i probablement també més lliure.

(Alguns dels escrits d’aquest espai tindran versió locutada per la Marta Begué)

L’he llegit d’una revolada. Rosa candida, d’Auður Ava Ólafsdóttir (editada pel Club Editor i traduïda per Macià Riutort), té una prosa que t’empeny endavant sense resistència. Tot llisca amb una naturalitat molt poc habitual: no hi ha fricció, no cal tornar enrere, no hi ha cap esforç afegit. És una escriptura feta a favor del lector, intel·ligent, fresca, suau. Només m’he aturat —i encara— per provar de pronunciar en veu baixa els noms dels personatges.

Hi ha també una capacitat molt afinada d’evocar espais. Sense carregar les descripcions ni recrear-s’hi, l’autora aconsegueix que els llocs es facin visibles. Els paisatges, els jardins, els trajectes del protagonista —l’Arnljótur— apareixen amb una claredat sorprenent, com si no haguessin estat descrits sinó suggerits en el moment just. De vegades amb una sola imatge n’hi ha prou: “La salsa és d’un color verd curiós però bonic, com l’herba que tremola sota una pluja de primavera”. Aquest “que tremola” aplicat a la descripció d’un color exemplifica molt bé la qualitat de l’escriptura.

La història, en si mateixa, és aparentment senzilla. Un fil principal clar, alguns personatges que hi orbiten i que aporten matisos sense reclamar protagonisme. Però aquesta senzillesa és enganyosa. Tot està mesurat amb una delicadesa notable: els personatges no són rebuscats, no cal, i els petits girs que van fent han estat sembrats amb una discreció gairebé imperceptible. No hi ha estridències ni trampes. Tot encaixa amb una naturalitat que fa pensar que potser la dificultat més gran era, precisament, fer-ho semblar fàcil.

En aquesta contenció hi apareix també una ironia molt fina. De vegades és gairebé una picada d’ullet, com quan el protagonista observa un pis i diu: “Queda clar que al pis hi viu una dona: és ple de coses innecessàries, espelmes, tapets de randa, encens, coixins, llibres i fotos…”. Posar els llibres dins la categoria d’innecessaris ja diu molt del to. Hi ha en aquestes observacions una mirada intel·ligent sobre els comportaments humans, sovint formulada amb una aparent ingenuïtat. I és especialment suggeridor com l’Arnljótur —un noi de vint-i-dos anys— comenta les reaccions de les dones: més que descriure-les, sembla que acabi retratant, com aquell qui no vol la cosa, la manera de pensar dels homes.

També hi ha frases que connecten d’una manera molt directa, gairebé com si l’autora formulés amb senzillesa idees que un reconeix immediatament com a pròpies: “La bellesa habita l’ànima de qui mira.” O bé: “Les persones que apareixen un instant a la teva vida poden acabar tenint més repercussió que les que hi són des de fa anys.” Són frases dites amb molta naturalitat, i per això, tenen una força tranquil·la.

Potser per això Rosa candida deixa una impressió tan neta. No busca impressionar ni demostrar res. És una novel·la sense pretensions aparents, sense artifici. I justament per això —per aquesta senzillesa treballada, per aquesta manera de dir sense carregar— és una novel·la de molta qualitat. D’aquelles que et fan passar unes hores molt bones i que, sense fer soroll, es queden una estona més del compte.

Divendres passat vaig anar a l’estrena al Festival D’A de Qui som, el documental de Salvador Sunyer sobre el procés de creació de l’espectacle homònim de la companyia Baro d’Evel (a les sales de cinema a partir del 17 d’abril). Hi ha un privilegi poc habitual en aquest tipus de peces: poder assistir —encara que sigui mediat— a tot el recorregut creatiu, des de les primeres idees i assajos fins al moment previ a l’estrena al Festival d’Avinyó. No es tracta de veure el resultat final, sinó entrar en el temps llarg, incert i sovint fràgil que hi ha mentre que una obra pren forma.

El documental segueix de prop el treball de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias, i permet observar amb una proximitat poc habitual la transformació que implica el procés creatiu. Hi ha moments en què la creació sembla avançar amb una intuïció gairebé física, i d’altres en què tot es bloqueja i cal tornar a començar. Aquesta oscil·lació constant entre control i incertesa és, probablement, una de les veritats més nues que deixa veure el film. S’hi pot constatar com el dubte és una part central del motor inspirador.

Una de les coses més suggerents és la manera com la companyia integra disciplines molt diverses —circ, moviment, art plàstica, música, poesia, tradició— amb una naturalitat que evita qualsevol sensació de collage. Tot forma part d’un mateix llenguatge. Però aquesta organicitat no és espontània: és el resultat d’un treball intens, de tensions, de xocs de mirada entre els dos creadors i la resta de l’equip. El documental capta bé aquests moments en què les idees no encaixen, en què cal discutir, explorar, equivocar-se. És en aquest espai on realment es construeix l’obra.

També hi ha una dimensió més íntima que vertebra tota la peça: l’impacte que aquest procés té en la vida personal i familiar. La creació no queda confinada a la sala d’assaig; s’hi filtra, ho ocupa tot, altera ritmes i equilibris. El documental ens deixa veure aquesta continuïtat entre vida i obra sense subratllar-la excessivament, simplement mostrant-la. I en aquest sentit, els moments d’assaig —sovint intensos, fins i tot trasbalsadors— conviuen amb una quotidianitat que els dona encara més relleu.

Potser l’únic element que em grinyola lleugerament és la voluntat explícita d’articular un relat sobre la transmissió de l’ofici cap a les filles. És una idea interessant, i fins i tot pertinent, però en alguns moments apareix massa conduïda, massa dita. I això fa que, puntualment, el film perdi aquella força que té quan simplement observa. Amb tot, Qui som aconsegueix una cosa poc freqüent: acostar-nos al misteri del procés creatiu sense pretendre desxifrar-lo del tot. I això, és tot un regal per als sentits i per l’ànima.

Llegiu també la crònica que en va escriure el Martí Estruch a VilaWeb: Viatge al cor de Baro d’Evel

En Tito es llevava cada dia a la matinada per anar a comprar fruites i verdures per a la seva parada al Mercat de la Independència de Terrassa. Ho feia sense queixar-se i amb una actitud encomiable. La ciutat dormia i ell es posava unes sardanes a la ràdio de la furgoneta i enfilava el camí cap al mercat majorista per tornar a ser ben puntual amb la parada ben disposada i ufanosa quan fos l’hora d’obrir les portes.

Cada matinada, el mateix ritual. I cada matí, amb un somriure constant i bondadós per a cada client que passés. Jo l’observava sovint. Durant un temps feia estada a unes cadires que tenia davant la parada amb un llibre, una llibreta i un bolígraf a la mà. Teníem converses ben sinceres les estones que no atenia ningú. Jo llegia o apuntava idees a la llibreta quan ell estava atrafegat, que era gairebé sempre.

Apassionat de les sardanes, del Barça fins al moll de l’os i patriota sense concessions, en Tito era molt més que un fruiter. Al mercat, era tota una institució. Un pal de paller, implicat en tots els projectes i propostes que s’hi cuinessin. Honest, generós, treballador, amable, divertit i sensible, sempre hi era quan algú el necessitava.

Avui fa dotze anys que es va morir. Els últims anys l’havia vist menys. La notícia de la seva mort em va entristir molt. Recordo especialment els 15 d’octubre a la matinada quan, caigués en dimarts o en diumenge, fes una nit clara o fes tempesta, anàvem a fer una ofrena pel president Companys, mort assassinat en la foscor de la nit. El Tito, amb la seva estelada estimada, s’emocionava quan entonàvem els Segadors i cridàvem visca Catalunya lliure.

De tant en tant, em pregunto què ho fa que al món hi hagi persones com el Tito, el Joan Paüls. Què ho fa que un mal vent se’ls emporti d’aquesta manera quan tenien encara molta vida per viure. I miro d’animar-me pensant la sort que vaig tenir d’haver-lo conegut i d’haver-hi compartit uns quants moments que guardo com un tresor.

(Alguns dels escrits d’aquest espai tindran versió locutada per la Marta Begué)

Viviu aquesta tensió que travessa moltes vides: la que hi ha entre planificar i improvisar? D’una banda, la necessitat d’ordenar el temps, de projectar-se, d’anar posant fites que donin direcció al camí. De l’altra, la constatació —cada vegada més evident— que la vida té una capacitat extraordinària i persistent de desbordar qualsevol previsió.

Fer plans no és cap garantia de res, però és una manera de dir cap on vols anar. Té alguna cosa de disciplina íntima: obliga a pensar què vols, a prioritzar, i també a renunciar. Sense aquesta feina prèvia, és fàcil acabar vivint a la intempèrie de les circumstàncies, girant com una baldufa sense rumb clar. Però també és cert que una vida excessivament planificada pot tornar-se rígida, incapaç d’acollir l’inesperat.

Perquè, de fet, moltes de les coses que acaben tenint més pes en una vida no estaven previstes. Apareixen en forma d’oportunitat, de trobada, de canvi sobtat. I només les aprofita qui té una certa disposició a desviar-se, a improvisar, a acceptar que no tot es pot anticipar. Hi ha una saviesa pràctica en aquesta flexibilitat: la d’entendre que el control sempre és parcial, que el control absolut no existeix.

Potser per això no es tracta de triar entre planificar o improvisar, sinó d’aprendre a combinar-ho. Fer plans amb convicció, però sense aferrar-s’hi amb rigidesa. Treballar en una direcció, sabent que el camí pot canviar. Com passa amb la inspiració, que acostuma a arribar treballant, també les oportunitats imprevistes solen aparèixer quan un ja està en moviment. Per això val la pena que l’inesperat ens trobi planificant.

(Alguns dels escrits d’aquest espai tindran versió locutada per la Marta Begué)

Hi ha oficis importants. I després hi ha aquells dels quals depèn tot.

Els mestres i professors formen part d’aquesta segona categoria. Tenen a les mans alguna cosa que no és immediata ni mesurable a curt termini: el futur. No el futur abstracte d’alguns discursos, sinó el futur concret de les persones que avui seuen en una aula.

Educar no és només transmetre coneixement. És formar criteri, despertar curiositat, posar paraules al món, ajudar a pensar, a conviure, a mirar. És un ofici d’una exigència enorme, sovint invisible, que demana competència, paciència i una vocació sostinguda en el temps.

I, tanmateix, el lloc que ocupen en la nostra societat no està a l’altura del que fan.

No ho està en termes econòmics. No ho està en recursos. No ho està en suport institucional. Però, sobretot, no ho està en consideració i prestigi. I això és potser el més greu.

Perquè una societat que no respecta els seus mestres és una societat que es diu a si mateixa que el seu futur no és una prioritat.

És evident que no tots els mestres són excel·lents. Com en qualsevol altre àmbit, hi ha professionals millors i pitjors. Però el que defineix un país no és l’existència de casos individuals, sinó el lloc que atorga al conjunt del col·lectiu. I en aquest sentit, costa d’entendre la distància entre la importància real d’aquesta feina i el reconeixement que rep.

Encara més quan, sovint, els governs prefereixen gestionar el sistema educatiu des de la lògica del curt termini, de l’equilibri de forces o de la negociació interessada. No sempre amb els interlocutors que representen realment el sector. De vegades, amb els sindicats de l’anestèsia, que fan de roda d’engranatge del poder a canvi d’una bona carretada de diners públics per sostenir unes estructures monstruoses i monstruosament ineficaces. Uns pactes conscientment tramposos no precisament amb la voluntat de reforçar el que és essencial.

Mentrestant, a les aules, hi ha mestres que cada dia sostenen situacions complexes, que acompanyen infants i joves en moments decisius, que detecten fragilitats, que impulsen talents, que construeixen, en silenci, una part fonamental del país que vindrà.

Hi ha una vocació en aquest ofici que no es pot decretar ni improvisar. Una manera d’entendre la feina que va més enllà del currículum i de l’horari. Una responsabilitat que no s’acaba quan sona el timbre.

Potser per això cal reivindicar-los. No amb paraules buides ni amb elogis puntuals, sinó amb una aposta clara, sostinguda i valenta. Potser per això la mobilització per defensar-los hauria de ser general, de tothom, tinguem fills o no.

Mira com un país tracta els seus mestres i sabràs quin futur està construint.

(Alguns dels escrits d’aquest espai tindran versió locutada per la Marta Begué)

Vivim envoltats de complexitat. I potser per això la senzillesa s’ha convertit en una qualitat estranya, gairebé sospitosa. Quan alguna cosa és senzilla, sovint pensem que és simple. Però són coses molt diferents.

La simplicitat pot ser pobresa de matís. La senzillesa, en canvi, acostuma a ser el resultat d’haver travessat la complexitat i haver-ne extret allò que és essencial. No és manca de profunditat. És depuració o síntesi.

Hi ha persones que desprenen una naturalitat que no necessita artifici. No busquen impressionar. Són tal com són. I aquesta manera d’estar al món té una força discreta però poderosa: genera confiança.

També en el pensament la senzillesa és una forma d’intel·ligència. Explicar una idea complexa amb claredat no és simplificar-la: és haver-la entès. És resultat de la comprensió.

I en l’expressió —oral, escrita, visual— la senzillesa sovint és una conquesta. Vaig sentir aquesta frase a David Guzman, al programa Ciutat Maragda, parlant de Clementina Arderiu, fa uns dies i em va agradar molt: la senzillesa és una conquesta. Treure el que sobra. Afinar o polir fins que només queda allò que és precís.

No és fàcil. Afegir és més senzill que treure. L’excés sovint dissimula; la senzillesa exposa. Té un punt de risc.

I potser per això també és una forma d’honestedat. El camí més directe entre allò que som i allò que mostrem.

I potser també és una forma de saviesa: saber que no tot necessita ser espectacular per tenir sentit. Que la precisió, el silenci i la claredat sovint diuen molt més que qualsevol artifici.

La senzillesa no és pobresa. És una forma molt exigent de veritat. I és bonica.

(A partir d’ara, alguns dels escrits d’aquest espai tindran versió locutada per Marta Begué)

Hi ha una manera molt reveladora de conèixer les persones: observar què fan quan apareix un problema. N’hi ha que immediatament en detecten totes les complicacions possibles. I n’hi ha que, sense negar les dificultats, es posen instintivament a buscar per on es podria començar a resoldre-les. No és només una diferència d’actitud momentània; sovint és una manera de ser.

Fa anys, quan em dedicava a la consultoria d’innovació, es feia servir una distinció que sempre m’ha semblat molt encertada: es parlava dels seekers i dels solvers. Els primers es dedicaven a detectar problemes, a formular-los, a posar-los damunt la taula. Els segons es concentraven en trobar-hi solucions. Era una classificació pensada per organitzar equips d’innovació, però amb el temps he anat veient que també descriu molt bé certs trets del caràcter.

Les persones que viuen instal·lades en el problema acostumen a irradiar una certa paràlisi. No sempre ho fan amb mala intenció. De vegades és prudència, altres vegades inseguretat, o simplement un hàbit mental que les porta a veure primer els obstacles. Però el resultat acostuma a ser el mateix: les converses s’encallen, els projectes es refreden i l’energia col·lectiva es dispersa.

En canvi, hi ha persones que tenen una inclinació gairebé natural a buscar la sortida del laberint. No ignoren les dificultats —seria ingenu fer-ho— però tendeixen a pensar en termes de possibilitat. Davant d’un problema, es pregunten què es podria fer, per petit que sigui el primer pas. I aquesta disposició té un efecte molt concret sobre els altres: genera moviment i confiança.

Aquesta diferència pesa molt més del que sembla. A l’hora d’establir complicitats, de construir projectes o simplement de compartir camí, solem gravitar cap a aquelles persones que obren espais d’acció en lloc de tancar-los. Potser perquè, al capdavall, els problemes apareixen sols. Les solucions, en canvi, sempre necessiten algú disposat a imaginar-les.

Hi ha una cosa curiosa de la lectura: tothom està d’acord que és bona, però cada vegada sembla més difícil de practicar-la amb normalitat. Llegir demana una combinació de temps, silenci i concentració que avui es fa difícil. I, tanmateix, quan una persona manté l’hàbit de llegir, passa una cosa que es nota de seguida: acostuma a tenir una relació més serena amb el món.

No és cap miracle ni cap superioritat moral. És simplement que llegir educa la mirada.

Quan llegim, ens acostumem a observar els matisos. La vida dels personatges —si la literatura és bona— rarament és simple. Les decisions no són evidents, les intencions no són transparents i els conflictes no tenen solucions netes o fàcils. El lector que es mou sovint per aquests territoris aprèn gairebé sense adonar-se’n que el món real tampoc no és tan elemental com de vegades sembla a les xarxes o en els debats públics.

Potser per això hi ha una relació profunda entre lectura i sentit crític. Llegir ens acostuma a desconfiar de les explicacions massa ràpides o massa primes.

També ens educa l’empatia. Una novel·la és, al capdavall, un exercici d’imaginació moral: entrar en la pell d’algú altre durant unes quantes hores. Flaubert deia que l’autor havia de ser present a tot arreu i visible enlloc; el lector fa el moviment contrari: desapareix una mica de si mateix per habitar altres vides.

Aquesta experiència té alguna cosa d’humilitat. Ens recorda que les persones són més complexes del que sembla quan només les veiem des de fora. I això ens ajuda a comprendre-les, a respectar-les i, fins i tot, a tenir-ne cura. Steiner deia que llegir és, en el fons, un acte d’hospitalitat: deixem entrar dins la nostra consciència la veu d’algú altre.

Per això la literatura ha estat, durant segles, una escola informal de comprensió humana. No pas perquè ens doni lliçons morals explícites —la bona literatura acostuma a desconfiar de les lliçons— sinó perquè ens acostuma a mirar les situacions des de diversos angles. I això, en la vida quotidiana, és una forma discreta de saviesa.

Però la lectura també té un altre efecte, més silenciós i potser encara més necessari avui: ordena la vida interior.

Llegir exigeix atenció sostinguda. Durant una estona, la ment deixa de saltar d’un estímul a un altre i es concentra en un fil narratiu o en un argument. Aquest tipus d’atenció —que abans era més habitual— s’ha convertit gairebé en un luxe. L’entorn digital ens acostuma a una mena d’agitació constant: notificacions, titulars, fragments, interrupcions. La lectura funciona com una pausa enmig d’aquest soroll.

No és estrany que moltes persones trobin en els llibres una forma de calma. Quan llegim, el ritme mental s’alenteix i agafa profunditat. El temps s’estira. I la ment recupera una certa continuïtat que la vida quotidiana sovint li nega.

Potser és per això que tants lectors parlen dels llibres com d’una mena de refugi. Però convé precisar què vol dir això. No es tracta d’escapar de la realitat, sinó de guanyar la distància necessària per comprendre-la millor. Joan Fuster deia que ‘llegir no és fugir; llegir és continuar vivint i cadascú ho fa a la seva manera’. La lectura no ens allunya del món: ens hi retorna amb més profunditat.

També hi ha una paradoxa interessant: sovint és la ficció la que ens ajuda a veure amb més claredat la realitat. Les grans novel·les, els bons relats, construeixen mons imaginaris, sí, però aquests mons funcionen com un laboratori de la condició humana. Allà hi veiem passions, errors, ambicions, lleialtats i fracassos en una forma concentrada.

Els grans autors no ens expliquen simplement històries; ens mostren els mecanismes interns de l’ànima humana. I una vegada has vist aquests mecanismes en la literatura, els reconeixes més fàcilment a la vida.

Llegir és, en aquest sentit, una manera d’afinar la percepció de la societat i dels nostres coetanis.

També afina el pensament. Seguir un assaig ben construït o una novel·la complexa obliga a mantenir una certa disciplina mental: recordar detalls, relacionar idees, anticipar conseqüències. Aquesta forma de concentració sostinguda modela la manera de pensar. No és casualitat que els grans lectors acostumin a tenir una manera d’argumentar més matisada.

Llegir ens acostuma a la complexitat. I això és especialment valuós en una època que premia les simplificacions. El món digital tendeix a reduir els problemes a consignes breus, a oposicions binàries, a judicis immediats. La lectura, en canvi, ens entrena a habitar zones més ambigües. Ens recorda que la realitat rarament es deixa resumir a cop de tuit o de reel.

Potser per això llegir és, avui, una forma de resistència tranquil·la. No una resistència espectacular ni cridanera, sinó una cosa més íntima: la defensa d’una certa profunditat enmig de la pressa i el crit general.

Qui manté l’hàbit de llegir conserva un espai interior que no depèn del ritme accelerat de l’actualitat. Un espai on el temps circula d’una altra manera i on les idees poden madurar sense pressa.

Montaigne deia que els llibres li havien ensenyat a viure. Potser és una afirmació excessiva si es pren literalment, però conté una veritat de fons. Llegir no ens estalvia els errors ni els malentesos de la vida, però sí que ens dóna més eines per interpretar-los.

I, sobretot, ens ajuda a mantenir una certa conversa amb nosaltres mateixos. En un món ple de veus que parlen sense parar, això no és poca cosa.

Darrerament, tinc la sensació que cada cop conec més persones cansades. No cansades físicament, ni tampoc necessàriament tristes. Cansades d’una manera més difícil de descriure. Perquè és un cansament emocional.

Persones que funcionen. Que van a treballar, que compleixen, que tiren endavant la vida. Persones que continuen fent el que toca fer. Però que, si hi pares una mica d’atenció, desprenen una mena de fatiga interior. Com si haguessin estat sostenint massa coses durant massa temps.

No és desesperació. Ni tan sols és infelicitat. És més aviat una sensació de desgast.

Potser té a veure amb la manera com vivim. Amb la quantitat d’informació que ens travessa cada dia. Amb la necessitat constant de reaccionar, de posicionar-nos, de decidir, de gestionar estímuls que no s’aturen mai.

El món contemporani, aquest món fragmentat, voraç, frenètic, hiperestimulat, exigeix molta energia emocional.

I això no és només una metàfora. El cervell és un òrgan extraordinàriament exigent: tot i representar una part molt petita del pes del cos (un 2%), consumeix aproximadament una cinquena part (un 20%) de l’energia que gastem cada dia. Pensar, decidir, interpretar els altres o regular emocions també costa energia.

De fet, sabem que el domini del foc i l’ús per a coure el menjar va reduir el cost digestiu dels aliments i va permetre que part d’aquesta energia s’alliberés per alimentar un cervell que, així, podia ser cada vegada més gran i més complex.

El nostre cervell és, en certa manera, una màquina molt sofisticada que funciona gràcies a una inversió energètica constant. I potser aquí hi ha una pista. Perquè la vida contemporània ens manté en una activitat mental gairebé contínua: interpretar estímuls, reaccionar a notícies, anticipar conflictes, gestionar relacions, regular emocions.

És una forma d’alerta sostinguda. I mantenir el cervell en aquest estat també té un cost. No sempre es tradueix en cansament físic, però sí en aquesta sensació difusa de desgast interior que tanta gent descriu.

Potser no estem només cansats de fer coses. Potser també estem cansats de processar massa món alhora.

En algunes tradicions africanes les persones no moren del tot quan el cos deixa de funcionar. La mort biològica és un fet. El cor s’atura, el cos s’apaga, les neurones deixen de tenir activitat i moren irreversiblement. Però aquesta no és encara la desaparició completa. La persona continua viva mentre hi hagi algú que la recordi. I encara més: continua viva mentre hi ha persones que han conegut aquells que la van conèixer.

Aquesta idea no pertany a un únic poble africà concret, sinó que el teòleg i filòsof kenyà John S. Mbiti la va descriure com un patró estès en diverses cultures de l’Àfrica subsahariana. Mbiti parlava del living-dead, el mort viu: algú que ja no és físicament present, però que continua existint en el teixit relacional de la comunitat.

No és una existència fantasmal ni metafísica. És una existència social. La persona continua tenint nom. Continua sent citada com a persona present. Continua formant part de converses concretes. La persona existeix.

Mbiti explicava aquesta visió a través de dues dimensions del temps: el sasa i el zamani. El sasa és el temps immediat, el temps viu de l’experiència i del record personal. El zamani és el temps profund, col·lectiu, gairebé impersonal. Quan ja no queda ningú que recordi directament una persona, aquesta deixa de formar part del sasa i passa al zamani: ja no és biografia concreta, sinó ancestre integrat en la memòria col·lectiva.

Hi ha alguna cosa profundament humana i tendra en aquesta manera d’entendre la vida i la mort. Perquè ens recorda que no existim sols. Que la nostra vida és, en gran part, relació. Que som perquè hem estat reconeguts, anomenats, estimats per altres. I que, quan desapareixem físicament, continuem existint mentre aquesta xarxa de reconeixement no s’hagi dissolt del tot.

Si hi pensem bé, això ja passa entre nosaltres. Hi ha persones que ja no hi són i que, tanmateix, continuen intervenint en decisions quotidianes. No com una veu misteriosa, sinó com una referència interior. Algú que va dir una frase que ara repetim. Algú que ens va ensenyar una manera de fer que ara adoptem. Algú ens va transmetre un valor que, mesos o anys després, es fa reconeixible en un gest nostre.

I això no és només record. És continuïtat.

Potser la idea més poderosa de Mbiti no és que els morts ‘continuïn vius’, sinó que la vida humana és essencialment comunitària. Que ningú no és un individu aïllat que apareix i desapareix sense deixar rastre. Som nusos d’una xarxa temporal.

Aquesta mirada africana, tan allunyada de la nostra obsessió occidental per l’individu, ens recorda una veritat senzilla i exigent: la vida no és només una biologia que s’esgota, sinó una xarxa que s’estén. Som en la mesura que compartim, ens relacionem, estimem i transmetem. Vivim en la mesura que recordem, integrem, heretem i preservem.

Em passen dues coses alhora: em revolta el mètode i em commou la possibilitat. Avui intentaré escriure els pensaments que poden semblar contradictoris, però que, em sembla, són complementaris. L’atac a l’Iran dels EUA i Israel amb la mort de l’aiatol·là Khamenei és un exemple més de la doctrina imperialista que torna a imposar Trump al món. No és el primer cop que ho fa: Veneçuela va ser atacada fa tot just dos mesos amb la captura de Maduro. Canviar governs i governants, siguin o no dictadors, és quelcom que han fet les grans potències al llarg de la història.

Sento un rebuig profund per aquesta manera de fer. Per aquesta pràctica imperialista que no té res a veure amb una voluntat d’imposar la democràcia al món ni per salvar pobles oprimits. Només cal recordar la posició que ocupen Veneçuela i l’Iran entre els països amb les reserves de petroli més importants del món. I veure quina ha estat la política que han imposat els EUA mantenint la vicepresidenta de Maduro al capdavant del govern després de l’atac… res a veure amb una suposada voluntat democratitzadora del país.

Per altra banda, hi ha una altra força, més íntima, més difícil de dir sense que sembli ingenuïtat: penso en la gent que ha viscut sota la repressió real del règim teocràtic dels aiatol·làs. En la dissidència iraniana, en les dones que han desafiat un sistema que les vol tapades i callades, en els qui han pagat amb presó, tortura, exili o mort el simple gest de voler una vida més digna i més lliure. I també penso en els kurds. Penso en aquella nena kurda amb un futur que fins ahir semblava escrit amb por, que avui potser ha sentit, no una victòria, sinó una possibilitat. Un mil·límetre d’aire i d’esperança. I aquest mil·límetre, a escala humana, és immens.

Aquí és on em noto estirat en dues direccions davant dels fets de les últimes hores. Perquè entendre aquesta esperança i celebrar-la no vol dir comprar el mecanisme que l’ha desencadenada. I aquí hi ha la frontera que em sembla moralment imprescindible: vull ser capaç de celebrar l’esperança dels oprimits sense aplaudir l’imperi que els vol instrumentalitzar.

Desitjo que l’opressió d’un règim s’acabi, però em nego a celebrar que es rebregui del tot el dret internacional per aconseguir-ho. No vull haver d’escollir entre autoritarisme i imperialisme, com si el món només oferís aquests dos menús. Estaré sempre al costat dels pobles oprimits i en contra dels règims totalitaris. Celebraré l’esperança dels perseguits i refusaré la violència dels imperis. Encara que avui això sembli la contradicció que no és.

‘Deixar fluir’ és una expressió amb molt bona premsa. Té connotacions positives: llibertat, naturalitat, absència de pressió. Qui podria estar en contra de fluir? Sona sa, madur, evolucionat.

I potser per això és tan difícil discutir-la.

Perquè, ben entès, fluir és una idea preciosa. Deixar fluir hauria de voler dir no posar barreres artificials, no avançar amb guions prefabricats, no forçar definicions precipitades. Permetre que una relació avanci amb naturalitat, sense idees preconcebudes, sense calendaris imposats.

El problema no és el concepte. És la seva deriva.

Massa sovint ‘deixar fluir’ s’ha convertit en una manera elegant de no implicar-se. Es presenta com una forma de maduresa emocional, però sovint és una manera sofisticada d’eludir responsabilitats. De no decidir. De no prioritzar. De no assumir responsabilitat afectiva. Es positivitza així la indeterminació permanent. I es vesteix de llibertat el que, en realitat, pot ser por de prioritzar.

Perquè fluir no hauria de ser l’oposat al compromís. Ni a la implicació. Ni a fer passes conjuntes. Una relació pot avançar amb naturalitat i, alhora, consolidar-se. Pot créixer sense pressió i, alhora, assumir decisions. Pot evitar dramatismes i, alhora, tenir claredat.

Quan ‘fluir’ es converteix en coartada per no definir res, el que sovint s’erosiona és l’equilibri. Algú pot estar fluint mentre l’altre espera. Algú pot estar còmode en la indefinició mentre l’altre necessita saber on és. I aquí apareix la trampa: una paraula amable que amaga una asimetria.

Cadascú és lliure d’encarar les relacions com vulgui, només faltaria. Però sempre des de l’honestedat i la transparència. El problema no és fluir. El problema és utilitzar el ‘deixar fluir’ per esquivar la implicació que qualsevol relació necessita per funcionar en igualtat de condicions.

Fluir no hauria de voler dir no responsabilitzar-se. Hauria de voler dir avançar sense por. I avançar, gairebé sempre, implica també triar i descartar.

Penso que les xarxes socials han eixamplat la democràcia. I també penso que l’han empetitida. Em costa trobar una posició còmoda. Potser perquè no n’hi ha cap.

És innegable que han dinamitat monopolis. L’espai públic ja no està custodiat exclusivament per institucions, mitjans, partits o grans corporacions. La paraula ha sortit del despatx i del plató. La gent s’ha pogut organitzar, mobilitzar-se, denunciar abusos, documentar violències que abans quedaven sepultades en el silenci. Determinades revoltes, moviments socials i causes minoritàries difícilment haurien adquirit força sense aquest altaveu global.

Les xarxes han estat —i són— una eina d’empoderament. Han obert esquerdes en murs que semblaven infranquejables. Han permès que històries invisibles trobessin ressò. I això no és poca cosa. Però alhora han volatilitzat els filtres.

L’accés universal a la paraula pública també ha significat l’accés universal a la simplificació, a la manipulació, a la impostura. El debat s’ha accelerat fins al punt de perdre gruix. La complexitat sovint hi té poc recorregut. El matís és penalitzat. El binarisme cotitza millor que la reflexió. I alguns han convertit el soroll en capital simbòlic i econòmic.

No és només una qüestió de qualitat del debat. Les xarxes han alterat la manera com consumim cultura, com distingim el gust, com mesurem l’èxit i el valor. Han impactat en el sentit de l’esforç, en la idea de trajectòria, en la relació entre l’individu i el col·lectiu. Han modificat els rituals de socialització quotidians. Han redefinit la visibilitat com a forma de poder.

És una transformació estructural.

I el que em desconcerta —ho admeto— és que sigui tan clarament ambivalent. Que una eina que pot ampliar drets i denunciar injustícies sigui també un accelerador de superficialitat i polarització. Que pugui protegir minories i alhora alimentar linxaments digitals. Que pugui reforçar la democràcia i erosionar-la.

Ja sé que la història és plena d’artefactes ambigus. Que les tecnologies no són bones ni dolentes per si mateixes, sinó que depenen dels usos que en fem. Però això no dissol la meva incomoditat. Perquè en aquest cas no parlem d’un instrument marginal. Parlem d’un dispositiu que travessa pràcticament totes les capes de la vida contemporània.

M’incomoda que sigui tan bo i tan dolent alhora. I que les dues coses siguin certes.

Potser la clau no consisteix a dictar sentència, sinó a suportar aquesta tensió sense simplificar-la. A no caure ni en la nostàlgia d’un passat idealitzat ni en l’entusiasme ingenu pel progrés tecnològic. A acceptar que la mateixa eina que obre finestres també pot convertir-se en mirall que deforma. Què hi farem?

I segurament el repte no és decidir si les xarxes són bones o dolentes, sinó aprendre a habitar-les amb més consciència. I assumir que, en aquest terreny, la democràcia i la degradació conviuen en el mateix espai, a la mateixa velocitat, a la mateixa pantalla.