“Hi ha una cinquena dimensió, més enllà de tot allò que coneix l’home. És una dimensió tan vasta com l’espai i tan intemporal com l’infinit...”

Si m’heu donat beure després de mitjanit, potser m’he escoltat dir-les de l’alçada d’un campanar. No feu cas. Era només per esvalotar el galliner. Una boutade ben tirada sempre afegeix un rajolí de picant a la nit.

Ara bé, no ens confonem: si algun cop m’heu sentit dir que el “Pet Sounds” de The Beach Boys i el “Loveless” de My Bloody Valentine són en realitat el mateix disc, en realitat això no era pas un estirabot.

Sé, però, que per espantar el fantasma de l’astracanada polemista m’he d’explicar. A veure si me’n surto (encara que no soc el primer il·luminat a dir-ho: just quan va sortir “Loveless”, a The Guardian ja el van saludar com el “Pet Sounds” de l’UK avant-rock).

Sé de sobres que hi ha molts elements que els separen, com ara els sistemes de producció i la indústria de les seves respectives èpoques o el nivell de fama i reconeixement previ dels artistes quan es van publicar.

I també que “Loveless” és molt underground i desafiant (cacofònic?) per a un oient mitjà. Jo mateix, quan vaig escoltar per primer cop “Soon“ al programa “120 Minutes” de la MTV, em vaig trencar. Què era allò? Cocteau Twins mentre s’enganxava la cinta? Interferències d’antena agradables a l’oïda? Un vinil mullat i amb corbes com una patata ondulada? Una tuneladora harmoniosa?

Amb “Pet Sounds” tot això no passa ni crec que passés al seu dia, ja ho sé. Com a molt, es podia tenir la sensació que a l’Escolania de Montserrat se’ls n’ha anat l’olla (compte, que algú ha dissolt un tripi en els Aromes!).

Però a mi m’interessen més les correspondències que els agermanen, perquè, encara que només vaig viure a temps real la sonadíssima sortida d’un d’ells, el 1991 (diria que el 1966 els meus pares ni es coneixien), m’agrada pensar que, cadascun al seu temps, van tenir un impacte game changer i van provocar una sensació de meravella similar.

És que, si ens fixem, els anys en què apareixen no són precisament eixuts:

“Pet Sounds” es frega contemporàniament amb “Blonde on Blonde”, “Revolver”, “Aftermath”, “Fifth Dimension”, “Ascension”, “Freak Out!”, “Ces gens-là”...

I “Loveless” compartia lleva amb “Nevermind”, “Blue Lines”, “Screamadelica”, “Out of Time”, “The White Room”, “Bandwagonesque”...

I, no obstant això, tots dos, per comparació, semblaven música del futur: un salt quàntic en ambició, exploració i innovació.

Cadascun dels discos, amb la seva manera pròpia i insòlita d’entendre la bellesa, és un mur de so en què costa identificar els instruments, fins i tot saber quins instruments el construeixen (de veritat tot el que sona a “Loveless” són guitarres? A “Wouldn’t It Be Nice” hi ha un o dos acordions?)

Tant l’un com l’altre, a més, amalgamen, superposen i juguen amb les veus entre l’androgínia i l’espiritualitat, amb lletres que sovint parlen sobre com manegar-se en les aigües procel·loses de l’amor després d’una patacada.

Els processos de producció dels dos àlbums van ser complexos, llarguíssims, entrabancats i catedralicis. Per això mateix, tots dos títols són un elogi de l’estudi de gravació com un refugi i com a laboratori.

Comparteixen, doncs, un amor (una obsessió?) per l’experimentació, per sobre de la tècnica o el virtuosisme; per sobre també dels gèneres, les definicions estanques i les dimensions conegudes.

De l’R+D a la revelació i... a l’èxtasi.

Obrint nous sentits de la percepció que ni tan sols sabíem que podíem tenir (i, a sobre, a la seva manera, perquè paraules com psicodèlia o avantguarda no els acaben de calçar bé, tot i que potser ho són), aquest dos discos són també una Comtessa feta amb capes de sons, vibracions, freqüències, textures i... bogeries.

Perquè aquest és l’elefant a l’estudi: són dues obres en què els seus creadors van abocar tant talent i tanta visió (no sempre compresa pels seus col·laboradors, tot i que els acompanyessin en la missió) que se’ls van acabar menjant. Com la càmera de Súper 8 a José Sirgado i a Pedro a “Arrebato”.

Obrir l’arca de l’aliança no surt mai gratis. I tant Brian Wilson com Kevin Shields, ambdós amb vint-i-pocs, van fer crac després de “Pet Sounds” i de “Loveless”. No és ja que tinguessin la sensació-certesa de no poder superar la seva creació; és que no sabien ni com continuar-la.

Per sort, hi ha milions d’artistes que es van sentir alumnes inspirats (impossible censar-los tots) d’aquests dos discos, i la seva descendència s’estén fins als nostres dies.

Ja ho he dit abans: són dos discos en un temps verbal que sempre serà demà.

Doncs, au, fins aquí el joc de miralls.

PER QUÈ ESCOLTAR “PET SOUNDS” i “LOVELESS” AMB 94 ANYS?

Al llibret interior del box set de “Pet Sounds” s’inclou un còmic: “Doonesbury” de G.B. Trudeau. En aquestes vinyetes, veiem com un personatge terminal demana com a darrera voluntat de la seva vida escoltar per últim cop aquest disc dels Beach Boys. La historieta es titula “Brian Wilson Is God”. Jo potser no diria tant. Però entenc aquest desig i aquesta exageració final. Per a mi, “Brian Wilson is El Bosch” i el “Pet Sounds” és “El jardí de les delícies”. Amb 94 anys, espero posar-me’l i descobrir encara detalls nous que m’havien passat desapercebuts. Penso, a més, exactament el mateix de “Loveless”: me’l posaria abans de marxar com qui munta un darrer acte en un foyer interdimensional abans de travessar definitivament la porta.

L’ALTERNATIVA:

ANIMAL COLLECTIVE - “Merriweather Post Pavillion” / SLINT - “Spiderland”

Dos discos, dues obres centrífugues, que també van ser foc nou. Tots dos feien tabula rasa amb la música del seu temps, tot i que en sentits diferents. Un xipolleja a la marmita del pop i l'altre gaudeix conduint per una carretera perduda que potser no du enlloc... o potser sí. Un esclata cromàticament i l'altre és un punt cec incognoscible. Un te'l poses i els mobles de l'habitació comencen a surar; l'altre fa que el fluorescent comenci a parpallejar.

Seduir sempre millor que imposar

Potser no t’ho creus, o potser sí, però aquest disc de fa més de 50 anys gravat per una angleseta poppy al sud dels Estats Units comença celebrant les excel·lències de fotre un clau de bon matí. “Just a little lovin’ early in the mornin’ beats a cup of coffee for starting off the day”. És clar que sí. Digues-ho xiulant, reina, que som al 1968, però digues-ho. Com filosofava l’altre: “Si ens aixequem ben d’hora, però ben d’hora ben d’hora...” ens dona temps a fer de tot (a fer-nos de tot). Més tard, tancant la cara A del vinil, hi tornava: “Breakfast in Bed”. Sí, home, tot el dia entre els llençols, visca. Una altra cançó coberta de rosada que, aquest cop, ja accepta que algú s’atansi al llit, no amb luxurioses intencions, sinó envoltat d’olor de torrades i Saimaza.

Escoltant aquestes dues cançons, em costa imaginar-me una Dusty Springfield insegura d’aquest repertori, com diuen les notes interiors que ho estava durant les primeres sessions de gravació d’aquest àlbum. D’acord que estava fora del seu element: acabava d’arribar del Swinging London al bressol del rock’n’roll, fitxada feia poc per Atlantic (el segell de la seva admirada Aretha Franklin), per fer un disc de soul blanc que reorientés i alhora refermés la seva carrera.

Tot estava disposat perquè tot anés com una seda: a “In Memphis” s’implicarien personalment llegendes d’Atlantic Records com Jerry Wexler, Arif Mardin o Tom Dowd, el grup vocal The Sweet Inspirations faria els cors i els músics d’acompanyament serien The Memphis Boys (professionals a sou amb l’entrecuix pelat que havien gravat amb Bobby Womack, Joe Tex, The Box Tops, King Curtis, Neil Diamond, Wilson Pickett...). Ah, i el repertori estaria format per composicions de la crème del Brill Building i rodalies: Goffin-King, Bacharach-David, Randy Newman... Uaaaaaa. Socors, m’ofego.

Ben mirat, veient aquesta rebuda per la porta gran, sí que em crec que en un primer moment a Mary Isobel Catherine Bernadette O’Brien li fessin figa els genolls. Però, com que també em crec que la Dusty era molta Dusty, aquest fred als peus devia ser passatger (homeeee, que ja havia cantat meravelles meravelloses com “I Only Want to Be with You”, “Wishin’ and Hopin’”, “I Just Don’t Know What to Do with Myself”, “The Book of Love” o “You Don’t Have to Say You Love Me”).

Un os dur de rosegar com Jerry Wexler explicava a les seves memòries que la tia ho discutia tot. Sempre. Amb diplomàcia brit, però també amb vehemència. Del primer grapat de cançons que li van proposar d’enregistrar, es veu que no va voler-ne cap d’entrada (després es va quedar amb “Son of A Preacher Man”, que en principi estava pensada per a l’Aretha). Però tothom, artista i discogràfica, es va encomanar a l’amor fati. Va, tira i que sigui el que Déu vulgui. Doncs, concretament, el que Déu va voler que fos “In Memphis” és el millor disc de blue-eyed soul de tots els temps. Potser aquest gènere és un regne petit, però la Dusty en va portar la corona. Va governar sobre aquest estil sense imposar: seduint.

Quan sento, per exemple, els discos de soul clàssic de Van Morrison (“Moondance”, “His Band and the Street Choir” o “Saint Dominic’s Preview”), me l’imagino com Camacho quan era entrenador, cridant rabiut per la banda, perquè se’l sent esperonant els músics. La Dusty, en canvi, domina de manera diferent. No li cal alçar la veu (tot i que quan sí ha de lluir pinyol, com a la versió de “The Windmills of Your Mind” de Michel Legrand, caus de cul). Canta en primer pla, amb la serenor, la convicció, la complicitat i la sinceritat (encara que de vegades sigui mentida) amb què li dius les coses a l’altra persona amb qui comparteixes coixí. I quan et canten amb un registre així, doncs la resposta sempre és la mateixa: sí a tot (encara que de vegades sàpigues que és mentida).

PER QUÈ ESCOLTAR "IN MEMPHIS" AMB 93 ANYS?
Ja no n'hi ha prou a acceptar el miracle de cada matí, a aquesta edat. Que cada dia torni a començar, i que tu en siguis testimoni amb 93 anys, és com si et toqués la Grossa. Llavors et poses discos que són un braser com aquest, no fos cas que claregi gebrant.

L’ALTERNATIVA:

ELVIS PRESLEY - “From Elvis in Memphis”

I el rei del rock, també reconvertit al blue-eyed soul. Com una aparició mariana després dels estranyíssims anys a Hollywood, Elvis torna a casa. Però, ara, al rovell del rock, es fa soul. He estat a punt de triar el "Soulful" de Dionne Warwick, que fa molt bona parella amb el de la Dusty. Però és que a "From Elvis in Memphis" els músics d'acompanyament són pràcticament els mateixos que a “In Memphis” (Reggie Young, Tommy Cogbill, Gene Chrisman, Bobby Emmons, Bobby Wood i Mike Leech). Mercenaris d'obres mestres.

Elogi i refutació de la impuresa

Bua, és que eren l’hòstia. Que Gallagher ni que Gallagher. Els dos germans que més han molat de la història del rock, amb diferència, han estat els Amador. Te’n rius o te’n fots? No, no, que ho dic seriosament. Bé, tan seriosament com es pot parlar de Rafael i Raimundo, dos músics que sovint van fer de la picardia la seva brúixola artística (i potser també vital). Mixets murris. No sabies si t’estaven aixecant la camisa o què: quan feien blues amb acudits i cançons infantils (“Blues de los niños”, “Mama“, “Pata Palo”), quan colaven un tros per la puta cara del “Djobi Djoba” a “Compañero del alma”, quan dedicaven un tema a la pestanyí que revisava butxaques (“El Tardón”), quan es penjaven feliços amb una lletra que es limitava a repetir l’expressió col·loquial “Nasti de plasti“ durant dos minuts... Oju, que quan s’ajuntaven amb Kiko Veneno, el músic amb qui els germans van gravar el mítiquíssim disc “Veneno” el 1977 quan encara no s’afaitaven, i el de Figueres els cedia alguna lletra, la cosa tenia més perill que un tiroteig en un ascensor: “Los mánagers” és la gran cançó sobre la picaresca tronada del negoci de la música a Espanya. “El Lazarillo de Tormes” del pop a ritme de xaranga (aquesta actuació a RTVE és IN-CRA-Ï-PLA). I de “Ratitas divinas” fa molta gràcia la mossegada, les injeccions d’heparina i tota la pesca. Però quan arriben els versos finals que diuen “Ratas, yo os comprendo porque sois de mi parte chunga. Porque os gusta la mierda y rebuscáis y en las basuras (...) Quisiera tocaros, pero no puedo. Os he visto crecer entre ratas”, se’t glaça el somriure. Aquesta música no era cap bajanada.

Fins al mini-LP “Guitarras callejeras”, unes gravacions puríssimes i impuríssimes alhora, de finals dels 70, amb els germans Amador fent rock flamenc esbarriat i a cremadent que el gran Ricardo Pachón (visionari, ideòleg, saurí i alcavot de talents) i Mario Pacheco (gran dinamitzador cultural des de Nuevos Medios) van recuperar el 1986, Pata Negra eren vistos com a carn d’expositor de casset de benzinera. Però, atzar o conseqüència, tota la frescor, tota la barra i tota la veritat que hi havia en la música dels Amador va ser cridada a convertir-se en el mascaró de proa de l’operació Nuevo Flamenco. En part perquè eren uns artistes tan genuïns, tan pur instint, tan inspiriació en brut, que si els intentes treure seguint una recepta no et sortirien mai. S’havia d’adaptar la fórmula a ells, no al revés. OK a embolcallar-los de manera més seriosa i sofisticada, a ajudar-los a buscar un repertori més respectable, que puguin ser atractius per al públic modern (i per als “moderns”), però havien de continuar sent ells mateixos. No se’ls podia yassificar. I si volien fer rumbes, que fessin rumbes. I si volien fer blues instrumental, que fessin blues instrumental. I si volien fer jazz, que fessin jazz. I si volien fer quasi reggae o quasi música africana, que fessin quasi reggae i quasi música africana. Amb aquest xup-xup, Rafael i Raimundo Amador, que mai no he sabut dir exactament si eren dos Quixots o dos Sancho Panzas, van cuinar “Blues de la frontera”.

Disc bastard i ben orgullós de ser-ho, “Blues de la frontera”, com totes les grans obres, no és fàcil d’explicar. Jo tampoc no ho intentaré fer. Una anàlisi el profanaria, el falsejaria, perquè la seva identitat artística s’oposa a la reducció. Només m’agradaria, si de cas, apuntar que aquest àlbum deixa que el temps del joc, la il·luminació o la seducció s’escoli entre els dits, atent només a la futilitat dels dies i les coses, de vegades bones, de vegades dolentes, que van passant. La vida passa, passa la vida. Hi ha en aquesta música una filosofia de l’instant que és pura intuïció i informalitat. És l’eixida de “El patio” de Triana. L’antiflamenquito. L’antialgoritme. Una subscripció a Filmin, no a Netflix. La banda sonora de baixar-se al Moro. I la de Makinavaja. I la dels mercadets hippies quan les paradetes encara eren de hippies. “Una mica quillos” em deien els primers amics a qui els vaig deixar aquest disc, el primer de flamenc que va entrar a casa meva. Una mica, no. 110% quillos. La meva àvia també em mirava desconcertada quan l’escoltava al “quarto de la música” (aquest, o el “Songhai” de Ketama, Danny Thompson i Toumani Diabaté, el segon disc de flamenc que es va colar a la meva llar). I l’escoltava molt. Perquè jo amb “Blues de la frontera” encara em pinto la porta.

Escolta, i de la refutació de la impuresa que anunciaves, què? Ah, bueno, això si de cas ja un altre dia.

PER QUÈ ESCOLTAR “BLUES DE LA FRONTERA” AMB 92 ANYS?

Només desitjo que, quan algú em vingui a visitar quan tingui 92 anys, després comenti amb les seves amistats i coneguts: “L’he trobat flamenquíssim!”

L’ALTERNATIVA:

NOVOS BAIANOS - “Acabou chorare”

Un altre disc de música totalment espitregada. Un vespreig joiós i imprevisible en què els fans del rock i els de la música popular brasilera es troben com si haguessin de protagonitzar un capítol de "Los detectives salvajes", de Roberto Bolaño.

Diàlegs interiors sobre la Patti, extractes dispersos

- El problema de l’AOR banal l’arrosseguem des de fot anys...

- Uf, no, ja hi tornem a ser.

- Sí, sí, i tant que hi tornem a ser, perquè precisament aquesta tolerància, aquest relativisme i aquesta indiferència són la causa de tots els mals.

- Però, de quins mals parles, col·lega?

- Doncs que des de, no sé, “Fireworks” de Katy Perry que celebrem els hits AOReros de les dives pop. I això em neguiteja.

- Des de “Fireworks” exactament, eh?

- O des de “Chandelier” de Sia, o des de “Honey” de Robyn, o des de “Physical” de Dua Lipa o des de qualsevol de Florence + The Machine. M’és igual.

- Però sí són hits, home.

- Hits bramats! Amb tornades a crits, com si fossin per una grada rugint “Livin’ on A Prayer” de Bon Jovi. Al pop, les tornades són hooks i troballes melòdiques, no volum i histèria.

- I a tu què et fa si és AOR o no? Potser toca desconnotar el gènere, que aquests tics de policia del bon gust, a part de ser una convenció acceptada només entre certs cercles, són molt lletjos.

- No, no, de convencions res. L’AOR té tots els “ismes” que em fastiguegen: sentimentalisme, histrionisme, efectisme, infantilisme...

- Ja, però després bé que t’agraden “Vampire” d’Olivia Rodrigo, “Summer Girl” de HAIM, “Good Luck, Babe” de Chappell Roan o “Not Strong Enough” de boygenius. O aquestes no són AOR?

- Sí, però són excepcions. O contradiccions, que també m’agrada tenir.

- O i tant que en tens, perquè “Total Eclipse of The Heart” o “Bette Davis Eyes”, si no vaig errat, t’encanten.

- Que sí, que sí. No ho nego. Però són excentricitats que em permeto.

- I assenyalar només l’AOR en artistes femenines què? També és una excentricitat?

- No, no, això és perquè la cosa ha vingut com ha vingut. Igual que no em convencen Maggie Rogers, Mitski, Wolf Alice, Rina Sawayama o Halsey tampoc em fan el pes Imagine Dragons, OneRepublic, Twenty One Pilots, The 1975 o Noah Kahan. I fa anys, odiava amb la mateixa fúria a Avril Lavigne, Kelly Clarkson, Alanis Morissette, Natalie Imbruglia o Michelle Branch (que, per cert, són a qui em recorden totes aquestes artistes femenines actuals) que he dit) que a The Wallflowers, Matchbox Twenty, Everclear, New Radicals o Creed (que, per cert, són a qui em recorden tots aquests artistes masculins actuals que he dit).

- Molt bé, doncs ja has fet la teva llisteta negra. Content?

- Mmm, no. Perquè el que vull que quedi clar és que jo no vinc de Cyndi Lauper o Tracey Ullman. La meva educació no és Bonnie Raitt, Linda Ronstadt o Pat Benatar. Ni tan sols és Joan Jett, mira que et dic.

- Vinga, vinga, estàs fatal. Que no veus que ho estàs barrejant tot de manera totalment subjectiva, gratuïta i arbitrària? I encara no sé on vols anar a parar.

- Doncs a que jo vinc de Patti Smith.

- I què tindrà a veure?

- Doncs que a mi dona’m X-Ray Spex, The Slits, Kim Gordon, Kathleen Hanna, Liz Phair, PJ Harvey, Cat Power, Karen O, Courtney Barnett, Jehnny Beth, Adrianne Lenker... Aquí sempre m’hi trobaràs.

- Bah, estàs carregat de punyetes.

(...)

- Una cosa que et volia dir.

- A veure.

- Res, que l’altre dia, quan hiperventilaves amb el tema de l’AOR...

- Si?

- Doncs que de “Because The Night” o “People Have The Power” no vas dir res.

- Ja.

- I són de la Patti.

- Ho sé.

- I totes dues desprenen un ferum AOR important, no creus?

- Molt.

- Ahaha, the plot thickens!

- Què passa ara?

- No deies que era d’on venies tu? De la Patti? Ergo: de l’AOR?

- “Vamos a repetir esta conversación 35 veces. 35 veces vamos a hablar de la misma mierda”.

- “Because the night belongs to lovers, because the night belongs to us!”

- Sí, aquesta lletra a mitges amb Springsteen es mou en la mateixa constel·lació semàntica que les power ballads, molt cert.

- “Burning Heart”! Recorda: 4 CD con las 60 canciones más potentes y apasionadas que jamás se han escrito. Només a Teletienda).

- A veure, és que que vingui de Patti Smith no vol dir que li ho perdoni tot. Tampoc he dit res del ridícul disc de versions que va fer, ni de quan va anar a veure al Papá, ni dels concerts megaexclusius amb preus desorbitats del 50è aniversari de “Horses”...

- Llavors, “Because The Night” i “People Have The Power” t’agraden o no, que sempre emboliques la troca i no et pronuncies clarament?

- “Because The Night”, meh. De vegades, quan em poso l’“Easter” o la recopilació “Land” me la salto, precisament per massa AORera.

- Vaya, vayita.

- Però “People Have The Power” m’encanta, tot i l’anunci de Telefónica que la buidava de contingut. I no la veig tant AOR, a més.

- Ah, no?

- No. La primera vegada que canta allò de “The power to dream, to rule, to wrestle the world from fools. It’s decreed the people rule. It’s decreed the people rule” fa esclatar amb fàstic la darrera paraula de cada vers com si fos John Lydon.

- Mira tu.

- I quan enfila seguidament el fragment associacionista que diu “I believe everything we dream can come to pass through our union. We can turn the world around, we can turn the earth’s revolution. We have the power”, em commou i me la crec.

(...)

- Què ho fa que de vegades tots tinguem dues vares de mesura?

- A què et refereixes?

- Que, en la música per exemple, d’alguns artistes ens empassem certes coses que ens haurien d’ennuegar i a d’altres no els en deixem passar ni una.

- Doncs jo també m’ho he plantejat moltes vegades, no et pensis.

- Posem per cas: recordo el mític concert de Patti Smith al Palau de la Música el 2004. En certs moments, va projectar al darrere seu el símbol de la pau o una imatge de Jim Morrison. A qualsevol altre, l’hauria crucificat. Però en ella, semblava pertinent i fins i tot emocionant.

- Jo diria que és cosa de certa dicció i fraseig, de prosòdia. I de posada en escena, també. Aquella manera de moure les mans que té...

- El delivery, que diuen els anglesos. La manera com un artista projecta, temporitza i transmet el seu material.

- Així és com es guanyen els cors, eh, que no és una victòria menor, precisament.

- O l’auctoritas, que deien els llatins. Els altres et creuen i et fan cas perquè reconeixen en tu un prestigi, un valor, una saviesa i una experiència que ells no tenen.

- Juas, doncs en el cas de la Patti ella ja tenia auctoritas abans i tot de tenir-ne. Des que va voler ser artista, ja era artista.

(...)

- De veritat no et va agradar “Cosas que los nietos deberían saber”?

- A veure, la part que Mr. E parla de ser fill d’un físic teòric genialesc, d’un Sheldon de la vida, sí que em mola. Però a partir de la meitat, quan ja va de discogràfiques, backstages i mundillo del rock, m’avorreix. És vulgar.

- Home, tant com vulgar...

- Si ho fem servir com a sinònim de normal, sí.

- D’acord, si ho comparem amb “Uns marrecs” de Patti Smith, que just me l’havia llegit abans del llibre de Mark Oliver Everett, sí que et compro que és convencional.

- Home, en un llibre el protagonista s’ajunta amb Lisa Germano, Soul Coughing, Ben Folds Five o Dave Matthews Band, i en l’altre, amb Jimi Hendrix, Allen Ginsberg, Bob Dylan o Sam Shepard. No hi ha color. No fotem.

- “Si he vist més enllà, és perquè estava dret sobre les espatlles de gegants”, que va dir Newton.

- En el cas de la Patti, però, més que gegants predecessors, eren coetanis. Es feia amb ells, no pujava a les espatlles.

- Començant, a més, pel seu amic, còmplice i bessó Robert Mapplethorpe. Els dos, quan van arribar a Nova York, tenien clar que volien ser artistes. Que ja ho eren, segons com. Fait accompli: dur la vida bohèmia i permeable a qualsevol impuls creatiu d’un artista, però sense cap art concret que els definís encara.

- Ja arribaria.

- I a més arribaria amb unes característiques, unes autoexigències!, molt concretes: hauria de ser un art (música i poesia en el cas de la Patti; fotografia, en el d’en Robert) que cavés el seu propi espai, que no encaixés en cap compartiment existent. Si no, no seria art, sinó seguidisme.

- La ràdio mentia.

- I “Horses” deia la veritat

(...)

- Al costat de “Horses”, el 99% dels discos de rock de 1975, l’any que va sortir, tenen la mateixa profunditat i temperatura que una piscina de nens petits.

- Mira que ets exagerat. Millor encara: mira que t’agrada ser exagerat.

- Culpable, senyoria. I espera’t: al costat de “Horses”, el 99% de la poesia de 1975 té la mateixa substància que els versets de Nadal sobre la cadira.

- Avantatgista!, que aquest debut històric ho posa molt fàcil perquè les hipèrboles piquin l’ullet als lletraferits: comença amb un palimpsest, més que una versió (“Gloria: In Excelsis Deo”) i acaba amb una elegia.

- I just abans d’acabar no t’oblidis del patracol de “Land: Horses / Land of a Thousand Dances / La Mer (De)“.

- O de “Birland”.

- Tot i que a mi les més, ehem, “lleugeres”, m’encanten: “Free Money” i “Redondo Beach”, reggae que balla garrell, com el de “Distant Fingers”, de “Radio Ethiopia”.

- Home, si és que la Patti sempre s’ha confessat molt fan del “Screaming Target” de Big Youth.

- Poesia convulsa, també.

- Música en combustió.

- En tot cas, “Horses”, com tota gran creació artística rellevant, té diferents estrats: és literari, és punk, i és punk literari.

- També és un clàssic de la cançó d’autor heterodoxa i del rock clàssic.

- Això ara, que ha guanyat solera, perquè en el seu moment era una bomba lapa adherida als baixos d’aquests estils.

- Sí, ara és Princesa d’Astúries i tot.

(...)

- Tu creus que “Horses”, i només “Horses”, ja explica el relat complet de Patti Smith?

- Hi ha més teca, però potser sí. Aquí ja s’anuncia tot.

- Des de dalt d’aquest disc s’endevinen els vents i les rutes que podien canviar el destí d’un imperi.

- Només hi ha una cosa que em fa ràbia.

- Quina?

- Que des de la mitologia rock de vegades es vulgui pintar Patti Smith com una “femella alfa”, quan en realitat és un disc que, en molts moments, fa de les vulnerabilitats, les contradiccions i els dubtes interns art.

- Una artista segura parlant d’inseguretats.

- Un autoretrat d’una dona en flames.

PER QUÈ ESCOLTAR "HORSES" AMB 91 ANYS?
Em deia un dia el Martí Sales, traductor al català de Patti Smith, que per a ell era el model a seguir de fer-se vell. Una persona que s'ha fet gran sense tornar-se una gilipolles. Ni conservadora, ni rondaire, ni esquerpa, ni rància, ni passiva, ni desconnectada... Encara és una flipada fan de les coses que es fan (es va plantar per sorpresa a Girona el dia que inauguraven un carrer en honor a Roberto Bolaño el 2011, per exemple).

L’ALTERNATIVA:

TELEVISION - “Marquee Moon”

Diria que ja ho he explicat algun cop: a 2n de BUP, vaig formar part d'un viatge d'intercanvi amb un institut d'Alemanya. Un amic em va gravar una cinta per amenitzar la pila d’hores d'autocar. A una cara hi havia el "Horses". A l'altra el "Marquee Moon" i la seva bellesa elèctrica i asimètrica. Des que vaig prémer el play del walkman, se'm van obrir les orelles per sempre més. El món se'm va començar a descodificar. O potser es va codificar, no ho sé. Anava cap a un poble a la rodalia d'Hamburg, però el destí espiritual de tota la meva vida des de llavors es va convertir en Nova York.

Can pixa-i-rellisca

Ostres, ja hem arribat fins aquí. Qui ens ho hauria dit, eh. 90 anys! Com que em vaig encaparrar a fer 100 discos, potser pel fet de replicar amb més o menys fidelitat el format del llibre de les pel·lis de l’Alejandro, ara no em queda més remei que imaginar quins àlbums recomanar entre els 90 i els 100 anys.

Hahaha. Perdoneu, però és que fa riure i tot. Dins dels tripijocs especulatius que he anat fent des de l’entrada dels 54 anys, fins ara no he tingut la sensació d’estar-me ficant de peus en una fantasia definitivament poc realista. Si, pel que sigui, encara no ens hem desendollat o no ens han desendollat abans dels 90 anys, ves a saber quins discos té sentit escoltar, si és que encara escoltem discos, a partir d’aquesta edat.

Però, com que ara no tinc temps d’esperar avenços de la medicina de la longevitat, per la bona salut narrativa d’aquest Substack i perquè sempre ha tingut pretensions d’establir un arc de storytelling atractiu i coherent, he decidit dedicar les entrades de la dècada dels 90 al 100 a aquells discos que, a la meva vida, són estructura d’Estat. Els que recordaria davant de l’escamot d’afusellament. Els que inclouria en el Disc d’or de la meva sonda Voyager. Els trumfos.

Què collons, si això ha d’encarar un final, acabem-ho amb una mascletà, no?

També, perquè darrere d’aquesta tria de només primeres marques, hi ha una idea, potser idiota, que em fa cert sentit: si a l’última dècada de la teva vida (o almenys de la imaginada en aquest Substack) ja estàs gagà, potser tornar als discos de referència ajuda a fer sinapsis, a recordar, a connectar allò amb allò altre. Al cap i a la fi, no deixen de ser els àlbums (i les memòries que hi tens associades) que guardes en un lloc privilegiat de l’hipocamp.

Disclaimer per als que em coneixeu més: són discos dels quals m’heu sentit parlar molt sovint i m’imagino que d’ancià, si encara refilo, seré un d’aquells avis que sempre expliquen i repeteixen mil vegades les mateixes batalletes. Potser la pauta que em toca del Sintrom no la recordaré, però l’“Exile on Main St.” sí.

Bah, dius que t’agrada l’”Exile” perquè s’ha de dir. Perquè és una d’aquelles patums del rock que admirem per inèrcia, sense discutir. Perquè, com “El padrino” al cinema, t’arriba precuinat el parer que has de tenir sobre aquest disc i tu te’l menges sense rondinar. Benvingut a l’equip d’opinió sincronitzada!

Però què voleu que faci jo ara? Si aquest és el títol que em va fer entendre que els discos importants a la meva vida (i potser, així en general, les obres d’art importants a la meva vida) els recordaria més per la sensació que em produïen que no pels contorns, els detalls o les dades concretes.

I mira que d’aquest disc de The Rolling Stones em sé, perquè em fascina, la prosa dels fets: la fugida de les urpes d’hisenda cap a la Costa Blava, aquells dies voluntàriament a la deriva a la versallesca Ville Nellcôte (antiga caserna de les SS amb prou habitacions per jugar a fet i amagat, platja i embarcador privat), els soterranis convertits en un local d’assaig i estudi de gravació, l’electricitat piratejada d’uns cables de la carretera, les portes obertes a amics i coneguts (Lennon, Gram Parsons, William S. Burroughs...), camells, amants, futures mullers i criatures convivint sense cap figura que imposés un mínim d’autoritat... Hi ha articles llargs, llibres i documentals (encara que cap d’ells m’acaba de convèncer del tot) que ho expliquen fil per randa.

Ara bé, essent aquest un disc que pertany molt més al món de l’emoció que al de la raó, prefereixo recordar la lírica al voltant d’”Exile on Main St.”. Entre el que em va assenyalar Steve Wynn en una entrevista (“És el disc de rock on menys es veuen els fils de la marioneta”) i el que em va dir l’Abel, que defensava que aquesta obra, més que un àlbum dels Rolling (encara em nego a dir els Stones per fer la guitza a la memòria d’en Tardà), era un spin-off de Keith Richards, hi caben cent metàfores: és un lupanar rock, una kermesse rock o una gresca (com les flamenques) rock. Tria el paral·lelisme que més t’agradi. S’hi ensuma l’etanol per tot arreu encara avui, més de mig segle després. I altres substàncies s’ensumen també: tant festeig amb les drogues semblava indicar que els Rolling havien canviat la pressa per viure dels primers discos pel flirteig amb morir guapos i aviat. Corre, corre, que aquesta bacanal no durarà pas sempre.

Els dies que em poso més analític, inicio temptatives de desentranyar el misteri d’aquest doble que al seu dia no va agradar a ningú i ara sembla que sigui la llàntia màgica en què està atrapat el geni del rock’n’roll. Potser, elucubro, és la sensació de ser més un making of, com deia Nando Cruz, que un disc acabat en si mateix. I en aquests esborranys, en aquesta provisionalitat i en aquesta imperfecció, hi ha un missatge: l’emoció rock és un intangible que ni es pot assajar ni es pot prefabricar. S’ha d’esperar que passi i, si tens sort, caçar-la.

Si es creen les condicions necessàries, en aquest cas un ambient de caos productiu, llavors sí que és possible que la facis grossa. En el devessall de gèneres d’inspiració nord-americana d’”Exile on Main St.”, en aquest sentit, hi ha diversos moments en què el grup sembla capturar aquesta emoció tan difícil de definir. Podrien ser uns altres, però penso en tres en concret a tall d’exemple:

“Sweet Black Angel”: una cançó baliga-balaga on sembla certa la llegenda que poques vegades tots els membres del grup tocaven alhora. Comença només amb una guitarra acústica, veu i unes percussions casolanes que a mi m’agrada imaginar que són dos cocos i una botella d’Anís del Mono. Cap al final, se sumen una harmònica i un xilòfon (?) que embelleixen un final anàrquic i emocionant precisament per ser totalment imprevist.

“Loving Cup”: hi ha un moment en què Mick Jagger, cantant més jugón i sobreexcitat que mai (i això que el tio sempre ha dit pestes d’aquest àlbum, eh), se’l sent dir a la banda fora de micro “one more time” perquè està gaudint. O perquè està improvisant i testant. O perquè està corregint. O perquè intueix que allà està passant algun prodigi inexplicable i vol allargar el momentum. És en aquell break orgàsmic en què repeteix mitja dotzena de vegades allò d’“Oh, what a beautiful buzz”.

I “I Just Want To See His Face”: aquesta no sembla ben bé ni una cançó. Es diria que és més aviat un teixit sonor. Sembla que arrenqui començada i que el fade out ens privi del seu final. Però en aquest fragment, detecto un modus operandi exploratori que potser també observo, no sé, en els discos de Can: per molt despelucats que estiguessin els membres del grup, sabien que quan s’ajuntaven, quan tots tocaven convençuts de les seves capacitats, passaven coses. D’aquesta estranya flamarada, que podríem dir que és la cançó més rara de tot el conjunt, per exemple, neix bona part de la carrera de Tom Waits, segons confessió del mateix artista.

Hi ha un tret distintiu, doncs, de l’”Exile” que em sembla molt interessant i extrapolable a qualsevol altra creació artística: és un punt de partida més que un punt d’arribada (de fet, només duien una cançó enllestida abans d’instal·lar-se a Nellcôte: “Sweet Virginia”). Això fa que ara puguem defensar aquest disc com una obra imperfecta, deslligada i porosa abans que com una obra mestra entesa en el sentit clàssic (és a dir: rodona, resolta amb excel·lència i amb tots els significats tancats). Aquest disc va actualitzant el seu atractiu amb els anys perquè el seu sentit no va quedar mai fixat del tot.

Si “Exile on Main St.”, amb tota la seva narrativa cultural i mística dolentota, va ser una casa oberta (un concepte molt propi de la mitologia ionqui, com es pot comprovar, per exemple, al film “Last Days” de Gus Van Sant), les seves portes encara no s’han tancat.

PER QUÈ ESCOLTAR “EXILE ON MAIN ST.” AMB 90 ANYS?

Vols dir que encara tindràs oportunitat de crear nous bons records? No creus que a partir d’ara tot té més números d’anar a pitjor que a millor? Doncs, si has d’escoltar música, almenys que sigui de la que té veritable escalf d’esperit. Que, si us plau, tingui incorporada la party per celebrar que estàs viu (amb la pre i la post incloses, si pot ser).

L’ALTERNATIVA:

CREEDENCE CLEARWATER REVIVAL - “Cosmo’s Factory”

Un altre compendi gloriós dels estils que defineixen el macrogènere Americana (blues, country, folk, rock, pop...) però en aquest cas des de l'execució neta i polida. Encara que segur que, quan es tancaven a feinejar, també devien fer de les seves.

“Fer cim és opcional. Baixar és obligatori.”

A mi això del late style, o no ho he acabat d’entendre o és que, en realitat, no m’ho empasso.

Si l’estil tardà es refereix a aquells creadors que cap al final de la vida i de la seva obra, gràcies a l’experiència acumulada, transformen el seu llenguatge artístic depurant-lo, radicalitzant-lo o estranyant-lo, doncs sí, compteu amb mi.

Visca “La tempestat”, visca les pintures negres, visca “Gertrud”.

Ara bé, si aquest període crepuscular consisteix, en realitat, en una llibertat expressiva que descuida la tensió creativa i produeix obres que només diuen coses si les posem en perspectiva dins del corpus d’un autor, per mi, no cal que pareu taula.

No vull fer més els ulls grossos amb obres lliures però flonges d’artistes que abans m’han entusiasmat només pel simple fet que continuïn en actiu.

Team destil·lats de llarga criança vs Team “tantsemenfotisme” libèrrim. Jo soc del primer, em penso. Tot i que potser el millor és trobar un equilibri entre ambdues coses.

En el món de la música pop, on hem estat testimonis de tantes carreres innecessàriament i vergonyosament allargades, aquesta tolerància dilatada cap al late style acostuma a ser força habitual.

A partir de cert moment en la carrera d’un músic, cada adjectiu laudatori que rebi una nova obra sovint s’ha d’entendre només com una medalla als mèrits acumulats (i, en alguns casos, també com un reconeixement per continuar viu i bellugant).

El premi a tota una trajectòria és... que pots continuar traient discos i, en el millor dels casos, els celebrarem com a exemples modèlics de late style.

En el cas de la carrera de Leonard Cohen, com que quan va debutar a la música el seu talent ja queia de madur (tenia 33 anys), aquestes reflexions avinagrades no tenen gaire sentit perquè el seu estil sempre ha estat tardà.

Així i tot, jo he de dir que li veig els dos vessants del late style: “Various Positions”, “I’m Your Man” i “The Future” em semblen un prodigi pel que fa a depuració, estranyament i llibertat del llenguatge de l’autor.

I tots els que van venir després d’aquests tres... doncs no.

Tots aquests àlbums posteriors tenen dos o tres temes que estan molt bé, sí, d’acord. Però en general són obres destensades, esmorteïdes i sense un propòsit artístic fort (i incloc aquí fins i tot “You Want It Darker”, perquè en principi no sembla que sigui així, però en el fons, sí que ho és).

Per a mi, la gran obra de l’art de les acaballes que va fer Cohen és “I’m Your Man”, un disc sobre la mort d’un Don Juan que el canadenc va fer amb 54 anys. Un àlbum de tornada. Un joc de l’edat tardana.

Però també, al marge d’aquesta singularitat vespertina, em sembla un disc artísticament tan gros que diria que és el millor de Cohen, que és molt dir.

I això que no és ni un 10. Si de cas, un 9 sobre 10 o, pitjor, un 7 sobre 8 (ostres, com es va empipar la Noemí, amiguíssima i faníssima d’en Leonard, quan em va sentir dir això).

De fet, tinc una recopilació de favorites de Cohen en una playlist i vaig colar 7 d’aquest disc, totes menys una (ja t’imagines quina, però paciència, que ja tornarem sobre aquest aspecte més endavant).

Té sentit, doncs, que esquarteri “I’m Your Man” cançó a cançó, que és un format que en aquest Substack només he fet abans amb “Siembra“ de Rubén Blades i Willie Colón.

1. “First We Take Manhattan”: com una sibil·la ronca llançant profecies mitjançant enigmes, Cohen parla de terrorisme i de l’ensorrament de les ideologies en una lletra que em recorda “Holidays in the Sun” dels Pistols i una música que podria ser de Pet Shop Boys (buscar PSB fora de PSB és un dels meus divertiments preferits: “Same Old Scene” de Roxy Music, “Hey Manhattan!” de Prefab Sprout, “When Do I Get to Sing ‘My Way’” dels Sparks). El diluvi ja ha caigut. L’apocalipsi va passar fa dies. Vivim de propina. Aquesta civilització és una broma pesada.

2. “Ain’t No Cure for Love”: cursileria conscient, amb el seu saxo llardós i tot, que sempre he vist com una paròdia dels ídols de la música lleugera. Flanquejat per dues coristes, la seva actuació a “Sábado noche” de TVE és el més a prop que Lenny ha estat de Gainsbourg, però també de Julio Iglesias (de fet, “Dance Me to the End of Love” té uns arranjaments, ehem, horteres que sempre m’han fet pensar en els que Ramón Arcusa o Rafael Ferro ideaven per a Julito). La cançó romàntica entesa com una falòrnia irònica sobre un Casanova crepuscular. Hi ha molta més sorna en aquest disc del que sembla. Ah, i una altra dèria meva: “Ain’t No Cure for Love” és una d’aquelles cançons tan melòdicament sobrades que sembla que tingui dues tornades en lloc d’una.

3. “Everybody Knows”: precioses sanefes de llaüt àrab i primers versos brutals (“Everybody knows that the dice are loaded / Everybody rolls with their fingers crossed”) per a una tirallonga de veritats descregudes sobre el fracàs del segle XX com a... segle en si. Pactes tàcits de silenci, secrets tèrbols compartits, contrabans assumits... El desencant com un sentiment en vaivé entre el fatalisme i el nihilisme. I, tot i així, si vius curat d’espants, també pot ser un sentiment divertit. Fua, i com entrava a “Exotica”.

4. “I’m Your Man”: llaminadura capcota i piripi de retranca en què Cohen s’ofereix falaguer i un pèl perdonavides, però arrossegant també una mica els peus. Ligoteo madur i d’after. Quan vaig veure “Broken Flowers” de Jim Jarmusch, vaig pensar en aquest tema. Mateixa energia. Fua, i com entrava a “Caro diario”.

5. “Take This Waltz”: de veritat aquesta cançó no existia fins als 80? Si és d’aquells temes que sembla que hagin estat allà tota la vida... “Tot el que tenia de sexi era encara més sexi, tot el que tenia de divertit era encara més divertit, i tot el que tenia de profund era encara més profund”, va dir Black Francis del Cohen d’aquest disc. Doncs en aquest tema, quan es posa jondo, es posa extra jondo. Ai, ai-ai-ai...

6. “Jazz Police”: però... això què és? L’Orquesta Mondragón? El pitjor tema del disc i potser el pitjor de la seva carrera. El memento mori de Cohen. Ara bé, res en aquest disc és un plat tebi. Tot són absoluts. Quan la caga, la caga fort. A Pitchfork fins i tot es van inventar la “síndrome Jazz Police” per parlar d’altres discos perfectes però amb un tema fluix. (Si és que no em penso dignar ni a enllaçar-la...)

7. “I Can’t Forget”: posat country, però amb Casiotone i marimba, per a una lletra ressacosa sobre els trompe-l’oeils de la memòria i les escales de valor. Quina magnífica versió en van fer Pixies (deien que havien descobert aquest disc a la furgo, després de comprar-ne el casset en una benzinera durant la seva primera gira per Espanya). Caparra de meuca.

8. “Tower of Song”: que petita, que gran. La meva favorita del disc o, si més no, la que més tinc al cap. Potser perquè “la torre de la cançó” és un concepte que he fet servir diverses vegades per parlar d’altres músics. Una talaia a la qual només es puja quan el teu art s’ha sintetitzat i essencialitzat, quan la teva saviesa s’ha esmolat i temperat i quan... ja te la sua tot.

Aquest tancament amb tecladets de baixa fidelitat, amb cors estil Roy Orbison i amb acudits sobre qualsevol cosa (especialment sobre un mateix) crec que dona el to, el sentiment i el pensament general de tot el disc: és impossible prendre’s aquest món, aquesta vida seriosament.

“Fer cim és opcional. Baixar és obligatori”, diu la cèlebre frase de l’alpinista Ed Viesturs que titula aquest text. En aquest disc, Cohen comença el descens des de la torre de la cançó sense haver perdut encara l’alè creatiu.

Aquestes SÍ són maneres de dir adeu.

(I per postres, un plàtan)

^​PER QUÈ ESCOLTAR “I’M YOUR MAN” AMB 89 ANYS?
Hi ha discos, com aquest, que són una fortalesa existencial, sí. Cada cop que els escoltes, notes que et netegen, et fixen i et donen esplendor, com la RAE. Com més a prop estàs del final, més t’adones de la broma (de vegades graciosa, de vegades absurda, de vegades de mal gust) que és aquesta obra que ens ha tocat interpretar. I aquest disc parla precisament d’això.

L’ALTERNATIVA:

NEIL YOUNG + CRAZY HORSE - “Ragged Glory”

O quan el suapollisme és tan gran que fas un disc de rock en què tant se te'n fot ensordir l'oient, equivocar-te en algunes notes i no repetir la presa o allargar els temes de manera insensata. Si "Harvest" desprèn petricor, al tros de "Ragged Glory" plou a bots i barrals.

Tu no has sentit mai Lotte Lenya. Mai.

Tu no has sentit mai “Mack, The Knife”. Mai. Has sentit l’adaptació a l’anglès que va popularitzar Bobby Darin el 1959, tot i que alguns altres músics ja l’havien fet abans. I has sentit la infinitat de versions posteriors basades en aquesta relectura. Bé, potser sí que has sentit “Mack, The Knife”. Potser fins i tot has deduït o descobert que “Pedro Navaja“ o Makinavaja són deformacions populars d’aquest estàndard. Corregeixo, que no vull ser més llest que ningú (tot i que potser ja faig tard per aquesta esmena): tu no has sentit mai “Die Moritat von Mackie Messer”, la composició de Kurt Weill amb lletra de Bertolt Brecht per a “L’òpera de tres rals” de 1928. Fixa’t especialment en la paraula “moritat”, que és com s’anomenaven a Alemanya les balades populars sobre crims i assassinats (una altra mena de murder ballads, vaja). La traducció anglesa de Marc Blitzstein, que és la base de la versió de Louis Armstrong de 1955 i la de Bobby Darin, va suavitzar part de la brutalitat de l’original centreeuropeu, que presentava Mackie com un autèntic monstre, no com un criminal seductor. Es van eliminar o rebaixar alguns versos especialment desagradables o cafres com els d’un cadàver d’una noia amb un ganivet al pit o els d’un incendi sospitós al Soho en què moren set nens i un ancià. I el més brutal de tots: una vídua menor d’edat que es desperta després d’haver estat violada/agredida sexualment suposadament pel protagonista de la cançó. És a dir, que aquesta balada es relaciona millor amb “M, el vampir de Düsseldorf” de Fritz Lang que amb el glamour dels crooners i les big bands. Si, a més, et poses la versió que va enregistrar el 1930 Lotte Lenya, quan era parella de Kurt Weill i actriu a les obres de Bertolt Brecht, veuràs com tampoc instrumentalment es fa res per pintar de blau aquest cel brut. Banjos tronats, harmòniums polsegosos, contrabaixos esmorteïts, percussions eixutes... Tot sona a avantguarda, a cabaret i a mala vida (o a bohèmia de quatre xavos). No m’estranya que a Tom Waits li agradés tant Kurt Weill.

Tu no has sentit mai Kurt Weill. Mai. Potser, el teu primer contacte amb la seva obra va ser el mateix que el meu: la versió d’”Alabama Song (Whisky Bar)” al disc de debut dels Doors. Una oda al vici (alcohol i sexe, principalment) i una clatellada marca de la casa al capitalisme: pagant Sant Pere canta, beu i folla. O potser vas començar a conèixer Weill gràcies als excel·lents tributs que va fer Hal Willner: “Lost in the Stars” del 1985 i “September Songs” del 1997. Uns treballs amb un fort component didàctic i il·luminador, però potser involuntari. En realitat, aquells discos no pretenien fer pedagogia, sinó celebrar el talent i la vigència del compositor de Dessau. En aquestes festes van ser convidats Lou Reed, John Zorn, Van Dyke Parks, Charlie Haden, Todd Rundgren, Aaron Neville, Sting, Nick Cave (que feia “Mack, The Knife”, precisament), Elvis Costello o William S. Burroughs. Tot i que quan qui cantava aquest repertori immortal eren elles (Marianne Faithfull, PJ Harvey, Mary Margaret O’Hara, Betty Carter o Teresa Stratas) llavors sí que es tenia la impressió que el cor és un caçador solitari. Encara més, si seguint aquesta pista arribaves a les intèrprets alemanyes que han fet seu aquest cançoner (penso en Ute Lemper, Hanna Schygulla o Dagmar Krause) llavors t’adones que, en les seves actuacions, cap d’elles no apedaça els descosits de la vida, sinó que totes foten sal a les ferides. I tot i així, ninguna arriba a l’expressivitat de Lotte Lenya. I no és perquè tingui cap element interpretatiu singular o especialment remarcable. És perquè ella cantava aquestes cançons naturalitzant-les. No era una actriu fent un personatge: era ella la que semblava protagonitzar, no sé, “Surabaya Johnny” (un melodrama mariner apunyalat que sempre he pensat que era cosí germà de “Tatuaje”, del mestre Quiroga per a la Piquer). Sembla que sigui algú que coneixes explicant-te alguna cosa (terrible) que li ha passat. No hi ha impostura més magnífica que la que no ho sembla pas.

Tu no has sentit mai Europa. Mai. La recopilació “Kurt Weill. Berlin & American Theater Songs” és sensacional. Sembla un compendi fet de cançons del rovell de la història del segle XX. Les llibertats creatives i morals d’entreguerres, la terrorífica nit del nazisme, l’exili de talents, la II GM, l’enfrontament de les ideologies hegemòniques durant la reconstrucció post-desastre, la consolidació del model capitalista... Tot, directament o indirectament, és aquí. La primera part del disc, l’americana, la que va de “September Song” a “Lost in the Stars”, sona a Voice of America i a un Broadway en què els artistes també eren agitadors polítics (a mi m’agrada projectar a sobre l’imaginari de la pel·lícula de Tim Robbins “Abajo el telón”, basada per cert en una obra de Marc Blitzstein, col·lega de Weill). Però, d’alguna manera, d’aquesta mena de cançons de teatre musical americà amb consciència, si rasco, en puc trobar d’altres. Ara bé, com les peces alemanyes, les del Berlín de la República de Weimar, ja em costa més (potser per desconeixement, ho admeto). Potser les de Friedrich Hollaender per a Marlene Dietrich, si de cas. Però aquest repertori de cabaret com el de la pel·lícula “Cabaret” però millor que el de la pel·lícula “Cabaret”, aquestes partitures d’obres escèniques que tenen més a veure amb Antonin Artaud que amb Leonard Bernstein, tenen una massa mare i uns acabats que, per a mi, representen Europa. Una Europa en constant moviment, en constant ensurt i en constant epifania. Una Europa que era un brogit, on bategava una revolució (de diferent signe) sota cada llambordí. Una Europa que admiro fins al pelegrinatge devot: el primer cop que vaig anar a Berlín, vaig desviar-me fins la porta insultantment prosaica del bloc de pisos on van viure David Bowie i Iggy Pop quan componien obres mestres i esmorzaven krispies amb cocaïna. Però en el mateix viatge també vaig retre visita a la casa on Bertolt Brecht va viure els darrers anys de la seva vida. Terra santa en ambdós casos.

PER QUÈ ESCOLTAR “KURT WEILL. BERLIN & AMERICAN THEATER SONGS” AMB 88 ANYS?

Hi ha un despotisme generacional dels vells cap als joves, sí, clar, però també de la joventut cap a tot allò que sembli antic. I és llei de vida, ja ho entenc. Però, a partir de certa edat, a mi, dona’m discos gravats molt abans de la invenció de l’estèreo, de 78 rpm, de pedra. Música que sigui o soni encara més vella que jo. Blues en mono, flamenc vetust o numerets de cabaret d’entreguerres, benvinguts sigueu tots a ca meva.


L’ALTERNATIVA:

BILLIE HOLLIDAY - “Lady in Satin”

En aquest disc, Billie Holiday ja no amaga la seva veu, la seva vida, abonyegada. Passava de tot. Si sonava marcida o directament trencada, ja tant se li'n fotia. Una altra vocalista que semblava condensar a la seva gargamella la primera meitat del segle XX. Però, en aquest cas, narrada des del punt de vista d'una dona negra.

Vindrà la mort i tindrà les teves dents

Tancat aquests últims dies amb mi mateix, he estudiat i degustat Jacques Brel a partir de tres vessants que em fan la grandeur més grand encara.

1. L’inexplicable

Rumio, per entretenir-me, per eròtica de l’especulació o per gimnàstica mental, com encaixaria el llegat sonor, però sobretot audiovisual, de Brel en aquest temps de xarxes socials i multipantalles. I ho escric en condicional, perquè el que és veure’l no el veig enlloc. Ningú sembla que el recordi. Potser, a les XXSS, fa de mal de recordar. En tot cas, penso que la pandèmia de la composició de pla en vertical a ell li calçaria. Una figura a l’escenari tan central com la seva, amb els músics arraconats en penombra o en el fossar orquestral, segur que donaria molt bons reels. I totes les crítiques que rebia, que si era un histrió, que si suava com un camàlic, que si era tot dents, que si semblava un titella (i ell, quan ho sentia, encara movia més els braços i encara es treia més cap en fora els punys de la camisa blanca per potenciar aquest efecte), ara es relativitzarien perquè tots aquests trets es considerarien actius impagables de viralitat. En tot cas, repeteixo, el llegat de Brel no corre per xarxes. Com vols que corri, home? Si és un artista del Pleistocè! A més, com diu en Frankie Pizà, el consum hegemònic a xarxes prioritza les idees fragmentades, mai completes. Les converteix en trossos descontextualitzats, aïllats i fàcils de malinterpretar. La penya, impacient, reacciona més que llegeix. Llavors, com vols que ara algú tingui la paciència d’empassar-se tot el crescendo embogit de “La valse à mille temps”? I veient una fracció només del seu final espectacular no n’hi ha prou. Perquè tant el repertori com l’art interpretatiu de Brel es fonamenten en l’èpica de la culminació. Si no ets testimoni de tota la construcció dramàtica, quin sentit té veure’l plorar en primer pla al final de “Ne me quitte pas”? Clarament, falta context, perquè Brel mateix és també context. Brel ho és tot. Així que el politburó que viu dins meu ha acordat que la incompatibilitat entre aquest artista del passat i el present TikTokero no és generacional sinó estructural, conceptual. Al grand Jacques, aquest abaratiment intel·lectual inherent a les xarxes, mira, ja em sap greu, però no li escau.

2. L’impossible

Com que el chansonnier belga duia una torxa a la boca, cada cançó que cantava sonava a veritat universal. És la veritat sempre terrible, com deia Nietzsche? Una força dura i destructiva que assassina les il·lusions, la fe i les mentides pietoses? Sí, i tant que ho pot ser, però també en la paraula de Brel pot ser un far d’exaltació vital, com succeeix a “Amsterdam”. Que potser no hi ha veritat en el desig, en els somnis? La trobarem, si és que la volem cercar, més amagada, menys literal, però hi és. Almenys, quan jo escolto “La Quète” percebo veritat. Potser més com un sentiment que com un fet. I potser també com una veritat artística, no empírica. Noto un músic que entén la creació com a necessitat, com a obsessió, no com un joc, una distracció o, pitjor, un contracte. També m’adono, però, que, encara que de vegades alci la mirada cap a les estrelles, el cantant fa servir el seu pensament i el seu sentiment com una plomada explorant un descens vertical: en cada vers violentat, en cada paraula escopida, en cada vocal allargada, en cada consonant exagerada, en cada erre percudida baixa una mica més. Per què serà que l’home sempre acaba buscant l’art en les profunditats, en l’abisme?

3. L’inevitable

El tram final del recopilatori “Quinze ans d’amour” s’escolta amb l’espinada. Un calfred et repassa l’esquena quan comencen a sonar “Mon enfance”, “La chanson des vieux amants”, l’asardanada “Le dernier repas” i, especialment, “J’arrive”. “De crisantem en crisantem, les nostres amistats se’n van. De crisantem en crisantem, la mort penja les nostres estimades. De crisantem en crisantem, les altres flors fan el que poden. De crisantem en crisantem, els homes ploren, les dones plouen”. Apaaaquí, quina barbaritat de primera estrofa. “Ja arribo, és clar que ja arribo. És que alguna vegada he fet res més que arribar?” remata a la tornada. Va, home va. Prou. No pots aclaparar així qui t’escolta. No es pot ser tan bo. No es pot ser tan bo, a més, amb un tema tan gros i tan fotut com és la proximitat de la mort. Sobre la vellesa, Brel ja havia escrit la preciosa “Les vieux”; i sobre el pas del temps, potser no té cap peça tan colpidora com la cèlebre “Avec le temps” de Léo Ferré. Però sobre el gran misteri pressentit cada vegada més a prop? “J’arrive”. En aquesta cançó hi ha una consciència, una conformitat (més que una capitulació) i una poètica que em costa més de trobar, tot i que hi és, al repertori de “Les marquises”, el seu darrer àlbum, publicat el 1977, un any abans de morir. Com si tot “Magic & Loss” de Lou Reed, que també em sembla un disc corprenedor, se sintetitzés en dues síl·labes en francès: j’ar-rive.

PER QUÈ ESCOLTAR “QUINZE ANS D’AMOUR” AMB 87 ANYS?

Perquè jo, tu i tots, tampoc no fem res més que arribar.


L’ALTERNATIVA:

ZAHO DE SAGAZAN - “La symphonie des éclairs (Le dernier des voyages)”

Com el personatge de Jamie Lee Curtis a "Un peix anomenat Wanda", els idiomes estrangers m'exciten. Parla'm, parla'm, si us plau, parla'm en italià, en suec, en rus, en japonès, en arameu, en suahili, en llatí, en klingon, en esperanto. I en francès, per descomptat. Cada X temps, necessito algun artista nou que em canti, em parli i em xiuxiuegi en aquest idioma que arruga cada paraula al principi i la fa esclatar al final (que deia J. M. Coetzee). La Zaho és la darrera que m'ha seduït a cau d'orella.

El trompetista cadàver

Has visitat alguna vegada algun disc en ruïnes? Sí, home, una gravació feta de vestigis d’un art perdut, d’enderrocs d’un estil anacrònic, de les despulles d’un artista més que de l’artista en si. Parlo d’obres com aquesta, la banda sonora de la pel·lícula “Let’s Get Lost” de Bruce Weber sobre Chet Baker.

Tot el documental, tot el disc, és un encomi a la bellesa gastada. Fins i tot la portada juga amb un tractament formal de fotografia malmesa pel pas del temps que és purament estètic: és una instantània manipulada del trompetista i cantant feta el 1987. Però aquest artifici encaixa amb el to general d’un àlbum sobre les relíquies d’una esplendor pretèrita.

“Let’s Get Lost” va ser un dels darrers treballs d’un bell vençut que, de tan preciós, acaba representant una idea més gruixuda: és una música sobre el paradís perdut de la joventut.

Quan Chet era Billy Budd

Qui canta aquí? Un home o una dona? Les gravacions dels anys 50 i primers 60 de Chet Baker són la forma més pura de la bellesa, tan absoluta que no té ni gènere. La seva veu era lírica, càlida i melòdica. I cool, és clar, que per alguna cosa era un dels grans emblemes del cool jazz de la costa oest dels Estats Units.

Quan tocava la trompeta, també era maco perquè sí: sortien les notes del seu instrument amb la parsimònia i la gràcia d’una voluta de fum. La combinació d’aquests dos atributs en cançons com “But Not for Me”, “Just Friends”, “Someone to Watch Over Me”, “My Funny Valentine”, “There Will Never Be Another You”, “Daybreak”, “I Fall in Love Too Easily” i “I Get Along Without You Very Well” el van convertir en tot un prodigi de la música de baix nivell decibèlic.

A més, com que el dia que va anar a l’oficina on es repartien els talents va enxampar al funcionari de bon humor, a punt de vacances, potser, Chet Baker també era insultantment guapo. Quina fotogènia més escandalosa gastava el bandido.

Mentre tots aquests astres estaven alineats, a Chesney Henry Baker, Jr. totes li ponien. En l’etapa Pacific Jazz i especialment la de Riverside, té discos extraordinaris a grapats. Tots, a més de ser musicalment radiants, tenen unes portades que són una llaminadura: “Chet Baker in New York”, el meu preferit, “Chet Baker & Crew”, “Chet Baker Sings It Could Happen to You”, “Chet Baker Plays The Best of Lerner & Loewe” o “Chet”, que va inspirar una portada de Javier Aramburu per al single de “David y Claudia” de Los Planetas.

Ara bé, les lliçons de la mitologia ens han recordat diverses vegades que un simple mortal no pot ser tan agraciat, fregar l’excel·lència en tants camps alhora, i que els déus no tinguin gelos i s’empipin. Així que el van castigar tacant el seu caràcter de trets negatius: Chet era mentider, irresponsable, egoista i autodestructiu. “Let’s Get Lost”, deia en una altra de les seves inoblidables interpretacions. I tant que es va extraviar. I tant!

De James Dean a Jack Palance

Cu-cut! Hola, venim a cobrar o a què cobris. Politoxicòman temerari (a les seves memòries, “Como si tuviera alas“, explica com atracava farmàcies a Barcelona, quan va estar uns dies tocant al Jamboree el 1963), Chet Baker sempre devia diners a gent a qui no és recomanable deure-li diners. Mmm, mal negoci. El 1966, el got va vessar i es va endur una pallissa de la qual va sortir amb la mandíbula trencada. Au, guapo de cara, així ni tocaràs la trompeta ni cantaràs mai més.

Durant anys, Chet va haver d’aprendre de nou a tocar i a cantar d’una altra manera. Després de la lesió i de les operacions dentals, la seva dicció i manera de projectar la veu es va alterar. Va adquirir un timbre encara més íntim i vulnerable. Gairebé xiuxiuejava. El so de trompeta també es va tornar més contingut i melancòlic. Ara era un fil.

Aquesta fragilitat física es va acabar transformant en una qualitat artística molt singular. Menys tècnic i més tosc, més capcot i menys lluent, aquest Chet exguapo (ara s’assemblava més a Jack Palance que a James Dean, com va dir Quim Casas) feia la música que podia, que paradoxalment ara tenia una profunditat expressiva molt més evident.

El fantasma dels estius passats

A més dels documentals “Let’s Get Lost” i “Straight No Chaser” i d’una extraordinària ficció com “Bird”, hi ha una altra gran pel·lícula sobre el món del jazz feta als 80, “Round Midnight” de Bertrand Tavernier, que incloïa a la seva banda sonora, liderada per Herbie Hancock, un tema deliciós de Chet Baker: “Fair Weather”. Aquella veu pàl·lida, trencadissa, semblava anunciar ja al protagonista del documental “Let’s Get Lost”, un músic consumit que canta i toca la trompeta com si no s’atrevís del tot.

L’encís del repertori d’aquest àlbum per al film de Bruce Weber és, en bona part, que sembla obra d’un espectre, d’un músic que va traspassar fa temps i aquesta gravació és la petja dels seus records. Composicions clàssiques que semblen fòssils (“For Heaven’s Sake”, “Everytime We Say Goodbye”, “My One and Only Love”, “Imagination”), temes contemporanis que es dirien eterns (“Almost Blue” d’Elvis Costello) i peces amb saudade importada des del Brasil (“Zyngaro” de Jobim o “Moon and Sand”) que sonen a restes d’un estiu llunyà.

Pa, mantega i xampany

Idees velles, moments nous. Si aquesta és la impressió que transmet “Let’s Get Lost”, és per culpa de Bruce Weber. La seva pel·lícula, molt més poètica que narrativa, tenia una qualitat onírica que desafiava la fletxa del temps. Com diu Roger Roca, estava plantejada com una fantasia per tornar a fer sentir jove a Chet Baker.

Dins d’aquest simulacre de la flor de la vida en blanc i negre i gra saturat, el músic apareix envoltat de xurris, pujat a descapotables que recorren La Croisette o Venice Beach, fent el ruc als cotxes de xoc, acompanyat per fans a qui dobla l’edat com Flea o Chris Isaak...

Les imatges d’arxiu (de pel·lis que havia rodat als 50 i els 60 a Europa quan era un galant que podia plantar cara a Alain Delon) es confonen amb les filmades per Weber i el passat torna a ser present i el present, passat. Els dies de “Bread, butter and champagne”, com anuncia la portada del disc, sembla que han tornat.

El mort viu

Per a mi, el gran esdeveniment discogràfic d’aquest 2026 ha estat l’aparició de “Swimming by Moonlight”, 16 temes mai publicats de les mateixes sessions de “Let’s Get Lost”. Mare meua! Aquesta ració extra de jazz finisecular ja no ens l’esperàvem. Però si quan Chet va interpretar les cançons de la primera banda sonora ja semblava un cadàver (tenia 57 anys, però n’aparentava 80), en aquest doble disc directament és un mort que torna a la vida 38 anys després de “caure” d’una finestra a un hotel d’Amsterdam.

PER QUÈ ESCOLTAR "LET'S GET LOST" AMB 86 ANYS?
"Ai, quina música més maca", reparteixen gratuïtament veus que creuen detectar mostres d'elegància, encant i finezza una setmana sí i l'altra també. Doncs, no, escolti. Maco és això. Tan maco que fa mal perquè és la banda sonora de quan érem feliços i no ho sabíem.

L’ALTERNATIVA:

JAMES BLAKE - “James Blake”

JAMES BLAKE - “James Blake”

Des que la Rosa Arredondo em va descobrir la versió de “Limit To Your Love” (original de Feist), vaig pensar que aquest angleset tenia el mateix xiuxiueig androgin i seductor que tenia en Chet quan era jove i formós.

Electrons lliures

Com que des de la seva concepció, “Un dígito binario dudoso. Recital para Alan Turing” no va ser el que havia de ser, el següent text pretén ser tot ell un elogi de les virtuts de ser una altra cosa.

1 - “Un dígito binario dudoso. Recital para Alan Turing” no va ser la materialització d’un encàrrec d’un centre d’art contemporani de Sevilla: Hidrogenesse van ser convidats a crear cançons que unissin música i tecnologia amb Alan Turing com a referència de cara al 2012, any del centenari del cèlebre científic. Pel que fos, la proposta es va acabar cancel·lant. Vaya. Massa tard per a Carlos Ballesteros i Genís Segarra, però: ja s’havien enamorat del “Morrissey de les matemàtiques”, segons definició de Manolo Martínez, excompany d’en Genís a Astrud. En el seu cap ja bullien idees diverses per a unes cançons que acabarien conformant un disc sencer en homenatge a Turing.

10 - No, aquest disc no és un biopic sobre un dels pares de la computació i la IA que va tenir un paper fonamental en la lluita dels britànics contra els nazis durant la II GM. Afortunadament, no és l’equivalent en disc de “The Imitation Game”, valga’m Déu, quin bunyol de pel·lícula. Les set cançons originals d’aquest disc, més una revisió d’”Un Mystique determinado”, són lliures interpretacions de diferents aspectes de la vida, l’obra i les idees d’Alan Turing elaborades a partir de la documentació i lectura de diferents biografies sobre la seva figura. Si saps on mirar, enfoques el punt exacte i tens un bon objectiu amb zoom, qualsevol tema d’estudi acaba revelant aspectes insòlits que sovint acaben sent més aliment per la passió que per l’anàlisi. Tot aquest procés d’enamorament de Turing, de creació a partir de la meravella per les creacions d’ell, es va documentar en els excepcionals Turing Bits del Dominio Austrohúngaro.

11 - No totes les referències són voluntàries. Perquè en aquest quadern de bitàcola online on es va poder anar seguint tot el making of d’“Un dígito binario dudoso. Recital para Alan Turing”, Hidrogenesse van descobrir quins discos els havien inspirat. Citaven obres de The Fall (Manchester, present), Laurie Anderson, The Durutti Column, Kraftwerk (“Computer Welt”, obvi), Kanye West o Matmos. A banda d’aquestes influències conscients, a mi m’agrada projectar a Billy Mackenzie o Morrissey a “Christopher“, a Yello a “CAPTCHA Cha-Cha“ (perquè penso en “Pinball Cha Cha”, soc així de bàsic) i a Soft Cell, a Momus i al Lawrence de Go-Kart Mozart per tot arreu.

100 - “Un dígito binario dudoso. Recital para Alan Turing” tampoc era la continuació d’aquella cimera de glam-rock/krautrock/art-rock que va ser “Animalitos“ de 2007 i que alguns fans esperaven. Potser, ben mirat, tenia més a veure amb l’electrònica orgànica i el continuum sonor de “Bestiola” de 2008. Aquest disc era una sarsuela tecno-pop construïda a partir dels sons de sintetitzadors modulars, veus tractades i aparells analògics diversos molt evocadors de la idea de “màquines amb ànima” amb la qual fantasiejava Turing.

101. Tot i que en la teoria pugui semblar que s’han de tenir altes capacitats per entendre i gaudir d’aquesta opereta conceptual sobre un matemàtic il·lustre, no seria aquest el cas. Aquest disc es podia haver presentat a diversos escenaris del Sónar i també de l’OFFSónar, o al paranimf d’una facultat de ciències i també d’una de lletres. Era un àlbum de consens, una obra que unia mons. La rebuda d’aquest treball va ser tan entusiasta (dins del seu nínxol de públic, sí, però també més enllà), que el mateix duo feia broma dient que els passaria el mateix que a The Magnetic Fields després del “69 Love Songs”: qualsevol cosa que fessin després semblaria pitjor. Com diu Marta Salicrú, van aconseguir convertir Alan Turing en heroi pop.

110 - La ciència no és el país de la soledat. És un oceà blau a explorar, almenys des del pop. Tan aterridora pot semblar la seva complexitat, tan captivadors poden semblar els seus misteris. Depèn de com entenguis que ha de ser la teva relació amb ella. Hidrogenesse, no sé si intuïtivament o conscientment, van creure que els científics, com els poetes, no han de limitar-se a descriure els fets del món, sinó crear metàfores i connexions mentals inspiradores (aquí, amb Blancaneu, amb la revolució industrial, amb els inicis de la IA, amb els films d’espies a la II GM...)

111 - Alerta! Perquè “Un dígito binario dudoso. Recital para Alan Turing” no és grandilo-ciència. No és Muse, per entendre’ns: grans temes, grans preguntes... gran tabarra. Aquí hi ha continguts amb fondària, per descomptat, però tot és tant cerebral com sentimental. I, a més ballable! És Richard Feynman tocant els bongos.

1000 - Les millors obres de divulgació científica, i aquest n’és un exemple modèlic, no són les que et diuen que 2 + 2 = 4. Són les que condensen conceptes o figures complexes en un esquema 2 + 2 i et deixen a tu mateix fer la suma (si et surten decimals, però, fes-t’ho mirar).

PER QUÈ ESCOLTAR “UN DÍGITO BINARIO DUDOSO. RECITAL PARA ALAN TURING” AMB 85 ANYS?

Duia tres discos seguits d’artistes creients i això, per un cinturó negre en ateisme, cinquè dan, com jo, m’estava posant una mica nerviós. Ep, que també em considero creient: crec en la metafísica de la ciència i en els seus processos i resultats sobrehumans. Com més s’escapen de la meva comprensió, més em meravellen. Diria que Hidrogenesse pensen en una longitud d’ona similar. (A més: són dels pocs grups que han dedicat una cançó a la senectut: “A los viejos”).

L’ALTERNATIVA:

CARLOS BERLANGA - “Indicios”

Embolcall pop aparentment frívol i lletres en castellà que diuen coses? En Carlos tenia la patent d'aquesta fórmula. Culte i enginyós, divertit i estilós, com Hidrogenesse, en Berlanga Jr. no confonia mai profunditat amb solemnitat.

Els dies comptats

Mi-te’l!

Just ahir en parlàvem, en el post de Nick Cave. Dèiem que quina versió més ben parida i més pertinent havia fet Johnny Cash de “The Mercy Seat” a “American Recordings III - Solitary Man”.

Dins dels neguits habituals de l’Home de Negre sobre els condemnats innocents o la pena de mort, sobre la pistola i la creu, aquesta cançó li anava que ni feta a mida.

“Johnny Cash ha gravat un dels meus temes!”, celebrava amb orgull Cave. I no n’hi ha per menys. Si un mite de la música que a més també és un dels teus ídols personals acaba fent una versió d’una de les teves composicions, és una medalla que no tothom pot lluir.

A més, en l’adaptació de Cash, s’hi suma una capa de lectura addicional amb una particular expressivitat. Abans de gravar el tercer volum de les American Recordings, el músic nord-americà va patir una davallada forta de salut després d’una pneumònia. Cash estava fotut. I ell sabia, a més, que ho estava. Així que cantar aquest tema des del punt de vista d’una persona en el corredor de la mort, en el seu cas, tenia unes implicacions esfereïdores.

Dead man walking! Els guàrdies de les presons dels Estats Units anuncien amb aquesta frase que un condemnat a mort és traslladat cap a l’execució. Així es va començar a sentir Cash en aquest disc. Un mort que camina.

Potser en els dos volums anteriors d’aquestes gravacions amb Rick Rubin només s’intuïa la presència d’una ombra sinistra, tràgica i inevitable. Però a partir d’aquesta entrega, aquesta foscor es fa molt més evident. Now I see a darkness, que diu la cançó de Will Oldham que Cash precisament també va versionar en aquest àlbum (i amb el mateix Bonnie “Prince” Billy fent segones veus).

No em barallaré ara, perquè té un punt de discussió irresoluble i sense sentit, sobre quin dels volums de les American Recordings és el millor. El que tu vulguis que sigui, va. Fins i tot si poses la caixa recopilatòria, “Unearthed”, que seria una mica trampa, em sembla bé.

Si soc així de permissiu en aquest cas, és perquè tot aquest tram final de carrera de Cash (per repertori, estètica, actitud, sonoritat, producció, interpretació, austeritat, essencialitat, significació i ressignificació) em resulta fascinant i incomparable.

De fet, de vegades he jugat a imaginar-me com hauria estat el final d’algunes carreres d’icones nacionals de la música espanyola si se’ls hagués aplicat un tractament prestigiador essencialista i cool similar al que Rubin va sotmetre a Cash. T’imagines unes “Spanish recordings” amb Manolo Escobar? (de fet, en el flamenc, sí que m’ha semblat detectar operacions similars amb Agujetas o Perrate).

Un moment, que m’he desviat. Deixa’m tornar al camí. I walk the line. Deia que qualsevol dels volums de les American Recordings pot ser considerat el millor. Però, en el meu cas, tinc una tirada especial pel capítol tercer perquè la seva litosfera té un gruix especial. I no crec que sigui per triar més versions de temes de rock alternatiu (fa Oldham o Cave, sí, però també Neil Diamond i U2 i col·laboren Sheryl Crow o Tom Petty) o perquè les guitarres acústiques guanyin en lluentor a la resta d’entregues.

En el disc oficial número 66 de la seva carrera (66, eh?, uau...), Johnny Cash pren consciència que la seva veu, tan mineral, tan viril, tan d’una peça, està tocada. Com el fang quan s’asseca, el seu timbre s’ha anat clivellant. I decideix que, en lloc d’amagar aquesta fragilitat, convertirà la decadència física en tret distintiu. Les arrugues, els cabells blancs i la miàlgia com a matèria expressiva. Perquè la vellesa també pot irradiar bellesa (o, si més no, un magnetisme molt poderós).

En cas de dubte, preguntar a la gran Claire Denis: quan va fer “L’intrus“, deia que la seva gran font d’inspiració va ser el carisma, la saviesa i el misteri que transmetia la figura de Johnny Cash en els seus últims anys de vida.

PER QUÈ ESCOLTAR “AMERICAN RECORDINGS III - SOLITARY MAN” AMB 84 ANYS?

A partir de cert punt, a cada nou pas que fem a la vida, descobrim que el gel sota els nostres peus es torna més fi. I espanta. Però, si la por no et paralitza, també es pot trobar bellesa en aquesta fragilitat.

L’ALTERNATIVA:

ROBERT WYATT - “Rock Bottom”

Va tocar fons molt més aviat del que tocava. Als 28 anys, l'exbateria de Soft Machine va haver d'aprendre a conviure amb les xacres d'una mala caiguda. Des de la seva cadira de rodes, Robert Wyatt contemplava el món i creava una música que intentava donar-li sentit, que no s'assemblava a cap altra música ni a cap altra visió del món, perquè ell ja sabia què era estar a punt de creuar a l'altra riba.

Pare, no veus que cremo?

Les portes i finestres de les cases s’han tancat molt abans del que és habitual. Els carrers estan deserts. A boca de fosc, unes figures encaputxades es congreguen en un bosc espès i es dirigeixen a una cova estígia. Allà consumen un ritual secret tots els Nick Caves que habiten Nick Cave.

Dissociades, individualitzades i aïllades excepcionalment les unes de les altres, totes les personalitats artístiques del músic australià es reuneixen un cop l’any per decidir quin és el disc que les representa a totes: la del punk de biblioteca i la del vampir il·lustrat, la del dandi caricaturesc i la del literat díscol, la de l’Elmer Gantry del rock i la del pecador cool (potser el Reverend Harry Powell de la música, si sumem aquestes dues), la del bluesman guerxo i la del cantautor gòtic, la del rapsode eixelebrat i la del crooner heterodox, la del nigromant seductor i la de l’adult ferit per la vida, la del ionqui i la de l’exionqui, etc.

Aquest aplec mai acaba en consens, i és per això que es repeteix cada any. Si poguessin assistir-hi convidats externs en qualitat d’observadors, potser descobririen que els dos discos que sempre acaben finalistes en aquest debat, els que millor exemplifiquen la totalitat de Nick Cave, la que va dels temps post-punks de The Boys Next Door i The Birthday Party fins a “Wild God” i les bandes sonores, són “Let Love In” de 1994 i “Tender Prey” de 1988.

“Tender Prey” és un disc amb mala fama perquè una encarnació de Nick Cave posterior va dir que no li agradava gens, que va ser un malson, que no hi havia cap idea de fons al darrere ni una banda cohesionada que anessin tots a una, que està mal produït i mal interpretat i que no i que no i que no.

En realitat, el que passa és que a Cave li fa mal recordar aquest àlbum perquè el va fer en una època especialment complicada d’addiccions on havia perdut el control sobre la seva vida. I a mi, potser per això mateix, perquè és el seu darrer disc encara amb un component de caos involuntari, de troballes expressives fruit de l’atzar, que en la discografia posterior ja no hi és, em sembla el més representatiu i sintètic de tots els seus talents, expressions i èpoques.

A veure, que “Let Love in” també m’encanta, no fotem. També és boníssim i il·lustratiu d’un tot. Però, l’embolcall de les cançons el veig molt net, meticulós, amb poc sediment a la vista dels orígens underground de l’artista. Precisament, la producció de Flood de “Tender Prey”, de la qual Nick Cave en renega, a mi em sembla extraordinària perquè inclou brutícia. Es veu el llapis dels esborranys de cançó per sota de cada tema. Els cors masculins de la tripulació dels Bad Seeds estan desquadrats, algunes cançons són superproduccions (amb piano, xilofons, cordes...) però sonen desmanegades, a punt de caure a trossos, i es violenten les proporcions habituals del que ha de ser una cançó pop-rock, com ara “The Mercy Seat”.

Penso en el tema inicial d’aquest disc, un clàssic dels seus concerts, perquè repeteix 18 vegades la tornada, amb petites variacions de la lletra, com si fos un ostinato per acompanyar una cerimònia pagana. Aquesta decisió formal d’aquest tema sobre un condemnat a mort que estableix similituds entre la cadira elèctrica i el tron diví sobre l’arca de l’aliança es diria desassenyada: és repetitiva, és persistent, és densa. No sé si a una major aquesta mena de singularitats eren gaire ben vistes, però aquí Cave encara era un artista alternatiu. És cert que després ha inclòs cançons d’un quart d’hora en alguns discos (“O’Malley’s Bar” a “Murder Ballads” o “Babe, I’m on Fire” de “Nocturama”). Però és que “The Mercy Seat” és un sacrifici litúrgic en un altar. És tèrbola, cerimonial i ominosa igual que “All Tomorrow’s Parties“ de la Velvet (que en Nick ja va versionar a “Kicking Against The Pricks”) era tèrbola, cerimonial i ominosa. Vull pensar, a més, que l’ambigüitat moral d’aquesta peça, aquest tornassol entre la maldat i la divinitat, va ser el que va fer a Johnny Cash decidir-se a incloure una relectura a l’“American Recordings III: Solitary Man”.

Tot “Tender Prey” és un disc molt relliscós. Hi ha un blues pantanós sobre la fatalitat i la culpa amb un narrador que fa servir la primera persona per cantar en un registre apersontajat i sardònic (“Up Jumped The Devil”), balades romàntiques de piano bar sòrdid (“Slowly Goes The Night”), garatge-rock malgirbat sobre parelles d’assassins (“Deanna”), precioses odes al voyeurisme (“Watching Alice”), un tema ressacós que podria ser dels seus estimats The Pogues (“New Morning”)...

Quan Cave es queixa que aquests Bad Seeds (ja sense Barry Adamson, nye!, però amb Kid Congo Powers i Hugo Race, visca!) sonaven esfilagarsats, jo assenteixo, però ho veig en positiu. “Tender Prey” sona esgavellat perquè parla de vides esgavellades. També és un disc moralment deixat, perquè els personatges de les seves cançons ho estan (i potser també els seus intèrprets en aquest moment vital concret).

Hauria de fer una enquesta entre fans de Nick Cave, que cada any que passa sembla que n’hi ha més, per convenir si aquest podria ser el disc que conté l’ADN de tots els Nick Cave. Ens hauríem de trobar un dia a l’any, a algun punt difícil de geolocalitzar d’un bosc, per acordar-ho. Potser el Ricardo Aldarondo, el Quim Casas, el Gerard Casau o la Izaro Bo estarien del meu costat. O potser no. No ho sé. Però segur que tots ens donaríem la raó que a partir d’aquest àlbum, al qual va seguir el mel·liflu “The Good Son”, Nick Cave va deixar de ser un artista sense civilitzar.

PER QUÈ ESCOLTAR “TENDER PREY” AMB 83 ANYS?
Els successos dels quals sembla parlar aquest disc, el personatges, els conflictes, els dilemes morals, sempre, sempre passen al poble del costat, mai al teu. Estan tan ben escrits, tan ben cantats, tan ben instrumentats, que els sents propers, però a tu no t'afecten directament. Fins que un dia, de cop, dins del somni de la ficció, processes un senyal d'alerta real del món exterior que està integrada dins del contingut oníric. Llavors despertes i penses: "I'm not afraid to die".

L’ALTERNATIVA:

JULIAN COPE - “Jehovahkill”

El disc del druida de Gal·les sobre el signe de la creu que també funciona com a compendi de la seva obra passada i futura. Pop, folk, psicodèlia, krautrock, post-punk, garatge, electrònica... En vinil tenia, ostres, tres cares! El "Jo, el Vaquill" li deia Vads. I era una broma dolentíssima i boníssima alhora.

Creu-t’ho

La primera vegada que vaig saber d’“A Love Supreme” va ser gràcies a la pel·lícula “Mo’ Better Blues” de Spike Lee. En una seqüència en una tenda de discos, el personatge de Wesley Snipes, un saxofonista faldiller, es volia lligar a una noia fent-se l’entès. Sostenia una còpia en CD (en un packaging de caràtula rectangular en vertical molt elegant que va durar pocs anys) d’aquest disc de John Coltrane i li preguntava a la seva possible víctima si el coneixia. “Tothom coneix ‘A love Supreme’, és un clàssic”, s’espantava el borinot ella. “Sí, és clar, jo el tinc dues vegades, però el volia també en aquest format”, intentava salvar els mobles ell.

Diverses conclusions vaig extreure d’aquest moment: que “A Love Supreme” era un disc canònic i referencial del jazz i que alguns fantasmes es feien els guais presumint que eren fans de títols com aquest. També que hi havia altra gent, més normal, que l’escoltava, el gaudia i ja està. En tot cas, vaig intuir que John Coltrane era una divisa adulta que jo, amb els 16-17 anys que tenia quan vaig veure la pel·lícula de Lee, encara no em podia permetre. El jazz, com així semblava que em volien fer entendre els llibrets interiors pesadíssims de cada disc, era un llenguatge indesxifrable i un plaer complex poc apropiat per a la meva edat. Ja hi arribaria, si és que en algun moment havia d’arribar.

Que Coltrane, o si més no, no tot Coltrane, no era música només per a gent gran ho vaig descobrir el primer cop que vaig trepitjar el bar “La Plaza” de Xixón. Cap a les 3 de la matinada, amb el local ple com un ou, entre un tema de Suicide i un altre de Can, van intercalar els 18 minuts de l“Olé” i d’allà no marxava ni Cristo. Aquesta adaptació arrauxada del tema tradicional del folklore andalús “El Vito” de Coltrane s’enfila de valent i embogeix com només és possible des de la inconsciència juvenívola. Ostres, i tant que el jazz podia sintonitzar-se amb els bioritmes i cabòries de la joventut! Sentir a Trane buidant el pap al saxo soprano en aquest tema va ser una epifania. En vull més!

Ara bé, endinsar-se en la discografia de John Coltrane sense més guia que la curiositat o la gràcia que et fan alguns títols o portades et pot provocar més d’un esglai. No és igual la primera presa de contacte amb “Blue Trane”, “Giant Steps”, “Ballads”, “My Favorite Things” o el disc amb Duke Ellington que amb “Ascension”, “Meditations”, “Kulu Sé Mama”, “Expression” o “Interstellar Space”. Tots són magnífics, però uns et pentinen i els altres et despentinen, si em voleu entendre. Gran jazz dins de certa, ehem, ortodòxia i gran jazz sense Déu ni amo. Bé, amb Déu potser sí. Perquè la frontissa entre un Coltrane i l’altre és “A Love Supreme”, l’àlbum més revolucionari formalment del músic i el del seu despertar espiritual.

A mi, que no en sé, em costa dir si l’estil que es va inventar John Coltrane en aquest disc és modal jazz, free jazz, hard bop, post-bop o jazz d’avantguarda, que es barallin els experts amb el nomenclàtor. Tampoc et sé dir exactament a quin Déu li resa l’artista, perquè sembla que aquest ésser superior a qui Coltrane dedica aquesta ofrena musical pot no estar definit per cap religió concreta (hi ha elements que es dirien orientals, per exemple).

El que sí que sé és que aquesta suite en quatre parts, “Acknowledgement” (que inclou el cèlebre cant final en què els músics repeteixen el títol del disc com un mantra), “Resolution”, “Pursuance”, i “Psalm”, conté l’ira de les estacions i la fúria dels elements. Coltrane, McCoy Tyner, Jimmy Garrison i Elvin Jones semblen posseïts per forces de la natura que ni saben ni poden ni volen controlar: tot aquest cabal de música transmet una sensació d’intensitat brava, espontània i… espiritual.

Amb “A Love Supreme”, com has pogut comprovar en el paràgraf anterior, es fa difícil trobar una expressió adequada en una forma objectiva de text. Potser un monjo o un poeta líric de 20 i pocs anys podrien plasmar en paraules millor que jo la vibració concreta d’aquest disc. Ho dic perquè quan llegeixes coses sobre ell sovint et trobes expressions, i no m’ho invento, com “el poema sonor èpic sobre el lloc de l’home en el pla de Déu”. Vaja, que gairebé et conviden a pensar que aquesta era la música que tenien posada durant el sant sopar.

Com que jo he estat sempre un descregut espiritiual militant (i no un agnòstic, que com diu Zerocalcare només és un ateu mandrós) però també un defensor de l’estil transcendental en l’art, que diria Paul Schrader, m’agrada valorar aquest disc pel seu sistema nerviós central: és una obra íntegrament dominada pel rampell d’un artista que està intentant impregnar d’un propòsit místic les seves creacions i, potser així, aprehendre l’inefable i/o dialogar amb una entitat sobrenatural. Jo no crec que la música tingui poders màgics, però sí que em crec als músics que se’ls atribueixen. Em commou la fe que tenen en les alçades a les quals poden arribar certes expressions sonores fetes per l'ésser humà.

Així que si he de creure en un poder superior, que sigui el del saxo tenor de John Coltrane (i no us penseu que dic cap bajanada: existeix a San Francisco una església construïda en el seu honor, la Saint John Coltrane African Orthodox Church).

PER QUÈ ESCOLTAR “A LOVE SUPREME” AMB 82 ANYS?
Doncs si no ho has fet abans, potser aquest és un bon moment per abraçar l'espiritualitat, ara que veus més de prop el final i potser t'entra el canguelo. I si tot era veritat? Ai, ai ai… És clar que també pots triar una fórmula vicària i professar una fe laica en alguns músics amb fe religiosa: Bach, Arvo Pärt, Low o John Coltrane, per exemple.

L’ALTERNATIVA:

FLOATING POINTS, PHAROAH SANDERS AND THE LONDON SYMPHONY ORCHESTRA - “Promises”

Inspira, expira. Sístole, diàstole. Pharoah Sanders és un altre artista que creu en la qualitat sagrada a la qual pot enlairar-se certa música. Ara bé, a aquest estat de consciència superior, a aquest tuteig amb l'altíssim, només s'hi arriba per un camí: el de la bellesa.

Coses precioses que mai van passar

Ep, mira aquesta portada d’aquí dalt. Comença a estar una mica cascada pel pas del temps, és cert, però encara s’endevinen les signatures de Neil Tennant i Chris Lowe. Toma! No soc gaire, per no dir gens, caçador d’autògrafs, jo. I diria que tampoc tinc tics de col·leccionista-fetitxista. Però si presumeixo de tenir una edició pija en CD del “Behaviour” firmada pels dos Pet Shop Boys és perquè, quan me’l van dedicar, em vaig sorprendre a mi mateix d’estar-ho demanant. Ara bé, el 2001, quan treballava a Sputnik, davant la possibilitat de trobar-me amb en Neil i en Chris per una entrevista, vaig sentir la necessitat d’aprofitar l’excepcionalitat d’aquella situació periodística d’alguna manera. I mira, patapam, “Behaviour” signat (i no pas un altre de la seva discografia).

Coses precioses que mai van passar #1: en realitat, al final i no recordo exactament per quines mogudes, no vaig ser jo el redactor que va anar a entrevistar els PSB. Va ser en Roger Roca, que molt amablement es va endur el meu CD amb una única missió: tornar-me’l firmat (o sigui, que com que el moment de la signatura no el vaig viure en persona, potser va ser el mateix Roger qui va fer els garagots i avall).

Ostres, i per què “Behaviour” i no un altre de Pet Shop Boys, que mira que en tenen de bons? Doncs suposo que perquè el destí de les relacions entre discos i persones es decideix al principi i d’una vegada per sempre. Ho crec així perquè, igual que la forma de totes les coses ja està condensada en la seva primera manifestació, tots els coneixements i les sensacions que t’aportarà un disc, si realment ha de ser important a la teva vida, també estan condensats ja des del primer moment que l’escoltes. En el meu cas, des de l’instant inicial que em vaig posar “Behaviour”, vaig percebre que aquella elegància pop, culta, luxosa i melancòlica, s’estava convertint en aspiració. Life goal. I també vaig intuir que, difícilment, arribaria mai a la vida a aquells estàndards de distinció. Però que, amb el pas dels anys, miraria cap enrere i m’emocionaria només de recordar els meus horitzons.

Coses precioses que mai van passar #2: la veritat és que fins a “Behaviour” mai havia estat fan de Pet Shop Boys. Venint del sovint limitador entorn rock, era complicat als 80. Desconfiava del pop molt pop, burro que era. M’havia agradat “West End Girls” per ser el hit omnipresent del meu viatge de final de curs d’EGB, “Rent” i “Left To My Own Devices”, que ja són una mica pre-”Behaviour”. Amb aquest disc del 90, des que vaig topar-me amb “So Hard” vaig pensar: “però si sona com New Order i New Order t’encanta, xaval. Què fas?” Així que vaig abraçar els Pet Shop Boys amb la passió del convers i l’entusiasme alliberat de qui s’ha tret la tonteria de sobre.

Sovint llegeixo que hi ha cançons de música de ball que són perfectes per “dance with tears in your eyes”. OK, ho entenc. Ara bé, també hi ha gent que plora per qualsevol cosa, eh. Quan Neil Tennant es va posar a recordar els seus somnis i ideals de joventut i què se n’havia fet d’ells a “Being Boring”, la seva tristesa era molt més profunda i colpidora que no la d’algú que, no sé, vessa llàgrimes perquè ha tret un 9 i s’esperava un 10. De fet, la veu sempre a punt de l’abatiment de Tennant combinada amb la instrumentació festiva de club de Lowe sempre ha estat el contrast que ha fet únics a Pet Shop Boys. Amb el tema que obria “Behaviour” aquesta antítesi va arribar a la seva síntesi. És un cim. Cada cop que la sento penso que no existeix cançó més emocionant. Dedicada a un amic de Neil Tennant que va morir de SIDA, “Being Boring” s’estructura en diferents flashbacks (amb una arpa introductòria i tot, com al Hollywood clàssic) sobre diferents moments vitals hedonistes i es culmina amb una reflexió proustiana sobre tots els llençols que se’ns ha endut el vent del temps.

Coses precioses que mai van passar #3: mai he anat a una festa com la que va filmar el gran Bruce Weber per al videoclip de “Being Boring”. De fet, crec que si hagués anat a alguna similar, des del moment que hagués fet acte de presència, la party hauria començat a molar menys. Sempre he tingut un aspecte massa terrenal, en soc conscient. No quedo bé en blanc i negre al ralentí. Però en tot cas, la festa de molt got i poc plat d’aquest clip no vol ser documentada amb verisme. És més una idealització audiovisual de tots els saraus que hem anat o hem imaginat que aniríem a la flor de la vida. La representació en pantalla del paradís perdut de la joventut i tots els seus valors enyorables: bellesa, vitalitat, espontaneïtat, atreviment, fam, desig, optimisme, despreocupació, gosadia, idealisme, curiositat...

La lletra de “My October Symphony“ sé que està inspirada en un llibre sobre Xostakóvitx que s’estava llegint Neil Tennant. Però el debat intern del compositor sobre si havia de fer o no una simfonia sobre la revolució d’octubre molts anys després, quan el comunisme ja no era ni de bon tros el de 1917, té una capacitat al·legòrica formosa i prodigiosa. Pot ser un tema sobre l’obsolescència dels ideals, sobre l’art al servei del poder, sobre el futur incert d’Europa i el món després de la caiguda del mur (era 1990) o sobre el paisatge després de la batalla contra la SIDA.

Coses precioses que mai van passar #4: m’agrada veure aquesta peça influida en sumptuositat i harmonia pel “What’s Going on?“ de Marvin Gaye i amb una nòmina de convidats que fa caure d’esquena (Angelo Badalamenti, Johnny Marr, The Balanescu Quartet...) com una lletra directament sobre la vellesa. No sé si és o no és així, però a mi tot m’encaixa: “So much confusion when autumn comes around”, “It’s so bemusing”, “Shall I rewrite or revise my october symphony? Or as an indication change the dedication from revolution to revelation?”

Tornem a dalt de tot, a foto de la portada. No és el “Behaviour”, “Behaviour”. És la reedició deluxe que va sortir el 2001 que es deia “Further Listening 1990-1991” i incloïa un CD extra amb remixes, cares B i temes inèdits. També adaptacions dels singles que no apareixien a l’àlbum o van sortir just després: “DJ Culture“, “Was It Worth It“ i la versió trapella d’una icona del rock d’estadi com “Where The Streets Have No Name“ d’U2. Com que jo era un entusiasta del disc i dels seus voltants, vaig frisar quan vaig veure que podia adquirir un altre abric extret de la mateixa marta gibelina (ja al 1990 m’havia comprat "Promotion", el VHS amb els videoclips perquè les versions de les cançons que sonaven eren lleugerament diferents, així de completista he estat amb aquest àlbum). Ara bé, tot i que “It Must Be Obvious”, “Miserabilism”, “Bet She’s Not Your Girlfriend” o “We All Feel Better in The Dark” són molt xules, no arriben a l’esplendor meditativa de “Jealousy”, “Only The Wind”, “The End Of The World” o “To Face The Truth”.

Coses precioses que mai van passar #5: mira, doncs sí que hi ha 3 cançons amb implicació de Tennant/Lowe que em semblen igual de fabuloses que les de “Behaviour” i estan en la mateixa longitud d’ona estilística, tant pel so com per l’estat d’ànim. Són “The Patience of A Saint”, “Getting Away with It” i “Disappointed”. Ara bé, no són de Pet Shop Boys, sinó d’Electronic, el projecte efímer de Bernard Sumner de New Order i Johnny Marr de The Smiths que, en ocasions, tenia convidats especials tan lluits com en Neil i en Chris.

És molt possible que la meva paraula catalana favorita sigui “Recança”. Em meravella perquè contempla un sentiment molt concret i complex que altres llengües no tenen cap paraula per definir-lo: “Greu que sap de fer o d’haver fet, de deixar o d’haver deixat de fer, alguna cosa”, diu l’IEC. M’interessa i atrau especialment la segona part, la que fa referència al penediment i la nostàlgia d’alguna cosa que NO vas fer. Aquell camí que no vas prendre. Aquella seqüència de “Dublinesos” en què Angelica Huston s’atura a un replà de l’escala i queda segrestada, tocada i enfonsada, per una cançó vinculada a decisions d’un passat. Aquest sentiment tan específic és el que em provoca tota l’estona “Behaviour”.

PER QUÈ ESCOLTAR "BEHAVIOUR" AMB 81 ANYS?
Deia l'Óscar del Pozo, gran amic i gran analista dels Pet Shop Boys, que "Being Boring" anava de recordar només i voluntàriament la part maca del passat. Un autoengany conscient per congraciar-se amb la memòria i les seves trampes. A partir d’ara, només tornaré als records, reals o falsos, que em proporcionin plaer. Print the legend ja per sempre.

L’ALTERNATIVA:

MARC ALMOND - “Tenement Symphony”

El kitsch sublim és això: una opereta pop apassionada, melodramàtica i amb una producció "més gran que la vida" de Trevor Horn. I quin repertori, tu!: "Meet Me in My Dream", la desbarrada versió de Jacques Brel via Scott Walker de "Jacky", "What Is Love?", "The Days of Pearly Spencer" i, especialment, "My Hand Over My Heart", una cançó que puc escoltar 7, 8, 9, 10 cops seguits.

“¿Tú entiendes el jamón?”

Em fa respecte parlar de “La leyenda del tiempo”, eh? Bé, i de Camarón en general també. M’imposa. Fins i tot em cohibeix una micona, he de dir.

Perquè jo de flamenc no en sé.

Un cop, fa molts anys, em vaig apuntar a un taller per aprendre a diferenciar els diversos pals i compassos i, dues setmanes després d’acabar-lo, he de confessar que ja no me’n recordava de res, només de quatre obvietats. Quin desastre.

Ara bé, s’ha de saber de flamenc per parlar de “La leyenda del tiempo”? Només es pot valorar i comentar si ets un estudiós del gènere? Em nego a pensar que sigui així. O em nego pensar que aquest disc no tingui una dimensió universal.

Recordo que un cop Juan Cervera em va dir que al final tot depèn de si una veu t’arriba o no t’arriba, t’impressiona o no t’impressiona, t’emociona o no t’emociona. I no es referia només al flamenc, perquè els exemples que posava eren Calamaro, Lou Reed, Morrissey i Jeff Tweedy, però també Camarón. No cal saber de flamenc per experimentar-lo. Tu posa’t aquest disc i ja veuràs què passa.

Em recorda aquesta reflexió empirista a una cosa que primer li havia sentit dir a Ingmar Bergman i després a David Lynch, potser parafrasejant al mestre suec: que la comprensió d’una obra és secundària, que l’impacte principal que t’has de dur és molt més a veure amb una intensitat sensorial.

I per acabar aquesta xarxa de seguretat de cites prèvies, em repenjo en una que em deia el Pablito sobre l’art contemporani. Quan apareixien els típics tòtils que disimulen i justifiquen el seu menyspreu dient “és que no s’entén” davant d’una obra que escapa dels cànons, ell els replicava dient que la pregunta mai hauria de ser “¿Tú entiendes el jamón?” sinó “¿A ti te gusta el jamón?”.

Llavors, igual que quan et plantes davant de la Victòria de Samotràcia, de “El rai de la Medusa” o de “Número 5, 1948” no cal audioguia, davant de “La leyenda del tiempo” passa una cosa similar. És un impuls artístic que segur que et generarà resposta (a més, què carai, si fins i tot Camarón deia que ell mateix tampoc acabava d’entendre la lletra de Lorca del tema principal).

Hi ha alguns aspectes dins d’aquest disc de 1979 de flamenc “no del tot tradicional” (de moment li direm així) que els captes a la primera i que, en tots els casos, et duen a una apreciació molt positiva:

1- Talent en brut: si el talent natural cotitzés a borsa, aquest disc hauria creat una bombolla espectacular. José Monje Cruz té un soniquete tan personal, un fraseig tan particular, una manera tan inconfusible de fer plànyer la veu, que tot i que aquests trets ja estiguessin presents en els cèlebres nou discos que va gravar amb Paco de Lucía abans, aquí semblen els dons d’un intèrpret totpoderós. Potser perquè hi ha fragments molt melòdics on el seu cantar llueix més (el tema “La leyenda del tiempo”, per exemple) o potser perquè hi ha peces que la seva veu et passa per damunt com una piconadora (“Viejo mundo”).

2- Una idea de progrés. Podria arriscar-me a dir que el progrés en una obra musical, potser també en qualsevol altre àmbit, es descobreix quan detectes una sensació combinada d’aventura i creixement. No és gaire tangible, tot això, ja ho sé, però és que estic parlant de coses tipus, ehem, una llum en la mirada. D’una espurna que delata que una música és viva. Atenció, perquè aquest progrés pot tenir fins i tot un component destructiu, d’arramblar amb el passat. Jo tot això ho noto en aquest disc en la bateria simulant un zapateao a “La leyenda del tiempo”, en el tros fantasmagòric on es queda el piano sol de “La Tarara” (un fragment que em recorda, no sé per què, a “El espíritu de la colmena”), en com sura ingràvida la veu del cantaor entre els teclats de Marinelli i la cítara de Gualberto a “Nana del caballo grande” i en l’alegria popular de “Volando voy”, aquella rumba desvergonyida i eterna que li va escriure Kiko Veneno.

3- La llegenda de la llegenda. Hi ha molta rumorologia i molta mística al voltant d’aquest disc, que potser t’arriba abans d’escoltar-lo i tot. Que si va ser una obra transgressora i incompresa que va fer trontollar els fonaments del flamenc; que si a Paco de Lucía no li va agradar i, per això mateix, al cantaor tampoc i en conseqüència va voler recollir cable en el següent àlbum (el més tradicionalista “Como el agua” de 1980); que si Ricardo Pachón va ser massa iconoclasta i amb Camarón no tenia sentit els experiments amb el rock que havia fet amb Veneno o Lole y Manuel; que si no va vendre un borrall; que si els fans el tornaven a les tendes de discos... Tot aquest conjunt de rimes i llegendes es poden engrandir o empetitir llegint a penya molt més documentada i amb més pesquis que jo (a Pedro G. Romero o a Àlex D’Averc, per exemple). Però el que és indiscutible és que “La leyenda del tiempo” genera un univers semi de ficció al seu voltant realment fascinant.

I 4- El temps recobrat. Finalment, hi ha un altre signe distintiu d’aquest disc que té més a veure amb el seu llegat que no amb l’àlbum en si. D’aquest t’adones a posteriori, no de primeres. I és que “La leyenda del tiempo” no es toca. És inimitable. La seva marca d’aigua artística és irreproduïble. És una obra referencial, i tant, però que viu en un pla diferent de realitat. Pot ser inspirador, però potser més en esperit i actitud que en so. Vull dir, que veig la col·lecció de Pull & Bear inspirada en ell pel 75è aniversari de Camarón d’aquest 2026 o el tràiler de “La bola negra“ i penso, nens, no intenteu aquestes coses a casa, que prendreu mal.

PER QUÈ ESCOLTAR “LA LEYENDA DEL TIEMPO” AMB 80 ANYS?

“El sueño va sobre el tiempo flotando como un velero”? “El tiempo va sobre el sueño hundido hasta los cabellos”? Potser mai seré capaç d’explicar amb exactitud què em suggereixen, quines imatges em generen al cap, aquests versos. Només demano, això sí, que, quan tingui 80 anys i pensi en el pas del temps, les meves paraules tinguin ni que sigui un 5% del poder d’evocació de les de Lorca cantades per Camarón.

L’ALTERNATIVA:

LOS CHUNGUITOS - “Cara a cara”

Hi ha un moment a “Desde el jergón”, el llibre de memòries de Josele Santiago, on parla d’Hüsker Dü just després dels Beatles, els Rolling, els Kinks, Dr. Feelgood i altres patums i adverteix (més o menys, cita no textual): “pot semblar que estigui equiparant el grup de Bob Mould i Grant Hart amb tot aquests gegants de la música. Bé, doncs és precisament el que pretenc”. Exactament és el que faig jo també amb Los Chunguitos i Camarón. Uns altres revolucionaris de la música d’arrel andalusa, la rumba concretament, que no tenia miraments amb el rock, el pop, la música disco...

La lliga dels (vells) músics extraordinaris

No, si la culpa era nostra, que no havíem fet ni puto cas ni a la història de la música en castellà ni a la tradició popular cubana.

Va haver de venir Ry Cooder a recordar-nos la grandesa dels gèneres clàssics de la música cubana en una operació de rescat que, de passada, també assenyalava la nostra vergonyosa desconsideració.

Que sí, que sí, que segur que hi havia algú que sí que ho valorava, però no era gens generalitzat; si no, aquests músics no haurien hagut de viure més de propines que no pas de sous fins aleshores.

Que sí, que sí, que també era un ianqui fent gerontoexploitation i tropicalexploitation; o que despertava les típiques sospites d’ànim colonitzador que també patien Peter Gabriel amb Real World (ja ho vaig comentar quan Nusrat Fateh Ali Khan), David Byrne amb Luaka Bop o els capos de Soul Jazz, il·lustres descobridors i valedors de sons de fora del seu món anglosaxó que viatjaven amb les orelles ben obertes pel planeta. I que després, gràcies a la potència dels altaveus i la visibilitat dels aparadors del Primer Món (i gràcies també a com es venien ells i els seus descobriments), ens arribaven a nosaltres.

Que sí, que sí, que som un ramat.

Però, recordem també que hi ha discos i fenòmens musicals que, encara tothom digui que estan molt bé... realment estan molt bé. De vegades, passa.

No sé, jo estic més per agrair Ry Cooder que donés a conèixer “Dos gardenias” i “El carretero” a tota una generació, que no pas per retreure-li.

I sobretot li mostro gratitud per haver retornat a la vida artística tota una sèrie de músics (Compay Segundo, Ibrahim Ferrer, Omara Portuondo, Eliades Ochoa, Rubén González...), que teníem aparcats a l’asil creatiu.

En un món on hi ha tants músics que canten i toquen per matar-los, està bé rescatar uns artistes que toquen i canten per morir-se, independentment de l’edat que tinguin.

De fet, fixa’t, també aquests mateixos músics estan agraïts amb Cooder: al documental de Wim Wenders, sobretot al concert final del Carnegie Hall de Nova York, ells mateixos mostren una gratitud combinada amb una sensació de triomf a les acaballes, de gol inesperat en el temps de descompte, que és molt emocionant perquè, clarament, s’ho mereixen.

I el disc, què voleu que us digui, jo és que quan comença allò de “De Alto Cedro voy para Marcané, llego a Cueto, voy para Mayarí”, se m’estarrufa el clatell.

Que coi, abans que comencin a cantar ja se’m posa la pell de gallina: d’aquella producció tan acústica, tan de fusta, tan de fum (i això sí que és mèrit de Cooder, oju), en surt una llum ocre que em sembla d’una bellesa i una saviesa atàviques.

Música amb temperatura. Una escalfor densa, gairebé sòlida, fa suar de valent aquests estàndards caribenys (i altres tipus de calor també hi ha, també, com la que es deriva de les picors d’entrecuix de “Candela“ i “El cuarto de Tula“).

Però aquests boleros, troves, sones, filins o danzones cubans són cortines que es mouen gracioses deixant entrar l’aire fresc.

Un disc que gira com les aspes d’un ventilador.

Que a gust s’hi està, aquí dins.

PER QUÈ ESCOLTAR “BUENA VISTA SOCIAL CLUB” AMB 79 ANYS?

Si has passat tota la vida de casa la feina i de la feina a casa, doncs res, en el teu cas no té cap sentit que creguis en els miracles a l’últim minut. Ara bé, si vas cultivar algun aspecte creatiu que no et va treure mai ni de la pobresa ni de la misèria (que no és ben bé el mateix), qui sap si com en el cas de Buena Vista Social Club un dia apareixerà el Ry Cooder de torn vestit de fada i t’oferirà una segona oportunitat tardana.

L’ALTERNATIVA:

DIVERSOS ARTISTES - “Semilla del son”

Pocs anys abans de Ry Cooder, el 1991, va ser Santiago Auserón qui va llençar, en qualitat de prescriptor i Sant Jordi de causes musicals perdudes, aquesta recopilació. Per a molts, va ser com si estigués desenrotllant davant nostre un pergamí, que havia trobat mal endreçat en un racó, que contenia els secrets (les veritats!) del món antic. I eren secrets-veritats cantades: per Benny Moré, Trio Matamoros, El Guayabero, Arsenio Rodríguez, Septeto Nacional…

El retaule de les meravelles

Ja patíeu, els que em coneixeu, ja ho sé, ja. Com podia ser que encara no hagués aparegut en un Substack fet per servidora gairebé cap disc jamaicà? Què és aquesta enganyifa? Això no té cap ni cap ni peus.

Calma, calma, que la música jamaicana sovint reclama precisament això: tranquil·litat i bons aliments. Pressa mata, kimosabi. Si encara no havia destacat cap àlbum en concret de ska-rock steady-reggae-dub-dancehall és perquè seleccionant aquest cofre del tresor de 4 CDs, en realitat, és com si els escollís tots.

Compilades per l’historiador, analista i divulgador Steve Barrow per a Mango, el subsegell de Island Records dedicat a sons del món, les 95 cançons d’aquest box set conformen el retaule de les meravelles de la música jamaicana.

Estic temptat de dir de la música jamaicana en el seu període clàssic, perquè aquesta recopilació es va fer el 1993. Però l’obertura de l’ample de compàs del quart CD, on s’atalaien les mutacions dancehall que vindrien després, em fan pensar que “Tougher than Tough. The Story of Jamaican Music” no era només un estudi enciclopèdic del passat, sinó un pla d’un avantprojecte de futur.

Seqüenciades amb tant criteri com cura, les cançons que van del proto-ska de la inicial “Oh Carolina” dels Folkes Brothers de 1960 fins a la versió d’aquest mateix tema fet per Shaggy el 1993 són un menú degustació d’estils i subestils jamaicans a partir del qual tu també et pots fer el teu propi tastet.

De fet, “Tougher than Tough. The Story of Jamaican Music” ha sigut el rebost d’on he anat traient els ingredients per no pocs CD-mixes o playlists que feia per a amics que, estràbics i carregats de prejudicis, em deien “que tota la música jamaicana era igual”, “que era molt avorrida” i “que si la abuela fuma (porros)”.

Remenant entre els CDs-capítols suggerentment titulats “Forward March 1958-1967”, “Reggae Hit The Town 1968-1974”, “Natty Sings Hit Songs 1975-1981” i “Dance Hall Good To Me 1982-1993”, la meva tria anava variant, però gairebé sempre posava aquestes:

1. “My Boy Lollipop” de Millie. Un cop, al cau escolta que anava la Diana, van fer un taller de soundsystem. Van venir uns xavals molt macos amb polos Fred Perry i amb uns plats i uns altaveus artesanals. Van ensenyar als nens, primer, la història de la música jamaicana i, després, a punxar. Havien de triar el single que els fes més gràcia o ràbia de la maleta i deixar caure l’agulla a sobre, a veure què passava. La Diana va triar, per la portada, aquest de Millie. Quan va prémer l’start, es va espantar i tot del castanyot que et fot aquest tema només començar. “Uala, tia, vaya temacle t’has tirat!”, deien els monitors mentre feien skanking (ballar collint patates, els van ensenyar que era com es feia).

2. “Simmer Down” de The Wailers. Bob Marley quan encara no li havia canviat la veu, encara gravava a Studio 1, encara no l’havia descobert Island Records i encara no posava el seu nom per davant dels altres ploraires. Música per escoltar estirat d’esquena. Un plaer supí.

3. “Guns of Navarone” de Skatalites. Si Dimitri Tiomkin va arribar a ser conscient d’aquest cover, devia al·lucinar. De cop, la seva melodia per a la BSO d’un film d’aventures bèl·liques es converteix en un estàndard de l’ska. Prefereixo la versió en directe de The Special AKA, però reconec que la bufera de Roland Alphonso roba cors. Cheke-cheke-chunk-cheke-chunk-cheke-chunk!

4. “Al Capone” de Prince Buster. “Buster, deixa’m grogui amb el teu ball estrafolari, fes-me perdre els peus”, que dirien Madness. Un terratrèmol que va fer trontollar el barri de Coventry: d’aquest magma surt “Gangsters“, el primer single dels Specials i 2 Tone.

5. “Take It Easy” d’Hopeton Lewis. Pren-t’ho amb calma. No t’amoïnis. A poc a poc. Cuida’t. Tranqui, col·lega.

6. “007 (Shanty Town)“ i “Israelites“ de Desmond Dekker. Com Al Capone o Django (o Jesse James, Bonnie and Clyde, Dillinger o The Cincinatti Kid), James Bond forma part d’un imaginari pop molt inspirador per als rude boys. També l’èxode del poble d’Israel a la Bíblia és un gran mite emmirallador per als rastafaris.

7. “54-46 (That’s My Number)” de The Maytals. Toots tenia una veuarra que no li calia ni apropar-se el micro a la cara. El sostenia a l’altura de la cintura, el tio. Un cop, al meu cosí Ricky li va tocar cantar el bingo al descans del ball del poble. Quan va sortir el 54, va dir: “Hey, hey, hey, That’s my number!”. Ningú va entendre res, però jo vaig treure el cubalitre pel nas.

8. “Bangarang” de Stranger Cole & Lester Sterling i “The Liquidator” de Harry J. Allstars. Aquests teclats orgànics tan elàstics del rock steady em deleixen. Melodies amb rebot, ritmes amb saltirons. “The Liquidator”, atenció, durant anys ha estat l’himne oficiós del Chelsea que canta la grada de Stamford Bridge.

9. “Rivers of Babylon” de Melodians. Si, jo també vaig sentir abans la de Boney M., que també em mola. Però aquesta ambrosia vocal no és d’eixe món.

10. “The Harder They Come” de Jimmy Cliff. De les cançons que em poso quan tinc ràbia, quan necessito sortir a barallar-me per alguna cosa (juntament amb “Death or Glory” dels Clash). Combat soul motivador des d’una banda sonora que també és ideal per iniciar-se en la cosa jamaicana.

11. “Young ,Gifted & Black” de Bob & Marcia. Pop amb pessic reggae entre Nina Simone i Motown. Orgull afro caribeny.

12. “Blood & Fire” de Niney, The Observer. Com que soc imbècil perdut, el primer cop que vaig viatjar a Lanzarote, quan visitava el Parque Natural del Timanfaya, dins del meu cap cantava tota l’estona: “Ti, Ti, Ti, Tim an faya!”

13. “Teach The Children” de Dennis Alcapone. D’aquestes que enregistrava Duke Reid com si sonés a l’habitació del costat amb la porta tancada.

14. “Everything I Own” de Ken Boothe i “Right Time” de The Mighty Diamonds. Diuen que Sam Cooke va fer un concert a Montego Bay el 1962 que va marcar a tots els futurs cantants de l’illa (com la llegenda dels directes reveladors i inspiradors de la Velvet o els Pistols). Escoltant aquests dos temes, m’ho crec.

15. “Curly Locks” de Junior Byles i “War Inna Babylon” de Max Romeo, Dues produccions marcianíssimes de Lee “Scratch” Perry: sonen com si estiguessin tocant des del fons d’una piscina.

16. “Marcus Garvey” de Burning Spear. Una ganivetada de reggae polític. Fins al mànec.

17. “Uptown Top Ranking” d’Althea & Donna. Candidat a millor one hit wonder de tots els temps (James Murphy s’apuntaria fer campanya). Dues teenagers es posen a improvisar una lletra sobre “Three Piece Suit” by Trinity. A can John Peel i a can Top of The Pops es van tornar boixos amb l’ocurrència.

18. “Armageddon Time” de Willie Williams i “Police & Thieves” de Junior Murvin. Claríssim: a The Clash els encantava versionar temes amb signatura de “Coxsone” Dodd o de Lee Perry (i també citar els Abyssinians de “Satta Massagana”).

19. “Night Nurse” de Gregory Isaacs. “Senyora infermera, podria venir a curar-me aquesta nit a casa, que estic malaltó? No, el doctor no. Ai, ai, és que em fa molt de mal...”. Hahaha, mare meva, Gregory, ets un pocavergonya. El “Sexual Healing” jamaicà.

20. “Mad Over Me” de Yellowman i “Diseases” de Michigan & Smiley. Els primers balbotejos del dancehall són, per una banda, entranyables, i per l’altra, matussers, bruts i en brut. Quina meravella.

21. “Here I Come” de Barrington Levy.

Shoodilley-wop, shoodilley-woop, oh-whoa

Eeh-ooh, eeh-ooh, ooh-eeh-ooh

Shoodilley-waddliley-diddley-diddley, whoa-oh

Zeen!

22. “Under My Sleng Teng“ de Wayne Smith. Primera cançó íntegrament digital de la música jamaicana. Un xiclet pop-dancehall irresistible que va infectar a milers d’artistes posteriors.

23. “Punanny“ d’Admiral Bailey. Quin riddim, nano. Però, un moment! Punanny no vol dir en argot jamaicà... genitàlia femenina? Vagina? Cony? Després que si les lletres de Bad Bunny no-sé-què.

24. “Murder She Wrote“ de Chaka Demus & Pliers. Escolta’t bé el ritme que Sly & Robbie van parir per aquesta cançó: aquest Bam bam riddim és EXACTAMENT el que tenen totes les cançons de reggaeton (i les que no, tenen el de “Dem Bow“ de Shabba Ranks). Creadors de formes, inventors d’un llenguatge.

Crec que dec haver escollit entre una quarta i una tercera part de totes les cançons que surten en aquest estoig. I, tot i que la selecció em sembla representativa del fet que a la música jamaicana es troben els fils invisibles de la xarxa que lliga totes les coses (sexe, identitat, política, estats alterats, diversió, espiritualitat...), si fes un altre llistat sense repetir cap d’aquests títols també funcionaria.

“Tougher than Tough. The Story of Jamaican Music” és completíssim. I també és apassionant i vibrant. No se li pot posar cap pega. Seria absurd i una mica mesquí i tot. Després de tots aquests regals, has de venir ara a tocar la pera? Ara bé, confesso que amb algunes amistats a qui també els agrada passar l’estona a l’ombra de la bandera black, green and gold, de vegades juguem a posar-nos primmirats amb aquest box set. Per exemple:

• D’acord, són tots els que estan, però no estan tots els que són. A qui trobes a faltar tu entre aquests 95 temes?

Doncs jo alguna cosa de Linton Kwesi Johnson o d’Augustus Pablo/King Tubby seguríssim. També “Silly Games” de Janet Kay (sobretot després del capítol “Lovers Rock” a la sèrie “Small Axe” de Steve McQueen), “Bam Bam” de Sister Nancy, “Fisherman” de The Congos, “Skylarking” d’Horace Andy, “Every Nigger is A Star” de Boris Gardiner, “Legalize It” o “Stepping Razor” de Peter Tosh, “Party Time” de The Heptones, “Train to Zion” de Linval Thompson i U Brown, “Handsworth Revolution” o “Ku Klux Klan” de Steel Pulse, “M.P.L.A.” de Tappa Zukie... i alguna presència, amb el tema que fos, de Dr. Alimantado, Shinehead o Bim Sherman. Però què he de saber jo.

(si vols escoltar aquestes cançons, clica aquí, que es veu que Substack no deixa posar tants links en un únic post i els he hagut de concentrar)

O també:

• “Tougher than Tough. The Story of Jamaican Music” s’acaba el 1993. Si ara volguessin fer un cinquè CD, quins temes hi posaries?

Potser, per popularitat, “Here Comes the Hotstepper” d’Ini Kamoze (tot i que seria equivalent a posar “Sweat (A La La La La Long)” d’Inner Circle que aquí se la van saltar), “Untold Stories” de Buju Banton, “Black Woman & Child” de Sizzla, “Who Am I? (Sim Simma)” de Beenie Man, “Get Busy” de Sean Paul, “Welcome to Jamrock” de Damian “Jr. Gong” Marley, “Romping Shop” de Vybz Kartel & Spice, “Hold Yuh” de Gyptian, “Here Comes Trouble” de Chronixx, “Work” de Rihanna, “Equal Rights” d’Ishawna, “Burning” o “Toast” de Koffee... i fins i tot alguna cosa de Bad Gyal (“Fiebre”? “Jacaranda”?), ves què et dic.

També hi ficaria més dub, així en general, perquè les alteracions d’aquest subestil a partir dels 90 han estat múltiples i... inenarrables. Però d’aquestes malformacions ja en donen bona mostra els dos volums de la recopilació de Kevin Martin “Macro Dub Infection”.

(el mateix que deia abans: si vols escoltar aquests títols, clica aquí)

En fi, que per si encara no us n’havíeu adonat, i com deia Vila-Matas de París:

Jamaica no s’acaba mai.

PER QUÈ ESCOLTAR “TOUGHER THAN TOUGH. THE STORY OF JAMAICAN MUSIC” AMB 78 ANYS?

Hi ha alguns països (Jamaica, Cuba, Brasil...) on la cultura musical està tan integrada en la seva història i les seves tradicions, en el seu tarannà, en el seu paisatge i en els bioritmes del seu dia a dia que podries dedicar-li tota la vida a estudiar-los i gaudir-los i mai acabaries d’escurar-los del tot.

L’ALTERNATIVA:

DIVERSOS ARTISTES - “The Indestructible Beat of Soweto”

Un altre gabinet de curiositats musicals, en aquest cas en un únic CD o vinil, que va obrir les orelles a Sud-Àfrica a diverses generacions, la de Paul Simon i la de Vampire Weekend, per entendre'ns. Fins i tot alguns rapers gansta es devien fixar en la portada.

Llàgrimes d’entertainer

Segur que m’has vist més d’una vegada amb la samarreta d’”El cantante“. Sí, home, sí, la negra de la tipografia sans-serif condensada en majúscules, amb tres estrelles i prou, sense guarnits. Segur que me l’has vist, dic, perquè com que m’agrada molt, me l’he posat molt, què vols. Ara ja no sé si hi ha gent menor de quaranta-i-llargs que dugui samarretes d’artistes de música, si no es veu cutre o si no és un distintiu delator de cert tipus de puretisme que fa una mica de mania i tot. Podria ser. Però també em resulta indiferent, ja t’ho dic ara. Si jo porto aquesta samarreta és perquè sento que duc l’escut al pit.

“Qui és el cantante?” m’han preguntat algun cop assenyalant-me el tòrax. “El que tu vulguis que sigui”, responc amb la diplomàcia i un somriure asimètric. Em fa gràcia també, perquè no dir-ho, la dimensió abstracta que té aquesta llegenda. “Si vols que sigui Bisbal, que sigui Bisbal. I si vols que sigui Sinatra, que sigui Sinatra”, remato. Hahaha. Comèdia quotidiana. Però, mira, no està tan mal tirat això d’en Frankie: “El cantante” és una cançó que podria estar perfectament a la mateixa vitrina de trofeus de la música popular que “My Way” o “It Was a Very Good Year” de Sinatra. Però, tot i ser igual d’absoluta i compartir llinatge amb aquestes obres mestres, la seva condició salsera i la lletra en castellà l’han mantinguda al marge del gust i el reconeixement planetaris, temo.

També sé que, amb aquesta samarreta dedicada a una cançó (de fet, no sé si n’hi ha gaires més cançons de les quals me’n posaria una), estic homenatjant alhora tres dels meus ídols, perquè “El cantante” va ser una obra col·legiada. Héctor Lavoe hi va posar les cordes vocals, l’estil, el personatge i la llegenda, si. Però Rubén Blades i Willie Colón també van oferir la millor versió d’ells mateixos en aquest clàssic pel seu amic Héctor. El 1978, La Veu anava per la vida abonyegat, ple d’esgarrapades, després d’haver après que la nit passa factures i que la fama és de lloguer, no de propietat. Així que Lavoe necessitava una mica de help from his friends.

Llavors és quan Rubén es va treure del bigoti la millor composició de la seva carrera per a un intèrpret aliè (tot i que el seu currículum com a lletrista i artesà de la cançó a la Fania ja comptava amb mèrits com “Número 6” per a Bobby Rodríguez y la Compañía), tallant a mida del cantant dels cantants els versos i el to d’aquest tema. En un principi, volia cantar-la ell mateix. Però de seguida va veure que no hi hauria ningú que s’empassés aquesta lletra interpretada per ell, un jove entertainer que tot just començava a despuntar. Quedava molt millor, més honest dins la trampa fins i tot, en la veu d’un cantant capaç de fer desaparèixer la frontera entre el vocalista i el personatge de la lletra.

I Colón va musicar i arranjar els 10 minuts que dura “El cantante” amb una sumptuositat i un atreviment extraordinaris: hi ha un piano atonal a la tercera estrofa que és letal, com si el personatge que canta es desafinés-desdibuixés; i quan, a partir del minut 4.30, la cançó arriba al seu tram instrumental, enmig d’un decorat de lolailolailos inflats de reverb, és com si la música s’apaïsés en format scope. L’Spanish Harlem en clau de drama hollywoodià. “Carlito’s Way”. Un subidón en acords menors: una baixona èpica, doncs.

“El cantante” obre per la porta gran “Comedia”, el tercer disc en solitari d’Héctor Lavoe després dels excel·lents “La Voz” i “De ti depende”. Aquest és un àlbum d’un decadentisme suprem. Quan s’acaba el seu tema principal, el primer que se sent són unes notes manllevades de “Ridi, Pagliaccio”, de la cèlebre ària “Vesti la giubba” de l’òpera “Pagliacci“ de Ruggero Leoncavallo. És el principi del bolero “Comedia”. Tot té un sentit tragicòmic en aquest disc, com la portada en què Lavoe apareix disfressat de Charlot: pèrdua de la compostura, de la dignitat, de la identitat. Llàgrimes i riallades. Perquè a “Comedia”, és clar, també hi ha moments divertits: el balanceig brasiler de “Tiempos pasados”, la frescor desimbolta “Songoro cosongo“ o quan a la molt misògina “Bandolera” juga amb frases com “¡Cómo te gusta el chicle, chupa!”. Però el regust general que deixa l’àlbum és… agre.

Héctor ja no era ni aquell cantant que vacil·lava com ningú entre dos trombons de salsa brava, ni aquell jove de veu peculiar i tècnica irreprotxable que, al costat de Willie Colón, va canviar per sempre la història de la música llatina, ni aquell nuyorican innocent exposat als perills de la gran ciutat. A mitjans-finals dels 70, Héctor és una superestrella amb tots els tics de les superestrelles. Ara el perill de la gran ciutat és ell mateix. Entre desgràcies i vicis personals a dojo, està fet xixines. Esquerdat. Sense rumb. Fet pols? Per descomptat. Acabat? Ni parlar-ne. Acabant-se, si de cas. Acabant-se a més, davant nostre. I això és el més gros d’aquest disc: a “Comedia” sents com canta el cigne. I com canta Rigoletto. I com riu el pagliaccio.

No cal ser ni tan sols una estrella nana ni haver estat fregat només de gairell per la popularitat per sentir-se “El cantante”. De vegades, almenys a mi em passa, em veig des de fora sobreactuant, oferint la millor versió del meu repertori, dedicant els meus millors pregons. Dono allò que els altres esperen que els doni en tal o tal altra situació social... fins que em canso de mi mateix. Deixo d’agradar-me. La goma de la careta m’estreny. Em molesta. Em molesto. M’agradaria pensar que tots ens podem identificar amb aquesta sensació. Som el que som o el que els altres volen que siguem? Algú ens pregunta mai si patim, si plorem o si tenim una pena que ens fa mal ben endins? No hi ha temps per a tristeses.

Vamos, cantante, comienza.

PER QUÈ ESCOLTAR “COMEDIA” AMB 77 ANYS?
Ja fa temps que s'ha acabat la camàndula social. Somriure per compromís, mai més.

L’ALTERNATIVA:

SMOKEY ROBINSON & THE MIRACLES - “Anthology”

"The Tracks of My Tears" i "Tears of A Clown", nano. Dues cançons estel·lars que poden mirar als ulls de "El cantante" i no baixar la mirada. Dos clàssics del soul-pop que destaquen dins d'aquesta recopilació d'èxits exuberant per la mateixa raó que "Comedia" destaca en la discografia de Lavoe: perquè plora el pallasso.

“Un crit ressona al cel. Ja havia passat abans, però ara no hi ha res amb què comparar-lo.”

El primer cop que et cau a sobre la veu de Nusrat Fateh Ali Khan, t’esclafa com un cuc.

És una massa d’expressió musical feta d’una matèria que es diria sobrenatural: poder, elevació i una bellesa rotunda davant la qual et sents com un àcar de la pols.

No pot ser una veu humana i, alhora, no pot ser més humana.

No crec que m’expliqui gaire bé, però, vaja.

Comencem de nou.

El meu primer contacte amb Nusrat (i, de fet, amb la música sufí i la variant qawwali) va ser amb “Mustt Mustt” i, quan vaig deixar caure l’agulla, la seva veu gairebé em fot fora de l’habitació.

Aquell senyor no és que alcés la mirada cap al cel quan cantava; és que arribava des del cel.

(... i vinga retòrica maximalista, que avui estic que la regalo)

Com quan entres en un temple sagrat imponent per primer cop i tant hi fa el caràcter religiós de l’art en què està construït: davant d’aquesta expressió de poder, bellesa i transcendència només és possible l’admiració (que ho preguntin a Jeff Buckley).

Hi ha qui diu que després de “Shahen-Shah” Fateh Ali Khan ja no era el mateix; que els seus discos amb Michael Brook no són tan purs i desnaturalitzen l’essència; que el Nusrat bo és el que gravava en casset al Pakistan i que, com el box set dels concerts de París del 1985, no hi ha res.

Doncs no ho sé. És cert que Peter Gabriel (¿són les gravacions i els descobriments del segell Real World el seu llegat més important?) el va embolcallar amb tecnologia i publicitat del Primer Món i que, gràcies al seu mecenatge i a aquest lifting modernitzador, el vam conèixer la resta de mortals.

I sí, segurament aquest Nusrat ja no era el mateix.

Però també hem de confiar en la transferència de coneixements (o d’arts, o de bonicor...) i pensar que, gràcies a aquest caprici discogràfic imperial de Real World, es van embellir tant la música oriental com l’occidental.

Dic això perquè “Mustt Mustt” no va ser només la meva primera topada amb Nusrat, sinó també amb Massive Attack.

El cèlebre remix de “Mustt Mustt” va ser una altra epifania. Hòstia, quin prodigi és aquest? Música en 3D?

Com el primer cop que a classe de dibuix t’ensenyaven a fer servir la perspectiva i flipaves.

Després d’escoltar aquest remix, la resta de música que havia arribat a les meves orelles fins llavors em va semblar, de cop i volta, envellida vint anys: roma, rudimentària, irrellevant (sense relleu i sense incidència). Pintures rupestres.

I, escoltant aquest disc ara, penso una cosa semblant, però en general: s’ha de deixar passar un temps abans de tornar a escoltar un artista com Nusrat perquè, després d’uns dies amb ell, la resta d’artistes et semblen tites remullades escatainant.

PER QUÈ ESCOLTAR “MUSTT MUSTT” AMB 76 ANYS?

Diuen els creients que Déu reserva les seves guerres més complicades pels seus guerrers més durs. En aquest sentit, Nusrat Fateh Ali Khan és un paladí contra l’ateisme. Com es pot arribar als 76 negant l’existència de deïtats sabent que poden inspirar músiques tan poc terrenals com aquesta?

L’ALTERNATIVA:

KHALED - RACHID TAHA - FAUDEL - “1, 2, 3 Soleils”

Imagina't que a finals dels 90 s'haguessin ajuntat Serrat, Loquillo i Alejandro Sanz per celebrar el pop-rock en castellà en un concert únic. OK, ja entenc que, expressat així, té un punt de malson. Però si en lloc dels nostres artistes, esculls els equivalents generacionals de la música raï, llavors la cosa es revesteix d'un atractiu molt més suggeridor. Més que res, perquè aquestes les cançons meravelloses d’aquestes tres figures algerianes van conquerir el Primer Món amb un esdeveniment irrepetible i emocionant que va aplegar 17.000 persones al Palais Omnisports de Paris-Bercy. A més de gran repertori, gran simbolisme. La porta d'Ishtar, per un dia, es va obrir enmig d'Europa.

La guerra contra el cinisme (Part III)

Des de fa uns anys, tinc especial tirada per aquelles cançons que semblen part del folklore popular anònim però no ho són. Vull dir, que es dirien part d’un patrimoni intangible i sense copyright que hem heretat de generació en generació, per tradició oral, però que en realitat tenen autoria.

Són peces que per temàtica, per missatge, pel tipus de retòrica que utilitzen, per intenció, per les imatges que generen, per melodia, etc. sembla que formin part d’un inconscient compartit; que no són d’algú, són de tots. Potser, perquè la majoria d’elles parlen d’esperança, d’un futur millor i d’una consciència i una moral col·lectiva.

Em venen al cap títols del folk, de soul, de música jamaicana o de cançó protesta com “Le temps des cerises”, “We Shall Overcome”, “This Land Is Our Land”, “Blowin’ in The Wind”, “A Change Is Gonna Come”, “People Get Ready”, “Give Peace A Chance”, “Many Rivers to Cross”, “L’estaca”, “Redemption Song”, “Nelson Mandela”, “People Have The Power”, “The Promised Land”, “Untold Stories”...

Amb totes elles em passa que quan em meravello per la seva senzillesa elemental en la suma de lletra + melodia no és a partir d’un efecte sorpresa, d’enlluernament sobtat, sinó per un miratge de familiaritat, com si de cop i volta m’adonés que aquella cançó sempre havia estat allà.

Amb “Ojalá que llueva café” em passa exactament el mateix. Em sembla que expressa un sentiment i un desig de prosperitat molt concret des d’una innocència gairebé infantil (el cor de nens del final contribueix a aquesta impressió) que és precisament el que li dona màxima credibilitat.

Es va fer molta brometa en el seu moment d’aquest disc de Juan Luis Guerra y 4.40, senyal inequívoca de l’altíssim nivell de popularitat que va tenir. Alguns acudits em feien gràcia: que plogui cafè, però com? En gra? Molt? Ja líquid? Calent? No és una guarrada en qualsevol dels casos i pot quedar tot fet un nyap? Però davant d’altres facècies, torçava el morro: el tòpic deia que merengue era música de viatge de noces o de classes de ball per a separats. Valga’m Déu!

En el meu cas, l’àlbum sencer d’“Ojalá que llueva café” em sembla una bogeria de guapo. Mitja horeta de música panamericana des de República Dominicana tan sensacional que va transcendir fronteres físiques i generacionals: encara es recorda ara i encara convoca diferents públics quan toca en directe. Vaja, el que s’entén per un clàssic popular.

Aparegut el 1989, entre l’època postesplendor de la Fania i el pop llatí que vindria després no hi ha una altra fita igual en el seu temps (mèrits del corredor de fons Rubén Blades, al marge). Amb aquest disc i el següent, “Bachata Rosa” (que també era fabulós), Juan Luis Guerra es va convertir en un Sant Pau (fa 1,92 m, a més) de la música llatinoamericana, tant des del punt de vista creatiu com en acceptació popular.

I part de l’explicació d’aquest triomf és el que deia abans: que la música d’aquest disc és panamericana. No és només un àlbum de merengue, encara que contingui potser els millors merengues que hem escoltat a les nostres vides: “Visa para un sueño” o l’acceleració cardíaca de “La gallera” (això sí que és hardcore). També hi havia un calipso veneçolà, “Woman del Callao” de Delgado Prieto, tan sexy i efectiu que va passar immediatament al repertori de les orquestres de poble.

Ara bé, com que jo vinc de la salsa, doncs m’enamoro del que m’enamoro. És a dir, que la meva favorita d’”Ojalá que llueva café” és “Razones” (igual que la meva favorita de “Bachata Rosa” és “Carta de amor”). Quan descarrega amb força a partir del minut i mig és que em trinxa i perdo l’oremus. Una cançó que no para d’elevar-se i eixamplar-se. Com si fos una música que conté més música que altres músiques. Veus? Si ja ni sé el que em dic.

PER QUÈ ESCOLTAR “OJALÁ QUE LLUEVA CAFÉ” AMB 75 ANYS?

No, si músics amb carisma hi ha de moltes menes. I des de fa uns anys, com menys normatius, estandarditzats o ciclostilats em semblin, millor. Més carismàtics, de fet. Així que a mi ja només dona’m un Toby Ziegler llatí de gairebé dos metres amb complexos d’alopècia i un talent descomunal per fer cançons populars.

L’ALTERNATIVA:

AVENTURA - “We Broke The Rules”

El grup en què va començar Romeo Santos, rei de la batxata, un gènere que vam conèixer per aquí gràcies a JLG (no Godard, eh, tot i que com hauria molat). Juan Luis Guerra i Romeo han col·laborat en un parell d'ocasions, però la cançó de l'artista del Bronx que ha passat a la memòria col·lectiva desbordant els marges del seu públic natural és "Obsesión" d'Aventura. Un clàssic popular modern que, tinc proves, també ha provocat acudits cunyats sobre apuntar-se a cursets de batxata per lligar.