Tot el que ens agrada és autèntic, i nosaltres també aspirem a ser-ho. Vet aquí la tragèdia feta farsa dels nostres temps.

Arriba un moment —quan arreu on mires i arreu on vas trobes i retrobes una intuïció, una intuïció vaga i imprecisa que et persegueix tot fent-se idea; quan aquesta idea se’t fa evident per si sola i, de mica en mica, t’ajuda a il·luminar tot allò fins llavors ignot; quan temes, referències, circumstàncies i fenòmens tan diferents, parlant en aquesta idea que ja ha esdevingut idioma, dialoguen amb tanta fluïdesa que sembla que siguin un sol ésser, que formin part d’un Tot—, quan tot això passa, arriba un moment bonic en què la rigidesa de l’obsessió es desfà i el pensament fa baixada.

Aleshores neix un altre dubte, més feixuc: tota aquesta omnipresència, tota aquesta facilitat de pensament, tota aquesta obvietat és fruit de la intensitat de la idea o de la seva buidor? Rere tanta enraonia, rere tanta sofisticació, què s’hi amaga: la mentida o la veritat? Si l’Autenticitat em fascina, si m’obsessiona, és perquè d’aquesta pregunta —la mateixa que pot destruir-ne la validesa— en fa essència. Què és autèntic? Què és fals? Què es presenta tal com és i què s’amaga amb impostures?

I aquí em trobo, preguntant-me si la preocupació per l’Autenticitat és autèntica, si no és l’enèsim concepte de moda, un tema de conversa qualsevol, carn de pòdcast, d’article, de llibre… I aquí em trobo, negant-ho amb convicció, responent que l’Autenticitat és sens dubte l’ideal de la nostra època, l’ideal que condiciona tots els actes, tots els pensaments, tots els discursos públics i privats, tots els judicis i totes les esperances que ens conformen i conformen els nostres dies. Pertot se’ns bombardeja amb l’imperatiu de ser «nosaltres mateixos» i és en aquesta aspiració que trobem explicacions primeres i últimes i notes a peu de pàgina al món que mirem d’entendre.

Aquest és un assaig sobre l’autenticitat. També és, inevitablement, un assaig sobre identitat i cultura, sobre política i llengua, sobre turisme i comunicació, o sobre tots aquells exemples, inferències i reflexions diverses que aterrin al cap de qui el llegeixi. A l’inici dels seus Assaigs, Montaigne adverteix al lector que no s’ha proposat «cap altre fi que no siga domèstic i privat», però crec que assajar és inevitablement iniciar una conversa, un diàleg allà on les idees ressonen. A falta d’una gran teoria, d’una minuciosa descripció del món, d’unes taules de la llei que ens guiïn, l’objectiu és oferir fils, fils dels quals poder estirar, els millors fils que hom pugui oferir per teixir la millor conversa pública i privada possible.

Per trobar-los, m’he mogut guiat per dos estels, dos punts cecs que han posat les traves necessàries. El primer és com pot un ideal tan buit tenir tanta força? Com pot ser que qualsevol cosa —i dic cosa en el sentit més absurdament ambigu— pugui ser autèntica i, alhora, l’autenticitat sigui una brúixola a la qual hem delegat tant de poder? L’autenticitat, ben mirat, no és r

es, no té cap fonament i, si el tingués, seria inaccessible: a què ens referim, doncs, quan la utilitzem? Per què la utilitzem, encara? El segon és la impossibilitat de ser autèntics des del moment en què ho pretenem ser: de la mateixa manera que pensar en «El Joc» et fa perdre-hi, buscar l’autenticitat t’impedeix assolir-la. On queda la genuïnitat, on quedem nosaltres, quan volem ser nosaltres mateixos? Com són les nostres veus des que busquem una veu pròpia?

Els ideals no es poden destruir. No té sentit dir que està malament voler ser lliures, voler ser iguals, voler ser feliços, voler ser bons, justos o virtuosos. El que hem de fer, en tot cas, és pensar. Pensar i preguntar-nos per com ens afecten aquests anhels, a què ens referim quan els invoquem, a quines estructures de poder serveixen els discursos que els envolten, quins conflictes i incompatibilitats exciten i, sobretot, si ens hi apropem, si som capaços de copsar-los i honorar-los —perquè tots els ideals són tan llunyans com inefables— fent el que fem, concebent-los com els concebem, mirant-los amb aquests ulls nostres, imperfectes, que ens estimen i odien com estimem i odiem el món; aquests ulls nostres, imperfectes, que ens retornen la mirada en cada mirall convex, debades, buscant trobar-nos-hi.

Per cert, ara tinc una pàgina web.