Subscriu-t’hi ara

Potser és perquè vinc d’aquell estiu terrible, perquè si ho poso a la balança vaig fer plans similars, en llocs similars i amb els mateixos amics. Però és com si aquest estiu s’haguessin alineats els astres d’un mode gairebé impossible. Com si l’estiu i jo ens haguéssim retrobat en el moment ideal per connectar de manera que només ajuntant els nostres dits hem fet esclatar espurnes. Creant un vincle enèrgic. Aquest estiu ha estiuejat com no estiuejava de fa anys. I així és com millor sé expressar-ho.

I quan els estius són així de càlids, s’assimilen als de contes de fades. Però en lloc d’haver-hi casetes amagades al bosc i cuques de llum, la màgia es crea al voltant d’una taula amb les teves millors amigues de sempre. I si cada cop que riem neix una nova fada, aquest estiu potser hi ha hagut sobrepoblació i el pròxim cop que quedem abans de demanar les cerveses, els cafès i la Coca-Cola, hi veurem un cartell al taulell que hi dirà “riure queda temporalment prohibit”. Perquè clar, no serem nosaltres les causants de la massificació fadil.

Les nits d’estiu tenen aquell no sé què de “tot és possible”. I cap a les set de la tarda és quan comença a crear-se aquesta aura, entre dutxes, maquillatge i masses tops tirats damunt del llit. Mentre alguna encén el forn i una estona més tard l’altra hi col·loca les pizzes. “Oye Siri, alarma en 10 minutos”. Entre masses tovalloles mullades per terra i el soroll de l’assecador que deixa sentir lleugerament la música de l’altaveu per sobre. Mentre et proves parts de dalt, parts de baix, vestits, cadascun d’una amiga diferent, com si aquella nit intentessis portar amb tu una part de cada una d’elles. “Tia ves a treure les pizzes que es cremaran!”. Seure a taula i ser-hi totes. Parlar i parlar i parlar. Com si ens acabéssim de conèixer. Com si no ens coneguéssim de fa vint anys. Que se’ns faci tard fins al punt que ens faci mandra sortir. Però s’hauran d’amortitzar els vint euros ja invertits així que vinga, hi anirem ni que sigui un parell d’hores, no? Sortir i ballar i perdre’s i mentir a desconeguts i riure. Tornar caminant amb el sol com a fidel acompanyant. I el matí següent trobar-se de nou a la mateixa terrassa on encara quedaran els gintònics, que, juntament amb el colpejament del teu cap seran els testimonis d’una nit, si més no, memorable. Recollir-los per veure’s substitiuits deu minuts més tard per cafès amb tants brics diferents de llet com us pugueu imaginar, moltes ampolles d’aigua freda i cadires que aniran omplint-se a mesura que apareixaran caretes exhaustes. Ulls a mig obrir i paquets de pitis oberts de fa estona. Una a una, fins que hi tornem a ser totes. I sen’s faran les tres així que acabarem dinant a quarts de cinc. Macarronada popular per vuit i platja. I tornaran a ser les set de la tarda i la història ja us la sabeu.

Estem a finals de juliol i Barcelona pesa més que mai. L’aire és feixuc, dens i calent. Potser perquè és diumenge o potser perquè vinc de casa. Sigui com sigui, la barreja de totes dues ha fet que, com si es tractés d’un còctel molotov, explotessin convertint-se en aquest text.

Subscriu-t’hi ara

Com cada cap de setmana que baixo a casa, sento aquest sentiment agredolç de no voler tornar a la meva vida a Barcelona. Com si quedar-me a casa, casa de veritat, on viuen els meus pares i on vaig créixer, ho pogués solucionar màgicament tot. I en realitat sé que soc una hipòcrita, perquè igual que em fa mandra haver de vindre a Barcelona cada diumenge, em molestaria en la mateixa mesura (si no més) no tindre la possibilitat de tornar-hi. Però avui és diumenge, vinc de casa i he passat un cap de setmana increïble celebrant el meu aniversari amb tots els meus amics. Per això avui, especialment, no volia tornar. Perquè tot i que la capital i jo ens estimem a la nostra manera (“Barcelona: la meva relació més tòxica”), Barcelona no és casa. I d’alguna manera a l’estiu, aquest fet és més evident que mai. Tot i que faci set anys que hi visc. Tot i que aquí hi tingui molta de la gent que estimo. Fins i tot, tot i que recentment m’hi hagi hagut d’empadronar per demanar l’ajuda de lloguer (sí, aquell dia un àngel va perdre les seves ales).

^{la meva mare alegrant-se per haver-me empadronat a Barcelona?????}

I com cada diumenge d’estiu, he arribat al pis suant, encara que el trajecte de Sants aquí sigui un passeig curt. De manera poètica podria dir-se que cada gota és una llàgrima que expulsa el meu cos per la tristesa d’haver hagut de tornar a la ciutat. De manera literal només fa fàstic que caminant vint minuts arribi suada tot i ser ja el vespre.

A més, aquest diumenge ha sigut un “Diumenge a la tarda” com mai. És irònic que tot i haver escrit aquest text fa mesos, sigui un concepte que tingui encara tan present. Justament per aquesta raó sempre he dit que seria molt mala pacient per un psicòleg: soc perfectament conscient del que em passa i per què em passa, simplement no tinc cap voluntat d’evitar sentir-ho. Vull estar trista, feliç, espentada o indecisa, que em consumeixi i després deixar d’estar-ho. De la mateixa manera que vull recrear-me en aquest diumenge a la tarda. Regodearme, com dirien en castellà. Mirar-lo a la cara i endinsar-m’hi sense por. Perquè the only way is through. Quants idiomes, eh?

Tot això per arribar a la conclusió que, en realitat, jo el que vull és estar de vacances d’una vegada. I això és l’única cosa que em salva d’entrar en un estat de crisi: ser conscient que aquest serà el meu últim diumenge d’estiu en aquesta ciutat que m’estimo i odio a parts iguals (però en aquest precís instant l’odi pesa bastant més que l’estima).

No puc esperar que sigui ja divendres, tancar la porta del pis i penjar-hi el cartell de “tancat per vacances”. Fins setembre, clar.

Bon estiu a tots <3

Quan estàs trista et veuràs en records de quan eres feliç i no reconeixeràs aquella persona. Bé, si ets prou honesta amb tu mateixa, admetràs que a qui no reconeixes és qui ets en aquell precís instant. Aquella versió de tu rebaixada. Descafeïnada. Tu creies que eres més forta, però va arribar la tristesa i es va instal·lar amb una facilitat sorprenent. Anaves de llesta, però vas permetre-li colar-se en el teu cervell sense pensar-ho dues vegades. Fins i tot la vas rebre amb una festa de benvinguda. Passa, passa, que feia temps que no ens vèiem i t’he d’explicar tantes coses. Era un cafè breu i es va convertir en un estiu etern i insuportable. I quan torna la tristesa, després de temps de no sentir-la, rememoreu vells temps com si fos aquella amiga amb qui només us veieu de tant en tant i us heu de posar al dia de tot. La pena retorna i us saludeu amb una abraçada com si el temps mai hagués passat.

Subscriu-t’hi ara

I com la pena no té cap mirament, tant li és que sigui tardor que estiu. Ella es presenta quan li sembla i a tu no t’acaba d’anar bé perquè ara tot són plans i amics i platja i gaudir. I tot i així dius que sí a tot, però a tu et fa mal el cor. Tu ets allà i t’ho passes bé i estàs amb els teus i la vida sembla per un instant que recuperi una mica de les tonalitats vívides que la caracteritzaven. Però sempre tornes a casa. On has d’anar si no? I a casa tot torna a ser gris i ensopit. I t’estires al llit i mires el sostre i ja torna a ser aquí. Tanques els ulls i, tot i tindre’ls clucs, s’escapen les llàgrimes. Així de trista estàs. Que ni les parpelles poden frenar la pena.

I tu ara estàs trista i escrius moltíssim sobre com de trista estàs. Ho apuntes a una llibreta on li expliques tot el que et passa pel cap com ho fas amb les teves amigues. Ho fas perquè t’ajuda, però també perquè en quedi constància. Com si es tractés d’un crim i necessitessis tindre’n totes les proves en ordre. Fas bé, en deixar-ho tot escrit. En uns mesos agrairàs tindre aquelles sensacions plasmades per recordar que allò va passar de debò. Perquè la pena mai és tan real com en el precís instant en què la vivim. I potser ho fem per relativitzar-la, però sempre l’acabem rebaixant a posteriori.

Ara torna a ser estiu, però ja no aquell estiu terrible. Perquè ara recordes la pena com a llunyana i aliena, com si no fossis tu qui la va viure. I t’aferres al desig infantil de no tornar-la a sentir mai més. Com si anés dosificada i consideressis que tu ja en vas rebre la ració que et pertocava. Així que creues els dits i t’aferres a la felicitat que sents ara. Perquè saps que tot és momentani, però si poguessis, pararies el temps per quedar-te en aquest instant per sempre.

Però aquesta és la part emocionant dels somnis, que allà, tot pot succeir: bo, dolent i impossible. Somiar. Una paraula tan curta on caben tantes possibilitats.

Somio en conèixer món. Somio en tindre una família. Somio amb una vida tranquil·la. Somio en ser escriptora. Fem servir la paraula “somiar” com a verb comodí per exposar tot allò que volem aconseguir i desitgem, però que ens fa por admetre. Perquè preferim anar amb cautela, posar distància, no ser agosarats. I això és molt català. Nosaltres no volem ni obliguem: nosaltres desitgem i somiem. A nosaltres ens agradaria. En condicional. Però en condició a què? Quines són les dues cares de la moneda? Felicitat i infelicitat? Èxit i fracàs? Si no conec molt món, si no soc escriptora, si no tinc una família, seré infeliç, seré una fracassada?

I si tots aquests somnis només queden reprimits a l’inconscient, on viuen? Doncs gairebé sempre prosperen únicament de nit, en el moment en què desconnectem el nostre cervell i li consentim descansar. Allà és quan ells es desperten i els permetem fer-se grans. Agafant formes infinites per explorar llocs inhabitats fins aleshores, conèixer ídols, gaudir d’estones amb éssers estimats o viure aventures estranyes amb desconeguts. Tant pots haver estat muntant a cavall amb la Rigoberta Bandini com retornat a la teva classe de P4, aquest cop amb els teus companys de feina actuals. Com diu Carolina Durante, “Elige tu propia aventura”.

Això sí, aquesta condició idíl·lica es dona en cas que estiguis passant per un bon moment vital. Si ets feliç, somiar és preciós. Perquè es converteix en un moment de calma, tranquil·litat i pau: deixes el mòbil, tanques els ulls, cinc minuts i llestos. Tot un món inconnex de fantasies i vivències passades s’obrirà davant teu durant les pròximes vuit hores.

Però tota fantasia pot convertir-se en un malson si el context no l’acompanya. I si heu patit mai ansietat, anar a dormir deixa de ser l’experiència de pau i calma promesa per convertir-se en pur neguit. En etapes complicades, després de deixar el mòbil i tancar els ulls, just abans d’adormir-se, és tot just quan començarà el malson. En el moment en què tot s’apagarà i el diàleg intern que havies silenciat durant tot el dia amb música, converses i lectura s’accentuarà com no ho havia fet fins aleshores. I ja no hi haurà estímuls per distreure’s: ni scrolling infinit, ni perdre’s entre pàgines ni desconnectar parlant de banalitats fent una birra amb amics.

Només quedareu tu i el teu cervell, tots sols, cara a cara. I quina por de vegades, oi? Perquè el moment d’anar a dormir es convertirà en el d’afrontar totes les angoixes i problemes. I amb l’overthinking, de cada pilota de ping-pong n’acabaràs fent una de futbol i fins i tot trobaràs pilotes de ioga en indrets recòndits que ni sabies que existien. De tant explorar camins t’adonaràs que t’hauràs quedat atrapat a un laberint on en cada cul-de-sac et trobaràs de cara amb una decisió errònia que vas prendre, una persona que et va fer mal o un somni frustrat.

I el teu cap començarà a maquinar:

On viuré l’any vinent? Gaudeixo de la meva feina? Per què vaig haver d’explicar-li allò a l’amic de la meva amiga que acabava de conèixer? Soc feliç? Quina puta calor fa, no? Així normal que una no s’adormi.

I vinga donar voltes i voltes:

I quanta estona deu haver passat des que intento dormir? Una hora ja?? Això vol dir que ja només en dormiré sis, quina merda, demà aniré cansadíssima.

I així on-and-on-and-on-and-on. Fins que finalment el teu petit cervell, esgotat, et brindarà el dolç obsequi d’apagar-se. I, tot i això, en els somnis, la batalla perdurarà.

Entre un somni i un malson hi ha poc més de mitja passa, i ambdós conviuen plàcidament en l’inconscient. Perquè en el moment d’anar a dormir mai saps si viuràs una nit de fantasies idíl·liques o si t’afrontaràs a les teves pors més obscures.

O de vegades ni l’una ni l’altra, i simplement estaràs sopant amb la tia de qui has vist l’última història d’Instagram. Que els somnis de vegades també poden ser d’allò més avorrits. I et despertaràs i pensaràs: de veritat que ni somiant puc muntar-m’ho millor?

Subscriu-t’hi ara

Subscriu-t’hi ara

Recordo les de les aules de l’escola i més tard de la universitat. Les de trens que he agafat. I les d’avions i cotxes. Les dels sopars en cases d’amics i les de prèvies en cases de desconeguts. Allà on he segut per conveniència com cadiretes de platja o bancs de parades d’autobús. Les de bars, ben a prop de les de les meves amigues, que han aguantat el pes de les converses eternes. Però sobretot, recordo les cadires que m’han vist créixer.

La cadira de la meva habitació de la infància ha estat, sense cap mena de dubte, el lloc on més cops he segut mai. Una cadira taronja que vaig escollir amb vuit anys i segueix entre les quatre parets de l’habitació on el temps ha quedat congelat. Al seurem-hi ara torno a tindre deu anys i estic plorant perquè el meu pare m’intenta explicar matemàtiques i es frustra perquè no entenc res. O en torno a tindre disset i hi passo jornades laborals estudiant. La cadira taronja i el meu cul van consolidar la seva relació de vertadera amistat els mesos que em preparava per la selectivitat. Vam viure un maig i juny tan intensos que, com un home sense responsabilitat afectiva, vaig deixar-la tirada aquell setembre. Mudar-me a Barcelona va implicar que la cadira taronja comencés a perdre la seva essència. Ara torno a casa i mai és per seure-m’hi. Li he extripat el seu propòsit, obligant-la a mutar la seva funció bàsica per convertir-la en un espai més on deixar bosses i piles de roba. La cadira que m’ha vist créixer s’ha convertit en un insípid penjador.

I si la cadira taronja va ser la que em va veure fer-me gran, la negra del pis de Barcelona és la que m’ha vist viure. Del taronja al negre: gran, sèria, imponent. Perquè amb vint anys escollir el taronja hagués sigut infantil. Amb vint-i-quatre tornaria a escollir la taronja de nou. Aquesta cadira sèria m’ha fet costat en cada espai del pis que he habitat. Ella, sempre fidel, m’ha acompanyat en cada habitació on jo em movia. La cadira negra ha conegut una versió de mi més madura. M’ha fet costat mentre plorava perquè pensava que mai trobaria una feina que m’agradés. Ha assistit en desenes de debriefs-post-festa. Ella sempre contenta d’estar inclosa. De veure la meva (la nostra) habitació plena. Jo asseguda i les nenes tombades al meu llit. I li fem explicar a la Berni per tercera vegada com vam tornar a casa perquè les altres només recordem l’entrepà al bar de sota. La cadira negra ha presenciat com entregava el meu cor per primer cop. Ella, escèptica, va acabar acollint aquell nouvingut que de sobte començava a passar hores amb nosaltres dues. Només per quan ja començava a desempallegar-se de les pors, presenciar com aquella mateixa persona em trencava el cor. Ell se’n va anar i ens vam quedar de nou la meva cadira negra i jo. La que m’ha vist feliç, espantada, trista, avorrida, il·lusionada i enfadada. La que coneix cada versió de mi. Ho ha vist tot i, tot i això, segueix aquí. Sent encara la meva cadira.

Totes les cadires on he segut han modelat qui soc ara. Però vol dir això que totes les cadires que em queden per conèixer també ho faran?

Sé que les cadires on encara no m’he assegut parlen entre elles i miren amb tendresa a les que m’assec cada dia ara. Sé que pensen que no havia de patir tant ni ser tan impacient per trobar-les. Que arribarien quan toqués. Que la pressa només em crearia una sensació de contrarellotge irracional impulsada per un comptador que he iniciat jo mateixa i que ningú més sap que existeix. Si aquelles cadires poguessin parlar amb les que m’assec ara, sé que els dirien que gaudís de la llibertat de la joventut. Una llibertat preciada que no tindré sempre i que potser no valoro prou. Que fer-se gran també té coses boniques: que en un futur tindré cadires més maques, més robustes, més cares. Però que mai seran tan jovials, lliures i plenes d’energia com les d’ara. Que m’assec en cadires que em veuen entrar i sortir sense donar explicacions a ningú. Que no em jutgen per veure que un dia m’aixeco a les sis del matí per sortir a córrer i al següent és l’hora quan, per fi, torno a casa.

De vegades desitjo poder seure per un moment a les cadires robustes i demanar-lis si tot anirà bé. I aleshores sento que em contagia una calma estranya. Una tranquil·litat que ve de dins. Perquè d’alguna manera també sé que amb la cadira on soc ara m’hi hagués agradat parlar en el passat. I la Júlia actual li crida a plena veu que clar que tot ha anat bé. I, així, d’alguna manera, puc sentir també a la Júlia del futur fent el mateix amb el meu jo actual. Aquest cop no ho sento tan fort. És un xiuxiueig tènue que m’arriba amb un bri d’aire. Però el missatge s’entén perfectament: clar que tot anirà bé.

Sé que hi ha milers de cadires que encara no he conegut i pensar-hi em crea una sensació d’il·lusió barrejada amb vertigen. Tots els menjadors on encara no he entrat. Els restaurants que no he provat. Avions que no he agafat. Persones que no he conegut. Però de nou m’envaeix la mateixa calma davant la consciència sobre aquestes possibilitats infinites. No sé qui seré, ni on. Però estic convençuda que, després de provar milers de cadires, acabaré en aquelles que em facin més feliç.

Subscriu-t’hi ara

Surto de l’habitació, arribo a la cuina i em creuo amb la Marina que quasi no em dirigeix ni la mirada. Després de 22 anys d’amistat i 5 de viure juntes sé que no li agrada parlar als matins, així que en cap cas li retrec. Em preparo el cafè amb llet d’ametlla i les torrades amb alvocat i pernil: l’esmorzar de sempre. Soc una noia de costums. Esmorzo amb calma. Em considero una persona estressada per naturalesa, però sempre he apreciat iniciar la jornada amb pau i tranquil·litat. D’alguna manera penso que és el precedent de la resta del dia i, per tant, m’agrada regalar-me aquest moment. Això sí, sempre amb un estímul ja de fons, perquè una cosa és començar el matí amb calma i l’altra seria deixar entrar pensaments intrusius des de primera hora. Música, vídeo o llibre. Choose your fighter. Tot i que el llibre és tan sols per les ocasions en què estic enganxadíssima. Perquè sé que me’n penediré tan bon punt arribi el moment de menjar-me el kiwi.

Acabo i torno cap a l’habitació on em poso la roba que mentalment havia escollit ahir mentre no podia dormir. Al final el conjunt que al meu cap lluïa perfecte em queda fatal i acabo canviant la faldilla per uns pantalons de lli. Retocs al lavabo, preparo la bossa i llestos. Com que el meu cap no em permet sortir sense tindre-ho tot a punt ja sona la música als auriculars i porto la t-Jove preparada a la mà. Ja us ho deia, estressada. I com a pas final, tot i haver comprovat que porto les claus a la bossa dos cops caldrà fer-ho un tercer. Ara sí, tanco la porta i marxo.

Baixo al subsol barceloní per trobar-me de nou amb tot d’ànimes en pena dirigint-se cap allà on cobren quatre duros que els permet pagar-se el lloguer. Tot i que alguns ho intentin dissimular amb camisa i jaqueta de tratge, a mi no m’enganyen: potser no en cobren quatre, sinó cinc, però estem tots al mateix veixell. O, en aquest cas, vagó de metro. I bé, com a mínim jo no he d’anar amb tratge a la feina.

Sona a les meves orelles “ANEM TIRANT” de 31 Fam mentre penso que seria el pitjor moment perque em parés un d’aquells tios que fan vídeos demanant a la gent del carrer quina cançó escolten. No perquè em faci especialment vergonya escoltar aquesta cançó sinó perquè ningú que em coneix pensaria mai que l’escoltaria. I aleshores seria “Júlia, però des de quan escoltes trap català?? Pensava que només escoltaves pop anglès”. I jo sentiria que estic traint a la Taylor Swift i l’Olivia Rodrigo per no estar-les escoltant en l’únic moment en què ha sigut rellevant compartir què escolto. Per sort, de nou, no soc tan important, així que ningú m’atura per preguntar-m’ho.

Arribo a l’oficina i passen les hores. Aquesta part, irònicament tot i ser el gruix del dia, és la més irrellevant. Però són les 18 i surto amb pressa per quedar amb els meus amics. Amb pressa per què? Si acabo arribant la primera (com sempre) i els he d’esperar 15 minuts seguda a un banc mirant reels. Per fi arriba el Pol i ens asseiem al bar mentre esperem que arribin les altres. Li dic que he d’explicar una cosa, però que m’espero a que siguem totes per no repetir-me. Em mira ansiós mentre parlem de trivialitats esperant que es presentin. El que no sap és que és una anècdota de merda sobre un tio que m’ha fet reiterar-me més en el meu desconcert envers el gènere masculí. Un tio que segurament ni m’hagi nomenat a cap amic seu mentre jo he parlat d’ell a més de deu amigues meves. PERÒ QUÈ FAIG SI NECESSITO PARLAR-HO TOT, JO? Per fi arriben. Novetats, anècdotes, rememorar vells moments i com se’ns fan les 21 h toca tornar cap a casa.

Arribo al pis i estan les nenes xerrant mentre sopen. Tretze hores després la Marina ja és persona així que ja puc establir una conversa amb ella. Mica de parlar de tot i res i cap a l’habitació. Em poso el pijama i just abans de fer-me la skincare em miro al mirall i penso que és el moment en què més guapa m’he vist del dia. Em passa sovint, m’agrado bastant amb la combinació del maquillatge amb la samarreta ampla i els pantalons curts de pijama. Seria genial poder anar així a la feina. Tot i que entre els del tratge i això suposo que hi ha punts mitjos i potser no cal passar-se, no? Quina merda tot.

Em poso dins el llit i, mirant l’hora, decideixo mentalment que ja no val la pena agafar el llibre. Al final, però, acabo passant més d’una hora anant d’aplicació en aplicació i potser sí que hagués pogut aprofitar per llegir. Tant és, millor ho faré demà mentre esmorzo. Tot i que en l’últim moment de lucidesa abans d’adormir-me apunto mentalment “no menjar kiwi”.

Subscriu-t’hi ara

Fa anys que afrontes aquesta mateixa batalla els mesos en què comença a fer una mica de calor, però, tot i això, cada cop et tornes a sorprendre com si fos el primer. Amb el canvi d’armari recuperes conjunts de l’estiu anterior (només faltaria cada any comprar-se tot de roba nova) i sembla que amb aquests, ben al fons dels calaixos, hi havien quedat també amagades les inseguretats. Ara floreixen de nou amb la primavera i brillen tant que et sembla increïble no haver-te fixat en elles els darrers mesos. Perquè amb cada faldilla i pantaló curt es va construint un rètol neó fosforescent on hi diu “AQUESTA ROBA JA NO ET QUEDA BÉ”.

Tu de primeres fas veure que no t’hi has fixat. Mires cap a una altra banda, dissimulant, i decideixes provar-te aquell conjunt tan mono que vas portar sovint l’estiu anterior. Et treus els pantalons d’estar per casa i et quedes amb roba interior. Són només un parell segons, i és gairebé imperceptible. De fet, és molt probable que ni t’adonis que ho has pensat. Però durant aquells dos segons ha passat pel teu cap la frase “Si us plau, que em continuïn anant igual de bé”. Gairebé com si fos una pregària. Dirigida cap a qui? Ves a saber.

Subscriu-t’hi ara

Tel’s poses i fas el botó incòmoda. Perquè tanquen, però potser sí que et queden per sobre el melic i l’any passat et quedaven per sota, oi? La solució coherent i lògica serà comprovar-ho, així que, encara amb els pantalons posats t’asseus al llit amb una missió òbvia: comparar-te amb el teu jo del juny passat. De fet, justament en seure tornes a pensar que els pantalons, definitivament, no t’estrenyien tant, pel que encara busques les fotos a la galeria del teu iPhone de manera més frenètica. Les comparacions de per si són una merda, però no hi ha res que et farà més mal que fer-les amb el teu jo passat. Però en aquell moment t’és igual, així que després de molt ímpetu i scrolling arribes finalment a les fotos que buscaves: les del viatge d’estiu on estaves moreníssima i guapa. I en treus un veredicte clar: els pantalons t’anaven per sota el melic.

Ara sí que veus el cartell de les llums neons i fluorescents. De fet, decideixes penjar-lo a la paret que queda davant del teu llit com a càstig autoimposat per assegurar-te de no tornar a perdre el nord. El “nord” en qüestió: haver guanyat algun quilo. Com si haver-te “permès” que això passés fos el major crim mai comès. Saps que no, però en aquell precís instant, per trist que sigui, t’ho sembla.

Per sort, al cap d’uns dies estaràs fent unes birres i tapes amb les teves amigues (perquè clar, una és incoherent per naturalesa i òbviament continuaràs fent de tot, només faltaria) i sortirà el tema. I t’adonaràs que la teva experiència (que podríem fins i tot categoritzar de ritual) és universal. Amb varietat de missatges i llums de colors, però tots ells en una la mateixa direcció: negativitat envers el cos propi.

És un gust agre-dolç, ja que et sap greu que les teves amigues també hagin passat per això, però te n’alegres de no viure-ho sola. Debateu sobre d’on prové aquesta petita tradició imposada: xarxes socials, veure masses cossos constantment o l’auge de la primesa extrema en els darrers anys. Arribeu a la conclusió que no sabeu qui ho dictamina (tot i que totes us imagineu a un home d’uns seixanta anys, d’aquells que manen i es pensen que ho saben tot) però que la sentència és clara: us volen primes.

Tan primes que us costi reivindicar-vos. Tan primes que quasi no ocupeu espai. Tan primes que no tingueu forces per dir res. Tan primes que gairebé desapareixeu.

I això desperta en tu una dualitat de pensaments. Et fa infeliç sotmetre’t als cànons socials establerts, i més encara quan saps que ho fas tot i ser-ne conscient. No vols fer cas a l’home de seixanta anys. Perquè et fa fàstic i perquè no té cap dret en decidir sobre el teu propi cos. Però no saps si aquest odi pesa més que la incomoditat de plantar-te davant del mirall i no agradar-te què hi veus. Així que mirant de dalt avall et passa pel cap la pregunta: pesen més els quilos o la ràbia?

Clarament, la fugacitat espanta, però viure una vida eterna no queda massa lluny de la mateixa sensació de vertigen. Amb què ompliríem tant temps? Com emplenaríem un “per sempre”? De totes maneres podem deixar estar aquestes preguntes, ja que, per sort o per desgràcia, no serà res al que ens haurem d’afrontar mai. Perquè no som éssers eterns. I en certa manera, això és el que dona propòsit a la vida, oi? Explotar-la al màxim perquè sabem que avancem a contrarellotge. Sense conèixer els números del comptador, però tenint clar que hi haurà un moment que aquest arribarà a 0. Acceptant que ens acabarem trobant cara a cara amb la mort. Tot i que en moltes ocasions no és la nostra pròpia la que ens atemoreix (que també, però vaja, que un cop acabat, poc més podrem fer-hi) sinó la del pròxim. La de qui estimem.

Subscriu-t’hi ara

De petita mai m’havia preocupat la mort. Més enllà del gos dels meus avis i les meves dues besàvies, no vaig conèixer-la de prop. Tot i això, en l’adolescència vaig anar guanyant consciència de què suposava perdre un ésser proper. Quan alguna amiga meva perdia un avi, sentia tanta pena que m’imaginava a mi mateixa passant per la seva situació. Fins i tot algun cop me’n vaig anar a dormir plorant la mort fictícia dels meus avis; ansiosa, com sempre, anticipant un sentiment que no viuria fins a molt més endavant. Avui dia em continuo considerant una gran afortunada: dues àvies i un avi (weird flex? perdó). Tots tres sans, plens de vida i amb qui puc gaudir de temps de qualitat. Com deia, soc conscient de la gran fortuna que això suposa. Ara ja no me’n vaig a dormir pensant que potser algun dia els meus avis no hi seran; sincerament, prefereixo no donar-li voltes. “Àvia tu viuràs fins que jo tingui la teva edat” li dic a la meva àvia de 75 anys amb qui me’n porto 51. Segur que sí Júlia, segur que sí. No crec en els vampirs ni en la vida eterna, però no m’importaria que la meva àvia em confessés 24 anys després de conèixer-nos que ella n’és un. De fet, em faria bastant feliç.

Tot i això, tot i estar tan envoltada de vida en la meva pròpia, he de confessar que fa un temps que sento la mort més propera. Potser és la consciència que ve amb l’adultesa: ara soc més madura, atenta i, per tant, empatitzo més amb qui viu la mort d’aprop. O potser simplement és que vaig creixent i tothom al meu voltant també es fa gran. Fins que alguns deixen de fer-ho. I això m’espanta una mica. La mort com a concepte. La mort com la figura que d’un dia per l’altre apareix on hi ha més llum i es personifica a qui menys l’espera. Humanitzar la mort. Irònic, oi? Em fa por el dia que vulgui habitar la vida dels que m’estimo. I no sé com d’egoista és confessar-ho, però temo el que despertarà en mi: la mort realça els sentiments més obscurs i els fa perdurar durant temps. Passar un dol és cansat, pesat, trist. Plorar una mort és solitari. La vida avança i tu nedes a contracorrent. El món contra tu. La pena s’instal·la en cada punta del cos i costa temps i suor expulsar-la. De fet, mai l’expulsem del tot: el cor és el darrer lloc on s’acomoda i perdura per sempre. Allà la pena aprèn a conviure amb molts altres sentiments i crea una balança que ens permet seguir vivint.

La mort mai ens abandona, simplement aprenem a conviure amb ella. A acceptar-la, a mirar-la de cara. A dir-li que no ens fa por (tot i que de vegades o sovint ens en faci). A desafiar-la. Perquè sabem que algun dia arribarà. Ho sabem. Però això mai pot condicionar la nostra manera de viure. No viurem per morir, morirem per viure. Ens morirem de ganes de viure de manera insaciable, plena i voraç. Fins que un dia deixem de fer-ho. Fins que el comptador arribi a 0. Tot i que desitjo que encara hi quedin moltes xifres pel teu i tothom que estimis.

Subscriu-t’hi ara

Recordo que em comentaves que vius constantment frisant perquè et diguin que fas les coses bé. Que et queda genial el vestit, que el llibre que t’estàs llegint és súper educatiu, que ets interessant, llesta, guapa. “Eres talento y cultura, manos bonitas y estudias francés. Cantas, actuas y pintas, escribes poemas, todo lo haces bien”. Ja ens ho deia La Oreja de Van Gogh a “Pop”. “Tot ho fas bé”. “Tot”. “Bé”. Oh, com ens agrada sentir-ho. És que a banda de ser guapa (i tindre les mans boniques), estudies francès!! Què més et cal? Absolutament res. Whole fucking package. Què menys que t’ho diguin, no, doncs?

Potser tu ets superior moralment i estàs llegint això pensant “què collons diu aquesta tia”. Si és el cas et convido que deixis de llegir ara, aquest text no és per tu. Però si, per altra banda, ets de les que t’has sentit més guapa l’endemà d’una festa perquè t’ho ha dit un complet desconegut. O de les que amb tan sols deu anys eres tan insuportable que esperaves constantment que la teva professora et digués que totes les assignatures t’anaven bé. Que la redacció no tenia faltes. Que els deures de mates estaven perfectes. Et donem la benvinguda al club: t’esperàvem. No pateixis, no estàs sola. En som moltes i estem encantades que t’uneixis. De fet, suposo que amb la teva condició molts cops ve lligada la de pensar-te que eres especial i única. La més bona de la classe surt de l’aula i es troba amb la més bona de cada classe i s’adona que al final és cola-de-león. Doncs et faig entrega del teu carnet del club i ets la número 24.589. N’hi havia unes quantes per davant teu, ja veus. Però no pateixis, que el que és important és arribar-hi i ara ja et tenim aquí!

Subscriu-t’hi ara

Estàs llegint això perquè tu també t’alimentes de validació externa. Perquè les veus del teu cap sempre tenen molt pes, però mai tant com les que entren a través de les teves orelles. Quan algú et diu alguna cosa positiva et desperta una sensació que no saps explicar. És un peak momentani de felicitat que travessa el teu cervell. I són les ganes insaciables de més tan bon punt ho has rebut. Quan et diuen un sol cop que “ets bona” amb aquell en tens prou. Quan has rebut el comentari positiu deu cops, dubtes si no ets suficient quan no arriba instantàniament l’onzè.

Serà que ja no valc? Potser no se’m dona bé escriure, al cap i a la fi. És la meva personalitat o no li agrado perquè les meves dues celles són una mica diferents? Creurà que soc una pringada o s’ha fixat que no m’he rentat el cabell aquest matí? Potser cada cop que em van dir que els hi agradava el que escrivia m’ho deien per pena. Per fer-me sentir millor. “Ei que bonic el nou text”. Espera, ara que me’l rellegeixo té tota la raó. PER QUÈ NO PUC CREURE’M QUE SOC BONA SENSE QUE M’HO HAGIN DE DIR?? És a dir, hi ha moltes coses en les que SÉ que no soc bona. I no passa res. No vull creure’m que tot se’m dona bé, però sí confiar en el potencial que tinc pel que m’agrada. Pel que SÉ que se’m dona bé. Perquè no en tinc prou en dir’m-ho jo mateixa?

En realitat però, tot és una ruleta russa. Hi ha dies que em poso les botes altes i una faldilla i em podria menjar el món. Aquell dia que et vesteixes i penses “avui seria el dia ideal per trobar-me al meu ex de casualitat, se li caurien els collons al terra al veure’m”. I d’altres que ja et pots fer una full-face que el reflex del mirall serà la versió més estrepitosa amb qui mai t’hagis trobat. Mai saps quina versió de tu seràs. Ho deien l’ i la l’altre dia a “La Turra”. La segura-insegura, la segura-segura, la insegura-segura. Personalment no m’identifico amb una de sola. Tot depèn de com em desperti i suposo que també del moment del meu cicle menstrual. De vegades fins i tot toca la insegura-insegura i és una putada. A més perquè normalment acostuma a ser en dies que has de fer coses productives. I aquell dia ni la faldilla ni les botes ni la full-face de maquillatge t’ho solucionaran.

Bé, la qüestió és que després d’escriure tot això al tren (sort que no tenia ningú al seient de darrere) ara em sento una miqueta menys sola. I sí, interpel·lo a una lectora fantasma que suposo que està llegint aquest text. Perquè sé que no soc l’única per qui qualsevol reforç positiu és adrenalina en vena. I si esperaves arribar al final amb una solució màgica em sap greu treure’t la il·lusió. Segueixo igual de perduda que tu. Potser el remei és deixar de banda una miqueta més el mòbil. Potser sortir a caminar i no pensar en res durant una hora. O potser simplement anar-se’n a dormir i demà serà un nou dia. I potser, fins i tot, em desperto segura-segura!! Tot pot ser. Creuaré els dits i ho faré per totes vosaltres. Bona nit!

Subscriu-t’hi ara

Cares i cossos que em sabia fil per randa, ara diluïts a tan sols el mer record. Com tot el que vam viure a l’uníson, el que només coneixem tu i jo. I que únicament perduri en la nostra memòria, quanta intimitat hi ha en això?

En què amb una paraula, imatge o cançó encara ara se m’aturi el cor. Tot i el pas del temps, tot i l’oblit dolç. Que al sentir o veure quelcom innocent pels altres, a mi se m’alteri el sistema nerviós. Perquè em transporta durant mig segon al que vam viure, recuperant-ho d’un fons pou.

I per tan sols un instant em pregunto: també et passa? Però després ho oblido de cop. Per què realment no vull saber-ho, però dónem mig segon, d’acord? Et prometo que ara surto, ara torno de nou a l’exterior. Però déixem viure-ho un moment, ara que jugo amb la perspectiva del temps a favor.

Deixar vèncer la nostàligia, però només durant mig segon i prou.

Subscriu-t’hi ara

I és que qui seríem sense el llenguatge? El mateix que Abba expressa cap a la música amb els lyrics “What would life be? Without a song or a dance, what are we? So I say thank you for the music, for giving it to me” és el que jo sento cap a la lectura, l’escriptura, les converses, la comunicació: les paraules.

Considero un dels plaers més purs entaular-se a l’hora del vermut i iniciar una conversa eterna que difumini el temps fins a l’hora de sopar. Parlar moltíssim. Tu què en penses d’això? Jo crec que. Doncs mai ho havia vist així. Un partit de tenis a dues, tres, quatre bandes. Si fos una producció audiovisual la càmera no pararia quieta. Ara aquest, ara l’altra, ara de nou aquest i la que fa estona que està callada acaba de saltar. Punt, punt, punt, joc, set. Silenci, calma. Però i què opineu sobre? I tots llestos de nou per continuar jugant. Ni Zendaya a “Challengers” tenia tant dinamisme.

Parlem de tot. Parlem de res. Comentem-ho. No sé quedar-me callada ni quan hauria. Ni quan els silencis són incòmodes. De fet, especialment quan ho són. En aquests, sembla que canalitzi l’energia d’un joglar del segle XXII i començo a fer malabars: si convé explicar el meu secret més clandestí, ho faré sense remordiments. Bé, no me’n penedeiré a l’instant (clarament sentiré l’orgull de qui sap que ha salvat la situació). Però sense dubte tornaré cap a casa pensant que de vegades estaria bé saber callar una miqueta la boca. Només una mica. Ja veieu, allò de ser una noia misteriosa no m’acaba de funcionar gaire. Ja m’agradaria, eh. Però una accepta que neix amb certes qualitats i la de saber callar no és una de les seves.

Sento una necessitat constant d’expressar el que em passa pel cervell amb paraules, escrites o dites. I de llegir-ne moltes. Llegir és el que em connecta amb totes les Júlies que he sigut i les que he somiat en ser. Desde petita, fins ara. Trobant el moment de desconnectar per deixar-me consumir durant hores per pàgines. Potser totes les paraules que he llegit al llarg dels anys i que s’han anat acumulant al meu cervell, són les que es reformulen en idees que necessito canalitzar a través de l’escriptura o la parla. He llegit tant que no sé callar. Cada una de les lletres ha trobat el confort en la veïna i han format paraules, frases, discursos, idees. Fins i tot la a i la z que semblen d’universos diferents han estat properes en ocasions com l’atzar. Al final formen part del mateix abecedari, oi? O potser tot això no deixa de ser una excusa barata per reafirmar el que ja comentava, que no sé mantenir la boca tancadeta.

Llegir sempre ha format part de mi. Que t’estimin és que et coneguin i regalar un llibre és una de les formes més pures de demostrar-ho. “L’he vist i he pensat en tu” - què hi ha més bonic que adonar-se que un és escoltat, percebut, conegut? A l’altura d’això considero que només hi arriba ser llegit. Que algú agafi un fragment que has redactat i dediqui temps a consumir-lo. Que s’hi senti identificat i que t’ho comparteixi. Saber fer de la teva història la de tothom, perquè el que has viscut tu ho han viscut milers abans. I en un món de vivències universals, saber-les expressar en singular fent que s’identifiqui un plural és la clau. Escriure et permet connectar generacions, gèneres, nacionalitats. Un home de 60 anys es posarà a la pell d’una dona de 30 amb “Hamnet”, igual que una noia de 24 s’hi posarà a la d’un home de 35 amb “Els pilars de la Terra”. Tot és qüestió de crear una història que atrapi prou al lector perquè s’hi endinsi sense qüestionar-s’ho.

Escriure, llegir o parlar. Expressar-nos. Donar l’opinió pròpia i voler sentir la del pròxim. Estimar les paraules pel que ens donen i ens permeten donar. Què seria la vida? Sense la lectura o les converses, què seríem? Per això dic gràcies a les paraules, per haver-me-les donat.

Sentiràs sovint de la boca de qui més t’estima la frase “has de deixar que passi el temps”. Tu no t’ho creuràs, al principi. De fet, és que el pas del temps implicarà allunyar-te de la versió de qui eres amb aquella persona i justament això és el que voldràs evitar. Per això entraràs en una primera fase on abraçaràs la pena i fins i tot gaudiràs la seva companyia com la d’un plaer culpable. Tranquil·la, fes-ho. Pensaràs que allò que el temps ho cura tot és el consol més ximple que has sentit mai. I és que com ha de ser el pas del temps qui ho curi tot si justament per tu l’antídot infal·lible seria retrocedir en aquest? Plora molt, parla-ho molt, escriu molt. Fins que ho necessitis. Fins que hi hagi un dia que et despertis i n’hagis tingut prou. I aquell no serà el dia en què deixaràs d’estar trista, perquè aquell dia arribi encara n’hauran de passar molts. Però serà el primer dia que hauràs mirat a totes les peces i hauràs decidit començar a posar una mica d’ordre. Quantes n’hi ha? Per on començar? Com sempre, pel principi. Per sort ser organitzada jugarà a la teva avantatge. Passaràs inventari i avaluaràs danys. El desperfecte serà gran, però saps que te’n sortiràs. I així de fàcil et posaràs mans a l’obra i a poc a poc (molt a poc a poc) aniràs reconstruint.

Passaran els dies, les setmanes, els mesos. Començaràs a estar millor. Potser al final sí que tenien raó amb allò del pas del temps. Però que no t’enganyin, no és tan sols que els dies passin, es tracta del que fas amb aquests dies. Per sort estaràs envoltada d’amigues fantàstiques que t’escoltaran fins a la sacietat i amb qui et sostindràs tants cops com et faci falta. Sortiràs molt, faràs molts plans, no pararàs quieta. Fes-ho tot, digues sí, distreu-te, gaudeix. Durant un temps aquest gaudi serà momentani. Sí, a l’instant on el visquis aquest serà sincer i ple. Però tan bon punt passi, quan tornis a la soledat inevitable, en tancar els ulls per intentar dormir, seràs incapaç de recordar-lo. I tota la tristesa t’envairà de nou, de vegades de manera sufocant. No pateixis, passarà. Com tot, passarà. Et prometo que deixaràs de sentir-la. Et prometo que hi haurà un dia en què abans d’anar a dormir tornaràs a pensar en què dinaràs demà. De vegades és tan simple com això, no? Tornar a pensar en les coses més mundanes. Què et posaràs, què faràs, què dinaràs.

Finalment passarà un any. Passaran 365 dies i tornaràs a escriure en aquella llibreta perquè no quedi únicament plagada de records negatius. No la llegirà mai ningú, només tu. Però li deus al teu jo passat que passava hores escrivint-hi plasmar-hi ara el final. “Un any més tard i és molt fort que feliç soc”, escriuràs. Mentre ho escrius et sortirà un somriure, perquè saps que ho dius de debò, ets genuïnament molt feliç. Potser això ha passat justament per poder tornar a valorar el simple fet d’habitar la teva vida. Per gaudir de viure amb les teves amigues, sortir a córrer, anar al gimnàs amb la teva germana, fer plans amb els de la uni, els de l’Erasmus, les de sempre. Anar a la ofi, anar a fer la compra i fins i tot fer tuppers i rentadores. Ara et sents agraïda per tot, per cada part de la teva vida. Per qui t’envolta, per on vius, per com ets. Potser justament això havia de passar per reconnectar amb tot. Com amb escriure. Perquè no érets conscient de quantes coses tenies a dir fins que les vas començar a traçar. Idees que et rondaven pel cap sense materialitzar-se. Fins ara, que escrius per ordenar aquests pensaments.

I acabaràs dient: “La vida és molt bonica i aquest cop no passaré per alt apreciar-la. Ara en soc conscient. Respiro l’aire fresc de primavera i gaudeixo els primers raigs de sol agraïda. Les flors han tornat a germinar en un sòl que durant un temps havia considerat estèril. Ha plogut molt i tanta aigua quasi l’inunda, però avui el miro orgullosa en veure el seu verd radiant i com amb la primavera es va tenyint de mil colors més. Soc feliç i ho aprecio molt.”

Als matins, a Barcelona ens movem tots a l’uníson com ho fan les formigues quan formen files ordenades per la formiga reina. Dubto qui deu ser en el nostre cas la formiga reina; la Leticia no ho crec, però és que al Collboni tampoc el veig gaire. Bé, tant és. Una rere l’altra avancem cap a una direcció clara: la feina. Metros i metros travessen la ciutat d’una punta a l’altra. De dalt a baix. Fins i tot en diagonal. Tots hem de ser a molts llocs i és molt important que arribem a l’hora que ens esperen. Si el metro s’atura sobtadament, una allau de caps que miraven cap avall recuperaran la posició vertical. S’observaran uns a altres confosos i desconnectaran els auriculars per tal d’intentar desxifrar el missatge de megafonia. El que no saben és que ben bé feien el mateix amb la música a les orelles, ja que l’anunci dels altaveus semblarà dit per un andalús que l’estiguin obligant a llegir català per primer cop. Ningú ho entendrà, però ningú gosarà demanar-li al del costat. Com ens hem de parlar?? Només faltaria. Això sí, tothom esbufegarà com a protesta, sentenciant així col·lectivament que això és una vergonya. És que no ho saben aquests del metro que tots tenim una feina superimportant i que som superimprescindibles allà on anem?

Després tots arribem a les nostres oficines i teclejarem durant vuit hores en un Mac. Fins que es faran les 18:30 i a les formigues els tocarà tornar al cau. O en el millor dels casos: a fer una birra a plaça Universitat. Sigui com sigui, ens en tornarem a endinsar cap als túnels anhelant l’arribada de l’endemà per repetir de nou la funció. Aplaudiments! Reverències! I demà, se’n tornem-hi!

I així cada dia. Fins… No sé fins quan, però el meu límit, personalment, està en l’agost. El juliol encara, però l’agost… I qui m’hagués dit a mi que toleraria passar el juliol a Barcelona. El primer any que em vaig adonar que hauria de treballar (i, per tant, sí, viure) a Barcelona durant el juliol quasi que podrien haver-me dit que estava sentenciada a mort, perquè en el meu cap no hi veia massa diferència. Després, en realitat, va ser exactament el mateix que el juny i el maig però amb jornada partida i bastanta més calor.

Fa set anys que visc a Barcelona i encara no tinc massa clar si l’estimo o si l’odio. Barcelona em genera una contradicció interna constant. De vegades ens entenem tan bé que em sento la persona més privilegiada del món per poder estar passant la meva joventut aquí. Anar a comprar xurros i passejar per Consell de Cent durant el mes de desembre. Sortir a córrer per la Barceloneta una tarda de primavera. Fondre’s en l’ambient festiu de la diada de Sant Jordi. Quedar per veure el Barça amb els amics una nit de dimarts. Barcelona és preciosa i el seu ambient és màgic. Són moments en què em camuflo entre el bullici i em converteixo en una més, formo part del corrent i em moc amb docilitat com si m’haguessin pujat a un metro per primer cop amb dos anys.

En altres ocasions, en canvi, no l’entenc, o ella no m’entén a mi. I en aquests casos és més que evident que no vaig llegir les sigles TMB fins que en vaig tindre 18 i el mateix enrenou que m’havia semblat atractiu, d’un moment per l’altre es converteix en tèrbol, carregat i asfixiant. Aleshores em costa recordar els cops que he estimat aquesta ciutat i perquè he escollit viure-hi en primer lloc.

Per tant, si em pregunten si m’agrada Barcelona, la resposta variarà segons el dia. Hi ha moments que penso que el que a mi m’agradaria seria poder ser un turista que ve de vacances en aquesta ciutat i conèixer-ne només les parts més atractives. Com en els primers mesos d’una relació, quan tot és idíl·lic. Que Barcelona fos caminar sense rumb pel Born o perdre’m pel barri Gòtic, en lloc de passejar pel transbord de l’L1 i l’L4 per arribar a l’oficina. No vull formar part del col·lectiu de formigues del metro. Vull estimar la sunny Barcelona tant com el guiri que arriba per primer cop i l’admira. Però soc conscient, alhora, que aquest desig no té fonament. Perquè el meu anhel no és ser un expat que ve aquí a enamorar-se de la ciutat. Què collons, jo el que vull és ser catalana i poder estimar i gaudir de Barcelona.

Subscriu-t’hi ara

Només tinc 24 anys i encara tinc tota la vida per davant. O això és el que acostuma a ser la resposta automàtica de qualsevol a qui li exposi les meves preocupacions. Però què en faig amb “tota la vida per davant”? I què és en tot cas “tota la vida”? Pensar que em pertoca un “tota la vida” és completament vehement i arrogant. El demà, per trist i impossible que ens sembli, no està promès. Però, tot i això, no puc evitar ballar un dolç vals amb el pas del temps. Ell em passa el braç pel coll. Jo l’agafo per la cintura, possessiva, com qui sap que li pertoca per força, per dret. M’asseguro que no quedi gaire espai entremig per por que en qualsevol moment em deixi anar. Li xiuxiuejo ben fluixet a cau d’orella tot allò que encara em queda per fer i ser. I li demano que faci sonar una cançó rere l’altra per poder continuar movent-me al ritme de la música durant una llarga estona més. Que no deixi de sonar.

Planifico què faré el cap de setmana, organitzo viatges d’estiu i tinc tiquets de concerts a un any vista. Com si haver pagat uns bitllets d’avió o reservat Airbnbs m’assegurés que allò es farà realitat, que es materialitzarà.

Subscriu-t’hi ara

Però és que com més puc funcionar si no és convencent-me que l’endemà sí que succeirà? Soc partícip d’aquest autoengany per voluntat pròpia. És un joc en què, com tots, decideixo posar-me una bena als ulls i donar-ho tot, anar a gas. Jo escullo la fitxa blava, la meva germana la groga. Demà tinc làser. El finde vinent una barbacoa. Aquest estiu me’n vaig a la Xina. Tot això passarà? Potser sí, potser no. Probablement sí, sent honesta.

Han passat 24 anys i com qualsevol altra persona, no aconsegueixo sortir de l’arrogància humana de pensar que en viuré 24 més. I potser fins i tot 24 després. I com vull que es desenvolupin aquests anys? Puc en qualsevol cas escollir-ho? Tinc algun dret a escriure quin serà el meu destí? No puc evitar sentir que tindre certes expectatives em converteix en una nena capritxosa que ja sap qui són els Reis i tot i això fa una llista amb regals que sap que els seus pares no es poden permetre. El vaixell de la Barbie, una Nintendo DS, un gos. Conservar les meves amistats, sentir-me realitzada laboralment, créixer amb l’amor de la meva vida.

La veritat rau en que l’endemà és igual d’incert que l’hora que ve o el minut següent. Tenim l’ara. I tenim la sort que, de moment, aquest ara sembla prolongar-se instant a instant. Així que suposo que la pregunta és, què vull fer amb aquest ara?

La meva àvia ha estat una figura essencial a la meva vida des que tinc memòria. Quan vam néixer el meu cosí i jo amb dos mesos de diferència, es va convertir en àvia per primera vegada. I dos anys després van arribar la meva germana i el meu altre cosí. Quatre nets i el cor i casa seva plens per sempre. Però ella, això de ser àvia, ho portava ja dins. Perquè ser àvia significa estimar d’una manera concreta, i ella sempre ha estat àvia d’esperit.

Quan dic que em fa mal el cap o em trobo xafada, em posa els llavis al front i 3 segons després emet el veredicte amb la fermesa de qui té la veritat més absoluta: “aquesta nena té febre”. Qui necessita un termòmetre tenint els llavis de la meva àvia?

Quan arribo a l’estació de tren, és la primera que s’ofereix en vindre’m a buscar i portar-me allà on faci falta. Sigui l’hora que sigui i cap on sigui. Incondicionalment.

Quan arriba diumenge, prepara el dinar per 15 persones. Primer, segon i postres. I si algú no hi és a les 13:30 (tot i que tots sabem que allà es dina a les 14:00) et demanarà nerviosa que el truquis, per si tira l’aigua als fideus o s’espera. Que és important que hi siguem tots.

Però a banda de ser infermera, taxista, cuinera, malabarista i mil professions més que ha exercit amb la dolçor i la gràcia de qui fa les coses per amor, la meva àvia és de les persones més autorealitzades i amb més món interior que conec.

Com a bona professora d’educació física jubilada, assisteix a classes de pilates dues tardes a la setmana i si li demanes què hi fa allà, tardarà mig segon en tombar-se a terra per ensenyar-te la posició que amb prou feines pot fer el meu cosí petit.

A més, fa anys que està apuntada a una acadèmia d’anglès, on m’insisteix que repeteix el mateix curs una vegada i una altra, però us asseguro que entén i parla l’idioma millor que la meitat de les persones de la meva generació. Fins i tot forma part d’un programa d’intercanvi on ja fa temps que acull a la mateixa parella d’avis un cop l’any i al posterior se’n va ella una setmana a Anglaterra. El meu avi diu que ell passa, que no li agraden els avions ni menjar herba (són vegetarians, els anglesos). Així que la meva àvia se’n va a gaudir dels pocs dies en què es desprèn de les seves obligacions i es permet “no fer res” i “no tindre el control de la situació”. M’adono d’on han sortit certs trets de la meva personalitat.

La meva àvia ha conegut mig món. Ha viatjat a Nova Zelanda, Japó, Estats Units, República Dominicana, la Patagònia... a banda d’haver-se recorregut Europa i Espanya. I l’edat no l’atura: en els pròxims 2 mesos ja té programats viatges a Noruega i Lió!

I com si amb 75 fer esport, idiomes i viatjar fos poc, durant anys ha estat apuntada a classes de pintura, on ha creat desenes de quadres que actualment pengen de les parets de casa seva i tots els que l’estimen.

Però el llegat d’aquesta dona tan meravellosa que tinc la sort increïble de poder-li dir àvia, va molt més enllà de les seves incomptables fites personals. La meva àvia ha aconseguit construir una família on regna l’amor. Una família d’avis, fills, nets, tiets, cosins i germans. Una família que ens estimem de la manera que la meva àvia, la nostra àvia, ens ha ensenyat. I que tenim com a espai d’unió una casa amb façana taronja i jardí: la casa dels meus avis.

Casa els meus avis ha estat el punt de reunió de cada diumenge des que tinc ús de raó. Sigui per costum o per tradició, la meva àvia prepara sense falta un menú complet (ella insisteix que cal que hi hagi primer, segon i postres). Qualsevol membre de la família està convidat, però això sí, has d’avisar-la amb antelació, perquè ella dijous va a fer la compra. Tot i que si algun cop algú ha gosat presentar-se sense previ avís no li ha faltat de res, clar. Després del primer, segon i postres hi ha el ritual de la “baralla del tupper”, on els més espavilats es reuneixen a la cuina per omplir els seus recipients amb allò que puguin pescar per tindre dinar assegurat de dilluns. I és que poques coses generaran més enveja que anar a la feina amb el tupper de l’àvia.

I aquella casa de façana taronja i jardí no és tan sols el lloc de reunió dels diumenges, sinó que és un epicentre neurològic. De petits tots els aniversaris els celebràvem allí. Els nens xisclàvem a la piscina mentre els adults ens observaven (d’aquella manera) des de la tanca prenent alguna cosa i fent petar la xerrada (el què feien m’ho imagino, clar, perquè jo òbviament era dins la piscina). Ara, els aniversaris els continuem celebrant en els dinars de diumenge. Quantes espelmes s’hauran bufat en aquell jardí? M’atreviria a dir que centenars, mig miler potser. Entre avis, fills, nets, tiets, cosins i germans. Cada aniversari se celebra de manera religiosa, encara que sigui tard, i bufar les espelmes és un ritual insaltable.

La relació i el vincle que es crea entre una neta i la seva àvia és tan sagrat que gairebé no soc capaç d’expressar en paraules. Per la meva àvia sento una adoració explosiva, exultant, exuberant. I aquesta ve donada en una barreja entre l’admiració per tot el que ha aconseguit ser, malgrat les condicions en les quals van créixer, i el dol de tot el que podria haver estat si hagués nascut 50 anys més tard, com jo. La meva àvia se n’hauria anat a viure sola a Barcelona? Hauria esperat més anys a tindre fills? S’hauria enamorat més cops si no s’hagués casat amb el meu avi amb 20? Suposo que aquests neguits són el que em generen desconfort. Si la meva àvia hagués nascut en el mateix any que jo, seríem amigues? Aquesta la tinc claríssima, sí.

La meva àvia m’ha estimat fort i en català, tot i que ella se li negués fer-ho durant anys. M’ha ensenyat la importància de la llengua i de lluitar pel que ens pertany.

La meva àvia m’ha demostrat que en una mateixa vida es pot ser infermera, taxista, cuinera, malabarista, professora d’educació física, estudiant, viatgera i pintora. A més de ser mare i àvia. I excel·lir en tot. Ha viscut i ha estimat al màxim. Ha estat absolutament feliç.

I si algun dia aconsegueixo ser tan sols la meitat del que és la meva àvia, estic convençuda que també jo seré plenament feliç.

Subscriu-t’hi ara

Entre la becaina post dinar i l’hora d’anar a dormir em ve al cap tot allò que ha hivernat durant la setmana. Totes les decisions que he pres al llarg de la meva vida es converteixen en els errors més flagrants que he comès mai. I per acompanyar-ho, es crea una aura que fa que l’aire de la meva habitació sigui més dens i difícil d’ensumar. Perfecte, tot lliga.

Per distreure’m em tombo al llit i em poso un vídeo de Youtube amb el llibre a la vora. El repte és pensar durant el mínim temps possible. Però és diumenge a la tarda i cap estímul és suficient per fer callar el meu petit cervell que no para de maquinar.

Em canso de la distracció que m’he autoimposat i aparto el Mac i el llibre, finalment sucumbint a l’inevitable: el moment de mirar el sostre i pensar. No sé quanta estona ha passat des que m’he mogut per última vegada perquè en el meu cap el temps s’ha aturat. Tinc els ulls oberts i estic estirada al meu llit, però no soc ben bé aquí. M’he teletransportat a tots els llocs on no em van voler i estic envoltada de totes les persones que m’han rebutjat. Em miren altives i m’assenyalen i cada cop soc més petita i els meus pensaments més grans. I en aquesta ridícula fantasia no hi ha cabuda per tota la gent que m’estima i m’ho reafirma de dilluns a dissabte. No hi són, estic tota sola entre tothom que no vol que sigui allí. I el meu metro 70 mai m’havia semblat més insignificant. Petita, petita, petita. I tonta. Parlen entre ells i sé que ho fan de mi perquè tot i que ara ignoren la meva presència em miren de reüll amb la mà tapant el mig somriure que se’ls escapa entre els llavis. Què diran?

Sona una notificació i es trenca la fantasia. Torno a ser de nou a la meva habitació. Agafo el mòbil que estava a mig metre, però semblava a un univers de distància. La Clàudia m’ha respost els àudios amb més àudios. Que bé. Un petit pòdcast fet i curat únicament per mi. M’explica el seu finde i em contesta al que li havia enviat jo abans explicant-li el meu últim drama. I a més comentem una sèrie que hem vist les dues fa res. Li torno a respondre jo i dono per finalitzat l’entreacte. Ara m’asseguro de deixar el mòbil en silenci, no volem més interrupcions.

Clàudia contestada, torno al modus operandi d’abans: observar-ho tot amb els ulls oberts. Vigilo atenta les parets de la meva habitació, convençuda que si em despisto un instant s’ajuntaran fins a xafar-me. Com si estiguessin esperant el moment exacte en el qual no miri per fer-ho. I el sostre és també més baix o són impressions meves? No semblava tan baix divendres. Però com que és diumenge a la tarda estic més susceptible i l’escala dels grisos frega com mai el negre i sembla que el gris claret mai hagi existit.

Els diumenges a la tarda trobo a faltar tenir 8 anys i que el meu malestar més gran fos que m’obliguessin a dutxar-me i haver de fer dues fitxes de mates.

Els diumenges a la tarda em sento més sola que mai. I no conta com de bé m’ho vaig passar de festa divendres, el dia xulíssim amb els meus amics dissabte o el dinar familiar de diumenge amb el menjar de l’àvia. Ni tan sols que el Barça hagi guanyat aquest migdia.

Penso, penso, penso. Sense cessar. I la frase aquella de “If you can overthink the worst, overthink the best” em sembla brossa barata de Mr. Wonderful. Si sabés “overthink the best” no estaria escrivint això ni enviant-li àudios de 3 minuts a la Clàudia, no?

Els diumenges a la tarda soc lletja i tonta. Els diumenges a la tarda moriré sola. Els diumenges a la tarda he de començar a cuidar-me més, fer més esport, organitzar millor la meva vida. Els diumenges a la tarda passen i sona l’alarma i ja torna a ser dilluns al matí. I el compte enrere torna a 144:00. Les hores que hi ha entre dilluns a les 8 del matí i diumenge a les 16 de la tarda. 143:59, ara. Ja queda menys perquè torni a ser diumenge a la tarda i no puc esperar a tornar a haver pres totes les pitjors decisions de la meva vida.

Subscriu-t’hi ara

Subscriu-t’hi ara

Una noia 10 és un noi 7. Un noi excel·lent és una noia average. I el noi 10 pràctcament no existeix. I parlem sobre les expectatives que es disposen socialment en cada gènere? Perquè les de les noies s’assimilen a una recepta complexa de les que només sap fer la teva àvia. Llisto els ingredients que es necessitaran:

• 100 g d’intel·ligència. Però a poder ser tallada ben fineta i mica menys que ells, que no es sentin amenaçats.

• 300 g de perfecció. Guapes de cara i cos normatiu (perquè fas algun esport, no?).

• 250 g d’empatia. Aquest ingredient és imprescindible! Perquè res li agradarà més a un home que explicar-te els seus problemes: “és que sento que els meus amics no m’entenen tant com tu”.

• 100 de dolçor. Ja ho saps que estàs tan més guapa quan somrius?

• 250 g de maduresa. Perquè imagina’t que haguessin de ser ells qui per un cop diguessin “crec que hem de parlar això” (sí, doncs continua imaginant).

1 kg de la dona perfecta, gràcies. I ells, ells simplement ens fan preguntes, són una mica més alts i ens diuen de quedar de tant en tant… i ens tenen al puto sac. De pleno. Mostrarà la meitat d’interès que la teva amiga més distant i et semblarà l’home ideal. I si et confessa que els ha parlat de tu als teus amics… pilladíssima.

Les meves amigues són perfectes i no tenen nòvio. Especulem sobre quan arribarà algú que, per fi, valgui la pena. Tenim converses de bar que es repeteixen en bucle, tarda rere tarda, cervesa rere cervesa. Ho parlem mil i un cops com si fos el primer, xerrant durant tanta estona que perdem la noció del temps. Discuitim tombades una vora l’altra, tot mirant el sostre, sobre que injusta és l’arbitrarietat de l’amor. Enraonem sobre com és de complicat que s’alineïn els astres per trobar algú amb qui encaixem tot just en el moment precís. De vegades ens sembla que només pot ocórrer per art de màgia. I si és així, quin és el truc?

En tot cas, hi ha un aspecte sobre el qual no dubtem: les nostres amigues són perfectes i (tot i això) no tenen nòvio. I potser justament no tenen nòvio, perquè són perfectes? Enteneu-me, perfectes, perfectes..., potser no ho són. Però creieu-me que s’hi apropen.

Doncs deixem-ho en què les meves amigues són (quasi) perfectes i no tenen nòvio.

*** Tot aquest text és completament ficcionat. Cap dels fets que es relata és en cap cas real i, per tant, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.***

I als meus amics nois que formeu part del grup d’éssers mitològics, us estimo molt!! Però tampoc us flipeu, com a molt sou un notable altet <3.

Subscriu-t’hi ara

D’altres, en canvi, agraeixen la vaguetat del no saber i fins i tot hi troben en ella certa bellesa. No tenen gens d’interès per descobrir què passarà després de l’ara, de l’avui: són vividors del dia a dia.

I la manera en què un es pren aquesta incertesa futura no farà que canviï el que està per arribar, però potser sí que fa viure la vida de maneres diferents.

Començarem parlant sobre aquells que sempre veuen el got mig ple. Viuen amb voracitat, immediatesa, ganes. Amb la certesa que l’endemà serà millor que avui. Com el nen que se’n va a dormir aviat la nit de Reis perquè no pot esperar un instant més a què l’endemà sigui ara.

Tenen confiança plena en què el seu futur només pot desenvolupar-se de manera positiva. De vegades potser perquè són persones a qui la vida (per sort) no els ha donat massa disgustos. D’altres perquè ja els n’ha donat masses, i és l’únic recurs que els queda per afrontar-los. M’imagino a aquestes persones vivint constantment sota un sol radiant que els mira i els somriu, com aquell dels Teletubbies. “Ho estàs fent molt bé!”, els crida; “Tot va com ha d’anar”, els reafirma. Suposo que deu crear seguretat saber que hi ha un ésser omnipresent que vetlla per tu. Una mica com deuen sentir-se els creients respecte a Déu, no? Encara que no tinc tan clar que la comparativa sol-dels-Teletubbies i Déu sigui massa correcta, en deixo el debat obert.

Són el tipus de persona que pugen caminant les escales mecàniques, perquè no les veuen com un mètode de transport, sinó com un impuls al seu propi moviment. Viuen amb urgència. Tenen planificat el seu calendari de manera religiosa. Els diumenges saben quins dies de la setmana faran esport, quins socialitzaran i quan han d’anar a fer la compra. Això sí, corren el risc que un succés desafortunat trenqui el seu apreciat ordre. I aquí parlaríem de dos graus de conseqüència. Si és un mail inesperat amb feina que entra a última hora de la tarda, es rallen. Si els deixa la persona de qui estaven enamorats d’un dia per l’altre, parlaríem ja d’un possible petit episodi de psicosi. “La veritat és que no acabava d’entrar als meus plans”, diuen. “Però les coses passen perquè han de passar i de tot se’n treu una lliçó”, confessen. Confien de manera cega, com si haguessin fet servir una màquina del temps i xerrat amb el seu jo futur.

Subscriu-t’hi ara

Els menys agosarats, en canvi, es miren el futur amb una incertesa que gairebé frega el pànic. No s’atreveixen a dir què n’esperen d’ell per no decebre (a ells?, a qui els envolta?), com si compartir els seus plans automàticament impliqués que aquests mai es poguessin materialitzar.

La infinitat de camins a escollir s’acaba convertint en un laberint que els ofega i sovint dubten sobre si haurien d’haver triat dreta en lloc d’esquerra (mai). Desconfien de la certesa d’un “futur promès” i, per tant, viuen en un carpe diem constant. Juguen a ser Déus allargant les hores del present. Desafien el temps esperant que es despisti un moment per intentar parar-li un parany, com si així poguessin demorar l’arribada inevitable del demà.

Observen el futur amb els ulls quasi clucs i una reticència desmesurada, gairebé fortuïta, ja que no et sabran dir quan la van començar a sentir. Potser l’han sentit sempre. Potser mai han desenvolupat la necessitat de preocupar-se pel què vindrà i viuen així en el seu nen etern. Compleixen anys com si fos tan obvi com passar de segon a tercer curs, sense qüestionar-se què significa, ni quins canvis poden implicar el canvi de cicle. Dia a dia. Any a any. Etapa a etapa. Els despreocupa saber el pla del cap de setmana i en què ocuparan les vacances de l’estiu. “Ja ho veurem”, acostumen a dir. “Anem veient” és el seu mantra. Són el malson personificat dels primers: els organitzats, els que necessiten saber. “Ja veurem què?” aquells es pregunten. “Anem veient quan?” necessiten saber.

Subscriu-t’hi ara

Però tot i aquestes disparitats, és curiós observar com s’acaben creant vincles forts entre persones de tots dos tipus. És comú trobar parelles, millors amics, germans, on un és de la primera manera, i l’altre de la segona. Sembla gairebé justícia poètica. Potser justament perquè els primers necessiten algú que els abaixi dos tons i els segons qui els empenyi una mica. El ying i el yang, la balança perfecta.

Tot i això, moltes vegades jo mateixa em sento confosa sobre què considero casa. Visc aquells anys en què “casa” es fon entre el lloc on vaig néixer i el lloc on fa 7 anys que visc. Casa és on he crescut, però també on he decidit fer vida. Potser soc de tots dos llocs. O potser volent acaparar dues adreces, la pertinença es redueix i no acabo sent ben bé d’enlloc. I m’incomoda aquest limbo, ja que, com tot ésser humà, sento una gran necessitat de pertànyer. I això no es queda reduït a l’espai geogràfic, va més enllà: voler formar part d’un entorn.

Subscriu-t’hi ara

Tots tenim el desig intrínsec de pertànyer. Volem sentir-nos acollits, respectats i entesos pels qui tenim a la vora, i per això curem amb tant detall qui forma part del nostre entorn. Esperem trobar en les nostres amistats l’espai segur on posar en comú què ens va passar quan vam sortir divendres però també parlar sobre les nostres preocupacions i pors. Les converses es creen en una balança entre allò banal i allò existencial. M’expliques qui és el teu nou crush i seguidament com d’atabalada estàs pel divorci dels teus pares. T’ensenyo el meu nou outfit i em desfogo explicant-te com de perduda m’he sentit últimament. L’ús tan natural d’anglicismes quan parlem d’allò més banal (crush, outfit) ja denota el seu grau d’importància. Imagina’t explicar-me que els teus pares estan molt angry o que et digui que m’he estat sentit anxious. No, no, clar i català: els teus pares estan fins als collons i jo m’he estat sentit amb una ansietat de cavall.

I així anem fent: tu m’expliques, jo t’escolto. Tu m’escoltes, jo t’explico. I a l’anar-ho compartint farem cada problema més petit i cada èxit més gran. Ens anirem desprenent del pes que carregàvem individualment per repartir-lo una mica entre les dues. Sentint-nos així més lleugeres. Perquè ara el teu problema també és una mica meu i el meu èxit una mica teu. Formes part de mi i jo de tu.

Subscriu-t’hi ara

Però a banda de pertànyer al nostre cercle proper, també volem formar part de quelcom més gran. Per això sentim aquella eufòria compartida en un camp de futbol o escoltant en directe per primer cop la nostra cantant preferida. Tot un estadi ple de persones que tenen un sentiment comú. Emocions a flor de pell, crits, plors, abraçades. Partit o concert: 90.000 persones unides per 11 o 1. Però totes elles construïdes amb la base d’una mateixa emoció.

I per mi, això és pertànyer: formar part de l’altre tant com l’altre forma part de tu. Moure’ns a l’uníson per un sentiment comú: ja sigui la càrrega del pes de les nostres angoixes o l’estima a un mateix equip de futbol.

Quasi ens perdem junts per les cales de Formentera. Quasi coneixes casa meva. Quasi t’explico amb detall cada una de les meves cançons preferides. En certa manera, després em vaig trobar protegida, abraçada per aquests quasi. Que no ho féssim, em va permetre trobar-te en menys espais de la meva quotidianitat. Esborrar-te (o difuminar-te, ja que esborrar-te em continua semblant, tot i el pas del temps, massa permanent, massa agosarat) amb més facilitat. Aquests quasi van estar un escut protector que em van permetre rehabitar la meva rutina amb una mica més de tendresa, facilitat, gràcia. Quasi m’estimes i quasi m’ho dius. I sort que tan sols quasi ho vas fer. Perquè si ja va ser difícil, quasi que no m’imagino com hagués estat en perspectiva.

Tot el que un cop vam compartir quasi es converteix en espais on mai més podria tornar. Quasi em reprimeixo de tornar al nostre restaurant preferit. Quasi que m’arruïnes gaudir del meu equip de futbol, de certs carrers de Barcelona. Però quasi m’oblido que aquell restaurant m’agradava a mi primer, i que els partits els gaudia abans de veure’ls amb tu. Que aquesta ciutat era meva abans que teva. Quasi me n’oblido qui era jo, tan sencera, tan segura, tan ferma, abans que arribessis tu. Però encara sort que tan sols quasi.

T’ho confessaré ara amb perspectiva, quasi em vas fer admetre que allò era el que feia temps que esperava. Quasi em fas creure en un futur que tu mateix et vas assegurar que no es materialitzés. Deixant-me amb les mans totes sobreïxents d’emocions que pesaven molt i se m’escapaven entre els dits, sense saber on col·locar-les després que tu no les volguessis. Com quan remenes tota la teva habitació on vas créixer i t’atures hores més tard per trobar-te amb tot de papers, dibuixos, objectes que ja no saps on tornar a desar. Què se’n fa de les il·lusions i l’amor que se’t queden a les mans? Torna a guardar-los cap endins. Ben endins. Torna’ls a oblidar per força, per rebuig. Reprimits. Castigats. Quan tornaran a florir? Sé que ho faran de nou, però tinc la certesa que ja mai més ho tornaran a fer com el primer cop. Innocents, vulnerables, sense por. Com en el meu primer cop, amb tu.

Quasi que m’entren ganes d’enviar-te això, però encara sort que tan sols quasi.